Harry Potter, un final èpic per una saga inoblidable

El mateix divendres que es va estrenar Harry Potter, el dia 15 de Juliol, vaig anar-la a veure, i tota boja, vaig convencer a dos amigues i hi vaig anar aquella mateix nit, al cinema lauren, que estava tan petat que vaig haver-la de veure a la quarta fila i al lateral, però no m'importava, anava a veure el final de la saga que m'havia acompanyat durant deu anys, des que en tenia 9 i estava molt molt emocionada. Com ja us vaig anunciar quan vaig fer la crítica de la primera part de Harry Potter y las reliquias de la muerte, sóc una gran fan de la saga, m'he llegit i rellegit els llibres mil cops però tampoc sóc d'aquestes que... si hi ha alguna cosa diferent salto, crido al cine i m'aixeco de la butaca. No, mai m'he queixat de les adaptacions de Harry Potter al cinema a excepció de la 5a pel·lícula i desgraciadament, d'aquesta última. Realment tota la pel·lícula la trobo espectacular, amb un ritme frenètic impressionant, emocionant, punyent, perfecte, però, els pocs canvis de la pel·lícula respecte el llibre són molt imporants per mi, encara que en realitat no ho són gens per fer avançar la història.

Els que hagin llegit el llibre com jo sabran que hi ha certa escena on el Harry Potter ha de sortir despullat, en la qual es va crear molta expectació per saber com seria, i que de sobte,  aquesta desapareix, o pitjor, hi és però el Harry va tot vestit!, el petó del Ron i la Hermione no és per res com es mostra a la pel·lícula i per suposat, al Neville Lombottong mai li ha agradat la Luna Lovegood! A part, d'aquests petits detalls i d'algunes licències cinematogràfiques que trobo encertades, com el moment en el pati del col·legi on Voldemort demana aliats i Draco Malfoy es veu obligat a creuar el pati a contravoluntat, o la batalla voladora entre Harry i Voldemort, la pel·lícula és absolutament fidel al llibre i gairebé podriem dir que el supera en temes de èpica, d'intensitat, de potencia i d'emoció.

Potser les morts siguin més fredes, el que ja va demostrar Yates a la 5a confirmant que no és un director que es guii per aquest tipus de sentiments,  alhora que tambeé s'alça com a gran "menospreciador de personatges secundaris" com Lupin i Tonks. Ell se centra més en els sentiments d'amor, com les històries Harry-Ginny, Ron-Hermione i explica de manera gairebé completa i excel·lent tots els buits que ha anat deixant la sèrie i que els fans esperaven, frisant, la resposta, i que  a més, millora amb la tècnica del flaixbac que al llibre no es pot utilitzar i per tant, ajuda a la comprensió.
 

El film, dirigit per Yates, que s'ha aferrat com una lapa a la saga i no ha volgut deixar-la ana fins que s'ha acabat, compta com sempre amb la participació del trio protagonista que cada cop actua millor i millor: Daniel Radcliffe podriem dir que es supera i es veu que ha guanyat molta soltura a l'hora d'actuar gracies a la seva experiència en musicals i obres de teatre, Emma Watson, que també sempre ho fa bé i Rupert Grint que després de mostrar a la part anterior que sap actuar, en aquesta, el seu personatge torna a estar, de nou, més aillat. Cal destacar les interpretacions secundaries de Michael Gambon, l'altra lapa de Hogwarts, Tom Felton (un Draco Malfoy en plena crisis existencial i de valors), Matthew Lewis (un Neville crescut, convertit en un pseudoHarryPotter), i sobretot, Ralph Fiennes, que encara que vol donar una mica de dignitat a aquest Voldemort, més humà a causa de la destrucció dels seus horrocrux, tema que al final per sort van polint ràpid ja que això dels Horrocrux es porta passa temps arrossegant, i per tant,  i no sabem com, més compassiu, a vegades, ratlla la parodia bufa com el seu riure al creure a Potter mort o el seu moment al pati parlant amb els alumnes de Hogwarts o el seu moment: crocopulpo-octopus, i sobretot, Alan Rickman, com a Severus Snape que ha anat guanyant-se el públic durant la saga i a acabat convertint-se en el personatge preferit per un munt de fans que veuran com en aquest film, es desvelen tots els secrets de l'enigmatic professor, fent que encara els hi agradi més i fent que Alan Rickman es consolidi com a gran actor de la saga, sempre present, sempre solvent, sempre creïble, dins del que cap en una història sobre mags.

Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 no s'assembla de res a Harry Potter i las reliquias de la muerte parte 1. Si la primera va ser titllada d’Antonioniana, pel seu buit d’acció i pel seu afany per aprofundir en la psicologia dels personatges, aquesta té un ritme totalment frenètic i ple d’acció. 

Després de dos episodis aïllats fora de Hogwarts, un que ocorre en el banc de Gringotts i que és bastant avorridot i desagradable, segons una servidora, i el que ocorre amb el germà del dumbledore, des que Harry entra de nou a l’escola, l’espectador ja no té moment per relaxar-se: la pel·lícula comença a ser tota acció, amb tot d’escenes memorables que posen el cor a 100, i sobretot, amb molta èpica, i per tant, en aquests moments es veurà amor, dolor, esperança i mort. Harry, Ron i Hermione entren a Hogwarts doncs, que està sent portada per Severus Snape i els cavallers de la mort (com ja s'ha vist en l'inici del film, veient un Hogwarts- camp de concentració- escola correccional) i de cop i volta, Voldemort també decideix anar-hi. A partir d'aquí comença l'enfrontament entre els dos bàndols que inclouran algunes morts sonades, molts encanteris, la destrucció dels decorats, i l'acceleració dels pols de la gent de la sala, perque el ritme no para de pujar i pujar i pujar durant les dues horetes que dura el film, que estan molt molt ben aprofitades, ja que no hi ha cap moment per avorrir-se, cap moment per dir això és molt pesat. Els enfrontaments Harry- Voldemort seran molt molt èpics i mentrestant, veurem també escenes trepidants com la de Ron i Hermione a la cambra secreta (escena que acaba amb petó inclòs) o la de la sala de la necessitat, on es troben els tres protagonistes i Draco Malfoy atrapats pel foc i no se sap en cap moment, si se'n podran ensortir.
 

En aquesta crítica estic possant-hi el cor, els sentiments, perquè sé que és la última crítica que podré escriure sobre Harry Potter, la saga que més m'ha marcat a mi i a una generació de nens, al contrari de Crepuscle, que bé si està prou bé, no toca ni la meitat del que marca aquesta. Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 és un espectacle pel públic, per la gent, una gran pel·lícula perquè la gent es despedeixi de la saga amb alegria, amb dignitat, amb emoció, amb estupefacció, amb llàgrimes als ulls, amb il·lusió i sobretot, amb molta molta mecancolia i records ja que els últims 5 minuts de la pel·lícula presenten un salt temporal cap endavant, un flashforward on es veuen alguns dels personatges que han sobreviscut a la batalla, ja grans, ja madurs i ja adults, amb fills i ben assentats, i que veuren com el tren que els portava a Hogwarts portarà per primer cop als seus fills i com veuren que se'n va part de la seva infància, com els fans veuen que també marxa la seva, marxa una part molt important de la seva vida que van portar al cor durant més de 10 anys.
 

Deixant de banda tots aquests sentiments que innunden els caps del fans i no els fan pensar en la valoració objectiva de la pel·lícula omplint els foros de 10s i dient la millor perl·lícula de la meva vida, Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 és una pe·lícula d'acció, i de tanta emoció que no deixa ni temps per endrapar crispetes per por a prerdre algun dels pocs diàlegs reveladors que hi ha en aquest film, ja que, si la primera part era massa diàleg, massa pausat, i passava massa poca cosa, en aquest, avegades, en passa massa i no deixa temps a la reflexió i al diàleg (tret de la història del Severus, un dels fragments més lograts d'aquest últim film) i per tant, potser no hi ha massa frases que recordar tret de les típiques del Voldemort: Harry Potter, el niño que sobrevivió, viene a morir.... o solo yo puedo vivir.... para siempre...
 

Nose si Voldemort viurà per sempre, però està clar que el Harry Potter i la saga si que ho farà i és més, es farà immortal, però immortal i permanentment jove, ja que, si oblidem com podem els maquillatges horrorosos de l'epíleg, les imatges del nostre trio protagonista i el nen Potter de les ulleres grosses, quedaran per sempre gravades al nostre cor, de per vida.
 

Llarga vida a Harry Potter i gràcies per haver-nos deixat somiar durant 10 anys en Hogwarts i la màgia. I gràcies Yates per fer un film final que deixi la saga en un llistó bastant alt en temes d'èpica, acció, emoció i màgia.

 

Aquí el tràiler, per si algú encara no l'ha vist, i algunes impressionants imatges, però és la pel·lícula, ja no de l'estiu, sinó la pel·lícula de la dècada, l'esdeveniment de l'any, del segle XXI, el senyal del final d'una etapa.

Resacón 2: fotocòpia autoritzada

La setmana passada per fi vaig anar a veure la segona part de Resacón en las vegas: Resacón2, ¡Ahora en Tailandia! La veritat és que quan vaig anar a veure Resacón en las vegas em vaig sorprendre molt favorablement. La vaig anar a veure sense saber-ne res, només perquè el novio d'una amiga meva m'havia dit que li havia agradat i s'havia divertit molt així que vaig anar amb unes expectatives com si s'hanés a veure Supersalidos o Virgen a los 40. Però el resultat va ser molt millor! Resacón en las vegas era la comèdia més gamberra però més enganxadissa que havia vist! Amb el misteri inclòs des del principi, la pel·lícula enganxa per tal de saber que va passar tota aquella nit i és més, totes les bojeries que es veu que van fer durant tota la nit resulten totalment esbojarrades! Fins i tot va guanyar el globus d'or a la millor comèdia Resacón en las vegas! És per això, que quan es va estrenar la segona part no m'ho vaig pensar dos cops! Mateix director (Todd Phillips), mateix trio protagonista (Bradley Cooper, Ed Helms i Zack Galifandrikis) però un nou lloc on fer el comiat de solter: Tailandia!!!!!
 

Total, vaig anar a veure la pel·lícula amb unes expectatives realment molt altes, però alhora, més baixes, creia que si reia uns quans cops, ja estaria satisfeta. La pel·lícula va començar i amb ella, una sensació realment forta de Dejà vu: mateix inici, mateixa trucada, gairebé mateixes paraules, mateixes situacions, etc. Ningún personatge ha evolucionat, ningú ha canviat en aquesta pel·lícula. Fins i tot els embolics són cosins germans dels embolics de la primera part: canviant el bebé pel mono fumeta i camell, la stripper pel gigoló travesti, i poca cosa més, Resacón 2 és la copia certificada de Resacón en las vegas amb les dues diferències de que ara el perdut és el germà petit de la novia i que el lloc és Bangok, capital de Tailàndia.

El director, al no posseir ja, la carta de la sorpresa i la innovació a la mà, que tant renom va donar a la  primera part,  juga aquí  amb l’altra carta que resulta efectiva en aquest tipus de comèdies gamberres: la carta de la grolleria. A Tailandia, els embolics es magnifiquen, es fan encara més grossos i rallen encara més la prima línea de la vulgaritat: dins del film s’hi troven doncs, un mico camell, un travesti i sobretot, Chow, el xinès que ja els hi feia passar malament al trio protagonista a la primera part. i que no para de dir paraules malsonants. La pel·lícula, però, tot i tenir moments una mica massa grollers és efectiva i consegueix arrancar riures als espectadors a través de les persecussions de cotxe, i a través dels comentaris estúpids d'Alan i veure en tots els embolics que es posen. Resacón 2, doncs és per res millor que la primera, com diuen alguns, però tampoc direm que és molt pitjor: és divertida, és efectiva, és més grollera perquè estan a Bangok i és més salvatge, la única carta que tenen els directors quan, per no perdre l'èxit, s'aferren amb tanta força a la estructura primitiva que per tal d'aportar alguna cosa a la saga, han de fer i crear situacions encara més bojes. Dos coses a dir: és  a l'Stu, aquí el futur marit, el que sempre li toca el rebre, (mai millor dit) i l'altra, després de perdre tots els actors que havien de fer cameos a la pel·lícula, al final aquesta només es queda amb la participació de Paul Giammati, un actor actualment, omnipresent a la cartellera.

Resacón 2 ¡Ahora en tailandia! és divertida, és salvatge, és gamberra, i entremig de tanta gamberrada per sort, un acaba oblidant que només està tornant a veure Resacón en las vegas però situada a Tailandia ja que inclou també una divertida cançó d'Stu, una arribada al casament in extremis i una sessió final de fotografies, que com no, torna a ser totalment delirant.

Aquí deixo el tràiler pels interessats:

Beastly:J'ai vu pire

L'altra dia vaig anar a frança i vaig veure una pel·lícula que encara no s'ha estrenat a espanya però que segur que totes les adolescents estan esperant amb moltes ànsies: Beastly, o el mateix en francès: Sortilège.

I quina és la raó per a tanta expectació? Doncs que la pel·lícula es presenta com una història de la bella i la bestia revisitada per l'actualitat que compta amb les estrelles adolescents Vanessa Hudgens (eterna Gabriella Montez de High School Musical) i Alex Pettyfer (que després de soy el numero 4 ha entrat en raxa i en una espiral per convertir-se en un successor del Robert Pattinson). A més caldria afergir-li l'alicient de veure la ex-drogadicta, ex-anorexica, i lianta per exelència Mary Kate Olsen amb un look totalment Lady Gaga i al sempre genial Barney de Como conocí a vuestra madre! Sí, Neil Patrick Harris té més que un registre i a aquí el demostra fent un personatge tan entranyable com punyetero...bé, un autèntic Barney però cec i no tan ligón.
 

Bé, el que explica Beastly és senzill: la història d'un noi, que és molt guapo i és un pretenciós i no para d'humiliar als altres, i un dia, la Mary Kate Olsen, a lo Gaga, li llança una maledicció  que el converteix en un mostre: però clar, la gran qüestió. Com fer creible el monstre del segle XXI? Doncs, el noi, el que passa, és que va rapat, està ple de tatoos a la cara i ferides bastant lletges. Però clar, per trencar la maledicció necessitarà una noia que l'estimi de veritat. A partir d'aquí comença ja, la coneguda Bella i Bestia: la bella és una  noia guapa i intel·ligent que ha d'anar a viure al castell de la bestia, i la bestia se n'enamora de seguida i consegueix agradar-li a ella amb ajudes dels seus senyora Potts, Lumière i Din-Don (aquests dos últims, interpretats pel gran Patrick Harris).
 

La pel·lícula és la típica pel.lícula d'adolescents, és a dir, el màxim objectiu de Beastly és acabar sent un èxit entre els joves, i no aportar gaire cosa nova, ni a la història, que francament, està ben portada a la actualitat però no té res que la faci envejable ja que, al ser tan actual, molta fantasia provinent del conte queda sotarrada, ni com a estètica.
 

Tot i així, de Beastly (o Sortilège) vaig trobar interessant com el director va saber captar la importancia de les xarxes socials actualment entre la joventut, fent d'ella un important recurs per fer avançar l'acció del film, i l'ús del mòbil i totes aquestes noves tecnologies contraposades, al paper i boligraf, i als poemes de puny i lletra que escriu Kyle, la bestia, a la Lindy, la bella. A part, l'actuació no és brillant, però prou convincent, amb un divertit Neil Patrick Harris, que, per molt que no vulgui, fa masses cares i tics de Barney, i amb un Pettyfer, que tot i voler ser un pseudo pattinson i es veu que és a la realitat, un divo dels platos, un enfant terrible de l'actuació, s'enfronta aquí a actuar maquillat com un mostre durant gairebé tot el metratge de la pel·lícula en contrapartida amb el poc temps que surt afavorit.

Tot i així, les històries de la bella i la bestia atrauran a una riuada de noies joves, esperem, perquè davant tot i pel mal versionades que estiguin, mai deixaran de banda el seu missatge més important que és: respecte a l'altre, al diferent, guiat per l'interior, no l'exterior, no deixis de banda per por a la seva diferència, potser és més semblant del que et penses.

Aquí el tràiler i a l'espera que a espanya s'estreni aviat! 

PD. J'ai vu pire és un doble joc entre, una frase que diu la noieta, i una frase que vaig pensar al veure la pel·lícula, si, no serà gran cosa, però... j'ai vu pire, creieu-me.

L'estrany cas d'Oliveira

Fa un mes, vaig veure El extraño caso de angélica, de Manoel de Oliveira, i després d'acabar examens i treballs, ja estic en plenes facultats per comentar-la. Certament, és una pel·lícula que vaig anar a veure, després de les recomanacions del meu professor de Tendencies del cinema contemporani, dient que era el millor que havia vist des de feia temps i que era un dels millors films d'Oliveira, i també, per la insistència d'un altre amic meu que també tenia ganes de visionar-la. Així doncs, un dimecres, vem anar al Verdi Park disposats a veure-la... i quina sorpresa (o no) ens vem endur...
 

Bé, suposo que El extraño caso de Angélica es prou "coneguda" perquè expliqui l'argument, però bàsicament és aquest: un fotogràf jove que va a fotografiar a una jove que acaba de morir i just quan la va a enfocar, veu com aquesta obre els ulls i li somriu. Transvalsat, el jove empendrà un viatge cap a la bogeria, i cap a la obsessió cap a la noia que està més que morta, però ell no ho accepta.

El més sorprenent d'aquesta pel·lícula és que el fet està inspirat en la vida d'Oliveira, que quan era jove, també va anar a fotografiar a una morta i al veure.la a través de la càmera, va semblar-li que la noia es movia. Bé, com que aquesta anècdota li va passar quan tenia uns 20 anys, no és d'extranyar que aquesta pel·lícula acabi, avegades,sent naif fins a l'extrem: rodada, avegades, amb mètodes que recorden al cinema mut: l'angelica, fantasma que vola, és clarament una referència al cinema mut.

Tot i aquests moments naif, i d'altres més espirituals, com el moment final, Angélica acaba sent massa massa lenta i pesada. De sempre s'ha dit que el cinema portugués és especial. I com a tal, esperava una pel·lícula lenta, antiquada a vegades, però poètica. Però ens vem trobar amb una pel·lícula massa massa lenta. La lentitud de la pel·licula estava a sobre, amanida per una repetició gairebé d'escenes ( si no va 4 cops al cementiri a cridar Angélica, el fotògraf no hi va cap), A més, durant tot el film es respira un aire massa inflat de tristesa. de societat decandent, sense esperança, rural però abandonada, la llum és fosca, la roba és fosca, no hi ha alegria,etc.
 

És a dir, Angélica és per cinèfils més que contemplatius, que sapiguen valorar la suposada gran càrrega simbòlica de la pel·lícula i valorin la poètica del director,que, això si, per tenir 102 anys, segueix en molt bona forma i demostra, que amb aquest film fa una espècie de mirada nostàlgica, al passat, recordant als seus inicis a la vegada, que vol posar tocs de modernitat, però des de la calma que deu provindre del païs portuguès, perquè per exemple, El último verano de Rivette, també és lenta però té color, grans diàlegs, potser no tanta metafísica, però és més viva, mentre que amb aquesta, com el fotogràf, ens anem acostant més cap a la mort.

 PD.La banda sonora és a més música clàssica, tocada amb piano, molt molt fineta

Aquí deixo el trailer