I amb la potent música de Die Antwoord de fons (electrònic, hip-hop estrany) em poso a parlar de Chappie, l'última pel·lícula del director que ens va portar distrito 9 fa uns anys i Elysium al 2013. Puc dir, sense necessitat de reflexionar-hi gaire, que aquesta és el film que he gaudit més d'aquest home nascut a Joburg. I potser sigui, en gran part, per la interpretació de Die Antwoord i la trama del robot macarra.
Chappie ens situa en un futur molt proper, osigui, que sembla que sigui d'aquí dos dies, on a Johanesburg hi ha una empresa dedicada a la creació de robots policies, que protegeixen la ciutat i que no són simples màquines de matar. Tot i així a l'empresa hi ha alguns treballadors que no estan contents amb el producte final. Per una banda hi ha en Hugh Jackman, un ex-militar obsessionat amb crear robots que siguin autèntics soldats, durs i potents, que es puguin controlar a través de la ment humana. Per l'altra hi ha el personatge interpretat per l'anglès Dev Patel, que amb el seu accent british, que sembla el de Kieren Walker (In the Flesh), és capaç de crear un ésser humà proper, simpàtic i que sembla una bellísima persona. El que vol Dev Patel és crear un robot que sigui capaç de pensar per ell mateix, o que, almenys, tingui la capacitat d'aprendre i raonar. És a dir, que pugui decidir què fer i triar el seu camí a seguir. Gràcies a un aconteixement inesperat i la tècnica de Patel, aquest aconsegueix crear un robot que, com un nen petit, aprèn a base que els altres li ensenyin les paraules, gestos i comportaments. Malhauradament, abans que pugui ser ensenyat de forma completa, el robot li és arrebatat i es veu obligat a amagar-lo a una espècie de antro on viuen Ninja i Yolandi, els Die Antwoord. Aquests dos pintorescos personatges cuidaran d'en Chappie, però no podran evitar convertir-lo en un autèntic macarra. Chappie seguirà els consells dels seus pares adoptius, Yolandi i Ninja, i es configurarà com a ésser pensant que, encara que serà manipulat per ells, sempre triarà la millor opció, o la més sensata, ja que el seu autèntic creador, en Patel, li ha dit que sobretot, ha de ser un robot honest que no ha de fer mal ni matar.
Chappie és un film que busca desesperadament convertir tot el metratge en un climax constant. Amb molts recursos, el film té un munt d'escenes espectaculars en el terreny visual i intenta que l'espectador se senti extasiat tota l'estona per les imatges que se li mostren. El més fresc és potser la introducció del món de Die Antwoord, la seva música, el seu accent, les seves pintes i el seu estilisme. Ells són realment els reis de la pel·lícula, i els que cuiden d'en Chappie i el converteixen en el macarra que és. El director remarca les seves ganes de climax i intenta conmocionar i emocionar amb un gir final que tot i que és irrealista i fantàstic ens cola perfectament. A més, en aquell moment aconsegueix realment que estiguem amb el mocador i la llagrimeta, i per tant, ens ho creuriem tot per tal que hi hagi un Happy Ending. Sigui com sigui, n'hi ha d' haver un!
Chappie és una pel·lícula de robots, de creixement personal i d'amor. Si no fos per l'atmosfera creada pels personatges de Die Antwoord s'hagués perdut entre una massa de films que tracten també els temes del futur de la robòtica i dels problemes que comporta l'intel·ligència artificial. Tot i així, el film aposta per una visió positiva d'aquest avenç i gràcies a personatges tan entranyables com el creador de Chappie o el propi robot (que tot i que és macarra, el veiem com un pobret nen manipulat i amb un bon fons), fa que la nostra mirada envers la tecnología sigui menys negativa.
Aquí teniu el tràiler del film (l'he trobat en castellà) i una imatge d'aquest.
PD. Les pròximes crítiques seran sobre Pride, Fuerza Mayor i Convicte (Starred Up), tres grans pel·lícules que comptaran amb un text molt més centrat en l'anàlisi del missatge, la forma i la posada en escena.
