Avui em disposo a parlant de Puro Vicio (Inherent Vice) de Paul Thomas Anderson, un film que, en acabar, deixa una sensació indescriptible en els seguidors del director. Jo resumiré ja en aquest primer paràgraf què en penso de la nova incursió cinematogràfica de Paul Thomas Anderson: Puro Vicio és una bona pel·lícula, no està gens malament. Són dues hores i mitja d'entreteniment pur i dur amb un fantàstic Joaquin Phoenix i una trama, que sense ser gaire especial, va creixent per moments per a que l'espectador no perdi l'interés. Ara, si comparem Puro Vicio amb la genialitat que és The Master, l'anterior pel·lícula del cineasta, aquesta té les de perdre. Després d'aquella història plena de grans moments, i un Philip Seymour Hoffman esplèndid, Inherent Vice té regust a marihuana, però a poc més... Però tot i així, jo la defenso com una bona pel·lícula. No és la millor d'Anderson, però és molt superior a alguns films que exploren les mateixes aigües.
Puro Vicio, un títol horrorós que ha causat més d'una confusió vergonyosa entre els meus amics, va ser nominada a dos premis Oscars en l'edició del 2015. A millor guió adaptat, (ja que el film adapta la novel·la Inherent Vice) i a millor disseny de vestuari. No se'n va endur cap, però almenys, es va colar per algún lloc. Potser el gran absent en el terreny de les nominacions és Joaquin Phoenix, etern nominat i alhora oblidat per l'acadèmia que cada any ens brinda una gran interpretació estelar: si fa dos anys va ser The Master, l'any passat va ser Her i aquest any, el seu Doc de Inherent Vice és el seu gran paper.
Doc és un tipus lamentable però amb el que ens és fàcil empatitzar. Com? Us estareu preguntant. Doncs el gran mecanisme que utilitza Anderson és mostrar que tots els personatges que co-habiten amb Doc (Phoenix) són encara pitjors que ell. Tots es col·loquen amb heroína, coca i altres substàncies dures, mentre que Doc només fuma alguns porrets. En Doc s'alça com un porreta adorable, doncs, ja que no toca cap altra droga ni té cap altre vici que el de relaxar-se amb una mica de grass. A més, és un tipus cínic, que en anar emporrat, va amb la veritat absoluta per davant i que només intenta esbrinar el perquè de tot plegat. Un perquè molt enrevessat i que no para de transformar-se, com una cèl·lula cancerígena, per a que ens sorprenguem i estiguem atents durant les més de dues hores i mitja de metratge.
Puro Vicio, un títol horrorós que ha causat més d'una confusió vergonyosa entre els meus amics, va ser nominada a dos premis Oscars en l'edició del 2015. A millor guió adaptat, (ja que el film adapta la novel·la Inherent Vice) i a millor disseny de vestuari. No se'n va endur cap, però almenys, es va colar per algún lloc. Potser el gran absent en el terreny de les nominacions és Joaquin Phoenix, etern nominat i alhora oblidat per l'acadèmia que cada any ens brinda una gran interpretació estelar: si fa dos anys va ser The Master, l'any passat va ser Her i aquest any, el seu Doc de Inherent Vice és el seu gran paper.
Doc és un tipus lamentable però amb el que ens és fàcil empatitzar. Com? Us estareu preguntant. Doncs el gran mecanisme que utilitza Anderson és mostrar que tots els personatges que co-habiten amb Doc (Phoenix) són encara pitjors que ell. Tots es col·loquen amb heroína, coca i altres substàncies dures, mentre que Doc només fuma alguns porrets. En Doc s'alça com un porreta adorable, doncs, ja que no toca cap altra droga ni té cap altre vici que el de relaxar-se amb una mica de grass. A més, és un tipus cínic, que en anar emporrat, va amb la veritat absoluta per davant i que només intenta esbrinar el perquè de tot plegat. Un perquè molt enrevessat i que no para de transformar-se, com una cèl·lula cancerígena, per a que ens sorprenguem i estiguem atents durant les més de dues hores i mitja de metratge.
Puro Vicio parteix de la desaparició de Shasta, la exnovia de Doc, i que ha marxat sense deixar rastre després d'explicar-li a Doc la seva relació amb un home casat molt influent (en una seqüència inicial amb una fotografía blavosa espectacular). Aquesta desaparició se suma a múltiples esdeveniments que es creuaran en la vida de Doc i que causaran que per davant d'ell passin una sèrie de personatges pintorescos i tots ells adictes a diferents substàncies que li faran el cap un embolic. Entre aquests secundaris hi trobem noms com Owen Wilson, Martin Short i Josh Brolin, en el paper de policía corrupte i que compta amb un running gag sencill però molt graciós. Perquè això si que ho té Inherent Vice: gags, acudits i un munt de brometes absurdes que ens fan riure i somriure més d'un cop.
Tot i així, el gran film de Paul Thomas Anderson està regat principalment per dues coses. Per una banda, homenatges, o millor dit, semihomenatges a diverses pel·lícules. Podem contemplar per uns segons un sant sopar de "drogaadictes", que recorda a Viridiana de Buñuel, com també podem gaudir d'una escena entre Doc i Shasta que, personalment, i gràcies a la música de Jonny Greenwood em va recordar a Le Mépris de Jean Luc Godard. Alhora, la constant veu en off femenina que descriu la vida de Doc fins i tot ens pot portar a pensar en BadLands de Malick. És a dir, en Paul posa referents de manera camuflada, que funcionen perfectament, i a més, l'ajuden a crear una atmosfera personal i intransferible pel seu mil·limetrat llargmetratge. El film, per altra banda, desprèn una aroma altament reconeixible i agradable pel nostre sentit olfactiu: la de la marihuana.
Puro Vicio mostra massa sovint personatges fumant porros i relaxant-se, i el film en si, és una bogeria banyada per una calma aparent, provinent de la ment del fumat Doc. Anderson passa una història de detectius per un filtre de fum de maria, gràcies a les interpretacions, les músiques, les frases de l'estil hippie i el tempo, molt encertat. Alhora que també és terriblement encertada l'escena de l'al·lucinació final. Un puntàs per acabar una pel·lícula que, per sobre de la resta, el que et provoca és que surtís del cinema amb unes ganes terribles de fumar-te un porret com el bo del Doc.
En definitiva, Puro Vicio és un entreteniment que quedarà mig amagat entre la filmografía de Paul Thomas Anderson però que, com a producte únic i indivisible, té el meu reconeixement absolut.
Aquí teniu el tràiler (en castellà, si si, una vergonya però és el que té la distribuidora al seu canal de Youtube) i una imatge del film:
Tot i així, el gran film de Paul Thomas Anderson està regat principalment per dues coses. Per una banda, homenatges, o millor dit, semihomenatges a diverses pel·lícules. Podem contemplar per uns segons un sant sopar de "drogaadictes", que recorda a Viridiana de Buñuel, com també podem gaudir d'una escena entre Doc i Shasta que, personalment, i gràcies a la música de Jonny Greenwood em va recordar a Le Mépris de Jean Luc Godard. Alhora, la constant veu en off femenina que descriu la vida de Doc fins i tot ens pot portar a pensar en BadLands de Malick. És a dir, en Paul posa referents de manera camuflada, que funcionen perfectament, i a més, l'ajuden a crear una atmosfera personal i intransferible pel seu mil·limetrat llargmetratge. El film, per altra banda, desprèn una aroma altament reconeixible i agradable pel nostre sentit olfactiu: la de la marihuana.
Puro Vicio mostra massa sovint personatges fumant porros i relaxant-se, i el film en si, és una bogeria banyada per una calma aparent, provinent de la ment del fumat Doc. Anderson passa una història de detectius per un filtre de fum de maria, gràcies a les interpretacions, les músiques, les frases de l'estil hippie i el tempo, molt encertat. Alhora que també és terriblement encertada l'escena de l'al·lucinació final. Un puntàs per acabar una pel·lícula que, per sobre de la resta, el que et provoca és que surtís del cinema amb unes ganes terribles de fumar-te un porret com el bo del Doc.
En definitiva, Puro Vicio és un entreteniment que quedarà mig amagat entre la filmografía de Paul Thomas Anderson però que, com a producte únic i indivisible, té el meu reconeixement absolut.
Aquí teniu el tràiler (en castellà, si si, una vergonya però és el que té la distribuidora al seu canal de Youtube) i una imatge del film:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada