La setmana passada per fi vaig veure Moonrise Kingdom després d'una dura llarga setmana d'espera. Mentre tots els mitjans feien crítiques de Moonrise Kingdom dient que era gairebé el millor que havia fet Wes Anderson jo estava a casa, estudiant, preparant examens, fent treballs de la universitat... en definitiva, un treball que feia que ansiés cada cop més veure aquesta suposada meravella i per fi, el dia de la revetlla de Sant Joan, amb gairebé tot acabat, vaig treure temps per anar a veure MOONRISE KINGDOM, la terra promesa.
Des d'aquí us parla una fan empedernida de Wes Anderson que des de que als 16 anys va anar al cinema a veure Viaje a Darjeeling només empesa pel seu instint i que va obligar, amb 17 anys a la seva família a acompanyar-la a veure Fantastic Mister Fox, una de les millors pel·lícules que he vist amb música de la nuit americaine, i un stop motion impressionant, va estar esperant la nova incursió d'aquest director de personalitat arrolladora al cinema.
El resultat ha trigat a arribar però per fi el tenim entre nosaltres: Moonrise Kingdom. La nova raresa de Wes Anderson on es concetra tot el millor d'ell i tot el seu món que tan agrada als seus fans i tan fascina a tothom.
Una fotografia que es basa en colors molt saturats i molt càlids, i en aquest cas molt estiuencs. Colors molt terrosos amb taronges, grocs i marrons clars, molt potents que il·luminen la pantalla, i en aquest cas, l'omplen amb uns crèdits inicials impactants que a més, porta amanida la música de Purcell que ja va demostrar la seva solvencia al ser utilitzada també per una pel·lícula mítica com La Naranja Mecánica.
Però no ens desviessim.
Moonrise Kingdom és una pel·lícula protagonitzada per a dos nens debutants que realment ofereixen una interpretació extraordinaria, i que a més, compta amb un plantell d'actors que està ple d'amics del director i habituals del seu cinema: Des de Bill Murray, sempre present, fins a Jason Swatchman, i a més, amb incorporacions que són molt d'agrair com Edward Norton. Mai he sigut fan del seu treball però aquí ofereix un paper molt divertit i simpàtic, típic típic Anderson gairebé.
La història també és una reivindicació de la personalitat d'Anderson. Una història de cerca, superació i creixement. De deixar la infància. L'únic que la diferencia és que aquí els protagonistes són nens, però al contrari que altres personatges més adults, no tenen dubtes. Saben clarament el que volen i són molt segurs. és per això que aquesta història de dos nens que s'enamoren, un d'ells boy scout, i amb un gran aire vintage, resulta tan atractiva, sobretot pels adults. Els nens saben que volen mentre els adults estan fets un embolic, com els tres germans de Viaje a Darjeling o tota la fila d'adults que desfilen per aquesta nova aventura Andersoniana.
Com hem dit, des dels crèdits ens endinsem a un món on l'imaginació és la reina. On hi ha plans extraordinaris, idees increibles, alucinants. Des de la casa a dalt de l'abre fins els plans de la noia amb els prismàtics. Tot és un exercici estètic preciosista però amb marca d'una casa molt ben afincada. Cada pla respira Wes Anderson ja sigui pels colors, l'enquadrament o la música que aquesta vegada, torna a ser perfecte de la mà de Desplat i clàssics com Le temps de l'amour de Françoise Hardy.
Moonrise Kingdom, és una gran pel·lícula que potser no m'ha tocat tan al cor com ho van fer les dues primeres que vaig veure d'Anderson però que encara perdura en la memòria i que considero una de les millors pel·lícules que he vist en el que portem d'any, i m'alegro que el film sigués seleccionat per obrir el festival de Cannes.
La imaginació de Wes bé mereix ja un reconeixement. I el mereix aviat. Ja que ves a saber quan ens tocarà esperar per a poder provar la seva nova joia, si és que n'aconsegueix un altre.
Moonrise Kingdom, en definitiva, és el millor que podem trobar ara mateix a la cartellera i una molt bona manera de començar un estiu cinèfil.
Que el vintage, els anys 60 i Hardy es tornin molt populars aquest estiu i que la pel·lícula no s'apagui i segueixi molt de temps viva entre nosaltres.
A continuació una fotografia del film més el tràiler, que ja és de per si, amb la música i els plans que tria, una obra d'art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada