Les millors del 2014 (de la 1 a la 5)

Molt bon dia cinèfils! Aquí arriba el meu top five, les 5 millors pel·lícules del 2014 segons la meva opinió. 5 obres mestres, 5 films que es configuren com el millor que han fet els seus directors. 5 pel·lícules que mereixen quedar-se en el record de molts espectadors. Les 5 magnifiques, els 5 exèrcits, el club de les 5! I aquí les teniu! (Recordeu que després faré un anàlisi detallat de cada una d'elles).

 

1- Mommy de Xavier Dolan

2- Locke de Steven Knight

3- A propósito de Llewyn Davis (Inside Llewyn Davis) dels germans Coen

4- El gran hotel Budapest (The Grand Budapest Hotel) de Wes Anderson

5- Boyhood (Momentos de una vida) de Richard Linklater

 

 

1 - MOMMY

 

Més que ser la pel·lícula de l'any, per mi aquest és l'any de Xavier Dolan. Mommy no és pas la seva primera pel·lícula. Ja va sorprendre a la quinzena de realitzadors de Cannes al 2009, quan ell només en tenia 20 i va presentar la seva opera prima: J'ai tué ma mère. Amb una carta de presentació que tallava la respiració, Xavier Dolan va aconseguir que les seves següents pel·lícules també passessin abans que res, pel prestigiós festival. Va presentar Les amous imaginaires i Laurence Anyways,per la que va guanyar la queer palm. Però el petit Dolan mai en tenia prou. Les seves pel·lícules sempre passaven per Cannes, però mai formaven part de la secció oficial. Anaven a categories més petites, però molt reconegudes (com Certain Regard, per la qual han passat grans films de grans i reconeguts directors). Així doncs, va decidir que el seu 4rt film Tom à la ferme es passaria per Venècia. Allà Tom va formar part de la secció oficial a competició, i encara que no va guanyar, Dolan va aconseguir que el jurat de Cannes obrís els ulls. És potser per això que, quan va decidir presentar Mommy a Cannes, aquesta vegada, els organitzadors no van dubtar en posar-la dintre la secció oficial. I veient que el noi es va alçar amb el premi del jurat ex-aequo amb monsieur Godard, crec que els de Cannes no el voldran perdre de vista una altra vegada. Davant tot això només puc dir, bien joué, monsieur Dolan.

 

Bé, perquè dic que és l'any Dolan? Perquè aquest ha sigut l'any en que l'he descobert. I va ser gairebé de casualitat. Corrien els temps del festival de l'Atlántida, i tenia un vale per una pel·lícula gratuita. No sabia quina triar i un amic meu em va dir, perquè no mires Tom à la ferme, de Xavier Dolan? Jo no sabia qui era (ja ho sé, heretgia), encara que em sonava el seu anterior film, Laurence Anyways, perquè havia passat pel DA l'any anterior. Seguint el consell del meu amic, vaig triar Tom à la ferme. I nois i noies, em va fascinar de tal manera... En els pocs dies que et deixen a Filmin per visualitzar un film me la vaig mirar 5 o 6 cops. I sempre em quedava hipnotitzada davant les seves imatges. De la primera a l'última. Estava clar que Dolan era un esteta, no diré que no, però em va semblar terriblement enginyós en la seva posada en escena. L'escena del tango parla per si sola. I també em va fascinar la manera en la que ell s'exposava a si mateix, fent de protagonista de la seva propia pel·lícula. Dolan era un maniàtic del control, però el resultat era impresionant. I només tenia 24 anys. Vaig endrapar les seves pel·lícules en un mes (deixant reposar una de l'altra, perquè així ho requeria el meu cervell analític) i de sobte, ja era Cannes, ell havia presentat Mommy i havia guanyat. I l'speech que va fer em va tocar el cor. Dolan serà insoportable però sap com parlar. I encara que tothom digui que porta una màscara, a mi no m'ho sembla. Jo crec que s'exposa més que qualsevol altre creador a entrevistes i actes públics i això tira enrere a la majoria de mortals. Però, és que davant un speech dedicat al jovent, i que acaba amb "En bref, je pense que tout est possible à qui rêve, ose, travaille et n'abandonne jamais. Et puisse ce prix en être la preuve la plus rayonnante", un només pot plorar d'emoció.

 

I després, mesos i mesos d'espera, eterns, per veure Mommy. Però almenys Avalon l'havia comprada i sabiem que arribaría a les pantalles espanyoles. (No com Tom à la ferme). Va sortir un fragment, després va sortir el tràiler, després els de Avalon van decidir passar les dues primeres pel·lícules d'en Dolan a la gran pantalla (cosa que vaig agrair moltíssim) i per fi, Mommy va arribar. I amb ella, la consagració definitiva de Xavier Dolan.

 

Havia estat una pesada amb el tema Dolan tot l'any. Els meus amics estaven farts de sentir a parlar d'ell, i encara que no havien vist cap dels seus films, la majoria no estaven interessats. M'havia barallat fins la sacietat amb un "anti-dolan" que el criticava a tort i dret només perquè havia guanyat el premi del jurat juntament amb Godard. Bé, que portava en Dolan a la sang i a l'ànima i tothom ho sabia. I quan Mommy es va estrenar, de sobte, un munt de gent de la meva edat que l'havia ignorat fins aleshores va començar a anar a les sales de cinema per veure-la. I tothom dient: un film impressionant d'un noi de 25 anys! Pocs havien vist en directe - streaming el discurs que Dolan va fer a Cannes (cosa que jo vaig fer) però ara tothom sabia qui era. I amb el seu poder havia portat de nou el jovent a les sales. No crec que acabi de ser conscient d'això, en Dolan, però realment és un gran què!

 

Parlem, ara si, de Mommy. Per què Mommy està al número 1? Bé, per mi el número 1 és per Xavier Dolan i la seva extraordinaria filmografía, no pas per Mommy. Perquè per mi el millor de Dolan és la seva sobre-exposició en les seves pel·lícules. La seva manca de por en assenyarlar-se, posar-se davant la càmera i dir, aquest sóc jo. I amb aquest jo, encara que sigui narcisista, perfeccionista i un nen mimat, m'identifico moltíssim. A J'ai tué ma mère, a les amours imaginaires... aquest Dolan que apel·la al jove que hi ha en tu. I és tan real, i tan proper que et fa plantejar-te temes vitals: com és la meva relació amb la meva mare? Com em comporto davant les persones que m'atrauen?

 

A part, en Dolan vaig trobar un reflex de mi. El jo que voldria ser. El super-jo. En Dolan era tot el que jo volia ser. No entrem en la sort i les coincidències, però, tots els temes que jo havia volgut tractar a les meves pel·lícules imaginaries, ell els havia tractat als seus films. Ara puc dormir més tranquil·la perquè sé que algú, i a sobre, de la meva edat, ha fet una pel·lícula sobre les baralles mares-fills, sobre la transexualitat, sobre l'amor no correspost... Hi ha masses coincidències entre els meus esborranys i els seus films. I per això, i altres coses, considero a Dolan, la persona que m'agradaria ser. No com un exemple, però com una inspiració.

 

I tot aquest rollo per parlar de Mommy. Perquè Mommy ha suposat, per mi, un trencament amb tot el que havia fet Dolan fins aleshores. Per primera vegada crec que Xavier Dolan ha sigut conscient de la seva figura i ha volgut allunyar-se tot el possible del seu propi film. El primer pas és no sortir a la pel·lícula. El següent, confiar en els seus actors (les dues amigues, Suzanne Clement i Anne Dorval, clar, i l'Antoine Olivier Pilon, que el pobre té un paper dificilissim del que se'n surt prou bé). El tercer, deixar de parlar del jo per centrar-se en explicar una historia aliena a ell. Està clar que sempre hi ha un excés de Dolan en els seus films, a través de l'imatge, la selecció musical, la concepció dels personatges, la roba, el vocabulari... però he d'admetre que aquí ha fet un esforç, inhumà en el seu cas, per allunyar-se el més possible i fer una pel·lícula que no sigui un simple psicoanàlisi, sinó que sigui una pel·lícula pel gran públic. (Que consti que les de psicoanàlisi de Dolan són una meravella per mi).

 

Resum ràpid de Mommy: una mare vidua, de classe baixa, hortera i excèntrica decideix fer-se càrrec del seu film adolescent violent, lladregot i al qual se li ha diagnosticat TDH. Desemparada, la dona demana ajuda a una nova veïna, amable i comprensiva, però molt tímida, que ràpidament es converteix en una peça clau del nucli familiar.

El film té una envoltura hipster. No ho negarem pas. Però, i què? El format 1:1, tret de l'instagram que tant utilitza, és una benedicció. Dolan tanca els seus actors en un pla tan curt que no els deixa respirar, ni a ells ni a nosaltres. Que exposa a fons les seves cares, sentiments, pors i rialles (sort que ell no surt, no?) i que, a més, produeix l'efecte desitjat quan, en certs moments puntuals, es desfà d'aquest format per passar al cinemascope. I què passa aleshores? Sensació de llibertat, l'estrés desapareix, la felicitat envaeix les nostres ments...  i de sobte, 1:1 torna, els problemes també i la sensació d'angoixa. I com pot ser això?

 

Dolan es configura aquí, com no ha fet en cap altre film, com un manipulador, un intel·ligent encara que irritant, manipulador d'emocions. Només a través d'allò més tècnic, i allunyat del guió, Dolan aconsegueix que a les escenes sentis por, pena, felicitat, estrés, llibertat, una emoció desenfrenada (el moment amb la música de Ludovico Einaudi és gairebé de pressó) i no hi puguis escapar. Perquè ho manipula de tal manera, de tal manera que no t'hi pots allunyar. Per això dic que l'escena on sona Experience és de delicte. Tots al meu voltant estaven plorant i jo em vaig resistir perquè sabia que tot era una "estratagema" de Dolan per fer-nos plorar a tots. La música, els plans, la idea... però per mi no hi havia sentiment real, almenys en aquest cas (en els altres em vaig deixar manipular inconscientment i a gust). En canvi, no m'estic de plorar a l'escena de J'ai tué ma mère en la que Hubert Minel arriba a casa tot drogat i li diu a se mare que l'estima i que mai li diu res i que li ha de dir ara perquè un dia es morirà i no li haurà dit. I la mare està mig adormida i no s'entera de la missa a la meitat però en Dolan l'abraça, tot col·locat. Allà ningú plora, però jo si, perquè allò si que em toca, allò si que és veritat i està zero manipulat. Dolan ha dit el que tots els adolescents hauriem de dir, no?

 

Mommy és un nou paradigma dins de Xavier Dolan, però ara ve l'autèntic terror pels fans. Ara que es passa a Hollywood i ha agafat a John Snow de protagonista, i a Jessica Chastain i a un munt d'actors de Hollywood. És el seu somni, si. Però que farà amb aquesta nova indústria que li ha obert les portes? De moment, Mommy és seu, Mommy és Dolan, però un nou Dolan, que enlloc de mirar-se el melic, intenta mirar més enllà. I per fer-ho utilitza les seves millors armes. Si guanya l'Spirit Award aquest any per Mommy, trobaré que són els únics premis justos. Perquè Ida... què voleu que us digui... En Xavieret ha arribat amb força al gran públic. I a mi, m'ha arribat al cor.

 

PD: I aquest mòbil? Així no es poden fer una selfie en condicions, Dolan!

 

 

2- LOCKE

 

I ara canvio totalment de registre i a més parlo d'una pel·lícula més que ignorada a totes les llistes, premis i ments arreu del món, però que s'ha incrustat a la meva de per vida: Locke d'Steven Knight.

 

Només els MBIFA, els premis del cinema britànic independent, i els EFA, els premis del cinema europeus, s'han enrecordat d'aquesta meravella. I la cosa va anar així, els britànics li van donar el millor guió a Steven Knight (gràcies a déu) i els europeus el millor muntatge a la responsable, Justine Wright (també gràcies a déu).

 

Per què Locke és la segona millor pel·lícula del 2014? Perquè només passa en un cotxe? La resposta és no. Locke és la segona millor pel·lícula perquè el guionista i director, Steven Knight, és capaç de fer-nos pensar en tot tipus de problemes personals sense que al film hi passi res rellevant. Siguem francs, a Locke no hi passa res d'espectacular, però et manté atent de principi a final. I només hi surt en Tom Hardy en un cotxe. I el van trucant diferents persones. Però ja està eh! I Tom Hardy és un espia? Un agent secret? Doncs no! És només un simple constructor de Birmingham que ha de viatjar a Londres per resoldre uns problemes personals que podrien afectar a la seva vida familiar. Molt corrent tot no?

 

Ivan Locke és un home normal a qui el persegueixen uns quants fantasmes i uns quants problemes, que tot i semblar quotidians i fàcils de resoldre, el poden posar en un bon embolic. Una nit ha decidit agafar el cotxe i anar de Birmingham, la seva ciutat natal, fins a Londres. Per endavant té una hora i mitja de viatge. Però en cap cas serà un viatge tranquil. Locke rebrà trucades dels seus fills (un d'ells amb veu del nen de lo imposible, Tom Holland), la seva dona, una ex amant amb qui va cometre un error que vol solucionar, el seu cap de la feina i un treballador irlandès molt incompetent que té la veu del Jim Moriarty de la sèrie Sherlock. Si senyors, Andrew Scott, que ara surt a tot arreu! A part, el fantasma del seu pare mort l'atormenta en el seu viatge, i els dubtes no fan més que rondar-li pel cap. Ivan Locke és un home que sap que vol fer el correcte, i que, encara que cada cop vegi el camí més negre, seguirà el seu trajecte amb les millors intencions, per arreglar tots els problemes de la manera més elegant i neta. És un home corrent, com molts de nosaltres, que decideix triar el bé per sobre el mal. Però aquella hora i mitja en cotxe, li pot passar factura. La seva vida familiar i la seva carrera es troben, de sobte i inesperadament, en joc.

 

Locke només se sustenta en aquesta hora i mitja en cotxe, en les veus a través del mans lliures i en el rostre de Tom Hardy. No hi ha res més enllà, l'espectador ha d'imaginar-s'ho tot en el seu cap perquè al davant només hi trobem Hardy conduint. El muntatge bé es mereixia algún reconeixement, perquè és una hora i mitja del mateix, i s'ha de ser terriblement bo i imaginatiu per no caure en la monotonía. Encara que si al final la imatge es fa repetitiva ens és igual. Si ens hem endinsat en el film, només pensem en el que pensa en Tom Hardy. En com solucionarà cada un dels problemes. A part del muntatge, també es podría fer repetitiu el guió. Steven Knight, creador de la sèrie Peaky Blinders (on ara també hi surt en Tom Hardy, que està espectacular) i de thrillers terriblement foscos, elabora intel·ligentment aquesta història. Les trucades són gairebé succesives, però cada cop que hi ha alguna, l'acció ha avançat fora de càmera. Totalment fora de pla. Només veiem el cotxe, però hi ha uns altres escenaris, com la casa de Ivan Locke o el despatx d'Ivan Locke que també estan en moviment, i on també se succeeixen uns fets que només sentim relatats a través de l'interfon (la trama de l'ajudant irlandès està perfectament explicada i a través d'Andrew Scott la imaginem amb tot detall).

 

I finalment, ens queda Tom Hardy. I quina bèstia parda! Mimetitzat en un home de Birmingham, un home normal i corrent, amb un accent Brummie del tot creïble (i increíble, veient els resultats penosos dels actors de Peaky Blinders), pel seu rostre passen totes les emocions que se li demanen des del guió. Hardy, fort com un toro, es torna fràgil en certs moments i conseqüent en els altres. Reconeixem en el seu rostre, un home bo i compassiu molt allunyat del Bane de Batman o l'Alfie Solommons de Peaky Blinders. Tom Hardy és un dels millors actors del cinema britànic actual, i és capaç de sustentar una pel·lícula com aquesta sense caure en cap dels seus vicis. (Per vicis em refereixo a actors com Cumberbatch que tendeix a fer sempre de Sherlock o a Christophe Waltz, que només sap fer de Christophe Waltz). Hardy es mimetitza i passa de ser una bèstia a un simple constructor amb una hora i mitja per decidir el seu destí. 

 

La música és monótona, però quadra perfectament amb el to i l'estil de la pel·lícula, així que també bravo per Dickon Hinchliffe.

 

Finalment només puc dir que Locke és un film extraordinari i que partint d'una trama i una situació tan ordinaria, encara és més espectacular el resultat. Hem conviscut una hora i mitja amb Ivan Locke, però ja el coneixem millor que ningú. Un segon lloc més que merescut.

 

PD. Recordo un pase de premsa en que es van trigar uns segons de més en projectar el film. Els crítics van queixar-se i després van decidir parlar. I van criticar una pel·lícula (no recordo quina) molt durament. I un va dir, "Locke, eso si que es una película". El poble ha parlat.  

 

3- A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

 

I pel tercer lloc he triat la primera pel·lícula que vaig veure al 2014. Justament la vaig anar a veure el dia 1 de gener, just quan es va estrenar, i portava a sobre tot un cansament que com no, havia sorgit de no dormir, gairebé, el dia 31. Però a mi m'era igual, volia anar a veure A propósito de Llewyn Davis des de que va passar per Cannes, va guanyar el premi del jurat i tothom va patir perquè no trobava distribuidora a Espanya. I què si s'estrenava el dia 1? Doncs jo hi anava el dia 1, eren igual les condicions. I la pel·lícula, mireu si em va agradar, que ha quedat la tercera en el meu rànquing i la recordo com si l'hagués vista ahir.

 

Inside Llewyn Davis és el més nou dels germans Coen, uns germans sempre especials que a vegades l'encerten de ple i a vegades no, però que aquí van configurar un film interessantíssim i que a més, és ideal pels temps que corren, en que tothom vol ser hipster, i folk, i escoltar Bob Dylan. Els intel·ligents germans van ser els primers en plasmar-ho i a més, d'una forma simpàtica i alhora, propera i poc espectacular. (Uns altres que es van pujar al carro, els de Begin Again, per exemple, no van tenir la mateixa sort i van fer un producte sense ànima, allargassat i bé, totalment obviable).

 

A propósito de Llewyn Davis ens presenta, amb tots els ets i uts a aquest Llewyn Davis. Aquest home que no té ni casa pròpia, que dorm als sofàs dels seus amics, menja gràcies al poc que guanya tocant a diversos baretos cutres i viu, com pot, a la ciutat de NY durant els anys 60. És un home peculiar, trapella, caradura, però té un talent incommesurable. Llàstima, però, que ningú el valora. Només ho fa un gatet anomenat Ulysses que l'acompanya a tot arreu i es converteix en una de les atraccions estelars del film. 

 

El film comença tan fort que és imposible no quedar hipnotitzat, no submergir-se de ple en la història. A la pantalla Llewyn Davis (interpretat pel massa infravalorat Oscar Isaac, que segueixo des d'Àgora i té pinta de ser molt bon xaval) cantant una versió de Hang Me, Oh Hang Me de Dave Van Ronk i que no té un sol tall. És un simple pla seqüència, que està molt aprop de la cara del cantant, que no fa playback. Almenys no ho sembla. Sembla que Oscar toqui i canti al moment. Si es així, el nano té talent. Amb una lletra tan desgarradora, un protagonista tan entregat i ni un sol tall perquè no ens poguem despistar, qui no es pot quedar enganxat?

 

La pel·lícula que juga amb els salts temporals, potser no té una trama terriblement original, però si que ens endinsa perfectament en l'ambient de la Nova York dels 60, a través de la fotografía, el vestuari i les cançons, que són, no ens enganyem, el millor de la pel·lícula. Encara canto 500 miles (i no, la dels Proclaimers no, la que canten la Carey Mulligan i en Justin Timberlake) o Fare thee Well (Dink's song), el tema principal de la pel·lícula, per casa.

 

Es nota per tot arreu que els Coen saben de què parlen. Cada dos minuts hi ha un homenatge explícit a Dylan, a Van Ronk o a qualsevol artista de l'època. És una pel·lícula que no va de hipster per agradar, és una pel·lícula que explora un terreny que segurament, ells estimen molt. Com també sembla que l'estimi Oscar Isaacs, un Llewyn Davis entregat que canta i canta i ens meravella amb el seu posat de tio que encara que és un desgraciat, lluita per fer-se lloc en l'escena. Siusplau, més papers per Oscar Isaacs. I em refereixo a papers de qualitat.

 

No la he tornada a veure des del dia 1, però mireu si em va agradar que encara la recordo. I com la recordo! En canvi, els senyors acadèmics, no se'n van enrecordar. Fins i tot vaig fer un tweet després de les veure les nominacions dels Oscars escrivint: "Ep! Boicot a Inside Llewyn Davis!" (I així va ser!). Així que aquest tercer lloc que li reservo és la meva cançó particular d'amor a aquest film que ja forma part de la banda sonora de la meva vida.

 

  

 4- EL GRAN HOTEL BUDAPEST

 



I de l'ambient depressiu de Nova York dels anys 60 (bé, depressiu, podriem dir gris, monòton i desesperançador, fem un salt al buit per trobar-nos, en la quarta posició, amb la colorida, boja, somiadora, El gran hotel Budapest, que és, la gran pel·lícula de Wes Anderson.

 

Encara recordo la meva crítica de "Moonrise Kingdom", la seva anterior pel·lícula. Allà desxifrava totalment l'enigma Wes Anderson, explicava les constants del seu cinema i treia a la palestra el meu amor pel seu cinema, un amor que porto arrossegant des que en tenia 16. També deia, però, que el film no m'havia agradat tant com les seves dues últimes pel·lícules i que tenia por que la seva nova incursió cinematogràfica es fes esperar moltíssim. Per sort, no ha sigut així. El gran hotel Budapest arriba només dos anys més tard i a més, es configura, sense dubte, com la millor pel·lícula del seu director.

 

Wes Anderson em va robar el cor amb Viaje a Darjeeling i li vaig deixar gustosament des que vaig veure Fantastic Mr. Fox. Més tard va arribar Moonrise Kingdom, un film bandera ideal per l'onada hipster creixent, que em va agradar en certa mida. Quan va arribar El Gran Hotel Budapest, de la qual tinc un poster gegant a l'habitació, vaig veure que vaig fer bé donant-li el meu cor per les bones. El gran hotel Budapest està totalment allunyat d'aquesta pose que feia perillar la seva figura: la del modernet. El gran hotel Budapest és un entreteniment per tothom, que no renuncia a cap de les constants de Anderson però que ha aconseguit captivar a tot tipus de públic, modernet i no.

 

Recordo que quan es va estrenar Moonrise Kingdom, pocs companys universitaris sabien qui era Wes Anderson (i vaig estudiar comunicació audiovisual) i ahir, em va sorprendre que un d'ells em digués que gràcies a El gran hotel Budapest havia començat a mirar tots els films d'Anderson. Crec que quan una pel·lícula fa que el públic, desitjós de més, vulgui mirar la resta de la filmografía del seu director, és que aquesta és la gran obra d'aquest. I El Gran Hotel Budapest és, sense dubte, la gran obra de Wes Anderson.

 

De moment ja ha aconseguit el globus d'or a la millor comèdia, cosa que m'ha alegrat moltíssim! I segurament, tindrà algunes nominacions als Oscars. Si som justos, jo nominaría a Ralph Fiennes, que per mi, és el descobriment del film. Si... direu... el descobriment... però qui havia vist a Ralph Fiennes passar-ho tan bé en una comèdia? No ens enganyem, a Harry Potter ell feia comèdia fent de Voldemort, però no m'estic referint a això. Ralph Fiennes és Mr. Gustave de cap a peus. Un home molt refinat, molt molt bona persona, molt amable i simpàtic, que només vol ajudar. És, però, terriblement particular, el que el fa insuportable, en certs moments, i adorable en altres. Ralph Fiennes es mou com un peix en l'aigua amb aquest paper que no li escauria a qualsevol actor, i ha deixat a tota la crítica amb un pam de nas: En Fiennes és capaç de fer comèdia!

 

Però a part d'en Fiennes, tothom està fantàstic. Bé, és Wes Anderson, és a dir, tots els seus amics hi són presents. Des de Bill Murray passant per Owen Wilson i Jason Swartchman fins a Edward Norton. El nen que fa de zero és molt simpàtic i bé, fins i tot Abraham Murray m'agrada. Però si m'he de quedar amb algú que no sigui Fiennes, em quedo amb Adrien Brody i Willem Dafoe. En Dafoe és una caricatura divertida i sàdica mentre que Adrien Brody és un histriònic ric, que odia en Monsieur Gustave. Les seves cares de boig torturat i totalment psicòtic són d'allò més gracioses, i és que Adrien Brody ja ens va demostrar a Midnight in Paris que fer de gent que està "pa allá" li va com anell al dit.

 

La pel·lícula retrata les aventures i desventures de monsieur Gustave, l'amo del Gran Hotel Budapest, i el seu jove lobby Boy, en Zero. A arrel de la mort de la seva vella (vellíssima) amant, Gustave es possarà en un problema amb la familia d'aquesta quan la vella li doni, com a la seva part de l'herencia, un quadre anomenat "Boy with apple".

 

El film és un no parar. Gustave i Zero van d'escenari en escenari, de problema amb problema i així successivament. Intentant resoldre el misteri rere el quadre, els dos aniran sense pla a la vista d'un lloc a un altre per arreglar tots els embolics que això del boy with apple els han provocat.

 

Wes Anderson crea un munt d'escenaris simpàtics, molt coloristes i plens d'elements, pels quals passejen (o més ben dit, corren) els seus personatges. De l'hotel a la mansió de Desgoffe und Taxis, del tren a la pressó, d'un convent a l'hotel... Gustave se'n surt de totes gràcies al seu tacte i elegància, encara que la resta de l'univers no és tan educat com ell.

 

No surts només extasiat de El gran hotel Budapest. Surts amb un somriure a la cara. Els múltiples travellings, tot aquest món que Anderson ha muntat habitat per aquests personatges extranys i irreals, però que ens creiem, aquesta aventura que no para mai... L'únic que necessitava el film per ser insuperable eren unes gotes d'humor. I més que unes gotes, en Wes Anderson ens en dóna unes galledes. Les rialles que vaig fer a la sala el dia de la preestrena, i que vaig tornar a fer quan la vaig repetir als cinemes o a casa, van ser tan sonores que em van cridar l'atenció i tot. Però qui no riuria en el moment en que, en el monestir, els dos aventurers volen tenir una conversa amb el criat, i aquest, interpretat per un magnífic, Matthieu Amalric, només va dient monosílabs fent perdre la paciència del, més que pacient, monsieur Gustave H?!

 

Li dono la quarta posició, però en el rànquing de Wes Anderson està la primera. Amb aquesta he aconseguit submergir-me completament al seu món imaginatiu i desbordant, sense haver de pagar el peatge de modernor. Ell mai ha sigut moderno, només peculiar, i no crec que ningú li torni a penjar l'etiqueta mai més després d'aquest film. Si als Oscars surt representat d'alguna mena, consideraré que s'ha fet justicia! 

 

 

5- BOYHOOD

 

La última del meu top 5 és la guanyadora dels globus d'or. En aquesta edició s'ha emportat el de millor pel·lícula, millor director per Richard Linklater i millor actriu secundària per (una inflada) Patricia Arquette. Estic parlant de Boyhood.

 

Richard Linklater ja va demostrar amb la saga de "Antes de..." que lo seu és retratar la vida tal com és, amb diàlegs tan reals que semblen improvitzats i amb una predominància del pla seqüència que ens indueix més a aquesta sensació de realitat immediata. Una sensació que adoro sentir quan veig pel·lícules d'aquest calibre. Tot i així, el millor del Linklater per mi era Tape, una obra de teatre filmada que no recordo si és un sol pla seqüència però ho sembla. Tres actors, entre ells el seu protegit, estimat i amic, Ethan Hawke i una habitació d'un motel. Veient que això no és gaire reclam, la gent només es pot enganxar a la història pel diàleg, i quina conversa! (Tot i així es notava que era teatre, i no era made in Linklater). Ojo, que de Linklater també m'agrada School of Rock. Esteu flipant? No ho sabieu que aquesta meravella de Jack Black era d'en Linklater? Doncs ja ho sabeu!

 

Boyhood és la gran pel·lícula de Linklater. Almenys, és a la que ha aconseguit que aquesta sensació de pas del temps natural sigui més real. En una sola pel·lícula es condensen 12 anys de la vida d'una persona, i de tal manera que sembla que Linklater s'hi hagi passat la vida, ho hagi gravat tot amb una càmera domèstica i després n'hagi editat els millors moments, els "hits" del nen. Però no és així, en Linklater anava una setmana a l'any (una setmana només!), cada any durant 12 a veure el nen actor protagonista de la pel·lícula, aquest boy, i amb un guió que sembla entre improvitzat i no, gravava les escenes corresponents. La pel·lícula dura tres hores, però ja en podría durar més. No li sobra ni un minut. Boyhood segueix la vida d'un nen de poble dels 6 als 18. I res més. La resta és circumstancial.

 

Linklater no només grava el pas del temps. Sinó que és suficientment llest per enregistrar allò que sap que deixarà petjada. I més si parlem de persones que compartim generació amb el nen. El noi va néixer el 1994, jo el 92. És impressionant com, la majoria de coses per les que passa el nen, més que la trama principal, jo també hi he passat. No parlo d'enamorar-se, anar a l'escola, fer el rebel (coses que tothom ha passat, és de temàtica universal i ho hem vist a mil pel·lícules). Parlo del nen jugant amb la game boy SP, la nena cantant Oops! I did it again!, els dos anant a comprar el llibre de Harry Potter el dia que va sortir a les 12 de la nit, la nena mirant el videoclip de Telefone de Lady Gaga i Beyoncé, el nen flipant amb The Dark Knight...

 

En Linklater ha captat a la perfecció una generació, i a més, ha quadrat cada una de les referències. Les coses d'aquella época que causarien un impacte posterior. O que quedarien a la memoria dels espectadors, i sobretot dels espectadors que hem sigut nens amb el nen. El més flipat, però, és en Linklater i la seva faceta d'endeví. Impressionant el moment en que el fill i el pare, interpretat per Ethan Hawke, teoritzen sobre si es faran noves pel·lícules d'Star Wars i sobre què aniran. Linklater, vostè pot endevinar el futur!!! (La conversa es va enregistrar per allà 2007!).

 

Per suposat que això d'enregistrar un film i un mateix nen i uns mateixos actors durant 12 anys és una proesa. En Hawke es fa vell, l'Arquette  es torna grassa i el nen va agafant una retirada a en Hayden Christensen... (Tot i així hem de dir que és en els últims anys del nen on hi ha la teca de veritat, on el senyor Linklater ha aprofitat de veritat la setmana). Els anys en que el nen somia amb anar a l'universitat, deixar-ho tot enrere i viure d'una nova forma, més lliure i salvatge, allunyat de les càmeres.

 

Fins i tot el final és una mica Show de Truman. El nen no és pas conscient que està sent gravat, clar. Però, quan al final del film Linklater el deixa anar, allà a les muntanyes, amb joves de la seva edat, i ell sembla estar tan còmode, ens envaeix aquest sentiment. Un sentiment que apareix mirant realitys shows. Li diem: ¡Vuela libre, palomita! I és impossible escapar d'això. Fins i tot el noi ho deuria pensar mentre gravaven aquella escena.  

 

Si s'emporta l'Oscar per ser un film gravat durant 12 anys serà un bon motiu, però no un motiu suficient. Sembla que ningú s'hagués atrevit abans a fer un experiment com aquest. Sembla. Perquè jo recordo que l'anglès Michael Winterbottom, el crack d'en Winterbottom, ens va presentar al 2012, Everyday, un film amb una estructura semblant però no tan arriscada. Durant 5 anys va gravar a uns actors i uns nens que constituien una familia que vivía en unes condicions bastant terribles: el pare anava i venia de la pressó i la mare no tenia gaires recursos. Val, Everyday era un drama que ni va arribar-se a estrenar aquí i que tothom va passar de llarg. De llarg! I jo em vaig quedar amb els ulls com taronges quan el vaig veure al DA.

 

Tot i així Boyhood juga en una altra lliga. No són només 12 anys (que es diu ràpid). És una manera de fer, és una visió optimista de la vida i alhora realista. Perquè en la realitat, tots som optimistes. El temps va passant i ens anem adequant i anem fent, xino-xano. No és una visió catastofrista, ni assenyaladora ni penosa, és una visió de tu a tu. En Linklater ens ensenya la vida com la volem veure, però també com és en realitat.

 

M'agradaria saber com és el guió original. Quanta cosa ha sortit al moment i quanta estava preparada. Crec que un Oscar li caurà segur i que tanqui el meu Top Five està totalment justificat. Boyhood és l'enregistrament, en part, de la meva Girlhood. 

 

 

PD. La següent entrada serà sobre "The imitation Game", el film protagonitzat per Benedict Cumberbatch i que gira al voltant del matemàtic Alan Turing.