Jo també vull viure en aquells temps, Woody

El diumenge passat, just dos dies després de la seva estrena vaig anar a veure Midnight in Paris, la nova de Woody Allen que havia inaugurat el festival de Cannes i segons les crítiques de la gent, era de les millors que havia fet en els últims anys. Ja, sense saber realment res sobre el film, aquest em cridava desesperadament l'atenció: el protagonista era Owen Wilson, hi sortia Michael Sheen, un dels que considero, els millors actors anglesos del moment, sortia París, tòpics francesos, era una del Woody Allen que portava molt temps esperat i a més, no és que hagi sigut mai una gran debota d'aquest home, així que, perquè no, m'havia de llençar a veure, d'un cop per totes, una del Allen al cinema, i no una qualsevol, sinó una que havia recollit bones crítiques. El que més em va sorprendre de Midnight in Paris va ser el fet de que als dos minuts de pel·lícula em vaig adonar que en realitat no sabia res sobre ella. No en tenia cap tipus d'informació, ni l'argument, ni el tema...

Però això no em va tirar enrere, em van venir encara més ganes de veure-la! Va ser un... anem a l'aventura i aveure que passa. No voldria fer gaires Spoilers però és que la bellesa de la pel·lícula resideix en el gran misteri que es desvetlla a la mitja hora i que per mi, fan de la pel·lícula una cosa meravellosa alhora que potser, vista?

La història aparentment explica el fet d'una parella, que, a visperas del seu casament, van a Paris per preparar-ho més o menys tot. Ella és Rachel Mc.Adams, actriu que no sabem com, però ha acabat caient en gràcia, i ell, Owen Wilson, aquí alter ego de Woody Allen, un guionista de Hollywood que fart de treballar per aquella indústria ha decidit escriure un llibre però no troba inspiració. Una advertencia: Owen Wilson surt molt en pantalla i si no els hi agrada, l'hauran d'aguantar. Personalment trobo que és un bon actor, sempre amb aquest rollo seu de tranquis, que clar, faci que no ens acabi de convencer del tot quan es fa l'estressat encara que les seves cares de flipació són impagables! Ben aviat, Wilson es trobarà en una espiral de la que necessita urgentment sortir: els pares de la noia no el comprenen, una altre parella l'home de la qual és tot un erudit no deixa de pavonejar-se i no té temps de relaxar-se. Un dia, millor dit, una nit, es produeix la revelació! (SPOILERS) Un carruatge es troba enmig del carrer a Wilson i se l'emporten a un local parisenc que té una estètica total d'anys 20. I no és casualitat! Ha viatjat en el temps i es troba als anys 20. A partir d'aquí la pel·lícula torna a arrancar, i és divertida encara que els viatges en el temps són més usats com a anècdota: comença una desfilada de personatges reals i pintorescos com Heminway, Buñuel, Scott Fitzerald i fins i tot Dalí (esplèndit Adrien Brody totalment memorable) que com a via per renovar la història. Si, hi ha una Marion Cotillard seductora, un Wilson divertit i sobretot un missatge que, un senyor ja gran com Woody Allen transmet a tots els espectadors i que segurament és el que creu. Crec que és ell mateix el que s'imposa la conclusió de la seva fantasia. Viure als anys 20 és com un somni, per ell és la millor època del món (perquè negar-ho, jo també crec que seria de les que escolliria per viure) però que realment la nostra no està tan malament mostrant que fins i tot, la noia que viu als anys 20 voldria viure a principis de segle. Així doncs, Allen, a part d'entretindre també ens vol ensenyar amb la pel·lícula una lliçó: hem de viure en la vida que ens ha tocat de la millor manera possible, i somiar en vides passades ha de ser una inspiració no un turment.

Potser, l'altra dia que vaig començar a veure Annie Hall em vaig adonar que aquest no és un dels millors Allen de la història i que potser ja està lluny de les seves primeres obres, però jo, Midnight in Paris, l'he trobat una pel·lícula més que digna i que, com Owen Wilson, m'ha fet somiar per una estoneta com si jo també em trobés en aquell París amb tots aquells genis, un París que brilla i que del seu estereotipanisme potser espantarà als francesos, però ves, són americans, què vols que hi facin?

La Bruni, per cert, està si menys no acceptable intentant fer callar a un Michael Sheen que tot i ser insuportable com a personatge, denota una certa elegancia, però el film també ens fa veure que, malgrat la intel·ligència enciclopèdica de Paul (Sheen), resulta molt més atractiu i simpàtic l'insegur de Gil (Wilson).

Aquí teniu el tràiler i algunes fotografies:

PD. Bravo, bravo pel trailer. Un trailer que en realitat no desvela res del film, que no et dóna ni la mínima informació sobre del que va realment. Un tràiler com els que calen, si senyor.

Quan encara queden les restes de la Nouvelle Vague...

La setmana passada vaig anar a veure l'últim film de Rivette, el último verano, després d'haber-ho de posposar molt de temps per culpa d'examens, etc. Així doncs, vaig acabar anant-la a veure un matí a l'Alexandra, a les 10.30 i la sala era gairebé buida. Era d'esperar, per això. Bé, crec que el último verano és una petita pel·lícula, curta però molt interessant i a sobre que l'ha fet el ja octogenari mestre Jacques Rivette, el que va ser director de Paris nous appartient. Bé, per suposat no em considero per res a l'altura d'un mestre com aquest així que només puc deixar aquí la meva opinió sobre aquest film que alguns consideren avorrit i insustancial mentre jo el considero obra mestra. Rivette ens presenta una història que aparentment ja mostra que tampoc té gaire a dir: Una dona, ja gran, interpretada per una gran Jane Birkin que tot i que ja s'ha fet gran encara conserva aquell tret que la fa especial, torna a enrolar-se en el circ del seu pare un cop mort aquest. En el camí es troba un italià basntant extrany però molt xerraire: un altre gran Sergio Castellito, més que promesa consolidada del cinema italià i gran director alhora que actor. A partir d'aquesta trobada sorgirà una especie d'amistat, i Castellito quedarà absolutament hipnotitzat per Jane Birkin.
 

La història és més o menys senzilla, no esperin grans accions ni molta aventura però jo trobo que és una història típica del que és la nouvelle vague i fins i tot, del que és el Jacques Rivette. Si, potser la nouvelle vague va deixar d'existir fa molt i en aquest últim any hem perdut dos dels grans exponents d'aquesta. D'aquella època ara només ens queda el Godard, un Godard que, considerant que el cinema és un art mort no fa més que reinventar-se un cop i un altre per encara treure-li una mica de suc a aquest ,i  Jacques Rivette, un semi desconegut però amb un passat fortament nouvelle vague. Rivette conserva trets característics del seu cine que cada cop resulta més avorrit per les noves generacions: el diàleg predomina sobre les accions, plans llargs, filmar de manera documental. I també en el ultimo verano es veu l'altre gran tret de Rivette: el seu amor al teatre i al circ. Rivette filma les actuacions de circ de manera gairebé minusiosa, deixant respirar a l'espectador, amb una càmara estàtica, com a un observador més. Rivette, mestre doncs per mi, apadrina el pla secquencia, fa que el diàleg transcorri fluidament,encara que tampoc és d'esprar grans converses sinó que els silencis també hi tenen un pes important, hi ha una filmació del paisatge francès bonic i espectacular. En fi, l'avi Rivette encara té coses que mostrar i explicar i vol ensenyar al món que encara hi ha aquesta manera de fer cinema. Tristament, però, podriem pensar que potser només un geni com Rivette pot permetre's avui en dia fer una pel·lícula com aquesta, plena de pauses però plena de bellesa i saviesa.

PD. Rivette, tot i així no renuncia a la posada en escena clarament teatral i a la cerca de noves expressions del cinema que no estan explotades. Memorable el moment final on una conversa es desenvolupa amb cada actor, un a un sortint de la carpa del circ i recitant la seva frase directament a càmera. Aquest moment, el trobo, sublim i d'una delicadesa i bellesa absoluta alhora que sobta a l'espectador, li provoca un xoc i el fa veure que en el cinema hi ha coses a la que no estem acostumats encara.

Bravo Rivette, bravo!

Aquí deixo el tràiler d'aquesta petita delicisia que espero que encara duri als cinemes per que la aneu a veure!

I la pròxima crítica: la esperada "MIDNIGHT IN PARIS" de Woody Allen

Ai Thor, Thorito bravo

La setmana passada, guiada per veure masses anuncis, publireportages i entrevistes de Thor i els seus protagonistes, vaig anar a veure-la. El que més me sorprenia ja d'entrada era el fet que el film estigués dirigit per Kenneth Branagh (senyor Gilderoy Lockhart, vostè que està especialitzat en dirigir pel·lícules d'època i shakesperianes, com s'ha ficat en això?). Total, després d'un malentès amb la senyoreta de la taquilla: demanant entrades per THOR la dona me'n va donar per HOP, indignant, vaig acomodar-me per veure una peli més de superherois, per passar l'estona.
 

Bé, Thor és una pel·lícula d'herois total, no d'aquestes grans epopeies com Batman, ni tan sols com Spiderman, és més d'aquest superherois que van mig sueltos, però té el seu aquel. El protagonista, Chris Hemsworth és el marit de l'Elsa Pataki i està catxes catxes a la pelicula per crear un super thor! els secundaris tampoc tenen desperdici: Natalie Portman en una època post-cisne negro, Stellan Skargard o algu així i sobretot, el senyor Anthony Hopkins, aquí Odin, pare de Thor. Un elenco espectacular, com el reuneixen la majoria de pelis de super herois. Thor presenta una història senzilla però que per sort ens mostra un personatge que evoluciona, una cosa que és molt d'agrair. L'heroi no roman pla, igual durant tot el film, comença sent un nen consentit, i madura al llarg del film: el Thor del final no és el mateix del principi, un punt a favor de la pel·lícula en la meva opinió. Thor narra la història d'aquest superheroi, que, per fer-se massa el xulangas i el prepotent, és desterrat a la terra pel seu pare i només podrà tornar-hi si troba la força que el façi tornar a empunyar el seu super martell, que té, val a dir, moltissims poders: fins i tot pot volar amb ell!!!

Thor és totalment una pelicula doncs, entretenida, però de palomites. On encaixa Kenneth en el projecte? que és el que aporta del seu estil? Crec que dos peces claus:

1. La primera, l'ús de la càmara amb un angle inclinat, que incomoda, fa una sensació estranya en l'espectador. Aquest tipus d'enquadrament és molt present en el film pel que intento creure que Brannagh vol intentar mostrar a partir d'aquest simple fet, que no és una pelicula al uso, té algu d'especial.
2. L'altra, més argumental. Brannagh crec que fa un paper espectacular quan es centra sobretot en les relacions del poder, de pare i fill i l'altra fill que enveja el poder. Les relacions familiars que esdevenen tenses per l'atracció i el poder del tro, estan realment ben treballades a Thor. Això fa que personatges com Loki, el germà envejós i Odín, agafin una nova aura de dignitat i fa entendre millor tot el que passa pel cap a aquests.

Thor és així una pelicula de palomites, d'entreteniment, que té unes pinzellades força personals però que serà plat de bon gust per tot el públic. Una bona Thortilla no farà mal a ningú.

Aquí tràiler:

Un sopar entre amics, l'estiu, el vi...

Aquest divendres va començar el festival internacional de cinema d'autor de Barcelona, el DA i vaig decidir anar a la inauguració d'aquest. La pel·lícula inaugural era Pequeñas mentiras sin importancia (Les petits mouchoirs), de Guillaume Canet. La veritat, és que el festival inclou tot de bones propostes per anar a veure de directors tan reconeguts com Manoel de Oliveira, però aquesta em va atrapar de seguida: el títol, el cartell, la plantilla d'actors, amb Marion Cotillard inclosa, i sobretot el director, Guillaume Canet, un jove francès que va esdevenir una estrella del cinema a principis d'aquest segle i que ara s'ha passat a la direcció i presenta la que és gairebé la seva òpera prima. Bé, parlem de Pequeñas mentiras sin importancia.

Primer de tot, no us espanteu per la durada del film: més de 2 hores i mitja, no es fa per res llarga, ni pesada, ni tens ganes que s'acabi en cap moment, és una pel·lícula fresca, que va passant, no hi ha cap escena massa dilatada, sinó que té un tempo just, precís i agradable. La història que explica el film és senzilla: uns amics de trenta anys amb problemes personals van tots a l'estiu a l'apartament d'un per allà passar-hi les vacances. Les seves vides però, no són gens senzilles, un munt de problemes que cadascú arrossega farà que a mesura que passen els dies es vagin descobrint. Pel·lícula amb troços d'humor, troços de drama (potser massa forçat cap al final) i tot amb un diàleg de Guillaume Canet absolutament natural, fresc, totalment desartificialitzat. La pel·licula ens regala tot de moments d'estiu que crec que són preciosos, qualsevol persona podria viure. Destaco moment en el qual un dels rollos de la Cotillard toca la guitarra pels amics d'aquesta, o els moments on els amics es recolzen entre si, uns es necessiten els altres. A més, el film és un retrat perfecte d'un grup d'amics. Allunyats dels personatges per exemple, de Happythankyoumoreplease, que realment no són del tot identificables, els de Pequeñas mentiras sin importancia són reals, reals de veritat: qui no té l'amic o amiga pesat que es trenca el cap i no para de preguntar sempre sobre que seria el millor que podria contestar al SMS d'una possible conquesta o parella? I qui no té l'amic obsesionat perquè tot sigui perfecte, o el que és un donjuan que en realitat és tot un sensible? Us sonen veritat? I no, no estic parlant de personatges ficticis, sinó de personatges reals, verosímils, com el to que vol semblar donar la pel·lícula. Vol mostrar un estiu entre amics, tots els moments que passen: bons, dolents, divertits, violents...

Potser, i com a únic punt negatiu podriem dir que els personatges femenins, tret de Marion Cotillard, no estan tan ben dibuixats com els masculins, bé, potser Canet agafi pràctica. Aquest és només un inici, molt prometedor que ja ha aconseguit un gran èxit a França, el premi del públic a Venecia i un gran aplaudiment al finalitzar la inauguració del DA. Només falta esperar que quan s'estreni aquí a Espanya la gent no la passi de llarg, la vagi a veure perquè encara que sigui llarga val realment la pena, i molt. I per la gent jove com jo, crec que mostra com ens agradaria passar l'estiu amb els amics de veritat quan en tinguem 30-35.

Aquí el tràiler i el cartell de pequeñas mentiras sin importancia, petita joia. L'estrena està prevista per principis de juny, realment una bona data perquè és totalment una pel·lícula fresca d'estiu