Molt bon dia cinèfils! Avui us penjo la primera part del meu rànquing del 2014. Aquest ha sigut un any molt bo de cinema, hem vist de tot i de molta qualitat. Per això, triar-ne només cinc se'm feia impossible, i alhora, trobava injust deixar sense comentar autèntiques joies que han aconseguit entrar en el meu top ten.
En aquesta primera entrada doncs, faré un anàlisi profund de cada una de les pel·lícules que ha aconseguit posicionar-se en el meu top ten particular. (Del 6 al 10). En el següent, parlaré de les 5 magnifiques, els cinc exèrcits que han constituit el meu meravellós top five. Però primer de tot, quines són aquestes guanyadores? Aquestes que tot i no pertànyer al top five mereixen unes paraules? Doncs aquí ho teniu! A continuació, destacaré els punts forts de cada una d'elles.
6- Crónicas Diplomáticas (Quai D'Orsay) de Bertrand Tavernier
7- El amor es extraño (Love is Strange) d'Ira Sachs
8- La entrega (The Drop) de Michael R. Roskam
9- Adiós al lenguaje (Adieu au langage) de Jean-Luc Godard
10- Interstellar de Christopher Nolan
6- CRÓNICAS DIPLOMÁTICAS (Quai d'Orsay)
Ja us vaig avançar fa uns dies que la francesa Crónicas Diplomáticas vista al festival de San Sebastià al 2013 me la reservaria pel top ten del 2014. Per què? Perquè és el film, juntament amb Dallas Buyers Club i La Jaula de Oro que més em va agradar del festival i que, gràcies a déu, va alçar-se amb el premi al millor guió. I després, als César, Niels Arestrup va aconseguir el premi al millor actor secundari. (Faltaria més! Amb el Guillaume "comprant" la resta de premis!).
Quai D'Orsay és la pel·lícula més nova de l'octogenari Bertrand Tavernier, si, octogenari. Està basada en un còmic que alhora, està basat en fets reals. L'autor d'aquest va viure en carn propia la majoria de peripècies per les que passa el protagonista interpretat per un extraordinariament fotogènic Raphael Personnaz. Personnaz és Arthur, un jove que comença a treballar com a diplomàtic a la conselleria d'afers exteriors. La seva feina primordial és encarregar-se del llenguatge, és a dir, d'esciure els discursos del senyor conceller (ministre), aquí anomenat Aleixandre Taillard de Vroms. El que passa és que en Taillard serà més irritant que la Meryl Streep a El diablo viste de Prada i farà anar de cap al pobre Arthur, que sempre que pugui, demanarà consell al vell, amable i eficient Maupas, que sent el director del Gavinet, és qui coneix millor com funciona tot en aquella casa de bojos.
Personnaz serà atractiu, però els pesos pesats del film són els que s'encarreguen de fer del ministre i el director. El ministre és Thierry Lermitte, en el paper més encertat que li he vist fer mai. Si ja em va agradar a Le Placard, per fer tan bé d'un cràpula que només vol putejar als companys de feina, a Quai d'Orsay ens demostra que fer de ministre histriònic, que s'irrita quan se li acaben els subratlladors i se les dóna d'intel·lectual recitant Heraclit dia si i dia també, és el paper de la seva vida. Tot i ser totalment ridícul i caricaturesc, ens creiem que algú com Alexandre pugui està al capdavant d'un ministeri. Un home que és mitjanament atractiu, actua amb decisió i està disposat sempre a dialogar, però que en realitat, és molt difícil de tractar de tu a tu. En Maupas està interpretat per Niels Arestrup, aquest actor que ara està tan en voga a França i que pot passar de la fúria a la calma en qüestió de segons. Per aquest film, Arestrup es queda amb la seva vessant més tranquil·la i amb els seus gestos i la seva veu, calma amb facilitat la tempesta que representa l'hiperactiu Taillard de Vroms.
Crónicas Diplomáticas és un film amb un guió trepidant, que com un còmic, salta d'un problema a l'altre, sense deixar temps per respirar. Els personatges surten d'un embolic per posar-se en un altre de més gros, i així, ja han passat dues hores i el film ha acabat. La simpàtica música de Philippe Sarde encara fa més amè el seu visionat, i la fotografia, clara i molt diurna ens fa estar desperts durant tot el metratge. Lhermitte és com un llamp, a cada escena hi posa cullerada per fer saltar al protagonista, per donar-li un bon ensurt i per endinsar-lo en un altre problema. I nosaltres, com ell, patim i ens ofusquem. I txac, txac, txac! Anem xino-xano, escoltant totes les frases de diàleg (deu ser un dels guions més llargs i amb més diàlegs dels últims anys, normal que s'hagi endut el premi a millor guió a San Sebastià) cap al final de la història. Des del principi se'ns diu que el ministre ha de donar un discurs a la ONU. Així doncs, sabem quan acabarà el film, però nano... de sobte la trama s'embolica més i més, i els problemes sorgeixen de forma natural i desordenada i de cop i volta, ens trobem que el ministre ja dóna el discurs a la ONU i no sabem ni com hi hem arribat!
Crónicas Diplomáticas se'm va presentar com la versió política de El Diablo Viste de Prada, una pel·lícula que vaig venerar quan era adolescent i que té una trama semblant (no em pegueu, sabeu que és veritat). Potser és per això que Crónicas Diplomáticas Quai D'Orsay em va agradar tant, però segur que també comptarà el fet que per mi el més admirable del film és que amb un guió tan tècnic, llarg i complex, se'm va fer amè, divertit, proper i simpàtic. No fa falta amagar-ho, a la sala, vaig ser la que més va riure! Un film més que mereixedor del seu sisè lloc!
7- EL AMOR ES EXTRAÑO
I aquí arriba una altra comèdia, americana en aquest cas, i, va posem-li l'etiqueta que tant us agrada, indie rollo Sundance. El amor es extraño, un film que ha passat també per la secció de perles de Sant Sebastià, pel festival Most i que està nominat a un munt de categories tant als Gotham Awards com als Spirit Awards, que per mi, tenen més criteri que els Globus d'Or. (Si més no, s'arrisquen més amb les pel·lícules que decideixen nominar).
El amor es extraño és el nou film d'Ira Sachs, del qual vaig descobrir, arran de veure aquesta, la seva pel·lícula anterior, la duríssima Keep the lights on, un film que retrata una conflictiva parella homosexual durant 10 anys. Un dels dos és drogaadicte, així que el drama està assegurat. I les escenes de sexe explícit també. Tot i així, és una pel·lícula fascinant que també va rebre unes quantes nominacions als Spirit Awards.
Amb El amor es extraño Ira Sachs ha canviat de registre totalment. Si a Keep the lights on semblava que la parella estava condemnada des del moment en que es coneixia, la parella protagonista de El amor es extraño està tan unida i tan enamorada que res els podrà separar, ni tan sols la distància. L'humor i la comèdia delicada d'aquesta substitueix el drama punyent i naturalista de l'anterior i la parella formada per Alfred Molina i John Lithgow és tan adorable que és impossible odiar-la.
És una parella palpable, que es complementa i que porta junta més de 30 anys. Molina i Lithgow, amics des de fa 20 anys, són capaços de crear una química creïble i ens deixen moments tendres i molt simpàtics pel record. Love is Strange ens situa en el moment que la parella, estabilitzada, decideix casar-se. Tot i així, aquest pas, natural per ells, fa que un dels dos perdi la feina de la seva vida. De sobte, el matrimoni no té diners per seguir vivint en el seu pis i per tant, es veuen obligats a vendre'l. Els amics i familiars voldran ajudar-los, però ningú es pot permetre tenir la parella a casa. Així doncs, aquests dos homes que mai a la vida s'havien separat es veuen obligats a dir-se adéu per una temporada i mentre Lithgow va a viure amb la familia del seu nebot, Molina se'n va amb uns veins policies molt simpàtics però terriblement sorollosos.
La pel·lícula retrata de manera simpàtica, però real, els problemes derivats de la convivencia "forçada" amb membres de la familia i veins, que, encara que només tenen bones intencions, pertorben la tranquil·litat dels dos vells. I a l'inversa! Si bé la trama principal se sustenta en aquests frecs amb diferents familiars i generacions, les poques escenes en que la parella es torna a reunir per anar a un recital de música clàssica, a un bar o a prendre copes, són d'allò més refrescants. Són tendres, són idíl·liques, són massa boniques per ser reals. Bé, realment, en aquest film tot és massa bonic per ser real. Però, no ens mereixem veure la vida així, de tant en quan?
L'enamorat i estabilitzat Ira Sachs ha deixat de veure el món gris i ara el veu de color de rosa, i així ho demostra en el seu film. Ningún personatge té un indici de malícia. Ningún. I tots s'estimen. I es perdonen i totes les discussions són lleugeres i passatgeres. Però no és ni un film ni pastelós ni previsible ni res d'això. És una forma de veure la vida positiva, i alhora, despreocupada. Ira Sachs ara ja ho sap. No hi ha problemes que no es puguin solucionar, no hi ha enganys que no es puguin perdonar, l'ajuda d'amics i familiars sempre és benvinguda i l'amor que profeses a la teva parella és més gran que qualsevol altra cosa. Love is Strange, un merescut 7è lloc al meu cor.
8- LA ENTREGA
I per la 8a posició he triat el film que es va emportar el premi al millor guió al festival de Sant Sebastià al 2014. Si l'any anterior Quai d'Orsay havia tingut l'honor, aquest any, l'honor va anar a petar a La entrega (the drop), un film, per mi, massa oblidat als Estats Units.
Vaig anar a veure La entrega gairebé a cegues. M'havien dit que estava bé. M'havien posat el tràiler per activa i per passiva i el que havia deduit de tot això és que era un film de gàngsters, pistoles, morts, molt dur i que els protagonistes eren en Tom Hardy, la Noomi Rapace i en James Gandolfini, és a dir, cares poc prodigades en films de gèneres lleugers. Vaig entrar a la sala doncs, preparada a veure un thriller, reposat, però violent psicològicament.
I el que em vaig trobar em va descol·locar durant uns segons i em va enamorar al segon minut. La entrega no anava pas de gàngsters, ni de tios xungos. La entrega anava sobre en Tom Hardy i un gosset increïblement mono anomenat Rocco!
A la primera escena se t'explica com funciona això de "la entrega". En Tom Hardy treballa en un bar de cambrer i James Gandolfini és l'ex- propietari però encara hi posa cullerada. Intuim que en Hardy va tenir un passat molt fosc i que el bar aquell no és el lloc més segur del planeta. Però què passa? A la tercera escena en Tom Hardy es troba un gosset abandonat a unes escombraries. Amb tota la seva bona voluntat, el rescata i pica a la porta del davant per demanar auxili. La Noomi Rapace, una noia que tampoc té pinta de persona gaire fiable, és qui l'obra. Però, ai... entre els dos què sorgeix? Amistat! Si nois, amistat, perquè l'amor de veritat sorgeix entre en Tom Hardy i el gosset Rocco.
Recordeu que en el tràiler sortia un ros amb una pinta de tio xungo que tirava enrere? I que semblava que anés a matar a la Rapace i a tot déu? Doncs en realitat és l'antic amo del gos
Potser em direu, quina cosa més nyonya, però la veritat és que la trama em va sorprendre, tots ho fan extraordinariament bé, en Tom Hardy, que si, és sant de la meva devoció, està més que adorable amb en Rocco i si aquest va ser l'últim film de Gandolfini va anar amb el cap ben alt a la tomba. La entrega és un film, que envoltat d'una aura de thriller, gangsters i psicòpates, ens explica la historieta d'amor entre un gosset i un home. I clar, l'home és Tom Hardy. Otorgar-li el 8è lloc és tot un honor.
9- ADIEU AU LANGAGE
Ara és quan m'ataqueu i em dieu, si, la moderna, només posa la de Godard perquè és de Godard. Doncs no senyors, si jo poso Adieu Au Langage al número 9 és perquè em va agradar de veritat.
Jean-Luc Godard és un home fascinant. Quan vaig descubrir À bout de soufflé a primer de carrera vaig quedar meravellada. Acte seguit vaig començar a mirar tots els films de la primera època de Godard, i fins i tot em vaig atrevir a endinsar-me en alguns de la segona, com La Chinoise, cosa que recomano només als ja iniciats. Els seus films m'hipnotizaven. Quedava embobada davant la pantalla, veia i pensava i tornava a mirar i tornava a pensar. Eren films que despertaven el meu cervell i que trobava brutalment imaginatius. Em van agradar, en la seva majoria. (Reconec que Lémy contra Alphaville em va semblar massa críptica i avorrida). Vaig comprar Jean-Luc Godard pensar entre imágenes i me'l vaig llegir senser. Treball que feia, treball en que el citava, i les seves frases, les seves afirmacions, es van convertir en la meva bíblia. Encara que als següents anys el vaig abandonar una mica, la veritat és que els meus amics ja em consideraven la nena Godard del grup, i sempre que el treien a conversa era per veure què en pensava jo.
Va arribar Cannes 2014 i es va donar el premi del jurat ex-aequo a Adieu au langage de Jean-Luc Godard i a Mommy de Xavier Dolan. Dolan era el meu nou descobriment, el meu Godard de primer, i Godard era el meu primer mestre i aquí havia resorgit. Està clar que ell no va anar a agafar el premi, mai ho fa, però me'l va tornar a situar en el mapa. Adieu au langage era la confirmació de que seguía viu (cinematogràficament parlant).
Només havia pogut veure Godard a la filmoteca, ja que quan va sortir Film Socialisme ningú em va voler acompanyar i no vaig trobar el valor per anar-hi sola (craso error). Un dia algú increïblement perspicaç em va recomanar Prénom Carmen. La vaig mirar i vaig redescobrir Godard. Je vous salue Marie em va semblar menys interessant. Però Carmen, em va tornar a "hechizar" totalment.
I aleshores, el festival de Sitges va oferir una sessió especial de Adieu Au Langage en 3D. Era una oportunitat d'or. Mai havia vist un Godard com déu mana i fer-ho en una pantalla tan majestuosa com l'auditori de Sitges era un somni. Em vaig posar les ulleres 3D i amb molta predisposició, vaig començar a veure el film. I tu... com em va sorprendre.
Adieu Au Langage no és només impressionant pel seu ús revolucionari i únic del 3D (sense el qual la pel·lícula no té gairebé sentit) sinó que a més, és un cúmul de sentiments, reflexions i altres que només es poden capir al tercer o quart visionat. És un film anàrquic d'imatges, muntatges, música. És una alternació de formats, de tipologies de 3D, de diferents enregistraments... és un mosaic amb peces que semblen aleatories a primera vista, però que están molt bén muntades. És com la pedrera, com la casa batlló, un trencadís, un trencadís d'imatges ajuntat per un seguit d'idees que flueixen i innunden de sentit cada una d'elles.
Em va resultar extraordinariament emotiva l'escena en que mentre sonava la setena sinfonía de Bethoveen (de manera entre-tallada), vèiem imatges del gos de Godard, rodades amb un 3D rudimentari i gairebé domèstic, passejant pel camp. Era un gos sol, i arribava a l'andana d'un tren de rodalies. Un tren que no parava i seguía el seu recorregut. El gos estava inmòbil davant aquest, impassible, sense oportunitat de fer res. En veu en off se sentía la conversa de la parella "protagonista", que, entre les seves reflexions, comentava que al final de tot, a la mort, només quedava la soledat, la soledat irremediable, que era el pitjor dels mals. El gos veía com era totalment prescindible en aquell univers. No sé com, vaig començar a reflexionar i a reflexionar, i això em va portar a sentir una buidor momentània que es va extendre per tot el meu cos i que em va fer empatitzar amb el gos com no havia fet amb la resta de metratge.
Adieu Au Langage no és fácil, costa, costa entrar-hi, sobretot perquè resulta un repte constant. Godard no deixa descansar, salta d'un concepte a un altre, i t'obliga a crear per tu mateix aquella massa que ajunta el seu trencadís d'imatges. És un film que requereix més d'un visionat, però em nego a veure'l de nou si no és en 3D. Perquè Jean-Luc Godard ha utilitzat el 3D per alguna cosa més que per crear imatges innoblidables que a cap altre director se li havien ocorregut abans. Mira que Scorsese, Cameron, Jackson i molts altres han utilitzat el 3D i ningú ha aconseguit arrancar un aplaudiment tan fort com el que va aconseguir Godard a Sitges. Amb l'ull dret tapat veies una cosa, però amb l'esquerre tapat... la imatge era completament diferent. Al mateix temps!
És insultant dir que Adieu Au Langage és només una fita del 3D i un calaix d'idees de sastre de Godard. Això ho és segur, però també és molt més. És un calaix de sastre ordenat i que t'apel·la per a que l'ordenis per tu mateix. És una obra diferent, imposible de trobar una germana bessona en l'actualitat i que demostra que aquest home va masses pases per endavant per a que el poguem acabar de comprendre del tot. Tot i així, hem d'admetre que si Adieu Au Langage està als cinemes és per l'estatus de Godard. Si un don nadie en fes una semblant, acabaria en una pseudo-sala d'exposicions com a una simple mostra de video-art experiemental. Així anem, senyors. No és un novè lloc per fer-me la moderna. És un novè lloc perquè és un film que necessita i apel·la al debat, tant interior com exterior.
10- INTERSTELLAR
I per acabar el meu rànquing hi havia de posar l'última de Christopher Nolan, Interstellar, un espectacle, una òpera, una simfonia, que no li arriba ni a la sola de la sabata ni a Inception, ni a The Dark Knight, ni a The Prestige, i si m'apures, ni a The Dark Knight Rises. Però tu, és un Nolan. I Nolan és sinònim d'entreteniment de qualitat. De grans dosis d'acció, escenes espectaculars, mons imaginatius, actors amb pinta d'haver viscut atrocitats, de música èpica de Hans Zimmer... i Interstellar equival a tot això, sense lloc a dubtes.
Interstellar té la mala sort d'estrenar-se un any després de Gravity i la bona de fer-ho sense 3D. El film, sense fer molts spoilers, va de que en McConaughey és un ex treballador de la N.A.S.A que és enviat a l'espai amb un equip d'investigació per trobar un planeta segur per la població humana que estigui lluny, molt lluny de la terra. No diré res més al respecte, per a no atacar-vos amb spoilers.
A Interstellar en Nolan fa un pas endavant, un pas massa gros que gairebé desmunta la pel·lícula. Amb un guió de ferro, en Christopher i el seu germà van aconseguir que a Origen cap peça del seu complicat trencaclosques trontollés. Ens ho vam empassar tot perquè la lògica aplastant que havia imposat el guionista i director a la primera escena era inqüestionable al llarg del metratge. Tot era un cub amb moltes peces però molt ben tancat. Mr. Nolan no es contenta amb fer un cub tancat aquesta vegada, vol anar més enllà i deixar obert el cub per fer-hi entrar conceptes que se'ns escapen de les mans i de la comprensió de la majoria de mortals. La 4a dimensió? Els forats de cuc? Que la 4a dimensió és temporal? El cub de les quatre dimensions se'ns presenta, per moments, incomprensible i és aquí, on servidora va patir molt. La pel·lícula m'estava semblant lògica (lògica dins de l'univers Nolan), però de sobte en Mc.Conaughey arriba per un forat de cuc a un lloc que jo vaig dir: Apa va. I la pel·lícula em va respondre: És que la quarta dimensió és el temps. I jo vaig dir: Doncs ho sento Nolan, però aquí ja no et crec ni et segueixo. I aquest, aquest va ser el moment que va ensorrar la pel·lícula i la va condemnar a ser la més fluixa, per mi, de la filmografía de Christopher Nolan.
No és la més fluixa visualment. Això mai. Ni tècnicament. Nolan sembla el monstre de les galetes, que mai en té prou, i que a cada pel·lícula ha de fer paisatges més espectaculars que a l'anterior. Els mons imaginats per Nolan són d'allò més extasiants i la seva ment creativa se'ns presenta com una de les més brillants del cinema blockbuster actual. Per altra banda el canvi de repartiment ens ha portat poques alegries i moltes mancances: Si Anne Hatthaway ja justejava a Batman (vegeu la meva crítica), aquí demostra que s'hauria de limitar a ser la Princesa per Sorpresa i que posin a la Renesmee de Crepúsculo com la filla del McConaughey és la pitjor elecció de càsting de la historia. Tothom, absolutament tothom, sap que és la filla de la Bella i l'Edward. I clar. Com que no. La resta... doncs la Chastain, el Casey Affleck (que gairebé no surt), en Topher Grace (Si, segueix viu) i bé... que només se salva l'omnipresent Michael Caine (que estimem molt des que va fer d'Alfred a la saga del ratpenat), en John Lithgow (que gairebé no surt, però sempre agrada) i Matthew McConaughey, yes, el de la McConaissance, que després de True Detective només l'hem vist aquí. El tio està com un esquel·let des que va fer Dallas Buyers Club i es nota que li falta salut per tot arreu, però, amb la seva veu de camionero de Texas (flipeu, he encertat que és de Texas, perquè no ho sabia), i la seva cara de xuletilla, doncs porta bé el pes del film. Ah i hi ha un senyor cameo que surt a mitja pel·lícula però que no us aixafaré, i que també ho fa prou bé.
En termes de guió, Nolan sempre cuida molt bé dels personatges i tan bons com dolents tenen una psicología creïble i que podem entendre. Nolan sempre ens exposa les raons de cada un dels seus personatges i ens explica perquè fan el que fan (amb excepció del terrorífic Joker, una brillant creació de Nolan, la resta de personatges que ha creat sempre han tingut un passat, un propòsit i una actitud amb la que hem pogut empatitzar, penseu en Bane o en el doctor Crane). Tot i així, totes les energies que gasta en que ens creiem els personatges i tot el que els passa (l'escena en que en Matthew veu com els seus fills han crescut sense ell, a través d'una simple pantalla és trencadora), les perd alhora de posar lògica i ordre al seu univers espaial. Ho sento, sé que ha fet una proesa però no ho puc salvar tot. És impossible. Hi ha masses esquerdes. Per això, que al final, el director prioritzi la relació de personatges sobre la lògica de les lleis físiques és el millor que podría haver fet.
Interstellar és una gran opera, un gran espectacle de tres hores que es gaudeix, i que impacta. Però que no arriba a causar els dubtes que ens van portar de cap fa uns anys, quan tota la població vam anar a veure en massa, Origen, la veritable obra mestra del director juntament amb la trilogía del ratpenat.
La meva segona part del rànquing, el meu top 5 arribarà en uns dies. No us ho perdeu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada