The Dark Knight Rises: Quan la cosa èpica va en crescendo fins a un clímax que no deixa temps per respirar

Sóc molt fan de Batman. Molt. I de Nolan més. Les he vist totes de Batman des que era petita. De Nolan també, però de més gran. Batman Begins la vaig veure al cinema amb 13 anys (de les primeres que anava a veure amb les amigues sola), The Dark Knight de vacances, i enmig de la pel·lícula els meus amics em van fer bromes telefòniques.... The Dark Knight Rises no seria menys: la vaig anar a veure el dia de l'estrena, a la primera sessió (a les 4) a un cinema enorme (Urgell) i amb una colla d'amics molts dels quals també eren fans del ratpenat. Batman.... Batman.... una saga, per a no dir la millor, de superherois que arribava a la fi i que portava esperant molt de temps. Anava amb les expectatives molt molt molt altes... resultat: Obra mestra, però inferior a The Dark Knight.

Hem d'assumir que era un repte molt difícil: The Dark Knight, per mi la millor pel·lícula de la història, va ser un paradigma dins de pel·lícules de Hollywood: només fa falta posar aquell extraordinari Joker en escena... terrorífic, escenes anant al límit de l'ànima humana, un harvey dent... tota la cinta en conjunt era una obra mestra, el millor Batman que s'havia fet, i gairebé podriem dir que el millor Nolan que trobarem mai. Tot i així, The Dark Knight Rises és una pel·lícula extraordinaria.

He de reconeixer que quan a la primera escena vaig veure el Bane vaig trobar a faltar el Joker... molt... i que la Catwoman no em convencia. Els primers minuts em semblaven a Dejavus, a trosos de Sherlock... no m'acabava de fer el pes. Però tot d'una, el film es va començar a posar interessant, i interessant, i la trama va anar el crescendo i es va mantenir a dalt de tot fins el final. Bane es va transformar, el personatge va adquirir una nova dimensió que si bé no supera el Joker, és bastant solvent. Una bèstia bruta. I amb cervell. Un rival realment potent i un Tom Hardy extraordinari. Realment, l'actor ha fet la seva feina. Abans d'aquest film no suportava a Tom Hardy, el veia lleig... i a partir d'aquesta, encara que només actua amb celles i ulls (Nolan, que compassiu, deixant cap escena de Hardy sense màscara) me n'he enamorat. Actoràs de cap a peus... No se com s'ho ha fet però m'ha conquerit. El mateix passa amb el personatge de Gordon Levitt que surt tant a la pantalla que pensava que la pel·lícula més que dir-se Batman s'hauria de dir com el personatge de Gordon Levitt, que vinga a sortir, però, amb un carisma que ja agrada, encara que a vegades semblava veure-li el truc a Nolan: veure Joseph Gordon Levitt a Batman és veure Heath Ledger a Batman. Ho sento, però es nota. Dol, però està bé.

Els personatges imprescindibles de les dues primeres entregues: Alfred i Gordon desapareixen bastant del mapa en aquesta nova entrega, al igual que el nostre superheroi, per permetre deixar entrar en escena a Bane i Levitt, i a les noies, Miranda Tate i Selina Kyle. Cap de les dos m'agrada. Cap. Encara que potser la Hattaway té més carisma. Però aquesta catwoman no m'agrada... vull Michelle Pfeiffer.

La història és força interessant. Amb tots els ingredients Nolan (seriament, estic per començar a treballar en una tesis sobre els pilars en que es basen les tragèdies de les seves pel·lícules), aquest Batman (Christian Bale) arrenca vuit anys després de la anterior pel·lícula, on Batman s'ha retirat i en teoria, la ciutat viu en pau gràcies a una dura llei de la policia i el fiscal mort, Dent. I com és lògic, en una ciutat on regna la pau, alguna cosa dolenta ha de passar. Aquesta vegada, és el terrorista Bane, que amb el cap perfectament al seu lloc, el que el fa terrorífic, torna a Gotham per a destruir-la. Batman, doncs, sembla que haurà d'actuar. I com actua...

Avís: és imprescindible tenir frescos els dos Batmans anteriors per estar al 100% en aquesta nova entrega: recordeu qui és Ras-al-gul¿? Sabeu com va morir Harvey Dent? Si no en sabeu la resposta, mireu Batman Begins i The Dark Knight abans de gaudir de la tercera part. Una tercera part carregada de bones interpretacions, i a partir de la meitat del film, d'una tensió constant, una lluita contrarellotge, amb diàlegs interessants (la meva teoria és que al principi li costa arrencar per la multitud de diàlegs i la pobresa d'acció), però amb una segona part trepidant, amb sorpreses que et deixen la boca oberta, amb cops d'efecte.... una obra mestra, apoteòsica, que no arriba al nivell de la segona pel·lícula perquè potser la tensió està massa en poder d'altres i és massa generalista. El Joker està boig i juga amb la gent, i el sentit de la gent. Bane, juga amb una població i directament amb Batman, la responsabilitat és més seva que nostra, i per això potser no la trobem tan potent. Encara que té realment moments molt potents, que és un dels millors treballs de Nolan i una de les grans pel·lícules de Batman.

 

 

Esperem que després de The Dark Knight Rises, tots els directors i productors de Hollywood estiguin prou cagats perquè no vulguin fer de seguida una nova versió, com ha passat amb Spiderman. I per cert, sense fer cap Spoiler. El final del film és clarament molt optimista, i alhora, torna a fer sorpreses i a voler deixar a tothom bastant content. És un final entre obert i tancat bastant maco.

 

I ja poques coses queden per comentar, encara que per mi, aquesta crítica està sent molt sentida, perquè considero The Dark Knight una de les millors pel·lícules que s'han fet, i aquesta nova part, també. La meva mitja d'aquest Batman (trilogia) seria de 9 - 9.50, una de les coses bones que gaudirem en molt de temps i espero que us acosteu al cinema, un momentet que pogueu en tot l'estiu per a veure aquesta gran gran gran pel·lícula, que des d'aquí us aseguro: va in crescendo. Comença a baix, i acaba a dalt de tot, en una pujada vertiginosa que emulant al Bruce Wayne, és molt complicada de fer, però Chris Nolan, al contrari de molts que ho podrien haver intentat, ha sortit ilès i molt molt ben parat. Per mi, és el director que salvarà Hollywood i li retornarà la qualitat que sembla haver perdut en un centenar de taquillasos com The Avengers o The Amazing Spiderman.

Aquí deixo imatges èpiques i un tràiler espectacular. Mireu-lo amb tranquil·litat, si té spoilers no els notareu, i us vindran unes ganes increibles de veure-la. És impressionant. Crec que la tornaré a veure només per gaudir un cop més d'aquest espectacle espectacular que ens ha regalat Christopher Nolan per només 6 euros (amb carnet jove, i fins al setembre).

Rock of ages: entre Corazonada, 40 el musical i un episodi doble de Glee

La setmana passada vaig anar al cinema, i com no sabia ben bé què veure vaig llegir: Rock Forever (el títol de Rock of Ages a França) i, sense saber absolutament res del film vaig dir: aquesta. No ho feu. Primera advetencia: realment, si Rock of ages us crida l'atenció llegiu això! No hi aneu a cegues perquè sinó, uns emportareu l'ensurt que ara us relataré.

Rock of ages: l'únic qu en sabia és que sortia el Tom Cruise fent d'estrella del Rock. Tenint la imatge al cap de This Must Be The Place, amb Sean Penn, pensava que Rock of ages, aniria sobre la vida d'un rocker que a la quarantena, té una vida bastant patètica i problemes... bé, un drama bastant interessant amb un Tom Cruise entregat.

M'assec a la sala. La primera imatge: una noia del més pur estil americà que ja podria ser Hayden Pannette o la de la sèrie Jonas, que tota mona, es posa a un autocar. De sobte comença a cantar. Del res, sorgeix tota la resta de la gent de l'autocar que també canten. L'autocar sencer canta una cançó. HORROR. Rock of ages és un musical.

Així doncs, des d'aquí aviso, veieu el que veieu, que no us enganyin: Rock of ages és un musical, un MUSICAL de Broadway adaptat a la gran pantalla, i no un musical de l'estil de Hairpray (del qual és el mateix director) o Mamma Mia, no... del rollo entre 40 el musical, Cop de Rock, i aquestes coses: musicals que se les empesquen per embotir cançons famoses (en aquest cas de rock) amb una història més que mastegada i gens, gens, gens creativa. El Tom Cruise, per això, té la seva gràcia.

La pel·lícula està plena de famosos: Catherine Zeta Jones, Paul Giamatti, Russel Brand, Alec Baldwin, i aquest rocker Tom Cruise, però res, és només fum, perquè el musical té tan poca consistència com a història que penso que els actors només han triat fer-la per cantar, ballar i divertir-se una estona. Que potser Rock of Ages està bé per entretenir-se, però la meva cara d'horror quan vaig descobrir que era un musical va ser espectacular. I encara va ser pitjor quan vaig descobrir que efectivament, era un musical de Broadway: pocs escenaris, situacions encadenades de manera tan falsa que es veu, personatges més plans que un full, bé.... una historieta que fa pena, és llarga, hi ha moltes moltes i moltes cançons, a més, amb segurament, dos minuts de diferencia per posar més cançons i menys història que té menys qualitat que la de 40 el musical. Uns decorats dignes de Corazonada, la estracanada de musical cutre salchichero de Coppola, que no fa més que recordar-me Rock Of Ages.

Resum: Una noia que va a una gran ciutat per triomfar en el rock. Treballa a un bareto ple de concerts. Coneix a un noi que també vol ser estrella de rock. Enmig de la funció apareix Tom Cruise, alias Stacey Jaxxx. Això és potser, el més "imprescindible".

El que se salva, a part d'un Tom Cruise divertit: que cada cop que surt a la pantalla, doncs si, és graciós, diu filosofades, però també és més pla que un full, són les cançons triades. A part d'una de les de Tom Cruise, Dead or Alive, bastant potent i realment de Bon Jovi, l'únic que em va animar va ser escoltar cançons que em sabia gràcies a Glee, una sèrie amb molts números musicals, però amb història i personatges.... deu ser perquè és per a la tele, i això pel teatre. Que potser al teatre impressiona la posada en escena, però al cinema... què voleu que us digui.

Tot i així quan ho vaig passar millor va ser al final, que sola a la sala, vaig poder cantar a tot Pulmó amb la meva germana, Don't Stop Believing, gràcies a que Glee l'ha fet molt famosa.

Que Ryan Murphy va voler aprofitar el tirón de Rock of Ages quan va fer glee és indiscutible, però al cinema, aquest tirón no ha sigut tal. Només puc dir que si Rock of Ages ha pogut arribar al nostre pais (on s'estrenarà el mes que ve) i sortir endavant, no puc no plantejar-me fer una versió de Cop de Rock per al cinema català. El seu públic tindrà. I si no tinc Tom Cruise... doncs bé podré agafar Roger Coma, o un d'aquests que tiri...

Aquí us deixo el tràiler i a decisió vostre, però sobretot recordeu. Res de seriositat. Musical de Broadway. Fans de Tom Cruise, dels musicals macarronics, i de les cançons rock: aneu. Els altres? Doncs que voleu que us digui... de moment, anar al cinema és més econòmic que comprar-se una entrada de 40 el musical...

El tràiler ja dóna pistes... Mireu-lo!!!!!

(No) Tengo (tantas) Ganas de Tí

Si el llibre ja no té un bon material, la pel·lícula, pocs miracles pot fer.

Efectivament, això és el que ha passat amb Tengo ganas de ti, la segona part de 3 metros del cielo, una pel·lícula que, no tinc por de dir, que em va agradar molt quan la vaig veure, ja que podeu llegir una crítica bastant favorable en el meu mateix bloc.

Ja quan vaig llegir Tengo ganas de ti vaig haver de fer un esforç titànic. 3 metros sobre el cielo el vaig llegir en un mes. Tengo ganas de ti gairebé no l'acabo. El vaig acabar per pena. És un llibre bastant pèssim, desequilibrat i amb uns personatges avorrits. Situacions increibles. I sobretot, una narració massa forçada unipersonal de l'Step. En definitiva, el llibre va ser carregós i el material no era bo. Feia falta un miracle perquè el nostre rei midas espanyol, Fernando González Molina, fes d'aquesta segona part una obra superior a la primera.

El resultat: A milles de la primera. Tot i així, i per ser justos, la pel·lícula en aquest cas, s'allunya una mica del material del llibre, sobretot en el final, i es fa una mica superior a aquest, encara que el segueix tant que clar, es veu molt dolenta al costat de la seva predecesora.

Però no odiis a la pel·lícula. Prou de crítiques, perquè les crítiques han d'anar a un llibre pèssim i una pel·lícula, que amb un material d'entrada poc atractiu, han volgut donar alguna cosa més.

Com a fan de Moccia i tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti la vaig anar a veure ja no esperant gran cosa, però amb ilusió.

La pel·lícula explica la història de Hache, que, després de dos anys d'estar a Londres, torna a Barcelona pensant que per fi ha oblidat a Babi. Però el fantasma del passat el traeix, i la imatge de la riallera Babi es posa entremig dels seus records. Ni el seu amic mort, Pollo, ni Katina, ni tan sols la seva nova xurri, una noia molt tira' pa lante, i amb mola iniciativa, Gin, fan que aquest fantasma desapareixi. La única opció: matar-lo. Com? Parlant amb Babi d'un cop per tots.

Mario Casas torna a donar el pego amb el paper d'Hache, un paper que li va que ni pintat. Peses, cara de tipo duro, és el que fa millor aquest actoret idol de nenes. Les dues noies també donen el millor de si: Maria Valverde, que ja estava molt bé en la primera entrega, torna de manera més adulta en aquesta segona, fent d'una Babi molt més cabrona. Per altra banda, Clara Lago ens demostra una Gin que bé si no val per cantar: Ho sento, però no, que no canti més, siusplau. Ni té un cos d'infart: On són els seus pits? Sí que mostra la duresa del personatge i aquest marimachismo que li fa falta. La resta d'actors més secundaris, ho fan prou bé, amb el chino i la seva veu, etc. Però el que si que no em trago és el roc del super3. Ho sento però tu no, Roc, tu no.

La pel·lícula ensenya més cuixa que la primera, però torno a destacar que González Molina no abusa de cos, i Mario Casas, encara que a vegades surt sense samarreta, no es passa la pel·lícula lluint, o al menys, no em va donar aquesta sensació. Un altre cop, Molina demostra que no tot és ensenyar, i ens dosifica aquestes imatges pujades de to.

La música torna a ser un bon punt, encara que aquesta vegada passa més desaparcebuda. Altra cop, l'escena de la discoteca, que a part, té uns colors molt vistosos i una bona posada en escena, i la d'amor, són les que tenen una música més destacable. Les cançons de Clara Lago, per altra banda, són insofribles.

I per acabar amb aquesta crítica torno a dir que el director també demostra que altra cop, cap al final de la pel·lícula, el muntatge és destacable i resultón, però ja està vist. I és que desgraciadament, com Hache, en aquesta pel·lícula s'hi compten uns quants dejavus.

Així doncs, i per acabar amb Tengo Ganas de Ti, aquesta és una pel·lícula que busca la taquilla i encara que té bones intencions queda lluny de la primera sent repetitiva, amb masses altibaixos dramàtics, i sobretot, dolenta per culpa de seguir un llibre que va avorrir soberanament a més d'un centenar de fans de Moccia.

El moment del clauer, per això, no deixa de ser maco i romàntic.

Tràilers i fotos a baix!

 

La imaginació de Wes Anderson no té límits: Moonrise Kingdom

La setmana passada per fi vaig veure Moonrise Kingdom després d'una dura llarga setmana d'espera. Mentre tots els mitjans feien crítiques de Moonrise Kingdom dient que era gairebé el millor que havia fet Wes Anderson jo estava a casa, estudiant, preparant examens, fent treballs de la universitat... en definitiva, un treball que feia que ansiés cada cop més veure aquesta suposada meravella i per fi, el dia de la revetlla de Sant Joan, amb gairebé tot acabat, vaig treure temps per anar a veure MOONRISE KINGDOM, la terra promesa.
 

Des d'aquí us parla una fan empedernida de Wes Anderson que des de que als 16 anys va anar al cinema a veure Viaje a Darjeeling només empesa pel seu instint i que va obligar, amb 17 anys a la seva família a acompanyar-la a veure Fantastic Mister Fox, una de les millors pel·lícules que he vist amb música de la nuit americaine, i un stop motion impressionant, va estar esperant la nova incursió d'aquest director de personalitat arrolladora al cinema.
 

El resultat ha trigat a arribar però per fi el tenim entre nosaltres: Moonrise Kingdom. La nova raresa de Wes Anderson on es concetra tot el millor d'ell i tot el seu món que tan agrada als seus fans i tan fascina a tothom.
 

Una fotografia que es basa en colors molt saturats i molt càlids, i en aquest cas molt estiuencs. Colors molt terrosos amb taronges, grocs i marrons clars, molt potents que il·luminen la pantalla, i en aquest cas, l'omplen amb uns crèdits inicials impactants que a més, porta amanida la música de Purcell que ja va demostrar la seva solvencia al ser utilitzada també per una pel·lícula mítica com La Naranja Mecánica.

Però no ens desviessim.
 

Moonrise Kingdom és una pel·lícula protagonitzada per a dos nens debutants que realment ofereixen una interpretació extraordinaria, i que a més, compta amb un plantell d'actors que està ple d'amics del director i habituals del seu cinema: Des de Bill Murray, sempre present, fins a Jason Swatchman, i a més, amb incorporacions que són molt d'agrair com Edward Norton. Mai he sigut fan del seu treball però aquí ofereix un paper molt divertit i simpàtic, típic típic Anderson gairebé.

La història també és una reivindicació de la personalitat d'Anderson. Una història de cerca, superació i creixement. De deixar la infància. L'únic que la diferencia és que aquí els protagonistes són nens, però al contrari que altres personatges més adults, no tenen dubtes. Saben clarament el que volen i són molt segurs. és per això que aquesta història de dos nens que s'enamoren, un d'ells boy scout, i amb un gran aire vintage, resulta tan atractiva, sobretot pels adults. Els nens saben que volen mentre els adults estan fets un embolic, com els tres germans de Viaje a Darjeling o tota la fila d'adults que desfilen per aquesta nova aventura Andersoniana.
 

Com hem dit, des dels crèdits ens endinsem a un món on l'imaginació és la reina. On hi ha plans extraordinaris, idees increibles, alucinants. Des de la casa a dalt de l'abre fins els plans de la noia amb els prismàtics. Tot és un exercici estètic preciosista però amb marca d'una casa molt ben afincada. Cada pla respira Wes Anderson ja sigui pels colors, l'enquadrament o la música que aquesta vegada, torna a ser perfecte de la mà de Desplat i clàssics com Le temps de l'amour de Françoise Hardy.

Moonrise Kingdom, és una gran pel·lícula que potser no m'ha tocat tan al cor com ho van fer les dues primeres que vaig veure d'Anderson però que encara perdura en la memòria i que considero una de les millors pel·lícules que he vist en el que portem d'any, i m'alegro que el film sigués seleccionat per obrir el festival de Cannes.
 

La imaginació de Wes bé mereix ja un reconeixement. I el mereix aviat. Ja que ves a saber quan ens tocarà esperar per a poder provar la seva nova joia, si és que n'aconsegueix un altre.

Moonrise Kingdom, en definitiva, és el millor que podem trobar ara mateix a la cartellera i una molt bona manera de començar un estiu cinèfil.
 

Que el vintage, els anys 60 i Hardy es tornin molt populars aquest estiu i que la pel·lícula no s'apagui i segueixi molt de temps viva entre nosaltres.

A continuació una fotografia del film més el tràiler, que ja és de per si, amb la música i els plans que tria, una obra d'art.