Fa res vaig anar a veure A Roma con Amor, la nova pel·lícula de Woody Allen després de gairebé més d'un mes sense trepitjar les sales de cinema. Suposo que a hores d'ara tots debeu saber a què es deu no? Us sona el 21%? Doncs per aquesta mesura, he hagut de fer també retallades i ser més selectiva alhora d'anar al cinema, i per això m'he abstès fins fa res d'anar-hi, però la nova del Woody Allen va cridar massa fort i no la vaig voler deixa passar.
Ja vau ser testimonis fa un any i mig de les meves alavances a Woody Allen quan va estrenar Midnight in Paris, una pel·lícula meravellosa que cada cop que veig m'enamora, amb una història genial i uns intèrprets excel·lents: gran Owen Wilson. Per A Roma con Amor, pel contrari, no tinc paraules ni tan boniques, ni tan bones.
Seguint la seva ruta turística per Europa, Woody Allen va decidir que la seva pròxima pel·lícula seria a Itàlia, a Roma, i després de buscar un nom adequat pel producte s'ha quedat aquest convencional A Roma con Amor. Aquesta és una pel·lícula feta de historietes totalment independents que passen a la gran ciutat. Cada una té algun actor bastant solvent que la salva i la fa entretinguda: Penélope Cruz, Alec Baldwin, Jesse Eisemberg i Ellen Page o el Gran Roberto Begnini són alguns dels que surten en algunes de les històries, que... si bé tenen una idea original al principi, o s'allarga, o hi ha escenes de més o es torna bastant tòpica.
La història per exemple de la prostituta amb Penélope Cruz convincent té la seva gràcia encara que ens sona a vista, o la que surt el mateix Woody Allen, comença de manera molt divertida, encara que al final es torna repetitiva, pesada i al final tornes a dir: però una altra vegada al mateix? No està prou exprimida la idea??? Les altres dues històries potser són les que tenen una mica més de suc.
La de Begnini despertant-se un dia i descobrint que és famós recorda a la mítica frase de Andy Warhol: En el futur tothom serà famós durant 15 minuts, més que mai. Situacions totalment surrealistes passen en una història molt ben arreglada que com ja hem dit, es contrueix a partir d'aquesta metàfora que potser té alguna cosa d'autobiogràfica.
Per altra banda, la que més fa pensar, la que més enamora a l'espectador és la història típica Made in Woody Allen, la protagonitzada per un jove arquitecte amb novia, que de sobte, coneix a la millor amiga d'aquesta que és amable, simpàtica, molt guapa i pseudointel·lectual, com les que li agrada retratar al director a les seves pel·lícules. La veu de la consciència del noi, interpretat per Alec Baldwin de manera magistral intentarà aconsellar als personatges de la història que l'ignoren sense pensar en les conseqüències. Potser, aquesta història d'amor, enganys i adulteri que és més típica que esmorzar torrades en la filmografia de Woody Allen sigui sent la que més agrada als espectadors, i amb això, es pot demostrar la teoria. És el Allen de veritat, el dels inicis, el que ens agrada encara que ens repeteixi una vegada i una altra la mateixa història, ja que els personatges et fan pensar, els personatges es senten propers, són reals, tangibles, més que no pas els altres.
Per la resta podem dir que ens trobem davant d'un Woody Allen molt turista, que a part de fer els típics pla- postals, tenyéis la pel·lícula d'una fotografia massa ataronjada emulant un OOOOH, SOLE MIOO que diriem, i es deixa anar massa pels tòpics dels habitants italians que deuen haver sortit més que indignats de la sala de projecció. La música, amb Volare, Vincero, i coses d'aquestes no fa més que animar la troca i anar més a l'estereotip fent de A Roma con Amor una pel·lícula més semblant a Vicki Cristina Barcelona (Encara que no s'hi assembli ni en el blanc dels ulls) que no pas les obres mestres de Midnight in Paris o Match Point.
Així doncs, i per acabar, dir que aquesta pel·lículeta d'episodis no és el millor que hem vist, encara que té tocs d'humor i unes idees principals molt interessants. Però s'està fent vell, i s'allarga massa... començo a pensar que amb l'edat està començant a perdre el sentit de quan s'ha d'acabar d'explicar la batalleta.
PD. Si l'heu d'anar a veure, recomano fortament la versió original subtitulada ja que Woody Allen ha deixat que els italians parlin en italià i els americans en anglès, i la barreja dels dos idiomes queda molt ben enllaçada i fa una mica més la sensació de que estem a una Roma multilingüe. (Encara que ens perdem el GRAN GRAN Joan Pera). El tràiler, però us el deixo en castellà (PERA!!!) acompanyat d'algunes fotografies de la història que permi, val més la pena, la dels dos joves, alter ego, de Allen i els seus problemes de dones.
