La piel que habito: l'enigma Vicente

La piel que habito es va estrenar farà poc de dues setmanes, i jo, com a espectadora encuriosida vaig anar a veure-la gairebé el dia de l'estrena. He de dir, que, la Piel que habito és un dels film els quals m'he rumiat més cops de si anar a veure o no des que sé de la seva existència. Primer em va semblar que podria ser una proposta interessant, després van posar aquell treaser de la Anaya cridant: si sigues bajando me corto el cuello y  se te acabó el juguete, i vaig pensar, altanto altanto, que això pot ser escabrós, després al festival de Cannes va agradar més del que es pensaven, així que vaig pensar que podria ser una obra mestra, després vaig veure el tràiler llarg i em vaig pensar que seria una pel·lícula molt escabrosa i que es basaria molt en Antonio Banderas tractant amb la pell i finalment, vaig dir, què punyetes, és Almodóvar i es veu que no és tan Almódovar i diuen que és bona: arrisquem-nos!

Una de les millors decisions que he pres a la meva vida: superar aquesta por irracional a la possible escabrositat de La Piel que Habito i anar a la sala com si res, esperant a que em sorprengués.

La piel que habito és la nova i esperada pel·lícula de Pedro Almodóvar protagonitzada per Antonio Banderas i Elena Anaya, dos actors desprestigiats a Hollywood i que aquí poden treure el seu potencial, amb un Banderas avegades amb massa cara de Pal, de no siento nada, però que el fa mostrar terrorífic i una Anaya estupenda, i també en el repartiment hi ha Blanca Suárez, per mi, una actriu insuficient que ja va demostrar que només és valida per internados i barcos, i Jan Cornet, que tot i ser novell, s'esforça, fins a uns límits, en fer verídic els sentiments del seu controvertit personatge. 

La piel que habito és la pel·lícula, a part de Midnight in Paris, que m'ha desconcertat més en tant que argument. Vaig entrar a la sala esperant una pel·lícula de cirrujants, amb sang  i fetge, veient operacions extranyes, i sent una pel·lícula de sustos i por (coses gens almodovarianes) i vaig descobrir que no anava per res d'això. Als cinc minuts em vaig adonar que la pel·lícula faria un altre camí, un camí que opta per mostrar els personatges al límit, una situació insostenible i tot un misteri que per mi va ser impossible de resoldre fins que no me'l van posar al davant del nassos ( d'ulls a ulls, podriem dir). Al davant dels nassos mateix! Després de l'escena del Tigre, escena totalment desagradable que a mi no em parava de desconcertar... d'on ha tret Almodóvar aquell home disfressat de tigre que rapta a la seva mare i viola a la Vera? la pel·lícula es sumeix en un profund i llarg Flaixac que va acabar descolocant-me. Allà ja no hi sortia la Vera, només el Legard, i la seva filla, i el Vicente, un noi que no havia sortit fins aleshores. Què ens volia dir Almodóvar amb aquest llarg Flaixbac si aparentment no tenia res a veure? I després, un cop deixada anar i dir, bé, que vagi passant la pel·lícula, els esdevenemients i ja tornarem en algun moment, al moment actual, Almodóvar lliga aquella subtrama del flaixbac amb la de l'actualitat de manera tan espectacular i imprevisible per mi que quedes desconcertat la resta de la pel·lícula, et plantejes tot el que havies vist fins aleshores (tota la primera part) i comences a pensar en tots els elements que havien passat inadvertits aleshores i ara cobren molt més sentit i es descobreix un Legard que en realitat és molt més psicòpata i tarat del que sembla i una Vera molt més forta i lluitadora i esperes la continuació del film amb molta més emoció i desesperació que abans. 

La piel que habito, potser sembla que parli doncs, d'un Cirujà que busca una pell perfecta i li posa a la Vera, una pell que podria haver salvat a la seva dona morta d'un accident, però no és més que un gran Macguffin, una gran mentida. La piel que habito no tracta d'aquesta obsessió, sinó que tracta de temes molt més obscurs com el desig irrefrenable o la venjança desmesurada, que deixa els espectadors amb la boca oberta. Vicente, vicente, el pobre noi innocent que acaba pagant uns plats molt cars que ell no va trencar, i que per sempre més quedarà en la nostra memòria, ja que aseguro que un cop sortit de la sala del cinema, almenys t'estàs el que queda de dia pensant en el Vicente, en tot el que li passa, i en com, una venjança portada a terme per Banderas, un "justicier a lo batman" que està totalment descontrolat pot ser molt més perillós que qualsevol altre perill.

La piel que habito, és poc Almodovariana pels aficionats al seu cinema com la pel·lícula Volver, encara que avegades conté una mica d'un humor absurd i cínic que només pot venir de marca seva, però si tracta dels seus temes fetix com el desig desorbitat, la venjança i la bogeria interna que hi ha en persones aparentment normals. La piel que habito pot recordar a moltes pel·lícules diferents. Alguns diuen que recorda al cinema de Haneke, que no se sap per on agafar-lo però a mi, em recorda, en primera instància, a Vértigo, de Hitchcock, en el tema de voler reconstruir allò perdut, aquella obessió de la qual persones innocents n'acaben sent les víctimes. L'altra, a part de Los ojos sin rostro, de Franju, és Kubrick, per la seva maestria impoluta a l'hora de fer els plans, i la posada en escena. La piel que habito, rodada alà a Castilla la Mancha, té una posada en escena molt austera on predominen els objectes geometrics i rodons, de color negre, blanc i vermell (un color que també serveix per pujar la tensió) i Almodóvar desenvolupa un sisè sentit per trobar la forma de fer plans perfectament equilibrats i meravellosos, com els del principi, quan Anaya està fent les seves posicions de Yoga o quan Banderas veu a Vera a través de la pantalla, o quan Vicente, pinta tota la paret del lloc on està recluit deixant-la tota escrita per frases que desconcerten ja que no se sap el seu veritable significat. En els altres apartats tècnics, La piel que habito és impecable: una música de l'Alberto Iglesias impressionant amb uns violins que et posen dels nervis i els pèls de punta i una il·luminació i fotografia també increibles.
Se sap que la piel que Habito podria ser l'escollida per representar espanya als Oscars aquest any, una proposta que si bé m'agradaria és prou arriscada. Comprenc que hi hagi gent, sobretot homes, que els hagi horroritzat la piel que habito, no sabem si per empatía amb el Vicente, o perquè la història massa recargolada és massa forta per ser aguantada, però el que si que des d'aquí aviso és que aquesta pel·lícula és tant per Almodovarians com per qui no. Aquí no val la excusa de no la vaig a veure perquè és de l'Almodóvar ja que el director ha entrat en un terreny nou que potser agradi o no, però segur no deixa indiferent a ningú i sorpren a tothom  ja que la Piel que habito és una pel·lícula que queda en la memòria i que amb el temps, potser acaba convertida en un clàssic, o almenys, qui l'hagi vist per sempre més podrà fer bromes sobre el Vicente, alhora que espantar-se del horror del que ha sigut testimoni, encara que sigui a través d'una pantalla. Perquè el cinema és això, o almenys el bon cinema, transmetre sensacions al públic encara que estigui separat per una pantalla, i la piel que habito ho aconsegueix, a excepció de l'escena final  que és més d'acudit que no pas de pel·lícula seria que ens ha engoixat durant més de 2 hores. Jo des d'aquí espero fervenment que a la gala dels goya d'aquest any, tots mudem de pell i ens posem en la pell que habita Almodóvar, o almenys, la que habita el Vicente, el gran enigma, el gran ensurt de la pel·lícula, el que la transforma d'un film mediocre ben planificar a Thriller esplendorós, obra mestra del cinema més inquietant i del millor que s'ha fet en aquest pais als últims anys.
I que consti, que qui parla, servidora, només ha vist 3 pel·lícules de l'almodóvar i per tant no és fan incondicional, encara que si que ho sóc d'aquesta Piel de Banderas i Anaya, un film que ens permet seguir amb el cap ben alt quan pensem en el cinema espanyol actual.

Aqui deixo algunes imatges i el trailer del film, per alguns interessats, però des d'aquí us dic: arrisqueu-vos, val la pena. 

El caso Farewell: Je suis pas la FNAC, moi

El caso Farewell és una pel·lícula extraordinaria sobre un cas d'espionatge real que va ocorrer durant la guerra freda i que està feta a l'europea. És a dir, el caso Farewell és un film que compleix tots els requisits necessaris perquè la vagi a veure, i així ho vaig fer, fa prop d'un mes. Ja només veure que els protagonistes eren també els exelents directors, Guillaume Canet, gran director de pequeñas mentiras sin importancia, i Emir Kusturica, vaig pensar que seria interessant veure-la, però quan em vaig assabentar que el director era Christian Carion ja no em vaig poder resistir. 

 

Christian Carion va ser el director de Feliz Navidad, una de les millors pel·lícules europees que he vist, molt emotiva, sobre la guerra, protagonitzada per una colla d'actors molt professionals i on es respirava un aire de veritat que em va deixar molt molt parada. Així doncs, quan vaig veure que havia deixat el seu silenci i s'havia tornat a posar a dirigir, i a més, un film sobre la guerra freda, no vaig tardar ni 10 segons en dir, el caso Farewell valdrà la pena.
 

I així és, el film, ha anat a bastants festivals arreu del món i s'ha alçat amb premis tan importants com el premi del públic a la mostra de Valencia. El caso Farewell és una pel·lícula d'una recreació històrica exelent i verídica, que compta amb uns actors d'excepció (siusplau, reconeixement per Kusturica a la de ja) i que també té un aspecte tècnic molt cuidat en tant que plans (Carion té un sisè sentit per trobar la bellesa en la construcció dels plans i destaco alguns com el de Canet amb una estatua al darrere i el cel blau) o la sequència del fill de Grigoriev, muntada paral·lelament amb un extret d'un concert de The Queen mentre sona el We Will Rock you que posa els pèls de punta alhora que també sap introduir una gran banda sonora intercalada amb la música de l'època com Pink Floyd.

El caso Farewell, per qui no ho sàpiga explica la història sobre un cas d’espionatge real que va passar durant la guerra freda a Europa: cap allà el 1981, el coronel rus Grigoriev de la KGB, es va decebre tan amb l’ideal comunista que va començar a voler canviar la situació del país contactant un enginyer francès que treballava a Moscou i passant-li documents confidencials que conteníem molta informació relativa a una operació d’espionatge molt important que es volia dur a terme. Al rebre els documents, el president francès va titllar aquests com l’affaire  Farewell i encara que aquest no va ser la causa per la qual va ser derruït el mur de Berlín es diu que sí que va ser un dels molts detonants.

El caso Farewell, tot i tenir aquesta part d'espionatge en la qual no hi ha un absolutament desbordament d'adrenalina ni persecussions, el que s'agraeix, sí es centra moltissim en les relacions humanes, en la psicologia dels personatges, i la relació d'amistat que sorgeix entre els dos homes, que comencen sent desconeguts, i acaben sent amics sacrificant-se un per l'altra. Alhora, les relacions familiars i de parella, sobretot les de Grigoriev estan molt ben exposades i tractades amb moltissima naturalitat i veritat. Tot i així, i encara que el "plató" de la pel·lícula és Rússia, Carion és francès i com a tal patriòtic i per axò m'agradaria destacar com converteix a Grigoriev en un personatge culte, apassionat, amant de la poesia i la cultura francesa, que s'emociona escoltant Leó Ferré i que té molta més ètica que tots els que treballen amb ell en el seu sistema decadent. 
 

El caso Farewell, també compta amb les actuacions de Willem Dafoe (WILLEM dafoeeeee, WILLEM dafoeee), i Diane Krueger, i fins i tot, el director té temps d'introduir petits homenatges a altres films, com El hombre que mató a Liberty Balance, fent-hi fins i tot una metàfora que es troba impregnada en el mateix film: tot canvia segons la perspectiva d'es d'on es mira i d'es d'aquí s'assegura que el caso Farewell no és una pel·lícula que s'oblidi un cop haver sortit del cinema, sinó que roman una estona entre els nostres pensaments, una cosa que jo considero imprescindible per separar una bona pel·lícula d'una pel·lícula mediocre. 
 

El caso Farewell és molt interessant, conté molta informació inèdita per l'espectador que es pot digerir facilment, i fins i tot té gags graciosos i resulta extraordinariament decisiosa en la seva versió original. És una pel·lícula multilingüe ja que és un film parlat en anglès, rus i francès, i tant Canet com Kusturica han tingut la decència i habilitat d’aprendre els idiomes respectius, així que es pot escoltar a Canet parlant en Rus i a Kusturica parlant en un francès perfecte però amb un accent molt dolent.
 

Així doncs,  el caso Farewell és una pel·lícula que conté moltes coses diferents, no és pas un FNAC, on hi puguis trobar de tot, però si conté tots els elements per fer d'aquesta pel·lícula una gran pel·lícula europea, quet conté tot un esperit que per molt que els americans volguessin fer-ne remakes, no el podrien igualar.
 

L'únic que em fa pena, es pensar quan de temps més haurem d'esperar per tornar a visualitzar una altra perla de Christian Carion, però encara més, quan haurem d'esperar per tornar a veure en pantalla i rere d'ella als brillants megalòmans Canet i sobretot Kusturica.

Aquí el tràiler de El caso Farewell, pels interessats, i repeteixo: la versió original és impagable en aquest cas.

Pd. la següent crítica serà sobre l'esperada La piel que Habito, film que ja he vist i que des d'aquí asseguro que és impossible que deixi a ningú indiferent.

Com es forja una revol·lució

Farà prop d'un mes, concretament el 5 d'agost vaig anar a veure El Origen del planeta de los simios, pel·lícula de la qual no en sabia ni el director, però si en sabia vagament l'argument i els actors protagonistes: James Franco, resorgit després d'uns anys a una academia de cinema estudiant cinema per ser un futur director, Freida Pinto, l'actriu d'Slumdog Millionaire, Andy Serkis, el pioner en el motion capture i tot un especialista de la tècnica en contra en que en pocs films li hem pogut veure la seva veriable cara i sobretot, Tom Felton, alias Draco Malfoy, el qual va cridar molt l'atenció en la premiere d'aquesta pel·lícula de simis degut a que el seu company de repartiment a Harry Potter, Rupert Grint, s'hi va presentar portant una samarreta que posava: I love Tom Felton, ole ole, Ron Weasley, però aquest no era el millor lloc per fer-ho, estàs treient protagonisme a la pel·lícula i al que és el veritable protagonista: Andy Serkis. Ni James Franco ni res, que té el mateix protagonisme i fins i tot, surt menys en pantalla que Tom Felton que té un paper bastant secundari,i la Freida, és un vist i no vist, o un... si te he visto no me acuerdo, és a dir, la cinta és Serkis, Serkis, César i els ximpanzès i els simis, i els humans estan relegats a un segon pla, a papers secundaris, a meros espectadors dels fets però també causants d'aquests.

El origen del planeta de los simios està dirigida per un tal Wyatt, no us preocupeu si no us sona, i és presenta com un reebot de tot el que s'ha fet fins aleshores, una prequela, que intentaria explicar les causes per les quals, la situació del El planeta de los simios del Charlon Heston va arribar a ser possible mentre que s'allunya de totes les comparacions amb l'adaptació estranya i totalment aliena de Tim Burton.

La història, de el origen del planeta de los simios, és en primera instància la seguent: explica la història d’uns científics, que, després de moltes investigacions troben un medicament que ells anomenen “la cura”, el 112, que podria arribar a curar l’alzheimer, una de les malalties que més preocupen a la societat avui en dia, i que ha sigut perfeccionat a mesura que s’ha provat amb diversos ximpanzés que són utilitzats com a simples rates de laboratori. Tot i així, el cas de César és diferent, i, amb el medicament totalment assimilat dins del seu cos, aquest simi desenvolupa una superintel·ligència que el fa més sensible i perspicaç, però, que l’acaba portant a una mala situació i finalment acaba tancat dins d’una instal·lació per primats portada per Brian Cox i el seu fill, Dodge, i en la qual César veu que és tractat amb cruesa com la resta de simis i per tant, comença a planejar la seva revolució per fer girar la truita a la situació.

Per mi, l'encant d'aquesta pel·lícula, o si menys no, el que em va agradar realment, és que la pel·lícula, no se centra en apa, els simis enfadats van a destroçar el golden gate i la ciutat perquè són simis i són més llestos i vinga desastres, i morts, i efectes especials. No, la pel·lícula, resideix sobretot en el fet de com es volen mostrar totes les causes per tal que César, un simi que estimava al seu amo, James Franco i utilitzava la seva super intel·ligència per fer el bé, acaba volent canviar la situació i revoltant-se. No és perquè simplement es fa més llest i decideix dominar als humans. César, va veient, al mateix temps que l'espectador, que els humans realment van maltractant als simis, denigrant-los, fent-lis mal i tenint-los en una situació d'esclavatge i precària, fins i tot, pels simis. Realment memorable, les escenes de César en el centre d'acull de simis, on es veu com la maldat humana, encarnada pel personatge de Tom Felton, que tot i que actúa força creible i en versió original deu posar un versemblant accent de Nueva Jersey "Booya!Hey, Man! Who's that Chick!", avegades, fa alguna cara que dius: ui, ui, qui tisoma Draco Malfoy!, és un instint irradicable, que aquelles ànsies de superioritat frustrades d'alguna gent, recau durament en els animals. I és normal que César vulgui escapar d'aquí. A càs, Heston no volia escapar dels simis? Doncs César, té dret a voler escapar dels humans no?

Del film, no m'ha apasionat el fet per com estan creats els simis, amb Motion Capture, fins al punt de trobar a faltar els maquillatges i perruques de Burton o fins i tot, de la de Heston, però si m'agrada el ritme pausat que ofereix la pel·lícula i la reflexió al voltant de les causes que tot ésser necessita per revolucionar-se, per voler canviar l'ordre establert i tots els passos que s'han de seguir per aconseguir adeptes, ja que trobo totalment fascinant com la pel·lícula retrata com César, ingenia tota una teranyina per tal d'atrapar els altres simis, fer-lis entendre el perquè de la revolució, passant de ser l'estrany a ser el cabecilla i convertint-se en un icone, una espècie de Che-Mono que deixa la sala glacada en el impactant moment del "NO", simbolitzant un: ja n'hi ha prou, ara sóc jo qui decideix!
Del film, en el qual James Franco és per mi, un personatge més que obiable que bé si al final, representa que està de part del César, durant la majoria del metratge deixa que César sigui cuidat per Dodge sense fer una sola denúncia veient amb els seus propis ulls la evidència de que el seu amic (que no mascota) estigui sent torturat i maltractat, m'agrada el missatge que vol transmetre o almenys el missatge que jo vaig voler entendre del film, ja que vaig acabar simpatitzant totalment amb els simis: Un missatge que aboga pel no maltractament dels animals, que hauria d'alertar ONG i assossiacions pro-drets dels animals si existeixen, i que vol mostrar una situació que bé si no és tan extrema, segur que avui en dia passa. I el pitjor, o millor. és que aquests animals que han sigut maltractats mostren més decència que els propis humans, ja quan assoleixen el poder, només volen alertar als humans perquè els facin canviar les seves condicions, i en cap moment volen descarregar tota la seva ràbia matant a aquells que els han fet mal, ni tan sols als encarregats d'aquell centre-pressó que tan mal els ha fet.. Aquí demostren que un simi té molt més esperit i sent molt més respecte per la vida que qualsevol dels humans, ja que Felton els maltractarà a la cel·la, però ningú és la germaneta de la caritat, tan Franco com tot el seu equip d'investigació, bé els utlitza fent-lis proves i si te provoco la muerte, mala suerte, sort que no és un humà.

La única pega que he de dir, arribats a aquest punt, és que desgraciadament, tot això no és més que una pel·lícula, mai existirà César, mai es descobriran els Dodges del món i per suposat, els simis, tot i el que volguem demostrar, poden ser violents i arribar a matar si se senten amenaçats. Així que només podem dir, i si pasés? aleshores hauriem d'estar advertits però mentrestant, millor seguim amb el Status Quo.

PD. Molts especulen un Oscar per Andy Serkis? que voleu que us digui... jo voldria un per efectes especials pel treball amb Motion Capture i poc més... i que no s'els ocurreixi començar una saga que crec que no tindriem per on agafar-la ja que com diu César al final del film, César ya está en casa, doncs, aveure si és veritat i el deixeu en pau.

Aquí teniu  fotos i el tràiler els interessats i si espereu un film reflexiu no us el perdeu: El origen del planeta de los simios és tan per revolucionaris com per pacifistes