Que ruli, Paul Thomas Anderson, que ruli!

Avui em disposo a parlant de Puro Vicio (Inherent Vice) de Paul Thomas Anderson, un film que, en acabar, deixa una sensació indescriptible en els seguidors del director. Jo resumiré ja en aquest primer paràgraf què en penso de la nova incursió cinematogràfica de Paul Thomas Anderson: Puro Vicio és una bona pel·lícula, no està gens malament. Són dues hores i mitja d'entreteniment pur i dur amb un fantàstic Joaquin Phoenix i una trama, que sense ser gaire especial, va creixent per moments per a que l'espectador no perdi l'interés. Ara, si comparem Puro Vicio amb la genialitat que és The Master, l'anterior pel·lícula del cineasta, aquesta té les de perdre. Després d'aquella història plena de grans moments, i un Philip Seymour Hoffman esplèndid, Inherent Vice té regust a marihuana, però a poc més... Però tot i així, jo la defenso com una bona pel·lícula. No és la millor d'Anderson, però és molt superior a alguns films que exploren les mateixes aigües.

Puro Vicio, un títol horrorós que ha causat més d'una confusió vergonyosa entre els meus amics, va ser nominada a dos premis Oscars en l'edició del 2015. A millor guió adaptat, (ja que el film adapta la novel·la Inherent Vice) i a millor disseny de vestuari. No se'n va endur cap, però almenys, es va colar per algún lloc. Potser el gran absent en el terreny de les nominacions és Joaquin Phoenix, etern nominat i alhora oblidat per l'acadèmia que cada any ens brinda una gran interpretació estelar: si fa dos anys va ser The Master, l'any passat va ser Her i aquest any, el seu Doc de Inherent Vice és el seu gran paper.

Doc és un tipus lamentable però amb el que ens és fàcil empatitzar. Com? Us estareu preguntant. Doncs el gran mecanisme que utilitza Anderson és mostrar que tots els personatges que co-habiten amb Doc (Phoenix) són encara pitjors que ell. Tots es col·loquen amb heroína, coca i altres substàncies dures, mentre que Doc només fuma alguns porrets. En Doc s'alça com un porreta adorable, doncs, ja que no toca cap altra droga ni té cap altre vici que el de relaxar-se amb una mica de grass. A més, és un tipus cínic, que en anar emporrat, va amb la veritat absoluta per davant i que només intenta esbrinar el perquè de tot plegat. Un perquè molt enrevessat i que no para de transformar-se, com una cèl·lula cancerígena, per a que ens sorprenguem i estiguem atents durant les més de dues hores i mitja de metratge.

 

Puro Vicio parteix de la desaparició de Shasta, la exnovia de Doc, i que ha marxat sense deixar rastre després d'explicar-li a Doc la seva relació amb un home casat molt influent (en una seqüència inicial amb una fotografía blavosa espectacular). Aquesta desaparició se suma a múltiples esdeveniments que es creuaran en la vida de Doc i que causaran que per davant d'ell passin una sèrie de personatges pintorescos i tots ells adictes a diferents substàncies que li faran el cap un embolic. Entre aquests secundaris hi trobem noms com Owen Wilson, Martin Short i Josh Brolin, en el paper de policía corrupte i que compta amb un running gag sencill però molt graciós. Perquè això si que ho té Inherent Vice: gags, acudits i un munt de brometes absurdes que ens fan riure i somriure més d'un cop.

Tot i així, el gran film de Paul Thomas Anderson està regat principalment per dues coses. Per una banda, homenatges, o millor dit, semihomenatges a diverses pel·lícules. Podem contemplar per uns segons un sant sopar de "drogaadictes", que recorda a Viridiana de Buñuel, com també podem gaudir d'una escena entre Doc i Shasta que, personalment, i gràcies a la música de Jonny Greenwood em va recordar a Le Mépris de Jean Luc Godard. Alhora, la constant veu en off femenina que descriu la vida de Doc fins i tot ens pot portar a pensar en BadLands de Malick. És a dir, en Paul posa referents de manera camuflada, que funcionen perfectament, i a més, l'ajuden a crear una atmosfera personal i intransferible pel seu mil·limetrat llargmetratge. El film, per altra banda, desprèn una aroma altament reconeixible i agradable pel nostre sentit olfactiu: la de la marihuana.

Puro Vicio mostra massa sovint personatges fumant porros i relaxant-se, i el film en si, és una bogeria banyada per una calma aparent, provinent de la ment del fumat Doc. Anderson passa una història de detectius per un filtre de fum de maria, gràcies a les interpretacions, les músiques, les frases de l'estil hippie i el tempo, molt encertat. Alhora que també és terriblement encertada l'escena de l'al·lucinació final. Un puntàs per acabar una pel·lícula que, per sobre de la resta, el que et provoca és que surtís del cinema amb unes ganes terribles de fumar-te un porret com el bo del Doc.

En definitiva, Puro Vicio és un entreteniment que quedarà mig amagat entre la filmografía de Paul Thomas Anderson però que, com a producte únic i indivisible, té el meu reconeixement absolut.

Aquí teniu el tràiler (en castellà, si si, una vergonya però és el que té la distribuidora al seu canal de Youtube) i una imatge del film:

 

Viure en aquest poble és un Calvary...

Avui em disposo a parlar de Calvary, una pel·lícula irlandesa molt esperada a casa nostra i que es va endur el premi al millor actor per Brendan Gleeson als últims MBIFA, els premis del cinema independent britànic. És el film més nou del director que fa uns anys ens va portar "El irlandés" i que, sorprenentment, considera "Badlands" de Malick, el millor film de la història.

Calvary és un film que ens situa en un petit poble irlandès i ens presenta un capellà que rep una amenaça de mort a la primera escena. Un punt de partida potent, no ho negarem pas, i un primer pla molt ben il·luminat i amb un Gleeson solvent. Ara, és un detonant perillós ja que, si en Gleeson és el capellà del poble, està clar que coneix a tots els habitants d'aquest i per tant, sap qui és el que l'ha amenaçat. L'espectador és el que està perdut, en els primers minuts, però tot i així, ràpidament comencça a descartar culpables i arriba a una conclusió obvia, que resulta ser la correcta.

A partir de l'amenaça, el capellà comença a visitar diferents membres de la comunitat i a parlar amb aquests, sense treure mai el tema del possible assassinat. Durant la confessió del futur assassinat, el confessor li ha donat una setmana de vida més al sacerdot, per a que tingui temps d'arreglar els seus assumptes. Gleeson, obviament, l'aprofita al 100%. I fins i tot té visita de la filla inclosa.

Si és obvi que el capellà sap qui és el que vol dur a terme aquesta acció, és fàcil pensar que aquestes visites espontanies només serveixen per a que l'espectador vegi una mica com són les persones que habiten els petits pobles irlandesos, i si el director té sort, pot fer que a alguns dels presents els hi balli el cap pensant en qui podria ser l'home que ha amenaçat en Gleeson, o, com a mínim, intentant esbrinar per a què. Potser, però, el punt fort és saber si el capellà Gleeson durà a terme alguna acció per salvar-se, com matar primer al seu futur assassí o marxar del poble. Aquí és potser on rau la teca,  en l'actitud del capellà, que es la més impredictible de totes, ja que la resta d'habitants segueixen uns estereotips graciosos però marcats.

Veient Calvary no podem evitar pensar en films com Los niños del cura (mantenint les distàncies). Films que ens exposen una comunitat de persones estrambòtiques, divertides i que tenen com a figura central un capellà. Al voltant de Gleeson hi trobem un munt d'actors irlandesos de renom com Chris O'Dowd, Dylan Mooran i el fill de Breendan Gleeson, Donham Gleeson, altres actors famosos per la seva faceta televisiva, i una actriu anglesa que brilla amb especial claror, Kelly Reilly, sempre tan etèria. Tots els personatges tenen el seu què, i el director se les empesca per barrejar comèdia amb tragèdia i fer un producte bastant negre i sòrdid, però que a vegades, peca d'emotiu. Si bé sembla que Calvary tira cap al terreny de la cruesa i el bizzarre, hi ha tres moments puntuals on, per culpa de la música, el diàleg, la panificació i el tempo, el film s'eleva a un pla emotiu que desestabilitza a l'espectador i pot molestar a més d'un, si aquest no va preparat per veure moments de llagrimeta fàcil.

Tot i així, de Calvary em quedo amb la part més positiva i és la poderosa interpretació de Gleeson i la construcció d'una comunitat rara i variopinta que no dubta en aprofitar-se del pobre capellà. Les escenes en que coincideixen més d'un personatge "pueblerino" són una delícia però sense dubte la meva preferida és l'escena on hi ha un enfrontament pare-fill, en el terreny interpretatiu. Veure a Brendan Gleeson com a capellà intentant fer entrar en raó el seu fill Donham Gleeson que interpreta a un assassí en sèrie és potser el moment més culminant de Calvary, encara que per a la història que vol explicar, no tingui gairebé cap rellevància.

En definitiva, Calvary és un film que es pot gaudir i el recomano a gent que adora de veritat els paisatges irlandesos, l'accent d'allà i els films que se centren en representar petites comunitats plenes de gent pintoresca. 

Aquí teniu el tràiler (heretgia, només l'he trobat en castellà, però aquesta l'heu de veure en VOSE) i una imatge del film:

One day, when the glory comes it will be yours

Avui em disposo a parlar, breument, de Selma, el film que es va emportar l'Oscar de l'acadèmia a la millor cançó original per Glory, de John Legend, aquest any. Aquesta cançó, entre èpica i grandiloqüent és un dels punts forts del film, o almenys, un dels que la separa una mica de la resta de films presents a la cartellera i que se centren en fets reals i biopics de motlle. John Legend, artífex de All of me, una de les balades d'amor més boniques del 2014, ha ideat una peça que va fer plorar a més d'una estrella quan va ser interpretada en directe als Oscars i va arrancar molts aplaudiments tant al pati de butaques com a la sala des d'on vaig presenciar la gala.

 

Selma va ser l'encarregada de clausurar la segona edició de l'americana: el festival de cinema independent nord-americà de Barcelona. La sala estava a petar. Tothom volia veure Selma abans de la gala dels Oscars, ja que a part d'estar nominada a millor cançó, estava nominada a millor pel·lícula. (Un pèl excessiu remarcant el fet que no tenia cap nominació més, ni tans sols pel protagonista, un actor anglès molt entregat). Selma es va alçar a més, amb el premi del públic d'aquell festival. Tothom va sortir satisfet de la sala. Potser no era una gran pel·lícula, però feia patxoca, i com a clausura d'un festival emergent, era més que adequada.

 

Selma és un film d'Ava DuVernay, una directora afro-americana, que adorava el crític Roger Ebert i que per primera vegada es posa al capdavant d'una pel·lícula que, tot i ser independent, té pinta de producció bona. Guió, història real, Martin Luther King pel mig, molts actors de repartiment, escenes grandiloqüents... i alhora, escenes més íntimes, i molt difuminadament, es pot percebre l'essència d'una directora amb personalitat. Tot i així, remarco que és una essència que es difumina en l'aire ràpidament. Potser acostaría més Selma a El Mayordomo que a 12 años de Esclavitud, en aquest aspecte, però no s'assembla pas en gaires coses més. Selma té un punt de vista marcat i molt més interessant i intens que el de El Mayordomo. I la figura central és una persona forta, lluitadora i que demostra un compromís extrem amb la seva causa.

 

Qui és aquesta figura? Martin Luther King. Val, gran. Potser massa gran per abarcar-lo amb tot el respecte i la fidelitat que es mereix, i per això, el gran encert de Selma és reduir tota la història a una anècdota que, a primera vista pot semblar simple, però que li serveix a la directora i al guionista per a posar un munt de temes polèmics sobre la taula: el maltractament dels mitjans, l'abús de poder de les autoritats, els greus problemes racials, etc. L'anècdota: es vol fer una marxa de Selma fins a un altre lloc per defensar el dret a vot de la población negra. Enmig de la marxa han de passar per un pont, però aquest és constanment protegit per la policía, que no deixa que els manifestants segueixin el seu recorregut, totalment pacífic.

 

Amb Martin Luther King com a un capità gairebé jesucrístic (no ens atrevim a posar el dit a la nafra amb els seus affaires i altres problemes personals i el retratem com un ídol tan bo, tan bo, que sembla intocable i a més, ja és doctor), la pel·lícula s'articula a través de les diferents manifestacions i el pont es torna una imatge tan forta que en sortir de Selma és la primera que et ve al cap. El pont ple de gent, que només vol expressar el seu descontent davant una llei injusta, és potser el més característic de Selma. La resta, són imatges que ja hem vist en pel·lícules anteriors, interpretacions brillants i discursos esperançadors i motivadors. Potser hi ha un excés de discurs, però tan de bo, les persones i els polítics actuals parléssin així! (Hi ha un problema logístic a l'últim discurs, ja que, entre els títols que anuncien el destí final dels personatges i els subtítols que haurien de traduir el discurs, l'espectador mig es perd la meitat de cada un i li resulta impossible concentrar-se).

 

Selma no és un mal film, en definitiva, és un film correcte, que ens deixa alguna imatge (torno a remarcar el pont) i sobretot la cançó de Glory pel record, però que segurament, es perdrà ràpid en el mar de films dedicats a la figura de Martin Luther King i que aposten per defensar la causa negra i alhora, criticar el passat dels Estats Units, una cosa, que es mereix tot el meu respecte i suport, perquè amb aquests temes, mai no n'hi ha prou. Però fer un film que surti de la massa...ai fillet, això és més complicat i més, quan l'any passat en McQueen ens va presentar aquella meravella...

 

Aquí en teniu el tràiler i una imatge de Selma (i el pont):

 

 

Hollywood: el circ ambulant de David Cronenberg

Després d'un temps sense anar al cinema (ja que he estat ocupada amb el festival de l'Americana, els Oscars, l'Ull-NU a Andorra i altres assumptes personals) aquesta setmana passada es van estrenar tres pel·lícules que tinc moltes ganes de comentar: Map to the stars de David Cronenberg, que vaig veure a Sitges, Selma, que vaig veure a la clausura del festival de l'Americana i Calvary, que vaig anar a veure el mateix dia de l'estrena. Cada una d'elles em va suscitar diferents sensacions i opinions, i he decidit començar per Map To the Stars, sent aquesta la que més em va desagradar i decepcionar.

Map to the Stars és la nova pel·lícula de David Cronenberg. Com totes les de Cronenberg, va passar per Cannes i va dividir fortament a la crítica especialitzada. Alguns deien que era la sàtira més intel·ligent que s'havia fet sobre el micro-cosmos de Hollywood i altres, que el director canadenc havia mostrat una farsa excessiva i sense gràcia. El film va ser seleccionat al festival de Sitges, i com ja vaig fer quan van passar Cosmopolis, també de Cronenberg, al 2012, vaig comprar l'entrada i a les onze de la nit (si no recordo malament) vaig entrar a la sala per veure-la.

Abans de carregar-me estrepitosament el film, només vull dir què en penso d'aquest senyor anomenat Cronenberg. Al segle XX, el director feia pel·lícules "cutres" i "llefiscoses" sobre "la carn", com deia un bon professor meu. Pel·lícules de sèrie B, que enamoraven a un segment de la població que demanava a crits noves dosis d'aquest "gore intel·lectual". Va ser l'època d'Scanners, videodrome, eXistenZ... Pel·lícules amb el seu encant, tot i que ninguna es troba en els meus tops ten.  Amb l'arribada del segle XXI, Cronenberg es va moure cap a un nou tipus de cinema, i les seves millors obres van sortir a la llum una rere l'altra: Una historia de violencia (magnífica adaptació d'una novel·la gràfica), Promesas del Este (amb un guió impecable de Steven Knight, creador de Peaky Blinders) i Un Método peligroso (la qual vaig alabar extensament en aquest mateix blog l'any 2011). Ben mirat, podriem ajuntar les tres en un sac i anomenar-les la trilogía de Viggo Mortensen. Semblava que Cronenberg s'havia consolidat com un gran narrador d'històries que barrejaven la violencia, la carn i les males companyies amb la psicología, la màfia i el passat fosc. Bé, una trilogía insuperable que a més, tocava tots els seus temes fetitxe.

Al 2012, però, va sorgir el seu primer experiment: Cosmopolis, adaptació d'una novel·la de Don DeLillo i protagonitzada per Robert Pattinson (Twilight). Cosmpolis era un viatge en limusina d'una hora i mitja que no oferia res més enllà de llargues xerrades filosòfiques, evidenciar els límits del registre actoral d'Edward Cullen i la bizarra música de Howard Shore. Hi ha qui va pensar, com una servidora, és només una pausa dins de la trajectòria brillant de Cronenberg. Una aturada que el director ha fet per veure què hi ha al seu voltant. Map to the Stars, desgraciadament, confirma que aquesta no és una aturada, sinó un nou rumb que el director ha volgut empendre. Un rumb que encara no veig molt clar i que de moment anomenaré l'etapa Robert Pattinson.

Map to the Stars pretén ser una sàtira intel·legent sobre el món de Hollywood, però realment, jo només hi veig un munt d'històries, entre prototípiques i absurdes, entrelligades de forma ridícula i amanides amb diàlegs insubstancials i sense cap guspira còmica. Si Map to the Stars, suposadament, ha de ser una guia pels mortals normals per ajudar-los de conèixer millor a s'amaga rere Beverly Hills, podem dir que, o bé Cronenberg ha fet un esboç demoníac i frakenstenià d'això o bé a Hollywood tots estan molt tarats i el més recomanable és no acostar-s'hi.

He de reconèixer que la història de Julianne Moore, sobre una actriu atormentada pel fantasma de la seva mare morta, és molt superior a la resta de trames (la del nen estrella, la noia boja i la d'en Pattinson com a xofer de limusina són lamentables), però de cap manera compensa dues hores de despropòsits.

Si Cronenberg volia fer una sàtira, potser hagués estat més intel·ligent agafar actors que, a la vida real, s'assemblen indubtablement als personatges que representen (a l'estil de la brillant Birdman). Si enlloc d'un actor desconegut agafem a Justin Bieber per fer del nen mimat, i si Robert Pattinson enlloc de ser un xofer (picada d'ullet i relectura  de Cosmopolis) és una estrella juvenil en plena decadencia, potser hagués fet una mica més de gràcia, tot plegat. Alhora, encara que Julianne Moore està espectacular en el seu paper, què passaria si Cronenberg hagués optat per Melanie Griffith? Recent divorciada i atormentada pel pes de la seva guapíssima mare, Tippi Hedren i amb una filla, Dakota Johnson, que actualment està al cim de la industria del cine teen? Crec sincerament que el doble significat li hagués donat més què a l'assumpte. 

Map to the Stars ens confirma que el nostre Cronenberg ha començat un nou camí que no sé pas on acabarà i que no està agradant a tothom. Només fa falta veure el final del film per accentuar com de perdut està aquest canadenc. Sense posar més el dit a la nafra només vull dir que el film és gairebé un seguit d'absurditats amanides amb decisions massa obvies de guió i planificació que posen en dubte la mestria del director en termes de posada en escena. Penseu en el moment en que de sobte entra un gos en una habitació amb quatre adolescents jugant amb una pistola. Què passarà? No falta ser un Einstein, oi?

Ho puc dir més alt, però no més clar, aquest és un Cronenberg en hores baixes. Com va fer amb els seus monstres primerencs, com la mosca, aquesta vegada, Cronenberg també ha creat una critatura infernal, de molts caps, que resulta tediosa i molt difícil d'aniquilar. (Però no impossible).

Aquí teniu un tráiler en VOSE pels valents que s'atreveixin a enfrontar-se a la bèstia i una fotografía de la meravellosa Julianne Moore, l'únic que salvo, realment, d'aquest circ ambulant condemnat al fracàs de David Cronenberg.