Em disposo a parlar extensament de '71, l'òpera prima de Yann Demange, amb l'inquietant banda sonora del film, a càrrec de David Holmes, de fons. He de reconèixer que, en certs moments, em recorda a la música que Dickon Hinchliffe va crear per a la meravellosa Locke. El títol més destacat de la discografia de Holmes, però, és el thriller Haywire de Soderberg. Bé, només era una dada.
'71 és una d'aquestes pel·lícules que portava temps esperant. A Sitges va causar sensació i va aconseguir alçar-se amb la menció especial de la secció en la qual competia, la secció oficial fantàstic òrbita. El boca-orella no va trigar en activar-se. En els festivals els crítics i cinèfils acostumen a veure un munt de pel·lícules al dia, amb la qual cosa, la majoria s'esvaeixen aviat de la memòria d'aquests. No va ser pas el cas de '71. A mida que es posposava la seva estrena, els que ja l'havien vist, la reivindicaven més i més, i l'estratègia de màrqueting es va anar fent cada cop més severa. No recordo haver vist el tràiler, però si veure'n els cartells a les sales de cinema. Com també recordo que el film es va emportar el MBIFA a la millor direcció aquest any i ha aconseguit tres nominacions als BAFTA. (El de millor òpera prima ja el té gairebé guanyat, sinó és que li donen el de millor pel·lícula britànica! Per altra banda, si Jack O'Connell no s'emporta el de "Rising Star" serà una injusticia!).
Arriba el dia de l'estrena i emocionada la vaig a veure durant el primer cap de setmana. Sé de què va lleugerament (d'un soldat anglès que es troba atrapat a Belfast enmig d'uns disturbis) però poc més. No m'agrada anar a veure una pel·lícula sabent-ne massa cosa, perquè els prejudicis s'apoderen ràpid de la meva ment i de la dels meus acompanyants. Tot i així, us faré un petit resum perquè pogueu seguir bé la història, perquè encara que la trama principal no és gens complicada, si que requereix una mica més d'esforç diferenciar qui és què i a qui deu lleialtat cadascú. Una mica d'informació extra mai és mal rebuda i saber quines organitzacions rondaven pels carrers d'Irlanda del Nord en aquells temps va la mar de bé per contextualitzar-vos i endinsar-vos en el film.
'71 em va agradar molt. Sobretot, perquè em va sorprendre favorablement. Esperava una bona historia, informativa i acadèmica, i em vaig trobar davant un experiment. El millor de '71 no és el guió en si, o els actors (que ho fan molt bé). El millor és com el director col·loca un dispositiu poc vist en el terreny del cinema, però molt trillat a la televisió, i aconsegueix acostar el format del "reality show" a una ficció "convencional". No estic dient cap bogeria. Ara ho analitzarem a fons, i veureu que '71 és un "reality show" que parteix d'una ficció absoluta.
El primer punt és crear la ficció, és a dir, escriure el guió. Si l'analitzem fredament, podem veure que '71 no parteix d'un text molt original, recargolat o complexe. La historia és plana i se centra bàsicament en un sol personatge: un soldat novell anglès que és abandonat per error enmig dels violents disturbis que hi va haver a Belfast al 1971. A partir d'aquí "l'heroi" ha d'intentar passar el més desaparcebut possible per sobreviure en aquella ciutat fins que els seus companys el trobin i el rescatin. Bé, ja tenim protagonista i situació limit. El guionista, també novell, decideix amanir la trama, simple però efectiva, amb molts personatges secundaris que, hàbilment, hem de separar i distingir. Hi ha policies anglesos, simpatitzants de l'IRA, revolucionaris, soldats irlandesos que odien als de l'IRA i gent del servei policial de Ulster. Entre tant bàndol i tan personatge - esboç, l'únic que ens acaba important és qui és amic o enemic. Qui suposa una amenaça real pel personatge de Jack O'Connell anomenat Gary Hook. Ja ho tenim. Gary Hook és el nostre protagonista, al que veurem patir en primer pla. Al que voldrem veure guanyar. Al que estimarem incondicionalment.
El segon punt és traslladar el format del reality show a aquesta història. Això és almenys, el que deuria pensar Yann Demange, director del film. En Demange va ser el realitzador de la sèrie de Charlie Brooker Dead Set. Una sèrie que girava al voltant d'una casa de "Gran Hermano" a la que, de sobte, hi entraven un munt de zombies. Encara que els personatges estaven en una situació límit, el dispositiu de concurs no s'anul·lava i per tant, aquest seguía en unes condicions terrorífiques. Ara, Demange ha volgut aplicar tot el que va utilizar a la sèrie televisiva a la seva òpera prima. El resultat és espectacular i ja se li ha atorgat el British independent film award al millor director.
Tècniques com la càmera en mà completament descontrolada, zooms in i zooms out bojos, acostar-se moltíssim al protagonista en els pitjors moments i no tallar el pla fins molt tard per veure com afloren en el seu rostre les emocions més primàries, etc, es converteixen en una arma brillant per acostar la pel·lícula al format del fals documental. Però és més que això, '71 és un docu-show, és un reality-show que parteix d'una ficció. Busca la espectacularitat, recrear-se en el patiment humà, violentar als espectadors i angoixar-los, fer-los suar... vol que aquests desitgin veure les misèries del personatge principal. Busca morbo, en definitiva. I aconsegueix tot això i més.
Per posar-vos un exemple, us citaré la meva seqüència preferida, en la qual els soldats, després d'un dur entrenament rutinari i sense gaire interés visual són enviats a un carrer de Belfast on es desencadena una violenta revolta. Tots ells, i en particular, Gary Hook, es veuen superats per la situació. Però no només ho están ells. La càmera en mà sembla que no sap què ha de mostrar. Es belluga desesperada buscant un focus, un punt de referencia, però el caos envaeix tots els seus plans. Els zooms in i zooms out s'intensifiquen i l'espectador se sent perdut enmig d'aquest panorama. Demange crea i mostra amb imatges un caos, mil·limetrat i preparadíssim, però que sembla improvitzat i catastròfic. Sembla que ho estiguem veient al moment i a més, que ho estiguem vivint de primera mà, perquè els primers plans que ens cola de Jack O'Connell ens fan empatitzar, inevitablement, amb ell.
Aquesta sensació d'estar perdut deriva ràpidament en una angoixa insoportable, quan de sobte, Gary Hook comença a ésser perseguit per dos extremistes armats i ha de trobar ràpidament un lloc per refugiar-se. Demange és capaç de posar-nos el cor a mil per hora a través del seu dispositiu. La càmera, com una boja, intenta atrapar al protagonista, i el segueix corrents pels carrers. És com si el personatge volgués fugir del plató, però la càmera espia no el volgués deixar sol i intentés captar tot el que pot al moment, com si s'ho hagués trobat de sobte. Fins i tot hi ha un punt on sembla que el cameraman s'entrevanqui, intentant gravar tot el recorregut del desesperat Gary. El director remata la seqüència i exposa del tot el seu dispositiu de reality amb la simple tècnica de mantenir el pla final durant una bona estona. Hook, s'amaga finalment en un lavabo per fugir dels seus perseguidors, i sembla que funciona. La càmera es tanca amb ell. L'angoixa i la por es respira en l'ambient. Gary Hook està intranquil i molt neguitós. La càmera espia / testimoni es col·loca molt aprop del protagonista i es queda allà una bona estona, esperant una reacció per part d'aquest. Hook es demunta en qüestió de segons. Plora, somica i s'agafa de les mans. La imatge es manté durant un bon temps, en el qual nosaltres, com espectadors, contemplem la misèria humana, el costat més penós del personatge de Hook. Ens agrada i en volem més, però alhora, volem que el personatge surti viu del "programa". Penseu en les càmeres que rodejaven les cases de "OT" i "Gran Hermano". Els personatges eren conscients i alhora inconscients de la seva presència, i aquestes simples màquines es limitaven a enregistrar els seus moments més grotescos. A '71 també hi ha aquestes càmeres espíes, que persegueixen el protagonista per treure a la llum la morbositat i el dolor i alhora busquen aconseguir una implicació emocional total per part de l'espectador. En conclusió, Demange ha aconseguit reflectir el format del reality show en una ficció, i a més, ha extret una actuació magnífica de Jack O'Connell.
'71 ens explica bàsicament una història de transformació, la d'algú que veu l'horror i ha de desfer-se de la seva innocència per seguir vivint en pau la resta de la seva existència. Com ja he dit, O'Connell com al jove soldat és una meravella. Demange l'exprimeix com un reality exprimeix als seus concursants i en surt airós. Amb el seu dispositiu l'obliga a estar brillant. Entre els secundaris hi trobem actors de la talla de Paul Anderson (Arthur Shelby a la sèrie de Peaky Blinders) i Sean Harris (vist a 24 hour party people, on feina de Ian Curtis!). Tots estan molt bé, i el guió posa sobre la taula diversos temes politics i reivindicatius, però ningú se'n recordaría de '71 si no fos pel treball visual de Yann Demange. Ell ha aconseguit elevar el film a experiència sensorial. La gent pateix molt amb els realitys, i per tant, amb '71 patim de valent. I mireu si recordo bé com de malament ho vaig passar que només escoltant la banda sonora, el cor ja em comença a bategar massa ràpid!
Tècniques com la càmera en mà completament descontrolada, zooms in i zooms out bojos, acostar-se moltíssim al protagonista en els pitjors moments i no tallar el pla fins molt tard per veure com afloren en el seu rostre les emocions més primàries, etc, es converteixen en una arma brillant per acostar la pel·lícula al format del fals documental. Però és més que això, '71 és un docu-show, és un reality-show que parteix d'una ficció. Busca la espectacularitat, recrear-se en el patiment humà, violentar als espectadors i angoixar-los, fer-los suar... vol que aquests desitgin veure les misèries del personatge principal. Busca morbo, en definitiva. I aconsegueix tot això i més.
Per posar-vos un exemple, us citaré la meva seqüència preferida, en la qual els soldats, després d'un dur entrenament rutinari i sense gaire interés visual són enviats a un carrer de Belfast on es desencadena una violenta revolta. Tots ells, i en particular, Gary Hook, es veuen superats per la situació. Però no només ho están ells. La càmera en mà sembla que no sap què ha de mostrar. Es belluga desesperada buscant un focus, un punt de referencia, però el caos envaeix tots els seus plans. Els zooms in i zooms out s'intensifiquen i l'espectador se sent perdut enmig d'aquest panorama. Demange crea i mostra amb imatges un caos, mil·limetrat i preparadíssim, però que sembla improvitzat i catastròfic. Sembla que ho estiguem veient al moment i a més, que ho estiguem vivint de primera mà, perquè els primers plans que ens cola de Jack O'Connell ens fan empatitzar, inevitablement, amb ell.
Aquesta sensació d'estar perdut deriva ràpidament en una angoixa insoportable, quan de sobte, Gary Hook comença a ésser perseguit per dos extremistes armats i ha de trobar ràpidament un lloc per refugiar-se. Demange és capaç de posar-nos el cor a mil per hora a través del seu dispositiu. La càmera, com una boja, intenta atrapar al protagonista, i el segueix corrents pels carrers. És com si el personatge volgués fugir del plató, però la càmera espia no el volgués deixar sol i intentés captar tot el que pot al moment, com si s'ho hagués trobat de sobte. Fins i tot hi ha un punt on sembla que el cameraman s'entrevanqui, intentant gravar tot el recorregut del desesperat Gary. El director remata la seqüència i exposa del tot el seu dispositiu de reality amb la simple tècnica de mantenir el pla final durant una bona estona. Hook, s'amaga finalment en un lavabo per fugir dels seus perseguidors, i sembla que funciona. La càmera es tanca amb ell. L'angoixa i la por es respira en l'ambient. Gary Hook està intranquil i molt neguitós. La càmera espia / testimoni es col·loca molt aprop del protagonista i es queda allà una bona estona, esperant una reacció per part d'aquest. Hook es demunta en qüestió de segons. Plora, somica i s'agafa de les mans. La imatge es manté durant un bon temps, en el qual nosaltres, com espectadors, contemplem la misèria humana, el costat més penós del personatge de Hook. Ens agrada i en volem més, però alhora, volem que el personatge surti viu del "programa". Penseu en les càmeres que rodejaven les cases de "OT" i "Gran Hermano". Els personatges eren conscients i alhora inconscients de la seva presència, i aquestes simples màquines es limitaven a enregistrar els seus moments més grotescos. A '71 també hi ha aquestes càmeres espíes, que persegueixen el protagonista per treure a la llum la morbositat i el dolor i alhora busquen aconseguir una implicació emocional total per part de l'espectador. En conclusió, Demange ha aconseguit reflectir el format del reality show en una ficció, i a més, ha extret una actuació magnífica de Jack O'Connell.
'71 ens explica bàsicament una història de transformació, la d'algú que veu l'horror i ha de desfer-se de la seva innocència per seguir vivint en pau la resta de la seva existència. Com ja he dit, O'Connell com al jove soldat és una meravella. Demange l'exprimeix com un reality exprimeix als seus concursants i en surt airós. Amb el seu dispositiu l'obliga a estar brillant. Entre els secundaris hi trobem actors de la talla de Paul Anderson (Arthur Shelby a la sèrie de Peaky Blinders) i Sean Harris (vist a 24 hour party people, on feina de Ian Curtis!). Tots estan molt bé, i el guió posa sobre la taula diversos temes politics i reivindicatius, però ningú se'n recordaría de '71 si no fos pel treball visual de Yann Demange. Ell ha aconseguit elevar el film a experiència sensorial. La gent pateix molt amb els realitys, i per tant, amb '71 patim de valent. I mireu si recordo bé com de malament ho vaig passar que només escoltant la banda sonora, el cor ja em comença a bategar massa ràpid!
Aquí us deixo el tràiler i una imatge del film. Us recomano moltíssim veure-la en anglès i comprovar els diferents accents que s'utilitzen, teòricament, a Irlanda del Nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada