Avui em disposo a parlar, breument, de Selma, el film que es va emportar l'Oscar de l'acadèmia a la millor cançó original per Glory, de John Legend, aquest any. Aquesta cançó, entre èpica i grandiloqüent és un dels punts forts del film, o almenys, un dels que la separa una mica de la resta de films presents a la cartellera i que se centren en fets reals i biopics de motlle. John Legend, artífex de All of me, una de les balades d'amor més boniques del 2014, ha ideat una peça que va fer plorar a més d'una estrella quan va ser interpretada en directe als Oscars i va arrancar molts aplaudiments tant al pati de butaques com a la sala des d'on vaig presenciar la gala.
Selma va ser l'encarregada de clausurar la segona edició de l'americana: el festival de cinema independent nord-americà de Barcelona. La sala estava a petar. Tothom volia veure Selma abans de la gala dels Oscars, ja que a part d'estar nominada a millor cançó, estava nominada a millor pel·lícula. (Un pèl excessiu remarcant el fet que no tenia cap nominació més, ni tans sols pel protagonista, un actor anglès molt entregat). Selma es va alçar a més, amb el premi del públic d'aquell festival. Tothom va sortir satisfet de la sala. Potser no era una gran pel·lícula, però feia patxoca, i com a clausura d'un festival emergent, era més que adequada.
Selma és un film d'Ava DuVernay, una directora afro-americana, que adorava el crític Roger Ebert i que per primera vegada es posa al capdavant d'una pel·lícula que, tot i ser independent, té pinta de producció bona. Guió, història real, Martin Luther King pel mig, molts actors de repartiment, escenes grandiloqüents... i alhora, escenes més íntimes, i molt difuminadament, es pot percebre l'essència d'una directora amb personalitat. Tot i així, remarco que és una essència que es difumina en l'aire ràpidament. Potser acostaría més Selma a El Mayordomo que a 12 años de Esclavitud, en aquest aspecte, però no s'assembla pas en gaires coses més. Selma té un punt de vista marcat i molt més interessant i intens que el de El Mayordomo. I la figura central és una persona forta, lluitadora i que demostra un compromís extrem amb la seva causa.
Qui és aquesta figura? Martin Luther King. Val, gran. Potser massa gran per abarcar-lo amb tot el respecte i la fidelitat que es mereix, i per això, el gran encert de Selma és reduir tota la història a una anècdota que, a primera vista pot semblar simple, però que li serveix a la directora i al guionista per a posar un munt de temes polèmics sobre la taula: el maltractament dels mitjans, l'abús de poder de les autoritats, els greus problemes racials, etc. L'anècdota: es vol fer una marxa de Selma fins a un altre lloc per defensar el dret a vot de la población negra. Enmig de la marxa han de passar per un pont, però aquest és constanment protegit per la policía, que no deixa que els manifestants segueixin el seu recorregut, totalment pacífic.
Amb Martin Luther King com a un capità gairebé jesucrístic (no ens atrevim a posar el dit a la nafra amb els seus affaires i altres problemes personals i el retratem com un ídol tan bo, tan bo, que sembla intocable i a més, ja és doctor), la pel·lícula s'articula a través de les diferents manifestacions i el pont es torna una imatge tan forta que en sortir de Selma és la primera que et ve al cap. El pont ple de gent, que només vol expressar el seu descontent davant una llei injusta, és potser el més característic de Selma. La resta, són imatges que ja hem vist en pel·lícules anteriors, interpretacions brillants i discursos esperançadors i motivadors. Potser hi ha un excés de discurs, però tan de bo, les persones i els polítics actuals parléssin així! (Hi ha un problema logístic a l'últim discurs, ja que, entre els títols que anuncien el destí final dels personatges i els subtítols que haurien de traduir el discurs, l'espectador mig es perd la meitat de cada un i li resulta impossible concentrar-se).
Selma no és un mal film, en definitiva, és un film correcte, que ens deixa alguna imatge (torno a remarcar el pont) i sobretot la cançó de Glory pel record, però que segurament, es perdrà ràpid en el mar de films dedicats a la figura de Martin Luther King i que aposten per defensar la causa negra i alhora, criticar el passat dels Estats Units, una cosa, que es mereix tot el meu respecte i suport, perquè amb aquests temes, mai no n'hi ha prou. Però fer un film que surti de la massa...ai fillet, això és més complicat i més, quan l'any passat en McQueen ens va presentar aquella meravella...
Aquí en teniu el tràiler i una imatge de Selma (i el pont):
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada