Després d'un temps sense anar al cinema (ja que he estat ocupada amb el festival de l'Americana, els Oscars, l'Ull-NU a Andorra i altres assumptes personals) aquesta setmana passada es van estrenar tres pel·lícules que tinc moltes ganes de comentar: Map to the stars de David Cronenberg, que vaig veure a Sitges, Selma, que vaig veure a la clausura del festival de l'Americana i Calvary, que vaig anar a veure el mateix dia de l'estrena. Cada una d'elles em va suscitar diferents sensacions i opinions, i he decidit començar per Map To the Stars, sent aquesta la que més em va desagradar i decepcionar.
Map to the Stars és la nova pel·lícula de David Cronenberg. Com totes les de Cronenberg, va passar per Cannes i va dividir fortament a la crítica especialitzada. Alguns deien que era la sàtira més intel·ligent que s'havia fet sobre el micro-cosmos de Hollywood i altres, que el director canadenc havia mostrat una farsa excessiva i sense gràcia. El film va ser seleccionat al festival de Sitges, i com ja vaig fer quan van passar Cosmopolis, també de Cronenberg, al 2012, vaig comprar l'entrada i a les onze de la nit (si no recordo malament) vaig entrar a la sala per veure-la.
Abans de carregar-me estrepitosament el film, només vull dir què en penso d'aquest senyor anomenat Cronenberg. Al segle XX, el director feia pel·lícules "cutres" i "llefiscoses" sobre "la carn", com deia un bon professor meu. Pel·lícules de sèrie B, que enamoraven a un segment de la població que demanava a crits noves dosis d'aquest "gore intel·lectual". Va ser l'època d'Scanners, videodrome, eXistenZ... Pel·lícules amb el seu encant, tot i que ninguna es troba en els meus tops ten. Amb l'arribada del segle XXI, Cronenberg es va moure cap a un nou tipus de cinema, i les seves millors obres van sortir a la llum una rere l'altra: Una historia de violencia (magnífica adaptació d'una novel·la gràfica), Promesas del Este (amb un guió impecable de Steven Knight, creador de Peaky Blinders) i Un Método peligroso (la qual vaig alabar extensament en aquest mateix blog l'any 2011). Ben mirat, podriem ajuntar les tres en un sac i anomenar-les la trilogía de Viggo Mortensen. Semblava que Cronenberg s'havia consolidat com un gran narrador d'històries que barrejaven la violencia, la carn i les males companyies amb la psicología, la màfia i el passat fosc. Bé, una trilogía insuperable que a més, tocava tots els seus temes fetitxe.
Al 2012, però, va sorgir el seu primer experiment: Cosmopolis, adaptació d'una novel·la de Don DeLillo i protagonitzada per Robert Pattinson (Twilight). Cosmpolis era un viatge en limusina d'una hora i mitja que no oferia res més enllà de llargues xerrades filosòfiques, evidenciar els límits del registre actoral d'Edward Cullen i la bizarra música de Howard Shore. Hi ha qui va pensar, com una servidora, és només una pausa dins de la trajectòria brillant de Cronenberg. Una aturada que el director ha fet per veure què hi ha al seu voltant. Map to the Stars, desgraciadament, confirma que aquesta no és una aturada, sinó un nou rumb que el director ha volgut empendre. Un rumb que encara no veig molt clar i que de moment anomenaré l'etapa Robert Pattinson.
Map to the Stars pretén ser una sàtira intel·legent sobre el món de Hollywood, però realment, jo només hi veig un munt d'històries, entre prototípiques i absurdes, entrelligades de forma ridícula i amanides amb diàlegs insubstancials i sense cap guspira còmica. Si Map to the Stars, suposadament, ha de ser una guia pels mortals normals per ajudar-los de conèixer millor a s'amaga rere Beverly Hills, podem dir que, o bé Cronenberg ha fet un esboç demoníac i frakenstenià d'això o bé a Hollywood tots estan molt tarats i el més recomanable és no acostar-s'hi.
He de reconèixer que la història de Julianne Moore, sobre una actriu atormentada pel fantasma de la seva mare morta, és molt superior a la resta de trames (la del nen estrella, la noia boja i la d'en Pattinson com a xofer de limusina són lamentables), però de cap manera compensa dues hores de despropòsits.
Si Cronenberg volia fer una sàtira, potser hagués estat més intel·ligent agafar actors que, a la vida real, s'assemblen indubtablement als personatges que representen (a l'estil de la brillant Birdman). Si enlloc d'un actor desconegut agafem a Justin Bieber per fer del nen mimat, i si Robert Pattinson enlloc de ser un xofer (picada d'ullet i relectura de Cosmopolis) és una estrella juvenil en plena decadencia, potser hagués fet una mica més de gràcia, tot plegat. Alhora, encara que Julianne Moore està espectacular en el seu paper, què passaria si Cronenberg hagués optat per Melanie Griffith? Recent divorciada i atormentada pel pes de la seva guapíssima mare, Tippi Hedren i amb una filla, Dakota Johnson, que actualment està al cim de la industria del cine teen? Crec sincerament que el doble significat li hagués donat més què a l'assumpte.
Map to the Stars ens confirma que el nostre Cronenberg ha començat un nou camí que no sé pas on acabarà i que no està agradant a tothom. Només fa falta veure el final del film per accentuar com de perdut està aquest canadenc. Sense posar més el dit a la nafra només vull dir que el film és gairebé un seguit d'absurditats amanides amb decisions massa obvies de guió i planificació que posen en dubte la mestria del director en termes de posada en escena. Penseu en el moment en que de sobte entra un gos en una habitació amb quatre adolescents jugant amb una pistola. Què passarà? No falta ser un Einstein, oi?
Ho puc dir més alt, però no més clar, aquest és un Cronenberg en hores baixes. Com va fer amb els seus monstres primerencs, com la mosca, aquesta vegada, Cronenberg també ha creat una critatura infernal, de molts caps, que resulta tediosa i molt difícil d'aniquilar. (Però no impossible).
Aquí teniu un tráiler en VOSE pels valents que s'atreveixin a enfrontar-se a la bèstia i una fotografía de la meravellosa Julianne Moore, l'únic que salvo, realment, d'aquest circ ambulant condemnat al fracàs de David Cronenberg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada