Chappie: el robot macarra de Die Antwoord

I amb la potent música de Die Antwoord de fons (electrònic, hip-hop estrany) em poso a parlar de Chappie, l'última pel·lícula del director que ens va portar distrito 9 fa uns anys i Elysium al 2013. Puc dir, sense necessitat de reflexionar-hi gaire, que aquesta és el film que he gaudit més d'aquest home nascut a Joburg. I potser sigui, en gran part, per la interpretació de Die Antwoord i la trama del robot macarra.
 

Chappie ens situa en un futur molt proper, osigui, que sembla que sigui d'aquí dos dies, on a Johanesburg hi ha una empresa dedicada a la creació de robots policies, que protegeixen la ciutat i que no són simples màquines de matar. Tot i així a l'empresa hi ha alguns treballadors que no estan contents amb el producte final. Per una banda hi ha en Hugh Jackman, un ex-militar obsessionat amb crear robots que siguin autèntics soldats, durs i potents, que es puguin controlar a través de la ment humana. Per l'altra hi ha el personatge interpretat per l'anglès Dev Patel, que amb el seu accent british, que sembla el de Kieren Walker (In the Flesh), és capaç de crear un ésser humà proper, simpàtic i que sembla una bellísima persona. El que vol Dev Patel és crear un robot que sigui capaç de pensar per ell mateix, o que, almenys, tingui la capacitat d'aprendre i raonar. És a dir, que pugui decidir què fer i triar el seu camí a seguir. Gràcies a un aconteixement inesperat i la tècnica de Patel, aquest aconsegueix crear un robot que, com un nen petit, aprèn a base que els altres li ensenyin les paraules, gestos i comportaments. Malhauradament, abans que pugui ser ensenyat de forma completa, el robot li és arrebatat i es veu obligat a amagar-lo a una espècie de antro on viuen Ninja i Yolandi, els Die Antwoord. Aquests dos pintorescos personatges cuidaran d'en Chappie, però no podran evitar convertir-lo en un autèntic macarra. Chappie seguirà els consells dels seus pares adoptius, Yolandi i Ninja, i es configurarà com a ésser pensant que, encara que serà manipulat per ells, sempre triarà la millor opció, o la més sensata, ja que el seu autèntic creador, en Patel, li ha dit que sobretot, ha de ser un robot honest que no ha de fer mal ni matar.
 

Chappie és un film que busca desesperadament convertir tot el metratge en un climax constant. Amb molts recursos, el film té un munt d'escenes espectaculars en el terreny visual i intenta que l'espectador se senti extasiat tota l'estona per les imatges que se li mostren. El més fresc és potser la introducció del món de Die Antwoord, la seva música, el seu accent, les seves pintes i el seu estilisme. Ells són realment els reis de la pel·lícula, i els que cuiden d'en Chappie i el converteixen en el macarra que és. El director remarca les seves ganes de climax i intenta conmocionar i emocionar amb un gir final que tot i que és irrealista i fantàstic ens cola perfectament. A més, en aquell moment aconsegueix realment que estiguem amb el mocador i la llagrimeta, i per tant, ens ho creuriem tot per tal que hi hagi un Happy Ending. Sigui com sigui, n'hi ha d' haver un!
 

Chappie és una pel·lícula de robots, de creixement personal i d'amor. Si no fos per l'atmosfera creada pels personatges de Die Antwoord s'hagués perdut entre una massa de films que tracten també els temes del futur de la robòtica i dels problemes que comporta l'intel·ligència artificial. Tot i així, el film aposta per una visió positiva d'aquest avenç i gràcies a personatges tan entranyables com el creador de Chappie o el propi robot (que tot i que és macarra, el veiem com un pobret nen manipulat i amb un bon fons), fa que la nostra mirada envers la tecnología sigui menys negativa.
 

Aquí teniu el tràiler del film (l'he trobat en castellà) i una imatge d'aquest. 

PD. Les pròximes crítiques seran sobre Pride, Fuerza Mayor i Convicte (Starred Up), tres grans pel·lícules que comptaran amb un text molt més centrat en l'anàlisi del missatge, la forma i la posada en escena.

Que ruli, Paul Thomas Anderson, que ruli!

Avui em disposo a parlant de Puro Vicio (Inherent Vice) de Paul Thomas Anderson, un film que, en acabar, deixa una sensació indescriptible en els seguidors del director. Jo resumiré ja en aquest primer paràgraf què en penso de la nova incursió cinematogràfica de Paul Thomas Anderson: Puro Vicio és una bona pel·lícula, no està gens malament. Són dues hores i mitja d'entreteniment pur i dur amb un fantàstic Joaquin Phoenix i una trama, que sense ser gaire especial, va creixent per moments per a que l'espectador no perdi l'interés. Ara, si comparem Puro Vicio amb la genialitat que és The Master, l'anterior pel·lícula del cineasta, aquesta té les de perdre. Després d'aquella història plena de grans moments, i un Philip Seymour Hoffman esplèndid, Inherent Vice té regust a marihuana, però a poc més... Però tot i així, jo la defenso com una bona pel·lícula. No és la millor d'Anderson, però és molt superior a alguns films que exploren les mateixes aigües.

Puro Vicio, un títol horrorós que ha causat més d'una confusió vergonyosa entre els meus amics, va ser nominada a dos premis Oscars en l'edició del 2015. A millor guió adaptat, (ja que el film adapta la novel·la Inherent Vice) i a millor disseny de vestuari. No se'n va endur cap, però almenys, es va colar per algún lloc. Potser el gran absent en el terreny de les nominacions és Joaquin Phoenix, etern nominat i alhora oblidat per l'acadèmia que cada any ens brinda una gran interpretació estelar: si fa dos anys va ser The Master, l'any passat va ser Her i aquest any, el seu Doc de Inherent Vice és el seu gran paper.

Doc és un tipus lamentable però amb el que ens és fàcil empatitzar. Com? Us estareu preguntant. Doncs el gran mecanisme que utilitza Anderson és mostrar que tots els personatges que co-habiten amb Doc (Phoenix) són encara pitjors que ell. Tots es col·loquen amb heroína, coca i altres substàncies dures, mentre que Doc només fuma alguns porrets. En Doc s'alça com un porreta adorable, doncs, ja que no toca cap altra droga ni té cap altre vici que el de relaxar-se amb una mica de grass. A més, és un tipus cínic, que en anar emporrat, va amb la veritat absoluta per davant i que només intenta esbrinar el perquè de tot plegat. Un perquè molt enrevessat i que no para de transformar-se, com una cèl·lula cancerígena, per a que ens sorprenguem i estiguem atents durant les més de dues hores i mitja de metratge.

 

Puro Vicio parteix de la desaparició de Shasta, la exnovia de Doc, i que ha marxat sense deixar rastre després d'explicar-li a Doc la seva relació amb un home casat molt influent (en una seqüència inicial amb una fotografía blavosa espectacular). Aquesta desaparició se suma a múltiples esdeveniments que es creuaran en la vida de Doc i que causaran que per davant d'ell passin una sèrie de personatges pintorescos i tots ells adictes a diferents substàncies que li faran el cap un embolic. Entre aquests secundaris hi trobem noms com Owen Wilson, Martin Short i Josh Brolin, en el paper de policía corrupte i que compta amb un running gag sencill però molt graciós. Perquè això si que ho té Inherent Vice: gags, acudits i un munt de brometes absurdes que ens fan riure i somriure més d'un cop.

Tot i així, el gran film de Paul Thomas Anderson està regat principalment per dues coses. Per una banda, homenatges, o millor dit, semihomenatges a diverses pel·lícules. Podem contemplar per uns segons un sant sopar de "drogaadictes", que recorda a Viridiana de Buñuel, com també podem gaudir d'una escena entre Doc i Shasta que, personalment, i gràcies a la música de Jonny Greenwood em va recordar a Le Mépris de Jean Luc Godard. Alhora, la constant veu en off femenina que descriu la vida de Doc fins i tot ens pot portar a pensar en BadLands de Malick. És a dir, en Paul posa referents de manera camuflada, que funcionen perfectament, i a més, l'ajuden a crear una atmosfera personal i intransferible pel seu mil·limetrat llargmetratge. El film, per altra banda, desprèn una aroma altament reconeixible i agradable pel nostre sentit olfactiu: la de la marihuana.

Puro Vicio mostra massa sovint personatges fumant porros i relaxant-se, i el film en si, és una bogeria banyada per una calma aparent, provinent de la ment del fumat Doc. Anderson passa una història de detectius per un filtre de fum de maria, gràcies a les interpretacions, les músiques, les frases de l'estil hippie i el tempo, molt encertat. Alhora que també és terriblement encertada l'escena de l'al·lucinació final. Un puntàs per acabar una pel·lícula que, per sobre de la resta, el que et provoca és que surtís del cinema amb unes ganes terribles de fumar-te un porret com el bo del Doc.

En definitiva, Puro Vicio és un entreteniment que quedarà mig amagat entre la filmografía de Paul Thomas Anderson però que, com a producte únic i indivisible, té el meu reconeixement absolut.

Aquí teniu el tràiler (en castellà, si si, una vergonya però és el que té la distribuidora al seu canal de Youtube) i una imatge del film:

 

Viure en aquest poble és un Calvary...

Avui em disposo a parlar de Calvary, una pel·lícula irlandesa molt esperada a casa nostra i que es va endur el premi al millor actor per Brendan Gleeson als últims MBIFA, els premis del cinema independent britànic. És el film més nou del director que fa uns anys ens va portar "El irlandés" i que, sorprenentment, considera "Badlands" de Malick, el millor film de la història.

Calvary és un film que ens situa en un petit poble irlandès i ens presenta un capellà que rep una amenaça de mort a la primera escena. Un punt de partida potent, no ho negarem pas, i un primer pla molt ben il·luminat i amb un Gleeson solvent. Ara, és un detonant perillós ja que, si en Gleeson és el capellà del poble, està clar que coneix a tots els habitants d'aquest i per tant, sap qui és el que l'ha amenaçat. L'espectador és el que està perdut, en els primers minuts, però tot i així, ràpidament comencça a descartar culpables i arriba a una conclusió obvia, que resulta ser la correcta.

A partir de l'amenaça, el capellà comença a visitar diferents membres de la comunitat i a parlar amb aquests, sense treure mai el tema del possible assassinat. Durant la confessió del futur assassinat, el confessor li ha donat una setmana de vida més al sacerdot, per a que tingui temps d'arreglar els seus assumptes. Gleeson, obviament, l'aprofita al 100%. I fins i tot té visita de la filla inclosa.

Si és obvi que el capellà sap qui és el que vol dur a terme aquesta acció, és fàcil pensar que aquestes visites espontanies només serveixen per a que l'espectador vegi una mica com són les persones que habiten els petits pobles irlandesos, i si el director té sort, pot fer que a alguns dels presents els hi balli el cap pensant en qui podria ser l'home que ha amenaçat en Gleeson, o, com a mínim, intentant esbrinar per a què. Potser, però, el punt fort és saber si el capellà Gleeson durà a terme alguna acció per salvar-se, com matar primer al seu futur assassí o marxar del poble. Aquí és potser on rau la teca,  en l'actitud del capellà, que es la més impredictible de totes, ja que la resta d'habitants segueixen uns estereotips graciosos però marcats.

Veient Calvary no podem evitar pensar en films com Los niños del cura (mantenint les distàncies). Films que ens exposen una comunitat de persones estrambòtiques, divertides i que tenen com a figura central un capellà. Al voltant de Gleeson hi trobem un munt d'actors irlandesos de renom com Chris O'Dowd, Dylan Mooran i el fill de Breendan Gleeson, Donham Gleeson, altres actors famosos per la seva faceta televisiva, i una actriu anglesa que brilla amb especial claror, Kelly Reilly, sempre tan etèria. Tots els personatges tenen el seu què, i el director se les empesca per barrejar comèdia amb tragèdia i fer un producte bastant negre i sòrdid, però que a vegades, peca d'emotiu. Si bé sembla que Calvary tira cap al terreny de la cruesa i el bizzarre, hi ha tres moments puntuals on, per culpa de la música, el diàleg, la panificació i el tempo, el film s'eleva a un pla emotiu que desestabilitza a l'espectador i pot molestar a més d'un, si aquest no va preparat per veure moments de llagrimeta fàcil.

Tot i així, de Calvary em quedo amb la part més positiva i és la poderosa interpretació de Gleeson i la construcció d'una comunitat rara i variopinta que no dubta en aprofitar-se del pobre capellà. Les escenes en que coincideixen més d'un personatge "pueblerino" són una delícia però sense dubte la meva preferida és l'escena on hi ha un enfrontament pare-fill, en el terreny interpretatiu. Veure a Brendan Gleeson com a capellà intentant fer entrar en raó el seu fill Donham Gleeson que interpreta a un assassí en sèrie és potser el moment més culminant de Calvary, encara que per a la història que vol explicar, no tingui gairebé cap rellevància.

En definitiva, Calvary és un film que es pot gaudir i el recomano a gent que adora de veritat els paisatges irlandesos, l'accent d'allà i els films que se centren en representar petites comunitats plenes de gent pintoresca. 

Aquí teniu el tràiler (heretgia, només l'he trobat en castellà, però aquesta l'heu de veure en VOSE) i una imatge del film:

One day, when the glory comes it will be yours

Avui em disposo a parlar, breument, de Selma, el film que es va emportar l'Oscar de l'acadèmia a la millor cançó original per Glory, de John Legend, aquest any. Aquesta cançó, entre èpica i grandiloqüent és un dels punts forts del film, o almenys, un dels que la separa una mica de la resta de films presents a la cartellera i que se centren en fets reals i biopics de motlle. John Legend, artífex de All of me, una de les balades d'amor més boniques del 2014, ha ideat una peça que va fer plorar a més d'una estrella quan va ser interpretada en directe als Oscars i va arrancar molts aplaudiments tant al pati de butaques com a la sala des d'on vaig presenciar la gala.

 

Selma va ser l'encarregada de clausurar la segona edició de l'americana: el festival de cinema independent nord-americà de Barcelona. La sala estava a petar. Tothom volia veure Selma abans de la gala dels Oscars, ja que a part d'estar nominada a millor cançó, estava nominada a millor pel·lícula. (Un pèl excessiu remarcant el fet que no tenia cap nominació més, ni tans sols pel protagonista, un actor anglès molt entregat). Selma es va alçar a més, amb el premi del públic d'aquell festival. Tothom va sortir satisfet de la sala. Potser no era una gran pel·lícula, però feia patxoca, i com a clausura d'un festival emergent, era més que adequada.

 

Selma és un film d'Ava DuVernay, una directora afro-americana, que adorava el crític Roger Ebert i que per primera vegada es posa al capdavant d'una pel·lícula que, tot i ser independent, té pinta de producció bona. Guió, història real, Martin Luther King pel mig, molts actors de repartiment, escenes grandiloqüents... i alhora, escenes més íntimes, i molt difuminadament, es pot percebre l'essència d'una directora amb personalitat. Tot i així, remarco que és una essència que es difumina en l'aire ràpidament. Potser acostaría més Selma a El Mayordomo que a 12 años de Esclavitud, en aquest aspecte, però no s'assembla pas en gaires coses més. Selma té un punt de vista marcat i molt més interessant i intens que el de El Mayordomo. I la figura central és una persona forta, lluitadora i que demostra un compromís extrem amb la seva causa.

 

Qui és aquesta figura? Martin Luther King. Val, gran. Potser massa gran per abarcar-lo amb tot el respecte i la fidelitat que es mereix, i per això, el gran encert de Selma és reduir tota la història a una anècdota que, a primera vista pot semblar simple, però que li serveix a la directora i al guionista per a posar un munt de temes polèmics sobre la taula: el maltractament dels mitjans, l'abús de poder de les autoritats, els greus problemes racials, etc. L'anècdota: es vol fer una marxa de Selma fins a un altre lloc per defensar el dret a vot de la población negra. Enmig de la marxa han de passar per un pont, però aquest és constanment protegit per la policía, que no deixa que els manifestants segueixin el seu recorregut, totalment pacífic.

 

Amb Martin Luther King com a un capità gairebé jesucrístic (no ens atrevim a posar el dit a la nafra amb els seus affaires i altres problemes personals i el retratem com un ídol tan bo, tan bo, que sembla intocable i a més, ja és doctor), la pel·lícula s'articula a través de les diferents manifestacions i el pont es torna una imatge tan forta que en sortir de Selma és la primera que et ve al cap. El pont ple de gent, que només vol expressar el seu descontent davant una llei injusta, és potser el més característic de Selma. La resta, són imatges que ja hem vist en pel·lícules anteriors, interpretacions brillants i discursos esperançadors i motivadors. Potser hi ha un excés de discurs, però tan de bo, les persones i els polítics actuals parléssin així! (Hi ha un problema logístic a l'últim discurs, ja que, entre els títols que anuncien el destí final dels personatges i els subtítols que haurien de traduir el discurs, l'espectador mig es perd la meitat de cada un i li resulta impossible concentrar-se).

 

Selma no és un mal film, en definitiva, és un film correcte, que ens deixa alguna imatge (torno a remarcar el pont) i sobretot la cançó de Glory pel record, però que segurament, es perdrà ràpid en el mar de films dedicats a la figura de Martin Luther King i que aposten per defensar la causa negra i alhora, criticar el passat dels Estats Units, una cosa, que es mereix tot el meu respecte i suport, perquè amb aquests temes, mai no n'hi ha prou. Però fer un film que surti de la massa...ai fillet, això és més complicat i més, quan l'any passat en McQueen ens va presentar aquella meravella...

 

Aquí en teniu el tràiler i una imatge de Selma (i el pont):

 

 

Hollywood: el circ ambulant de David Cronenberg

Després d'un temps sense anar al cinema (ja que he estat ocupada amb el festival de l'Americana, els Oscars, l'Ull-NU a Andorra i altres assumptes personals) aquesta setmana passada es van estrenar tres pel·lícules que tinc moltes ganes de comentar: Map to the stars de David Cronenberg, que vaig veure a Sitges, Selma, que vaig veure a la clausura del festival de l'Americana i Calvary, que vaig anar a veure el mateix dia de l'estrena. Cada una d'elles em va suscitar diferents sensacions i opinions, i he decidit començar per Map To the Stars, sent aquesta la que més em va desagradar i decepcionar.

Map to the Stars és la nova pel·lícula de David Cronenberg. Com totes les de Cronenberg, va passar per Cannes i va dividir fortament a la crítica especialitzada. Alguns deien que era la sàtira més intel·ligent que s'havia fet sobre el micro-cosmos de Hollywood i altres, que el director canadenc havia mostrat una farsa excessiva i sense gràcia. El film va ser seleccionat al festival de Sitges, i com ja vaig fer quan van passar Cosmopolis, també de Cronenberg, al 2012, vaig comprar l'entrada i a les onze de la nit (si no recordo malament) vaig entrar a la sala per veure-la.

Abans de carregar-me estrepitosament el film, només vull dir què en penso d'aquest senyor anomenat Cronenberg. Al segle XX, el director feia pel·lícules "cutres" i "llefiscoses" sobre "la carn", com deia un bon professor meu. Pel·lícules de sèrie B, que enamoraven a un segment de la població que demanava a crits noves dosis d'aquest "gore intel·lectual". Va ser l'època d'Scanners, videodrome, eXistenZ... Pel·lícules amb el seu encant, tot i que ninguna es troba en els meus tops ten.  Amb l'arribada del segle XXI, Cronenberg es va moure cap a un nou tipus de cinema, i les seves millors obres van sortir a la llum una rere l'altra: Una historia de violencia (magnífica adaptació d'una novel·la gràfica), Promesas del Este (amb un guió impecable de Steven Knight, creador de Peaky Blinders) i Un Método peligroso (la qual vaig alabar extensament en aquest mateix blog l'any 2011). Ben mirat, podriem ajuntar les tres en un sac i anomenar-les la trilogía de Viggo Mortensen. Semblava que Cronenberg s'havia consolidat com un gran narrador d'històries que barrejaven la violencia, la carn i les males companyies amb la psicología, la màfia i el passat fosc. Bé, una trilogía insuperable que a més, tocava tots els seus temes fetitxe.

Al 2012, però, va sorgir el seu primer experiment: Cosmopolis, adaptació d'una novel·la de Don DeLillo i protagonitzada per Robert Pattinson (Twilight). Cosmpolis era un viatge en limusina d'una hora i mitja que no oferia res més enllà de llargues xerrades filosòfiques, evidenciar els límits del registre actoral d'Edward Cullen i la bizarra música de Howard Shore. Hi ha qui va pensar, com una servidora, és només una pausa dins de la trajectòria brillant de Cronenberg. Una aturada que el director ha fet per veure què hi ha al seu voltant. Map to the Stars, desgraciadament, confirma que aquesta no és una aturada, sinó un nou rumb que el director ha volgut empendre. Un rumb que encara no veig molt clar i que de moment anomenaré l'etapa Robert Pattinson.

Map to the Stars pretén ser una sàtira intel·legent sobre el món de Hollywood, però realment, jo només hi veig un munt d'històries, entre prototípiques i absurdes, entrelligades de forma ridícula i amanides amb diàlegs insubstancials i sense cap guspira còmica. Si Map to the Stars, suposadament, ha de ser una guia pels mortals normals per ajudar-los de conèixer millor a s'amaga rere Beverly Hills, podem dir que, o bé Cronenberg ha fet un esboç demoníac i frakenstenià d'això o bé a Hollywood tots estan molt tarats i el més recomanable és no acostar-s'hi.

He de reconèixer que la història de Julianne Moore, sobre una actriu atormentada pel fantasma de la seva mare morta, és molt superior a la resta de trames (la del nen estrella, la noia boja i la d'en Pattinson com a xofer de limusina són lamentables), però de cap manera compensa dues hores de despropòsits.

Si Cronenberg volia fer una sàtira, potser hagués estat més intel·ligent agafar actors que, a la vida real, s'assemblen indubtablement als personatges que representen (a l'estil de la brillant Birdman). Si enlloc d'un actor desconegut agafem a Justin Bieber per fer del nen mimat, i si Robert Pattinson enlloc de ser un xofer (picada d'ullet i relectura  de Cosmopolis) és una estrella juvenil en plena decadencia, potser hagués fet una mica més de gràcia, tot plegat. Alhora, encara que Julianne Moore està espectacular en el seu paper, què passaria si Cronenberg hagués optat per Melanie Griffith? Recent divorciada i atormentada pel pes de la seva guapíssima mare, Tippi Hedren i amb una filla, Dakota Johnson, que actualment està al cim de la industria del cine teen? Crec sincerament que el doble significat li hagués donat més què a l'assumpte. 

Map to the Stars ens confirma que el nostre Cronenberg ha començat un nou camí que no sé pas on acabarà i que no està agradant a tothom. Només fa falta veure el final del film per accentuar com de perdut està aquest canadenc. Sense posar més el dit a la nafra només vull dir que el film és gairebé un seguit d'absurditats amanides amb decisions massa obvies de guió i planificació que posen en dubte la mestria del director en termes de posada en escena. Penseu en el moment en que de sobte entra un gos en una habitació amb quatre adolescents jugant amb una pistola. Què passarà? No falta ser un Einstein, oi?

Ho puc dir més alt, però no més clar, aquest és un Cronenberg en hores baixes. Com va fer amb els seus monstres primerencs, com la mosca, aquesta vegada, Cronenberg també ha creat una critatura infernal, de molts caps, que resulta tediosa i molt difícil d'aniquilar. (Però no impossible).

Aquí teniu un tráiler en VOSE pels valents que s'atreveixin a enfrontar-se a la bèstia i una fotografía de la meravellosa Julianne Moore, l'únic que salvo, realment, d'aquest circ ambulant condemnat al fracàs de David Cronenberg.

 

'71: Yann Demange ens posa el cor a mil per hora

Em disposo a parlar extensament de '71, l'òpera prima de Yann Demange, amb l'inquietant banda sonora del film, a càrrec de David Holmes, de fons. He de reconèixer que, en certs moments, em recorda a la música que Dickon Hinchliffe va crear per a la meravellosa Locke. El títol més destacat de la discografia de Holmes, però, és el thriller Haywire de Soderberg. Bé, només era una dada.

 

'71 és una d'aquestes pel·lícules que portava temps esperant. A Sitges va causar sensació i va aconseguir alçar-se amb la menció especial de la secció en la qual competia, la secció oficial fantàstic òrbita. El boca-orella no va trigar en activar-se. En els festivals els crítics i cinèfils acostumen a veure un munt de pel·lícules al dia, amb la qual cosa, la majoria s'esvaeixen aviat de la memòria d'aquests. No va ser pas el cas de '71. A mida que es posposava la seva estrena, els que ja l'havien vist, la reivindicaven més i més, i l'estratègia de màrqueting es va anar fent cada cop més severa. No recordo haver vist el tràiler, però si veure'n els cartells a les sales de cinema. Com també recordo que el film es va emportar el MBIFA a la millor direcció aquest any i ha aconseguit tres nominacions als BAFTA. (El de millor òpera prima ja el té gairebé guanyat, sinó és que li donen el de millor pel·lícula britànica! Per altra banda, si Jack O'Connell no s'emporta el de "Rising Star" serà una injusticia!).

 

Arriba el dia de l'estrena i emocionada la vaig a veure durant el primer cap de setmana. Sé de què va lleugerament (d'un soldat anglès que es troba atrapat a Belfast enmig d'uns disturbis) però poc més. No m'agrada anar a veure una pel·lícula sabent-ne massa cosa, perquè els prejudicis s'apoderen ràpid de la meva ment i de la dels meus acompanyants. Tot i així, us faré un petit resum perquè pogueu seguir bé la història, perquè encara que la trama principal no és gens complicada, si que requereix una mica més d'esforç diferenciar qui és què i a qui deu lleialtat cadascú. Una mica d'informació extra mai és mal rebuda i saber quines organitzacions rondaven pels carrers d'Irlanda del Nord en aquells temps va la mar de bé per contextualitzar-vos i endinsar-vos en el film.

 

'71 em va agradar molt. Sobretot, perquè em va sorprendre favorablement. Esperava una bona historia, informativa i acadèmica, i em vaig trobar davant un experiment. El millor de '71 no és el guió en si, o els actors (que ho fan molt bé). El millor és com el director col·loca un dispositiu poc vist en el terreny del cinema, però molt trillat a la televisió, i aconsegueix acostar el format del "reality show" a una ficció "convencional". No estic dient cap bogeria. Ara ho analitzarem a fons, i veureu que '71 és un "reality show" que parteix d'una ficció absoluta.
 

El primer punt és crear la ficció, és a dir, escriure el guió. Si l'analitzem fredament, podem veure que '71 no parteix d'un text molt original, recargolat o complexe. La historia és plana i se centra bàsicament en un sol personatge: un soldat novell anglès que és abandonat per error enmig dels violents disturbis que hi va haver a Belfast al 1971. A partir d'aquí "l'heroi" ha d'intentar passar el més desaparcebut possible per sobreviure en aquella ciutat fins que els seus companys el trobin i el rescatin. Bé, ja tenim protagonista i situació limit. El guionista, també novell, decideix amanir la trama, simple però efectiva, amb molts personatges secundaris que, hàbilment, hem de separar i distingir. Hi ha policies anglesos, simpatitzants de l'IRA, revolucionaris, soldats irlandesos que odien als de l'IRA i gent del servei policial de Ulster. Entre tant bàndol i tan personatge - esboç, l'únic que ens acaba important és qui és amic o enemic. Qui suposa una amenaça real pel personatge de Jack O'Connell anomenat Gary Hook. Ja ho tenim. Gary Hook és el nostre protagonista, al que veurem patir en primer pla. Al que voldrem veure guanyar. Al que estimarem incondicionalment.

 

El segon punt és traslladar el format del reality show a aquesta història. Això és almenys, el que deuria pensar Yann Demange, director del film. En Demange va ser el realitzador de la sèrie de Charlie Brooker Dead Set. Una sèrie que girava al voltant d'una casa de "Gran Hermano" a la que, de sobte, hi entraven un munt de zombies. Encara que els personatges estaven en una situació límit, el dispositiu de concurs no s'anul·lava i per tant, aquest seguía en unes condicions terrorífiques. Ara, Demange ha volgut aplicar tot el que va utilizar a la sèrie televisiva a la seva òpera prima.  El resultat és espectacular i ja se li ha atorgat el British independent film award al millor director.

Tècniques com la càmera en mà completament descontrolada, zooms in i zooms out bojos, acostar-se moltíssim al protagonista en els pitjors moments i no tallar el pla fins molt tard per veure com afloren en el seu rostre les emocions més primàries, etc, es converteixen en una arma brillant per acostar la pel·lícula al format del fals documental. Però és més que això, '71 és un docu-show, és un reality-show que parteix d'una ficció. Busca la espectacularitat, recrear-se en el patiment humà, violentar als espectadors i angoixar-los, fer-los suar... vol que aquests desitgin veure les misèries del personatge principal. Busca morbo, en definitiva. I aconsegueix tot això i més.

Per posar-vos un exemple, us citaré la meva seqüència preferida, en la qual els soldats, després d'un dur entrenament rutinari i sense gaire interés visual són enviats a un carrer de Belfast on es desencadena una violenta revolta. Tots ells, i en particular, Gary Hook, es veuen superats per la situació. Però no només ho están ells. La càmera en mà sembla que no sap què ha de mostrar. Es belluga desesperada buscant un focus, un punt de referencia, però el caos envaeix tots els seus plans. Els zooms in i zooms out s'intensifiquen i l'espectador se sent perdut enmig d'aquest panorama. Demange crea i mostra amb imatges un caos, mil·limetrat i preparadíssim, però que sembla improvitzat i catastròfic. Sembla que ho estiguem veient al moment i a més, que ho estiguem vivint de primera mà, perquè els primers plans que ens cola de Jack O'Connell ens fan empatitzar, inevitablement, amb ell.

Aquesta sensació d'estar perdut deriva ràpidament en una angoixa insoportable, quan  de sobte, Gary Hook comença a ésser perseguit per dos extremistes armats i ha de trobar ràpidament un lloc per refugiar-se. Demange és capaç de posar-nos el cor a mil per hora a través del seu dispositiu. La càmera, com una boja, intenta atrapar al protagonista, i el segueix corrents pels carrers. És com si el personatge volgués fugir del plató, però la càmera espia no el volgués deixar sol i intentés captar tot el que pot al moment, com si s'ho hagués trobat de sobte. Fins i tot hi ha un punt on sembla que el cameraman s'entrevanqui, intentant gravar tot el recorregut del desesperat Gary. El director remata la seqüència i exposa del tot el seu dispositiu de reality amb la simple tècnica de mantenir el pla final durant una bona estona. Hook, s'amaga finalment en un lavabo per fugir dels seus  perseguidors, i sembla que funciona. La càmera es tanca amb ell. L'angoixa i la por es respira en l'ambient. Gary Hook està intranquil i molt neguitós. La càmera espia / testimoni es col·loca molt aprop del protagonista i es queda allà una bona estona, esperant una reacció per part d'aquest. Hook es demunta en qüestió de segons. Plora, somica i s'agafa de les mans. La imatge es manté durant un bon temps, en el qual nosaltres, com espectadors, contemplem la misèria humana, el costat més penós del personatge de Hook. Ens agrada i en volem més, però alhora, volem que el personatge surti viu del "programa". Penseu en les càmeres que rodejaven les cases de "OT" i "Gran Hermano". Els personatges eren conscients i alhora inconscients de la seva presència, i aquestes simples màquines es limitaven a enregistrar els seus moments més grotescos. A '71 també hi ha aquestes càmeres espíes, que persegueixen el protagonista per treure a la llum la morbositat i el dolor i alhora busquen aconseguir una implicació emocional total per part de l'espectador. En conclusió, Demange ha aconseguit reflectir el format del reality show en una ficció, i a més, ha extret una actuació magnífica de Jack O'Connell.

'71 ens explica bàsicament una història de transformació, la d'algú que veu l'horror i ha de desfer-se de la seva innocència per seguir vivint en pau la resta de la seva existència. Com ja he dit, O'Connell com al jove soldat és una meravella. Demange l'exprimeix com un reality exprimeix als seus concursants i en surt airós. Amb el seu dispositiu l'obliga a estar brillant. Entre els secundaris hi trobem actors de la talla de Paul Anderson (Arthur Shelby a la sèrie de Peaky Blinders) i Sean Harris (vist a 24 hour party people, on feina de Ian Curtis!). Tots estan molt bé, i el guió posa sobre la taula diversos temes politics i reivindicatius, però ningú se'n recordaría de '71 si no fos pel treball visual de Yann Demange. Ell ha aconseguit elevar el film a experiència sensorial. La gent pateix molt amb els realitys, i per tant, amb '71 patim de valent. I mireu si recordo bé com de malament ho vaig passar que només escoltant la banda sonora, el cor ja em comença a bategar massa ràpid!

Aquí us deixo el tràiler i una imatge del film. Us recomano moltíssim veure-la en anglès i comprovar els diferents accents que s'utilitzen, teòricament, a Irlanda del Nord.

 

 

Michael Keaton torna a aixecar el vol

He estat uns dies reflexionant sobre si hauria d'escriure una crítica de Birdman. La veritat és que després de la gran escena en que Birdman (Keaton) li canta les 40 a la crítica del Times, vaig pensar que potser no calia. Que això d'escriure una crítica del film era una gran fal·làcia. En distanciar-me uns quants dies del blog, i llegir opinions i opinions de Birdman al final, he decidit posar-m'hi i dir la meva. Això si, amb molt de respecte.

 

Birdman (o la inesperada vitud de la ignoracia), si, lluita per ser el subtítol més pretenciós de la història del cinema, és l'últim film d'Inárritu. Un salt al buit que li ha funcionat millor que mai, ja que com Birdman, s'ha llançat per un precipici amb els ulls tancats i ha aconseguit evitar la caiguda, millor dit, la patacada, amb les seves indestructibles ales. És a dir, amb els seus super-recursos. 

 

Primer punt. Estic escribint la crítica amb la banda sonora del film de fons. És a dir, amb uns platerets i una bateria irritants i que posen dels nervis. M'ha semblat un recurs ideal per escriure els meus pensaments ràpidament i sense poder concentrar-me del tot. A molta gent, aquesta música la va molestar durant tot el trajecte del Birdman. A mi, la veritat, em va colar perfectament.

 

Birdman segueix, i mai millor dit, perquè el film és un pla seqüència totalment falsejat (i que a vegades ratlla el ridícul), a una estrella caiguda de Hollywood que busca la redempció (i el reconeixement) amb una petita obra teatral a Broadway. 

 

No sé si Broadway li queda molt lluny al director mexicà, però per nosaltres, els espectadors catalans i que no hem trepitjat mai aquell món, sembla que Iñarritu ens exposi un munt de clixés ja molt vistos en altres produccions audiovisuals i simplement vagi estirant d'aquests per crear un submón "realista". He llegit que gent del mundillo diu que Iñárritu ha plasmat a la perfecció l'ambient que es cou rere bambalines. Si això és cert, la veritat és que Broadway és un circ burlesc que ja ens és massa familiar i per tant, no resulta gaire estimulant descobrir.

 

D'acord, el mundillo de Broadway i el mecanisme del pla seqüència falsejat són les coses que deixen als acadèmics amb la boca oberta. (He de reconeixer que el pla seqüència ens ofereix escenes tan delirants com la de Birdman/ Riggan/ Keaton passejant en calçotets pel mig de Times Square). Però per mi, el millor de Birdman, a part de Michael Keaton i Edward Norton, és la capacitat que té el senyor director per fer que el format del film i l'estructura del guió, s'assemblin i siguin un mirall de la història que està explicant. Aquesta és una cosa complicadíssima de fer, i Iñárritu ho aconsegueix de manera magistral. És un recurs perillós, però qui el capta, queda fascinat.

 

Abans de desfer-me en afalagaments per Keaton i els actors, deixeu-me posar-vos un exemple del que he esmentat anteriorment, mentre aquesta batería sona i resona per l'habitació. Al principi del film, se'ns presenten un munt de trames. De manera confusa gràcies al plà seqüència salten d'una a l'altre, les deixem inacabades i amb ganes de més. Durant els tres primers minuts només veiem a Keaton, reflexionant, però a partir del 5, apareix en Galifianakis, i així successivament apareixen un munt d'actors i de personatges, amb un background tan interessant que ennuvoleixen la trama de Birdman. Realment l'espectador desitja seguir qualsevol trama menys la de Keaton, que resulta la menys interessant de totes. El personatge de Norton és tan potent, que innunda el film, monopolitza la pantalla. En Birdman se'ns fa prescindible. Quan Keaton ensenya un diari que té Norton a la portada, història i estructura van lligades de la mà: en Norton i la resta han fagocitat a Keaton. Tot i així, en un punt X, l'estructura canvia radicalment. Les trames secundaries desapareixen (bé, totes les trames desapareixen menys la de Keaton, que semblava per moments, la secundaria) i ens passem l'hora restant amb ell. Quan s'ensenya un diari amb Keaton en portada ja ho tenim aquí de nou! Ell s'ha convertit en el protagonista absolut del film. I la història és això: com Birdman s'ha de fer un lloc lluitant contra tot per tornar a ocupar la portada.

 

Hi ha gent que no ho va entendre. I van sortir dient que com era possible que Iñárritu posés en pausa totes les trames secundaries, que eren boníssimes, a meitat del film i les deixés penjades a consciencia. Per mi, és simplement, una jugada mestra i perillosa, per acostar la història a l'estructura, i al format, fins i tot. El director mexicà vol diluir barreres. I per construir-les ja té aquesta batería infernal.

 

Finalment, deixeu-me parlar de Michael Keaton. Jo sóc fan del seu Batman (no les vaig veure a l'època, clar, jo era petita, però les vaig veure un munt de vegades quan vaig ser més gran). El seu Batman em semblava entranyable, molt divertit i molt gòtic (recordem que és el Batman de Burton). Deia frases com: ¡Te vas a comer el suelo!, no se li donava bé lligar amb les noies, portava un traje de goma... La cara de Keaton no convencia, perquè no tenia les faccions dures que l'home ratpenat requeria. Tenia una cara d'empanat graciós i divertit que no es podía ocultar ni rere la màscara. Va ser el primer Batman per la gran pantalla i això tothom ho recorda. Però... si em feu pensar en un altre paper de Michael Keaton, a part de Bitelchús no em ve cap al cap. És trist, però després de Batman (pel film, el director el rebateja amb el nom de Birdman) va caure en l'oblit més destructiu. En Keaton diu que ho portava bé. Si clar. Potser és per això que fer de protagonista d'aquest film l'ha consagrat. Perquè la gent és incapaç de separar personatge d'actor i tothom es creu que Birdman és l'atac a la desesperada de Keaton per tornar a l'esfera pública. Segurament l'home va acceptar el film de bona fe i ara tots els periodistes estan projectant en ell els dubtes del seu personatge, en Riggan.

Keaton! Aguanta! que l'Oscar aquest any és per tu. La teva interpretació és bona, i a Hollywood els encanten les històries de salvar velles glòries i tornar-los el prestigi, El Oscar el tens més que guanyat (i a més, no competeixes amb Ralph Fiennes, que per mi, hauria de ser un dels favorits)!

 

Edward Norton, a part, està espectacular. Però algunes veus amigues m'han dit que ell si que és com el seu personatge. És a dir, un cràpula! Aquest ho tindrà més complicat per aconseguir l'estatueta. Una cosa és ser un actor de Hollywood fracassat que intenta trobar el prestigi perdut amb una obra de teatre, ambiciosa i intel·lectual, i l'altre és ser un capullo. I si ho ets a la vida real, no et recompensaran pas per demostrar-ho i reconeixer-ho!

 

Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) ens regala moments d'èxtasi (com quan Keaton, flipat, s'imagina que és Birdman enmig de la ciuta; un segment que sembla extret de la pel·lícula "Los Vengadores"), i escenes amb monòlegs potentíssims (com la de la filla fotent-li la bronca al pare. Una bronca que ens podrien fotre a tots). Encara que crec que Iñárritu podría haver explotat més el tema del superheroi que ha obert camí a la resta, i que ara està més que antiquat, i que hauria d'haver acabat abans el film (el final és d'allò més WTF), Birdman també té moltes possibilitats d'alçar-se amb el millor guió. Al costat del cameraman en un viatge inoblidable i amb els ulls enganxats a la pantalla del primer a l'últim crèdit, som testimonis d'aquesta crisi existencial del protagonista expressada a través de diàlegs imaginaris amb el personatge de "Birdman" i de monòlegs (i quins monòlegs!) absurds, sobre compartir avió amb George Clooney o ser atacat per un centenar de meduses. No fa falta dir: estic en crisi. La seva actitud i la dels demés envers Riggan ens ho explica millor.

 

Birdman, si hi connectes des que surt la primera lletra a la pantalla, és una experiència hipnótica de dues hores. Té els seus pros i cons. Però, tu, quins pros!

 

Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. (Com sempre dic, la recomano en versió original, encara que aquí tampoc em sembla tan imprescindible com altres vegades),

 

 

L'enigma rere la màquina d'Alan Turing

La primera pel·lícula que he vist aquest any 2015 ha sigut "The imitation game (descifrando enigma)" de Morten Tyldum. A primera vista ho té tot per convertir-se en el film british de l'any. Potser ja us en heu adonat; per aquestes dates sempre s'estrena una pel·lícula de producció anglesa, ambiciosa, que compta amb un repartiment de luxe i que sempre està nominada a algun que altre Oscar. I a algun Bafta, esclar. Als darrers anys hem pogut veure immensos heritage drama, que han rebut el suport tant de la crítica com del públic i han omplert d'orgull el poble britànic i la seva indústria cinematogràfica. Aquests intocables són, per ordre d'estrena: la multipremiada El discurso del rey (Tom Hooper), la reconeguda El topo (Thomas Alfredson) i el macro-musical Los miserables (Tom Hooper, de nou). Encara que al 2014 cap de les estrenes british es va poder encabir dins de la famosa categoria, la veritat és que en aquest 2015 n'hi ha hagut dos que s'han disputat el podi: The imitation game i The theory of everything. Considerant, però, que The imitation game se situa en l'època de la segona guerra mundial, té a l'icone britànic del moment Benedict Cumberbatch de protagonista i va estar nominada a un munt de categories als MBIFA, crec que podem considerar-la guanyadora i mereixedora d'aquest honor. I a més, es va estrenar el dia 1 de gener. (Que sembla ser un requisit gairebé obligatori per coronar-se com a tal).

Així doncs, si considerem The imitation game (descifrando enigma) l'heritage drama de l'any,  ja ho he dit tot. Els que entrin a la sala ja saben quin tipus de pel·lícula es trobaran. Una història grandilocuent, dramatitzada en extrem per crear conflicte, controvèrsia i interès. Un plantell d'actors entregats als seus personatges i posseidors d'un accent britànic envenjable. Una ambientació minuciosa, detallista i realista. I finalment, una lectura actual de l'època que s'estigui retratant, sempre des del prisma de, no se perquè, una estricta societat i moral britànica. 

The imitation game (descifrando engima) té tot això anomenat anteriorment. Compta, primer de tot, amb una història impressionant i que al estar escrita per un guionista debutant, segueix fil per randa totes les normes de com ha de ser un bon guió (a l'estil més Hollywood): frases repetides (la de la gent de la que ningú espera res i ens sorprèn a tots), plantar objectes (mots encreuats) i noms (Christopher), personatges que han de fer un arc marcat, punts de gir, escenes dramàtiques, que tot estigui escrit per a una finalitat, etc. No hi ha escenes banals al film, totes han de contribuir a la historia que el guionista vol explicar amb tan d'afany. Penseu en la simpàtica escena en que Matthew Goode està lligant amb una amiga de la Keira Knightley en un bar. És un simple recurs per tal que Benedict Cumberbatch, és a dir, Alan Turing, pugui descobrir una informació imprescindible per desxifrar Enigma!

El que li he de reconèixer, especialment, al senyor guionista, és la traça que té per entrellaçar tres línies temporals, tres trames separades pel temps però unides per un mateix personatge, sense que ens resulti anti-natural. La pel·lícula salta de l'Alan nen a l'Alan "vell" i del "vell" al jove. Però mai es queda massa temps en una línea temporal. El guionista les intercala de manera intel·ligent i eficaç per elaborar una metàfora final sobre l'origen del nom de la màquina que explica perquè en Turing li té tan apreci. Això és el que anomenem poètica en el terreny del guió. I hem de dir que aquí està molt ben feta.

L'increïble història de la màquina que va aconseguir salvar milions de vides durant la guerra i del seu creador és impactant i està plena de controversia i secretisme. Potser fins i tot, podem pensar que el film ha suavitzat l'història real que s'amaga rere el personatge del matemàtic Alan Turing. El guionista, però, ha aconseguit crear un background força creïble pel personatge que encaxa amb l'obssessió d'aquest per construir una màquina que derroti a Enigma, la màquina que els alemanys nazis utilitzaven per enviar-se missatges encriptats durant la 2a guerra mundial. Aquesta pel·lícula ens parla realment de quin és l'enigma rere la màquina. Què és el que porta Turing a contruir-la.

El plantell d'actors no podía ser millor. De secundaris hi trobem en Mark Strong (abonat a les grans pel·lícules britàniques), Matthew Goode (que fa extraordinariament bé el seu paper de faldiller i té uns ulls tan blaus que et deixen sense paraules) i Keira Knightley (que com sempre, resulta creïble i interpreta totes les seves escenes amb la intensitat i la força que cada d'una d'elles requereix). El capità del "vaixell", millor dit, el cap de l'equip, és Benedict Cumberbatch. El consagrat Sherlock de la BBC, veu d'Smaug a El hobbit i repel·lent senyor Tietjens a Parade's end. En Cumberbatch s'ha guanyat la crítica, el públic i Hollywood i fins i tot té un grup de fans que ell mateix ha fet re-batejar amb el nom de Cumbercollective (ja que no li agradava gens el nom original). A la primera escena és impossible no pensar en el Sherlock creat per Steven Moffat i Mark Gatiss. És inevitable dir: val, han triat en Benedict perquè faci d'una espècie de Sherlock que es diu Alan Turing i viu als anys 40. Tot i així, i de manera gairebé sorprenent, en Cumberbatch es va desmarcant cada cop més i abandona el terreny segur (fer de persona antisocial, irritant i brillant) per anar a un terreny que ha demostrat que també pot trepitjar amb pas ferm. El tram final del film, amb un Turing dèbil i plora-miques és un dels seus moments estelars com actor. Segurament l'Oscar no li caurà, però per fi es posicionarà com un actor de futur. A partir d'ara haurà d'esquivar moltes bludgers que només faran que tacar el seu, bastant respectable, expedient interpretatiu. Sigues llest com els teus personatges, Cumberbatch, però tampoc t'encasellis ara! Sabem que ens pots donar moltes alegries!

Com a tot heritage drama, sigui cinema, sigui una serie televisiva, l'ambientació és impecable, realista fins a l'últim detall i la clara fotografía ens ensenya el passat de la Gran Bretanya com un lloc lluminós, que no hem de témer. Tot i que la guerra està als carrers, la pel·lícula ens tanca a la sala i als voltants d'on es va crear la màquina de Turing. Un lloc ple de gespa, on sempre fa sol i els seus personatges porten la roba planxada i impecable. La brutícia no té cabuda en aquest tipus de films. Potser la tingui més endavant, quan l'indústria britànica no tingui por d'embrutar-se les mans i no miri amb ulls de gosset l'acadèmia i els premis grossos com els Oscar.

Finalment vull dir que The Imitation Game (títol que no m'acaba de convencer ja que, poc es parla, d'aquest joc de la imitació que Turing va idear i vaig estudiar a la carrera)  és un film que parla del passat però alhora parla del present. La injusta condemna que va patir Turing per ser homosexual resulta esfereidora avui en dia, però no podem pensar que és un problema del passat i de l'estricta moral britànica, teòricament abolida. No fa falta tirar gaire enrere per trobar-se de ple amb la "infame" section 28 que prohibia parlar de l'homosexualitat a les escoles o fer-ne algún tipus de comentari a favor. El film fa bé en no mullar-se del tot en aquest tema, perquè la veritat és que l'estricta moral britànica segueix, en alguns racons, molt vigent.

Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. No fa falta que ho repeteixi, però mireu-la en vose. La veu de Cumberbatch és inimitable i a més, potser se us enganxa una mica l'accent british que tenen absolutament tots els actors. Bona entrada d'any, cinèfils!

        

Les millors del 2014 (de la 1 a la 5)

Molt bon dia cinèfils! Aquí arriba el meu top five, les 5 millors pel·lícules del 2014 segons la meva opinió. 5 obres mestres, 5 films que es configuren com el millor que han fet els seus directors. 5 pel·lícules que mereixen quedar-se en el record de molts espectadors. Les 5 magnifiques, els 5 exèrcits, el club de les 5! I aquí les teniu! (Recordeu que després faré un anàlisi detallat de cada una d'elles).

 

1- Mommy de Xavier Dolan

2- Locke de Steven Knight

3- A propósito de Llewyn Davis (Inside Llewyn Davis) dels germans Coen

4- El gran hotel Budapest (The Grand Budapest Hotel) de Wes Anderson

5- Boyhood (Momentos de una vida) de Richard Linklater

 

 

1 - MOMMY

 

Més que ser la pel·lícula de l'any, per mi aquest és l'any de Xavier Dolan. Mommy no és pas la seva primera pel·lícula. Ja va sorprendre a la quinzena de realitzadors de Cannes al 2009, quan ell només en tenia 20 i va presentar la seva opera prima: J'ai tué ma mère. Amb una carta de presentació que tallava la respiració, Xavier Dolan va aconseguir que les seves següents pel·lícules també passessin abans que res, pel prestigiós festival. Va presentar Les amous imaginaires i Laurence Anyways,per la que va guanyar la queer palm. Però el petit Dolan mai en tenia prou. Les seves pel·lícules sempre passaven per Cannes, però mai formaven part de la secció oficial. Anaven a categories més petites, però molt reconegudes (com Certain Regard, per la qual han passat grans films de grans i reconeguts directors). Així doncs, va decidir que el seu 4rt film Tom à la ferme es passaria per Venècia. Allà Tom va formar part de la secció oficial a competició, i encara que no va guanyar, Dolan va aconseguir que el jurat de Cannes obrís els ulls. És potser per això que, quan va decidir presentar Mommy a Cannes, aquesta vegada, els organitzadors no van dubtar en posar-la dintre la secció oficial. I veient que el noi es va alçar amb el premi del jurat ex-aequo amb monsieur Godard, crec que els de Cannes no el voldran perdre de vista una altra vegada. Davant tot això només puc dir, bien joué, monsieur Dolan.

 

Bé, perquè dic que és l'any Dolan? Perquè aquest ha sigut l'any en que l'he descobert. I va ser gairebé de casualitat. Corrien els temps del festival de l'Atlántida, i tenia un vale per una pel·lícula gratuita. No sabia quina triar i un amic meu em va dir, perquè no mires Tom à la ferme, de Xavier Dolan? Jo no sabia qui era (ja ho sé, heretgia), encara que em sonava el seu anterior film, Laurence Anyways, perquè havia passat pel DA l'any anterior. Seguint el consell del meu amic, vaig triar Tom à la ferme. I nois i noies, em va fascinar de tal manera... En els pocs dies que et deixen a Filmin per visualitzar un film me la vaig mirar 5 o 6 cops. I sempre em quedava hipnotitzada davant les seves imatges. De la primera a l'última. Estava clar que Dolan era un esteta, no diré que no, però em va semblar terriblement enginyós en la seva posada en escena. L'escena del tango parla per si sola. I també em va fascinar la manera en la que ell s'exposava a si mateix, fent de protagonista de la seva propia pel·lícula. Dolan era un maniàtic del control, però el resultat era impresionant. I només tenia 24 anys. Vaig endrapar les seves pel·lícules en un mes (deixant reposar una de l'altra, perquè així ho requeria el meu cervell analític) i de sobte, ja era Cannes, ell havia presentat Mommy i havia guanyat. I l'speech que va fer em va tocar el cor. Dolan serà insoportable però sap com parlar. I encara que tothom digui que porta una màscara, a mi no m'ho sembla. Jo crec que s'exposa més que qualsevol altre creador a entrevistes i actes públics i això tira enrere a la majoria de mortals. Però, és que davant un speech dedicat al jovent, i que acaba amb "En bref, je pense que tout est possible à qui rêve, ose, travaille et n'abandonne jamais. Et puisse ce prix en être la preuve la plus rayonnante", un només pot plorar d'emoció.

 

I després, mesos i mesos d'espera, eterns, per veure Mommy. Però almenys Avalon l'havia comprada i sabiem que arribaría a les pantalles espanyoles. (No com Tom à la ferme). Va sortir un fragment, després va sortir el tràiler, després els de Avalon van decidir passar les dues primeres pel·lícules d'en Dolan a la gran pantalla (cosa que vaig agrair moltíssim) i per fi, Mommy va arribar. I amb ella, la consagració definitiva de Xavier Dolan.

 

Havia estat una pesada amb el tema Dolan tot l'any. Els meus amics estaven farts de sentir a parlar d'ell, i encara que no havien vist cap dels seus films, la majoria no estaven interessats. M'havia barallat fins la sacietat amb un "anti-dolan" que el criticava a tort i dret només perquè havia guanyat el premi del jurat juntament amb Godard. Bé, que portava en Dolan a la sang i a l'ànima i tothom ho sabia. I quan Mommy es va estrenar, de sobte, un munt de gent de la meva edat que l'havia ignorat fins aleshores va començar a anar a les sales de cinema per veure-la. I tothom dient: un film impressionant d'un noi de 25 anys! Pocs havien vist en directe - streaming el discurs que Dolan va fer a Cannes (cosa que jo vaig fer) però ara tothom sabia qui era. I amb el seu poder havia portat de nou el jovent a les sales. No crec que acabi de ser conscient d'això, en Dolan, però realment és un gran què!

 

Parlem, ara si, de Mommy. Per què Mommy està al número 1? Bé, per mi el número 1 és per Xavier Dolan i la seva extraordinaria filmografía, no pas per Mommy. Perquè per mi el millor de Dolan és la seva sobre-exposició en les seves pel·lícules. La seva manca de por en assenyarlar-se, posar-se davant la càmera i dir, aquest sóc jo. I amb aquest jo, encara que sigui narcisista, perfeccionista i un nen mimat, m'identifico moltíssim. A J'ai tué ma mère, a les amours imaginaires... aquest Dolan que apel·la al jove que hi ha en tu. I és tan real, i tan proper que et fa plantejar-te temes vitals: com és la meva relació amb la meva mare? Com em comporto davant les persones que m'atrauen?

 

A part, en Dolan vaig trobar un reflex de mi. El jo que voldria ser. El super-jo. En Dolan era tot el que jo volia ser. No entrem en la sort i les coincidències, però, tots els temes que jo havia volgut tractar a les meves pel·lícules imaginaries, ell els havia tractat als seus films. Ara puc dormir més tranquil·la perquè sé que algú, i a sobre, de la meva edat, ha fet una pel·lícula sobre les baralles mares-fills, sobre la transexualitat, sobre l'amor no correspost... Hi ha masses coincidències entre els meus esborranys i els seus films. I per això, i altres coses, considero a Dolan, la persona que m'agradaria ser. No com un exemple, però com una inspiració.

 

I tot aquest rollo per parlar de Mommy. Perquè Mommy ha suposat, per mi, un trencament amb tot el que havia fet Dolan fins aleshores. Per primera vegada crec que Xavier Dolan ha sigut conscient de la seva figura i ha volgut allunyar-se tot el possible del seu propi film. El primer pas és no sortir a la pel·lícula. El següent, confiar en els seus actors (les dues amigues, Suzanne Clement i Anne Dorval, clar, i l'Antoine Olivier Pilon, que el pobre té un paper dificilissim del que se'n surt prou bé). El tercer, deixar de parlar del jo per centrar-se en explicar una historia aliena a ell. Està clar que sempre hi ha un excés de Dolan en els seus films, a través de l'imatge, la selecció musical, la concepció dels personatges, la roba, el vocabulari... però he d'admetre que aquí ha fet un esforç, inhumà en el seu cas, per allunyar-se el més possible i fer una pel·lícula que no sigui un simple psicoanàlisi, sinó que sigui una pel·lícula pel gran públic. (Que consti que les de psicoanàlisi de Dolan són una meravella per mi).

 

Resum ràpid de Mommy: una mare vidua, de classe baixa, hortera i excèntrica decideix fer-se càrrec del seu film adolescent violent, lladregot i al qual se li ha diagnosticat TDH. Desemparada, la dona demana ajuda a una nova veïna, amable i comprensiva, però molt tímida, que ràpidament es converteix en una peça clau del nucli familiar.

El film té una envoltura hipster. No ho negarem pas. Però, i què? El format 1:1, tret de l'instagram que tant utilitza, és una benedicció. Dolan tanca els seus actors en un pla tan curt que no els deixa respirar, ni a ells ni a nosaltres. Que exposa a fons les seves cares, sentiments, pors i rialles (sort que ell no surt, no?) i que, a més, produeix l'efecte desitjat quan, en certs moments puntuals, es desfà d'aquest format per passar al cinemascope. I què passa aleshores? Sensació de llibertat, l'estrés desapareix, la felicitat envaeix les nostres ments...  i de sobte, 1:1 torna, els problemes també i la sensació d'angoixa. I com pot ser això?

 

Dolan es configura aquí, com no ha fet en cap altre film, com un manipulador, un intel·ligent encara que irritant, manipulador d'emocions. Només a través d'allò més tècnic, i allunyat del guió, Dolan aconsegueix que a les escenes sentis por, pena, felicitat, estrés, llibertat, una emoció desenfrenada (el moment amb la música de Ludovico Einaudi és gairebé de pressó) i no hi puguis escapar. Perquè ho manipula de tal manera, de tal manera que no t'hi pots allunyar. Per això dic que l'escena on sona Experience és de delicte. Tots al meu voltant estaven plorant i jo em vaig resistir perquè sabia que tot era una "estratagema" de Dolan per fer-nos plorar a tots. La música, els plans, la idea... però per mi no hi havia sentiment real, almenys en aquest cas (en els altres em vaig deixar manipular inconscientment i a gust). En canvi, no m'estic de plorar a l'escena de J'ai tué ma mère en la que Hubert Minel arriba a casa tot drogat i li diu a se mare que l'estima i que mai li diu res i que li ha de dir ara perquè un dia es morirà i no li haurà dit. I la mare està mig adormida i no s'entera de la missa a la meitat però en Dolan l'abraça, tot col·locat. Allà ningú plora, però jo si, perquè allò si que em toca, allò si que és veritat i està zero manipulat. Dolan ha dit el que tots els adolescents hauriem de dir, no?

 

Mommy és un nou paradigma dins de Xavier Dolan, però ara ve l'autèntic terror pels fans. Ara que es passa a Hollywood i ha agafat a John Snow de protagonista, i a Jessica Chastain i a un munt d'actors de Hollywood. És el seu somni, si. Però que farà amb aquesta nova indústria que li ha obert les portes? De moment, Mommy és seu, Mommy és Dolan, però un nou Dolan, que enlloc de mirar-se el melic, intenta mirar més enllà. I per fer-ho utilitza les seves millors armes. Si guanya l'Spirit Award aquest any per Mommy, trobaré que són els únics premis justos. Perquè Ida... què voleu que us digui... En Xavieret ha arribat amb força al gran públic. I a mi, m'ha arribat al cor.

 

PD: I aquest mòbil? Així no es poden fer una selfie en condicions, Dolan!

 

 

2- LOCKE

 

I ara canvio totalment de registre i a més parlo d'una pel·lícula més que ignorada a totes les llistes, premis i ments arreu del món, però que s'ha incrustat a la meva de per vida: Locke d'Steven Knight.

 

Només els MBIFA, els premis del cinema britànic independent, i els EFA, els premis del cinema europeus, s'han enrecordat d'aquesta meravella. I la cosa va anar així, els britànics li van donar el millor guió a Steven Knight (gràcies a déu) i els europeus el millor muntatge a la responsable, Justine Wright (també gràcies a déu).

 

Per què Locke és la segona millor pel·lícula del 2014? Perquè només passa en un cotxe? La resposta és no. Locke és la segona millor pel·lícula perquè el guionista i director, Steven Knight, és capaç de fer-nos pensar en tot tipus de problemes personals sense que al film hi passi res rellevant. Siguem francs, a Locke no hi passa res d'espectacular, però et manté atent de principi a final. I només hi surt en Tom Hardy en un cotxe. I el van trucant diferents persones. Però ja està eh! I Tom Hardy és un espia? Un agent secret? Doncs no! És només un simple constructor de Birmingham que ha de viatjar a Londres per resoldre uns problemes personals que podrien afectar a la seva vida familiar. Molt corrent tot no?

 

Ivan Locke és un home normal a qui el persegueixen uns quants fantasmes i uns quants problemes, que tot i semblar quotidians i fàcils de resoldre, el poden posar en un bon embolic. Una nit ha decidit agafar el cotxe i anar de Birmingham, la seva ciutat natal, fins a Londres. Per endavant té una hora i mitja de viatge. Però en cap cas serà un viatge tranquil. Locke rebrà trucades dels seus fills (un d'ells amb veu del nen de lo imposible, Tom Holland), la seva dona, una ex amant amb qui va cometre un error que vol solucionar, el seu cap de la feina i un treballador irlandès molt incompetent que té la veu del Jim Moriarty de la sèrie Sherlock. Si senyors, Andrew Scott, que ara surt a tot arreu! A part, el fantasma del seu pare mort l'atormenta en el seu viatge, i els dubtes no fan més que rondar-li pel cap. Ivan Locke és un home que sap que vol fer el correcte, i que, encara que cada cop vegi el camí més negre, seguirà el seu trajecte amb les millors intencions, per arreglar tots els problemes de la manera més elegant i neta. És un home corrent, com molts de nosaltres, que decideix triar el bé per sobre el mal. Però aquella hora i mitja en cotxe, li pot passar factura. La seva vida familiar i la seva carrera es troben, de sobte i inesperadament, en joc.

 

Locke només se sustenta en aquesta hora i mitja en cotxe, en les veus a través del mans lliures i en el rostre de Tom Hardy. No hi ha res més enllà, l'espectador ha d'imaginar-s'ho tot en el seu cap perquè al davant només hi trobem Hardy conduint. El muntatge bé es mereixia algún reconeixement, perquè és una hora i mitja del mateix, i s'ha de ser terriblement bo i imaginatiu per no caure en la monotonía. Encara que si al final la imatge es fa repetitiva ens és igual. Si ens hem endinsat en el film, només pensem en el que pensa en Tom Hardy. En com solucionarà cada un dels problemes. A part del muntatge, també es podría fer repetitiu el guió. Steven Knight, creador de la sèrie Peaky Blinders (on ara també hi surt en Tom Hardy, que està espectacular) i de thrillers terriblement foscos, elabora intel·ligentment aquesta història. Les trucades són gairebé succesives, però cada cop que hi ha alguna, l'acció ha avançat fora de càmera. Totalment fora de pla. Només veiem el cotxe, però hi ha uns altres escenaris, com la casa de Ivan Locke o el despatx d'Ivan Locke que també estan en moviment, i on també se succeeixen uns fets que només sentim relatats a través de l'interfon (la trama de l'ajudant irlandès està perfectament explicada i a través d'Andrew Scott la imaginem amb tot detall).

 

I finalment, ens queda Tom Hardy. I quina bèstia parda! Mimetitzat en un home de Birmingham, un home normal i corrent, amb un accent Brummie del tot creïble (i increíble, veient els resultats penosos dels actors de Peaky Blinders), pel seu rostre passen totes les emocions que se li demanen des del guió. Hardy, fort com un toro, es torna fràgil en certs moments i conseqüent en els altres. Reconeixem en el seu rostre, un home bo i compassiu molt allunyat del Bane de Batman o l'Alfie Solommons de Peaky Blinders. Tom Hardy és un dels millors actors del cinema britànic actual, i és capaç de sustentar una pel·lícula com aquesta sense caure en cap dels seus vicis. (Per vicis em refereixo a actors com Cumberbatch que tendeix a fer sempre de Sherlock o a Christophe Waltz, que només sap fer de Christophe Waltz). Hardy es mimetitza i passa de ser una bèstia a un simple constructor amb una hora i mitja per decidir el seu destí. 

 

La música és monótona, però quadra perfectament amb el to i l'estil de la pel·lícula, així que també bravo per Dickon Hinchliffe.

 

Finalment només puc dir que Locke és un film extraordinari i que partint d'una trama i una situació tan ordinaria, encara és més espectacular el resultat. Hem conviscut una hora i mitja amb Ivan Locke, però ja el coneixem millor que ningú. Un segon lloc més que merescut.

 

PD. Recordo un pase de premsa en que es van trigar uns segons de més en projectar el film. Els crítics van queixar-se i després van decidir parlar. I van criticar una pel·lícula (no recordo quina) molt durament. I un va dir, "Locke, eso si que es una película". El poble ha parlat.  

 

3- A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

 

I pel tercer lloc he triat la primera pel·lícula que vaig veure al 2014. Justament la vaig anar a veure el dia 1 de gener, just quan es va estrenar, i portava a sobre tot un cansament que com no, havia sorgit de no dormir, gairebé, el dia 31. Però a mi m'era igual, volia anar a veure A propósito de Llewyn Davis des de que va passar per Cannes, va guanyar el premi del jurat i tothom va patir perquè no trobava distribuidora a Espanya. I què si s'estrenava el dia 1? Doncs jo hi anava el dia 1, eren igual les condicions. I la pel·lícula, mireu si em va agradar, que ha quedat la tercera en el meu rànquing i la recordo com si l'hagués vista ahir.

 

Inside Llewyn Davis és el més nou dels germans Coen, uns germans sempre especials que a vegades l'encerten de ple i a vegades no, però que aquí van configurar un film interessantíssim i que a més, és ideal pels temps que corren, en que tothom vol ser hipster, i folk, i escoltar Bob Dylan. Els intel·ligents germans van ser els primers en plasmar-ho i a més, d'una forma simpàtica i alhora, propera i poc espectacular. (Uns altres que es van pujar al carro, els de Begin Again, per exemple, no van tenir la mateixa sort i van fer un producte sense ànima, allargassat i bé, totalment obviable).

 

A propósito de Llewyn Davis ens presenta, amb tots els ets i uts a aquest Llewyn Davis. Aquest home que no té ni casa pròpia, que dorm als sofàs dels seus amics, menja gràcies al poc que guanya tocant a diversos baretos cutres i viu, com pot, a la ciutat de NY durant els anys 60. És un home peculiar, trapella, caradura, però té un talent incommesurable. Llàstima, però, que ningú el valora. Només ho fa un gatet anomenat Ulysses que l'acompanya a tot arreu i es converteix en una de les atraccions estelars del film. 

 

El film comença tan fort que és imposible no quedar hipnotitzat, no submergir-se de ple en la història. A la pantalla Llewyn Davis (interpretat pel massa infravalorat Oscar Isaac, que segueixo des d'Àgora i té pinta de ser molt bon xaval) cantant una versió de Hang Me, Oh Hang Me de Dave Van Ronk i que no té un sol tall. És un simple pla seqüència, que està molt aprop de la cara del cantant, que no fa playback. Almenys no ho sembla. Sembla que Oscar toqui i canti al moment. Si es així, el nano té talent. Amb una lletra tan desgarradora, un protagonista tan entregat i ni un sol tall perquè no ens poguem despistar, qui no es pot quedar enganxat?

 

La pel·lícula que juga amb els salts temporals, potser no té una trama terriblement original, però si que ens endinsa perfectament en l'ambient de la Nova York dels 60, a través de la fotografía, el vestuari i les cançons, que són, no ens enganyem, el millor de la pel·lícula. Encara canto 500 miles (i no, la dels Proclaimers no, la que canten la Carey Mulligan i en Justin Timberlake) o Fare thee Well (Dink's song), el tema principal de la pel·lícula, per casa.

 

Es nota per tot arreu que els Coen saben de què parlen. Cada dos minuts hi ha un homenatge explícit a Dylan, a Van Ronk o a qualsevol artista de l'època. És una pel·lícula que no va de hipster per agradar, és una pel·lícula que explora un terreny que segurament, ells estimen molt. Com també sembla que l'estimi Oscar Isaacs, un Llewyn Davis entregat que canta i canta i ens meravella amb el seu posat de tio que encara que és un desgraciat, lluita per fer-se lloc en l'escena. Siusplau, més papers per Oscar Isaacs. I em refereixo a papers de qualitat.

 

No la he tornada a veure des del dia 1, però mireu si em va agradar que encara la recordo. I com la recordo! En canvi, els senyors acadèmics, no se'n van enrecordar. Fins i tot vaig fer un tweet després de les veure les nominacions dels Oscars escrivint: "Ep! Boicot a Inside Llewyn Davis!" (I així va ser!). Així que aquest tercer lloc que li reservo és la meva cançó particular d'amor a aquest film que ja forma part de la banda sonora de la meva vida.

 

  

 4- EL GRAN HOTEL BUDAPEST

 



I de l'ambient depressiu de Nova York dels anys 60 (bé, depressiu, podriem dir gris, monòton i desesperançador, fem un salt al buit per trobar-nos, en la quarta posició, amb la colorida, boja, somiadora, El gran hotel Budapest, que és, la gran pel·lícula de Wes Anderson.

 

Encara recordo la meva crítica de "Moonrise Kingdom", la seva anterior pel·lícula. Allà desxifrava totalment l'enigma Wes Anderson, explicava les constants del seu cinema i treia a la palestra el meu amor pel seu cinema, un amor que porto arrossegant des que en tenia 16. També deia, però, que el film no m'havia agradat tant com les seves dues últimes pel·lícules i que tenia por que la seva nova incursió cinematogràfica es fes esperar moltíssim. Per sort, no ha sigut així. El gran hotel Budapest arriba només dos anys més tard i a més, es configura, sense dubte, com la millor pel·lícula del seu director.

 

Wes Anderson em va robar el cor amb Viaje a Darjeeling i li vaig deixar gustosament des que vaig veure Fantastic Mr. Fox. Més tard va arribar Moonrise Kingdom, un film bandera ideal per l'onada hipster creixent, que em va agradar en certa mida. Quan va arribar El Gran Hotel Budapest, de la qual tinc un poster gegant a l'habitació, vaig veure que vaig fer bé donant-li el meu cor per les bones. El gran hotel Budapest està totalment allunyat d'aquesta pose que feia perillar la seva figura: la del modernet. El gran hotel Budapest és un entreteniment per tothom, que no renuncia a cap de les constants de Anderson però que ha aconseguit captivar a tot tipus de públic, modernet i no.

 

Recordo que quan es va estrenar Moonrise Kingdom, pocs companys universitaris sabien qui era Wes Anderson (i vaig estudiar comunicació audiovisual) i ahir, em va sorprendre que un d'ells em digués que gràcies a El gran hotel Budapest havia començat a mirar tots els films d'Anderson. Crec que quan una pel·lícula fa que el públic, desitjós de més, vulgui mirar la resta de la filmografía del seu director, és que aquesta és la gran obra d'aquest. I El Gran Hotel Budapest és, sense dubte, la gran obra de Wes Anderson.

 

De moment ja ha aconseguit el globus d'or a la millor comèdia, cosa que m'ha alegrat moltíssim! I segurament, tindrà algunes nominacions als Oscars. Si som justos, jo nominaría a Ralph Fiennes, que per mi, és el descobriment del film. Si... direu... el descobriment... però qui havia vist a Ralph Fiennes passar-ho tan bé en una comèdia? No ens enganyem, a Harry Potter ell feia comèdia fent de Voldemort, però no m'estic referint a això. Ralph Fiennes és Mr. Gustave de cap a peus. Un home molt refinat, molt molt bona persona, molt amable i simpàtic, que només vol ajudar. És, però, terriblement particular, el que el fa insuportable, en certs moments, i adorable en altres. Ralph Fiennes es mou com un peix en l'aigua amb aquest paper que no li escauria a qualsevol actor, i ha deixat a tota la crítica amb un pam de nas: En Fiennes és capaç de fer comèdia!

 

Però a part d'en Fiennes, tothom està fantàstic. Bé, és Wes Anderson, és a dir, tots els seus amics hi són presents. Des de Bill Murray passant per Owen Wilson i Jason Swartchman fins a Edward Norton. El nen que fa de zero és molt simpàtic i bé, fins i tot Abraham Murray m'agrada. Però si m'he de quedar amb algú que no sigui Fiennes, em quedo amb Adrien Brody i Willem Dafoe. En Dafoe és una caricatura divertida i sàdica mentre que Adrien Brody és un histriònic ric, que odia en Monsieur Gustave. Les seves cares de boig torturat i totalment psicòtic són d'allò més gracioses, i és que Adrien Brody ja ens va demostrar a Midnight in Paris que fer de gent que està "pa allá" li va com anell al dit.

 

La pel·lícula retrata les aventures i desventures de monsieur Gustave, l'amo del Gran Hotel Budapest, i el seu jove lobby Boy, en Zero. A arrel de la mort de la seva vella (vellíssima) amant, Gustave es possarà en un problema amb la familia d'aquesta quan la vella li doni, com a la seva part de l'herencia, un quadre anomenat "Boy with apple".

 

El film és un no parar. Gustave i Zero van d'escenari en escenari, de problema amb problema i així successivament. Intentant resoldre el misteri rere el quadre, els dos aniran sense pla a la vista d'un lloc a un altre per arreglar tots els embolics que això del boy with apple els han provocat.

 

Wes Anderson crea un munt d'escenaris simpàtics, molt coloristes i plens d'elements, pels quals passejen (o més ben dit, corren) els seus personatges. De l'hotel a la mansió de Desgoffe und Taxis, del tren a la pressó, d'un convent a l'hotel... Gustave se'n surt de totes gràcies al seu tacte i elegància, encara que la resta de l'univers no és tan educat com ell.

 

No surts només extasiat de El gran hotel Budapest. Surts amb un somriure a la cara. Els múltiples travellings, tot aquest món que Anderson ha muntat habitat per aquests personatges extranys i irreals, però que ens creiem, aquesta aventura que no para mai... L'únic que necessitava el film per ser insuperable eren unes gotes d'humor. I més que unes gotes, en Wes Anderson ens en dóna unes galledes. Les rialles que vaig fer a la sala el dia de la preestrena, i que vaig tornar a fer quan la vaig repetir als cinemes o a casa, van ser tan sonores que em van cridar l'atenció i tot. Però qui no riuria en el moment en que, en el monestir, els dos aventurers volen tenir una conversa amb el criat, i aquest, interpretat per un magnífic, Matthieu Amalric, només va dient monosílabs fent perdre la paciència del, més que pacient, monsieur Gustave H?!

 

Li dono la quarta posició, però en el rànquing de Wes Anderson està la primera. Amb aquesta he aconseguit submergir-me completament al seu món imaginatiu i desbordant, sense haver de pagar el peatge de modernor. Ell mai ha sigut moderno, només peculiar, i no crec que ningú li torni a penjar l'etiqueta mai més després d'aquest film. Si als Oscars surt representat d'alguna mena, consideraré que s'ha fet justicia! 

 

 

5- BOYHOOD

 

La última del meu top 5 és la guanyadora dels globus d'or. En aquesta edició s'ha emportat el de millor pel·lícula, millor director per Richard Linklater i millor actriu secundària per (una inflada) Patricia Arquette. Estic parlant de Boyhood.

 

Richard Linklater ja va demostrar amb la saga de "Antes de..." que lo seu és retratar la vida tal com és, amb diàlegs tan reals que semblen improvitzats i amb una predominància del pla seqüència que ens indueix més a aquesta sensació de realitat immediata. Una sensació que adoro sentir quan veig pel·lícules d'aquest calibre. Tot i així, el millor del Linklater per mi era Tape, una obra de teatre filmada que no recordo si és un sol pla seqüència però ho sembla. Tres actors, entre ells el seu protegit, estimat i amic, Ethan Hawke i una habitació d'un motel. Veient que això no és gaire reclam, la gent només es pot enganxar a la història pel diàleg, i quina conversa! (Tot i així es notava que era teatre, i no era made in Linklater). Ojo, que de Linklater també m'agrada School of Rock. Esteu flipant? No ho sabieu que aquesta meravella de Jack Black era d'en Linklater? Doncs ja ho sabeu!

 

Boyhood és la gran pel·lícula de Linklater. Almenys, és a la que ha aconseguit que aquesta sensació de pas del temps natural sigui més real. En una sola pel·lícula es condensen 12 anys de la vida d'una persona, i de tal manera que sembla que Linklater s'hi hagi passat la vida, ho hagi gravat tot amb una càmera domèstica i després n'hagi editat els millors moments, els "hits" del nen. Però no és així, en Linklater anava una setmana a l'any (una setmana només!), cada any durant 12 a veure el nen actor protagonista de la pel·lícula, aquest boy, i amb un guió que sembla entre improvitzat i no, gravava les escenes corresponents. La pel·lícula dura tres hores, però ja en podría durar més. No li sobra ni un minut. Boyhood segueix la vida d'un nen de poble dels 6 als 18. I res més. La resta és circumstancial.

 

Linklater no només grava el pas del temps. Sinó que és suficientment llest per enregistrar allò que sap que deixarà petjada. I més si parlem de persones que compartim generació amb el nen. El noi va néixer el 1994, jo el 92. És impressionant com, la majoria de coses per les que passa el nen, més que la trama principal, jo també hi he passat. No parlo d'enamorar-se, anar a l'escola, fer el rebel (coses que tothom ha passat, és de temàtica universal i ho hem vist a mil pel·lícules). Parlo del nen jugant amb la game boy SP, la nena cantant Oops! I did it again!, els dos anant a comprar el llibre de Harry Potter el dia que va sortir a les 12 de la nit, la nena mirant el videoclip de Telefone de Lady Gaga i Beyoncé, el nen flipant amb The Dark Knight...

 

En Linklater ha captat a la perfecció una generació, i a més, ha quadrat cada una de les referències. Les coses d'aquella época que causarien un impacte posterior. O que quedarien a la memoria dels espectadors, i sobretot dels espectadors que hem sigut nens amb el nen. El més flipat, però, és en Linklater i la seva faceta d'endeví. Impressionant el moment en que el fill i el pare, interpretat per Ethan Hawke, teoritzen sobre si es faran noves pel·lícules d'Star Wars i sobre què aniran. Linklater, vostè pot endevinar el futur!!! (La conversa es va enregistrar per allà 2007!).

 

Per suposat que això d'enregistrar un film i un mateix nen i uns mateixos actors durant 12 anys és una proesa. En Hawke es fa vell, l'Arquette  es torna grassa i el nen va agafant una retirada a en Hayden Christensen... (Tot i així hem de dir que és en els últims anys del nen on hi ha la teca de veritat, on el senyor Linklater ha aprofitat de veritat la setmana). Els anys en que el nen somia amb anar a l'universitat, deixar-ho tot enrere i viure d'una nova forma, més lliure i salvatge, allunyat de les càmeres.

 

Fins i tot el final és una mica Show de Truman. El nen no és pas conscient que està sent gravat, clar. Però, quan al final del film Linklater el deixa anar, allà a les muntanyes, amb joves de la seva edat, i ell sembla estar tan còmode, ens envaeix aquest sentiment. Un sentiment que apareix mirant realitys shows. Li diem: ¡Vuela libre, palomita! I és impossible escapar d'això. Fins i tot el noi ho deuria pensar mentre gravaven aquella escena.  

 

Si s'emporta l'Oscar per ser un film gravat durant 12 anys serà un bon motiu, però no un motiu suficient. Sembla que ningú s'hagués atrevit abans a fer un experiment com aquest. Sembla. Perquè jo recordo que l'anglès Michael Winterbottom, el crack d'en Winterbottom, ens va presentar al 2012, Everyday, un film amb una estructura semblant però no tan arriscada. Durant 5 anys va gravar a uns actors i uns nens que constituien una familia que vivía en unes condicions bastant terribles: el pare anava i venia de la pressó i la mare no tenia gaires recursos. Val, Everyday era un drama que ni va arribar-se a estrenar aquí i que tothom va passar de llarg. De llarg! I jo em vaig quedar amb els ulls com taronges quan el vaig veure al DA.

 

Tot i així Boyhood juga en una altra lliga. No són només 12 anys (que es diu ràpid). És una manera de fer, és una visió optimista de la vida i alhora realista. Perquè en la realitat, tots som optimistes. El temps va passant i ens anem adequant i anem fent, xino-xano. No és una visió catastofrista, ni assenyaladora ni penosa, és una visió de tu a tu. En Linklater ens ensenya la vida com la volem veure, però també com és en realitat.

 

M'agradaria saber com és el guió original. Quanta cosa ha sortit al moment i quanta estava preparada. Crec que un Oscar li caurà segur i que tanqui el meu Top Five està totalment justificat. Boyhood és l'enregistrament, en part, de la meva Girlhood. 

 

 

PD. La següent entrada serà sobre "The imitation Game", el film protagonitzat per Benedict Cumberbatch i que gira al voltant del matemàtic Alan Turing.