La vida segons Terrence Malick

Fa un mes que vaig veure El árbol de la vida i puc dir en tota certesa que encara no m'he repòs del tot! Vaig anar a veure la pel·lícula després de veure que havia guanyat la Palma d'Or a Cannes superant propostes tan suculents per mi com Melancholia de Lars Von Trier o La piel que habito de Pedro Almodóvar i després de veure com la pel·lícula havia desconcertat a tots els crítics de Cannes, inclòs el meu professor d'Universitat que no sabia ben bé si suspendre o aprovar la pel·lícula. 

Amb aquesta curiositat innata vaig anar a veure el árbol de la vida, després de llegir notícies sobre gent que abandonava la sala a la mitja hora, moltes i moltes queixes dient que era la pel·lícula més insuportable que havien vist i demers....

Però jo valenta em vaig asseure a la sala i em vaig enfrontar a aquesta pel·lícula. Encara actualment incapaç d'escriure una crítica ordenada sobre la pel·lícula escriure punt per punt elements de el árbol de la vida i el que m'ha semblat cada un d'ells, perquè no em veig capacitada encara de fer un discurs raonable sobre aquesta pel·lícula.

1. El director: tots sabem que Terrence Malick és un home estrany i sobretot molt ambiciós que en 37 anys de carrera ha realitzat 6 pel·lícules, però sense dubte, aquesta és la que ell podria considerar com a gran opera, gran obra ja que ha tardat més de 20 anys en gestar-la i més de 2 en trobar un muntatge final adequat que parlés de tots els grans temes que el preocupen: la vida, la mort, la filosofia, l'art, la naturalesa, la infinitut, la finitut. Massa complex per explicar en una sola pel·lícula? Potser. Tot i així, Malick, sent el geni que aspira a ser, s'ha trobat aquí, fent-se massa l'autor demiurg i ambiciós que l'ha portat a aquest projecte que tanta disparitat d'opinions ha causat.

2. Els actors: si, Brad Pitt està correcte, Jessica Chastain també, el nen protagonista transmet molts matissos diferents en l'actuació que l'espectador ha de captar a través dels seus lleugers canvis en el rostre i la manera de moure's ja que la pel·lícula peca de poc diàleg i l'actuació de Sean Penn és més que breu, però deixa petjada a la memoria ja que Penn és un fiera de l'actuació, un camaleó que tot ho fa bé. No obstant, està més que clar que el árbol de la vida no és una pel·lícula d'actors, sino de naturalesa, i fins i tot, de més enllà, de sensacions, així que hi són allà, transmeten alguna cosa, però no són imprescindibles, al igual que tampoc ho és el diàleg.

3. L'argument de El árbol de la vida: no hi ha cosa més ambiciosa que l'argument en aquest film. Dins d'un argument que podria ser del tot convencional: familia dels anys 50 amb un pare molt autoritari i una mare molt amorosa i sobreprotectora, i un fill que s'ha de fer adult deixant enrere la infantesa, Terrence Malick hi transcriu tot un transfons ideològic i filosòfic que fa plantejar-nos el film com un film que va, des de la creació de l'univers fins a l'arribada a una mena de Paraís. Així doncs, el àrbol de la vida, després de començar amb unes imatges bellísimes de la naturalesa que encanten a l'espectador, comença un proleg de 45 minuts en que es relata la creació de l'univers, amanit amb un Lacrimosa que deixa l'espectador meravellat i en estat de cuelgue absolut, per després parlar de l'aparició de la vida, amb uns dinosaures molt rudimentaris, arribar a la història de la familia, i després de centrar-se massa temps en retratar aquesta situació de la familia, que es podria presentar ràpid i que s'allarga tant que acaba tocant temes compromesos com un possible complex d'èdip del fill, acaba amb una visita de Penn, el fill de gran, a una espècie d'espai despoblat on troba una porta que el porta a una espècie de paraís on tothom és feliç i tothom és jove. Un argument molt molt ambiciós, com es veu, que no va amanit per una gran dosis de diàleg ni frases rebeladores, però que abarca tanta cosa que s'acaba confonent i sense entendre res. Així doncs, el árbol de la vida té un argument que és com un arbre, té un troc, que és la història de la família i de l’evolució del nen, i unes branques que s’estenen fins a tocar els dubtes més existencials dels homes.

4. Planificació: Si hi ha una cosa de la que ningú té dubtes és que Malick té un sisè sentit per trobar i filmar le simatges més belles que pot trobar. I el arbol de la vida està plena de imatges bellísimes, sobretot, imatges de la naturalesa, els arbresm els rius i les cascades que ens deixen encandilats per la seva bellesa. A mes, Malcik utilitza molt bé el pla seqüpencia i deixa durar els plans  fins que aquests envaeixen de sensacions als espectador, ja que, això és una cosa que té el árbol de la vida, al no tenir diàlegs gaire reveladors ni una història central molt original, el públic, per connectar amb la pel·lícula, ha de connectar amb els plans o deixar-se hipnotitzar per la bellesa d'aquests. Així doncs, tan agradi com no el film, ningú no pot negar que la planificació és absolutament perfecte.

5. Una de les coses bones de el árbol de la vida, o una de les que més em va agradar, va ser la música del film, i és que Malick té un sentit per barrejar música clàssica amb una música, que ho sento, però és gairebé inaudible i irreconeixible de Alexandre Desplat. Tot i així, les barricades misterieuses de Couperin o el Lacrimosa que sona durant la creació del univers emocionen a l'espectador. Almenys, a mi em va emocionar el lacrimosa que es combinava a la perfecció amb les imatges del suposat Big Bang, i que composaven un esplèndit poema visual, que és com podriem definir aquesta pel·lícula: un poema visual, així doncs, no segueix una història ben definida, com faria una prossa,  i Malick posa especial èmfasis en que cada pla sigui com una estrofa bellísima, extraordinaria que plasmi una idea però no una situació, però reparada cada una de l'altra, sense connexió aparent.

Així doncs, per finalitzar aquest analisis sobre el árbol de la vida, dir que és una pel·lícula gens convencional, que per part d'història i transfons filosòfic flaqueja una mica bastant, però, que pel contrari, té una planificació i un aspecte tècnic extraordinari, immillorable, que pot ser o no, raó de pes per arriscar-se a veure aquest film que es fa bastant llarg en la part central que és més convencional i no en canvi, en aquest pròleg sense diàleg tan espectacular, i que potser agradarà a uns i desesperarà a altres.
Aquí deixo el tràiler pels valents (està en anglès, però el potent del tràiler està en la imatge), i encara està en cartell, així doncs, animeu-vos, o no, tot seguint els meus pobres i descolocats consells.

La piel que habito: l'enigma Vicente

La piel que habito es va estrenar farà poc de dues setmanes, i jo, com a espectadora encuriosida vaig anar a veure-la gairebé el dia de l'estrena. He de dir, que, la Piel que habito és un dels film els quals m'he rumiat més cops de si anar a veure o no des que sé de la seva existència. Primer em va semblar que podria ser una proposta interessant, després van posar aquell treaser de la Anaya cridant: si sigues bajando me corto el cuello y  se te acabó el juguete, i vaig pensar, altanto altanto, que això pot ser escabrós, després al festival de Cannes va agradar més del que es pensaven, així que vaig pensar que podria ser una obra mestra, després vaig veure el tràiler llarg i em vaig pensar que seria una pel·lícula molt escabrosa i que es basaria molt en Antonio Banderas tractant amb la pell i finalment, vaig dir, què punyetes, és Almodóvar i es veu que no és tan Almódovar i diuen que és bona: arrisquem-nos!

Una de les millors decisions que he pres a la meva vida: superar aquesta por irracional a la possible escabrositat de La Piel que Habito i anar a la sala com si res, esperant a que em sorprengués.

La piel que habito és la nova i esperada pel·lícula de Pedro Almodóvar protagonitzada per Antonio Banderas i Elena Anaya, dos actors desprestigiats a Hollywood i que aquí poden treure el seu potencial, amb un Banderas avegades amb massa cara de Pal, de no siento nada, però que el fa mostrar terrorífic i una Anaya estupenda, i també en el repartiment hi ha Blanca Suárez, per mi, una actriu insuficient que ja va demostrar que només és valida per internados i barcos, i Jan Cornet, que tot i ser novell, s'esforça, fins a uns límits, en fer verídic els sentiments del seu controvertit personatge. 

La piel que habito és la pel·lícula, a part de Midnight in Paris, que m'ha desconcertat més en tant que argument. Vaig entrar a la sala esperant una pel·lícula de cirrujants, amb sang  i fetge, veient operacions extranyes, i sent una pel·lícula de sustos i por (coses gens almodovarianes) i vaig descobrir que no anava per res d'això. Als cinc minuts em vaig adonar que la pel·lícula faria un altre camí, un camí que opta per mostrar els personatges al límit, una situació insostenible i tot un misteri que per mi va ser impossible de resoldre fins que no me'l van posar al davant del nassos ( d'ulls a ulls, podriem dir). Al davant dels nassos mateix! Després de l'escena del Tigre, escena totalment desagradable que a mi no em parava de desconcertar... d'on ha tret Almodóvar aquell home disfressat de tigre que rapta a la seva mare i viola a la Vera? la pel·lícula es sumeix en un profund i llarg Flaixac que va acabar descolocant-me. Allà ja no hi sortia la Vera, només el Legard, i la seva filla, i el Vicente, un noi que no havia sortit fins aleshores. Què ens volia dir Almodóvar amb aquest llarg Flaixbac si aparentment no tenia res a veure? I després, un cop deixada anar i dir, bé, que vagi passant la pel·lícula, els esdevenemients i ja tornarem en algun moment, al moment actual, Almodóvar lliga aquella subtrama del flaixbac amb la de l'actualitat de manera tan espectacular i imprevisible per mi que quedes desconcertat la resta de la pel·lícula, et plantejes tot el que havies vist fins aleshores (tota la primera part) i comences a pensar en tots els elements que havien passat inadvertits aleshores i ara cobren molt més sentit i es descobreix un Legard que en realitat és molt més psicòpata i tarat del que sembla i una Vera molt més forta i lluitadora i esperes la continuació del film amb molta més emoció i desesperació que abans. 

La piel que habito, potser sembla que parli doncs, d'un Cirujà que busca una pell perfecta i li posa a la Vera, una pell que podria haver salvat a la seva dona morta d'un accident, però no és més que un gran Macguffin, una gran mentida. La piel que habito no tracta d'aquesta obsessió, sinó que tracta de temes molt més obscurs com el desig irrefrenable o la venjança desmesurada, que deixa els espectadors amb la boca oberta. Vicente, vicente, el pobre noi innocent que acaba pagant uns plats molt cars que ell no va trencar, i que per sempre més quedarà en la nostra memòria, ja que aseguro que un cop sortit de la sala del cinema, almenys t'estàs el que queda de dia pensant en el Vicente, en tot el que li passa, i en com, una venjança portada a terme per Banderas, un "justicier a lo batman" que està totalment descontrolat pot ser molt més perillós que qualsevol altre perill.

La piel que habito, és poc Almodovariana pels aficionats al seu cinema com la pel·lícula Volver, encara que avegades conté una mica d'un humor absurd i cínic que només pot venir de marca seva, però si tracta dels seus temes fetix com el desig desorbitat, la venjança i la bogeria interna que hi ha en persones aparentment normals. La piel que habito pot recordar a moltes pel·lícules diferents. Alguns diuen que recorda al cinema de Haneke, que no se sap per on agafar-lo però a mi, em recorda, en primera instància, a Vértigo, de Hitchcock, en el tema de voler reconstruir allò perdut, aquella obessió de la qual persones innocents n'acaben sent les víctimes. L'altra, a part de Los ojos sin rostro, de Franju, és Kubrick, per la seva maestria impoluta a l'hora de fer els plans, i la posada en escena. La piel que habito, rodada alà a Castilla la Mancha, té una posada en escena molt austera on predominen els objectes geometrics i rodons, de color negre, blanc i vermell (un color que també serveix per pujar la tensió) i Almodóvar desenvolupa un sisè sentit per trobar la forma de fer plans perfectament equilibrats i meravellosos, com els del principi, quan Anaya està fent les seves posicions de Yoga o quan Banderas veu a Vera a través de la pantalla, o quan Vicente, pinta tota la paret del lloc on està recluit deixant-la tota escrita per frases que desconcerten ja que no se sap el seu veritable significat. En els altres apartats tècnics, La piel que habito és impecable: una música de l'Alberto Iglesias impressionant amb uns violins que et posen dels nervis i els pèls de punta i una il·luminació i fotografia també increibles.
Se sap que la piel que Habito podria ser l'escollida per representar espanya als Oscars aquest any, una proposta que si bé m'agradaria és prou arriscada. Comprenc que hi hagi gent, sobretot homes, que els hagi horroritzat la piel que habito, no sabem si per empatía amb el Vicente, o perquè la història massa recargolada és massa forta per ser aguantada, però el que si que des d'aquí aviso és que aquesta pel·lícula és tant per Almodovarians com per qui no. Aquí no val la excusa de no la vaig a veure perquè és de l'Almodóvar ja que el director ha entrat en un terreny nou que potser agradi o no, però segur no deixa indiferent a ningú i sorpren a tothom  ja que la Piel que habito és una pel·lícula que queda en la memòria i que amb el temps, potser acaba convertida en un clàssic, o almenys, qui l'hagi vist per sempre més podrà fer bromes sobre el Vicente, alhora que espantar-se del horror del que ha sigut testimoni, encara que sigui a través d'una pantalla. Perquè el cinema és això, o almenys el bon cinema, transmetre sensacions al públic encara que estigui separat per una pantalla, i la piel que habito ho aconsegueix, a excepció de l'escena final  que és més d'acudit que no pas de pel·lícula seria que ens ha engoixat durant més de 2 hores. Jo des d'aquí espero fervenment que a la gala dels goya d'aquest any, tots mudem de pell i ens posem en la pell que habita Almodóvar, o almenys, la que habita el Vicente, el gran enigma, el gran ensurt de la pel·lícula, el que la transforma d'un film mediocre ben planificar a Thriller esplendorós, obra mestra del cinema més inquietant i del millor que s'ha fet en aquest pais als últims anys.
I que consti, que qui parla, servidora, només ha vist 3 pel·lícules de l'almodóvar i per tant no és fan incondicional, encara que si que ho sóc d'aquesta Piel de Banderas i Anaya, un film que ens permet seguir amb el cap ben alt quan pensem en el cinema espanyol actual.

Aqui deixo algunes imatges i el trailer del film, per alguns interessats, però des d'aquí us dic: arrisqueu-vos, val la pena. 

El caso Farewell: Je suis pas la FNAC, moi

El caso Farewell és una pel·lícula extraordinaria sobre un cas d'espionatge real que va ocorrer durant la guerra freda i que està feta a l'europea. És a dir, el caso Farewell és un film que compleix tots els requisits necessaris perquè la vagi a veure, i així ho vaig fer, fa prop d'un mes. Ja només veure que els protagonistes eren també els exelents directors, Guillaume Canet, gran director de pequeñas mentiras sin importancia, i Emir Kusturica, vaig pensar que seria interessant veure-la, però quan em vaig assabentar que el director era Christian Carion ja no em vaig poder resistir. 

 

Christian Carion va ser el director de Feliz Navidad, una de les millors pel·lícules europees que he vist, molt emotiva, sobre la guerra, protagonitzada per una colla d'actors molt professionals i on es respirava un aire de veritat que em va deixar molt molt parada. Així doncs, quan vaig veure que havia deixat el seu silenci i s'havia tornat a posar a dirigir, i a més, un film sobre la guerra freda, no vaig tardar ni 10 segons en dir, el caso Farewell valdrà la pena.
 

I així és, el film, ha anat a bastants festivals arreu del món i s'ha alçat amb premis tan importants com el premi del públic a la mostra de Valencia. El caso Farewell és una pel·lícula d'una recreació històrica exelent i verídica, que compta amb uns actors d'excepció (siusplau, reconeixement per Kusturica a la de ja) i que també té un aspecte tècnic molt cuidat en tant que plans (Carion té un sisè sentit per trobar la bellesa en la construcció dels plans i destaco alguns com el de Canet amb una estatua al darrere i el cel blau) o la sequència del fill de Grigoriev, muntada paral·lelament amb un extret d'un concert de The Queen mentre sona el We Will Rock you que posa els pèls de punta alhora que també sap introduir una gran banda sonora intercalada amb la música de l'època com Pink Floyd.

El caso Farewell, per qui no ho sàpiga explica la història sobre un cas d’espionatge real que va passar durant la guerra freda a Europa: cap allà el 1981, el coronel rus Grigoriev de la KGB, es va decebre tan amb l’ideal comunista que va començar a voler canviar la situació del país contactant un enginyer francès que treballava a Moscou i passant-li documents confidencials que conteníem molta informació relativa a una operació d’espionatge molt important que es volia dur a terme. Al rebre els documents, el president francès va titllar aquests com l’affaire  Farewell i encara que aquest no va ser la causa per la qual va ser derruït el mur de Berlín es diu que sí que va ser un dels molts detonants.

El caso Farewell, tot i tenir aquesta part d'espionatge en la qual no hi ha un absolutament desbordament d'adrenalina ni persecussions, el que s'agraeix, sí es centra moltissim en les relacions humanes, en la psicologia dels personatges, i la relació d'amistat que sorgeix entre els dos homes, que comencen sent desconeguts, i acaben sent amics sacrificant-se un per l'altra. Alhora, les relacions familiars i de parella, sobretot les de Grigoriev estan molt ben exposades i tractades amb moltissima naturalitat i veritat. Tot i així, i encara que el "plató" de la pel·lícula és Rússia, Carion és francès i com a tal patriòtic i per axò m'agradaria destacar com converteix a Grigoriev en un personatge culte, apassionat, amant de la poesia i la cultura francesa, que s'emociona escoltant Leó Ferré i que té molta més ètica que tots els que treballen amb ell en el seu sistema decadent. 
 

El caso Farewell, també compta amb les actuacions de Willem Dafoe (WILLEM dafoeeeee, WILLEM dafoeee), i Diane Krueger, i fins i tot, el director té temps d'introduir petits homenatges a altres films, com El hombre que mató a Liberty Balance, fent-hi fins i tot una metàfora que es troba impregnada en el mateix film: tot canvia segons la perspectiva d'es d'on es mira i d'es d'aquí s'assegura que el caso Farewell no és una pel·lícula que s'oblidi un cop haver sortit del cinema, sinó que roman una estona entre els nostres pensaments, una cosa que jo considero imprescindible per separar una bona pel·lícula d'una pel·lícula mediocre. 
 

El caso Farewell és molt interessant, conté molta informació inèdita per l'espectador que es pot digerir facilment, i fins i tot té gags graciosos i resulta extraordinariament decisiosa en la seva versió original. És una pel·lícula multilingüe ja que és un film parlat en anglès, rus i francès, i tant Canet com Kusturica han tingut la decència i habilitat d’aprendre els idiomes respectius, així que es pot escoltar a Canet parlant en Rus i a Kusturica parlant en un francès perfecte però amb un accent molt dolent.
 

Així doncs,  el caso Farewell és una pel·lícula que conté moltes coses diferents, no és pas un FNAC, on hi puguis trobar de tot, però si conté tots els elements per fer d'aquesta pel·lícula una gran pel·lícula europea, quet conté tot un esperit que per molt que els americans volguessin fer-ne remakes, no el podrien igualar.
 

L'únic que em fa pena, es pensar quan de temps més haurem d'esperar per tornar a visualitzar una altra perla de Christian Carion, però encara més, quan haurem d'esperar per tornar a veure en pantalla i rere d'ella als brillants megalòmans Canet i sobretot Kusturica.

Aquí el tràiler de El caso Farewell, pels interessats, i repeteixo: la versió original és impagable en aquest cas.

Pd. la següent crítica serà sobre l'esperada La piel que Habito, film que ja he vist i que des d'aquí asseguro que és impossible que deixi a ningú indiferent.

Com es forja una revol·lució

Farà prop d'un mes, concretament el 5 d'agost vaig anar a veure El Origen del planeta de los simios, pel·lícula de la qual no en sabia ni el director, però si en sabia vagament l'argument i els actors protagonistes: James Franco, resorgit després d'uns anys a una academia de cinema estudiant cinema per ser un futur director, Freida Pinto, l'actriu d'Slumdog Millionaire, Andy Serkis, el pioner en el motion capture i tot un especialista de la tècnica en contra en que en pocs films li hem pogut veure la seva veriable cara i sobretot, Tom Felton, alias Draco Malfoy, el qual va cridar molt l'atenció en la premiere d'aquesta pel·lícula de simis degut a que el seu company de repartiment a Harry Potter, Rupert Grint, s'hi va presentar portant una samarreta que posava: I love Tom Felton, ole ole, Ron Weasley, però aquest no era el millor lloc per fer-ho, estàs treient protagonisme a la pel·lícula i al que és el veritable protagonista: Andy Serkis. Ni James Franco ni res, que té el mateix protagonisme i fins i tot, surt menys en pantalla que Tom Felton que té un paper bastant secundari,i la Freida, és un vist i no vist, o un... si te he visto no me acuerdo, és a dir, la cinta és Serkis, Serkis, César i els ximpanzès i els simis, i els humans estan relegats a un segon pla, a papers secundaris, a meros espectadors dels fets però també causants d'aquests.

El origen del planeta de los simios està dirigida per un tal Wyatt, no us preocupeu si no us sona, i és presenta com un reebot de tot el que s'ha fet fins aleshores, una prequela, que intentaria explicar les causes per les quals, la situació del El planeta de los simios del Charlon Heston va arribar a ser possible mentre que s'allunya de totes les comparacions amb l'adaptació estranya i totalment aliena de Tim Burton.

La història, de el origen del planeta de los simios, és en primera instància la seguent: explica la història d’uns científics, que, després de moltes investigacions troben un medicament que ells anomenen “la cura”, el 112, que podria arribar a curar l’alzheimer, una de les malalties que més preocupen a la societat avui en dia, i que ha sigut perfeccionat a mesura que s’ha provat amb diversos ximpanzés que són utilitzats com a simples rates de laboratori. Tot i així, el cas de César és diferent, i, amb el medicament totalment assimilat dins del seu cos, aquest simi desenvolupa una superintel·ligència que el fa més sensible i perspicaç, però, que l’acaba portant a una mala situació i finalment acaba tancat dins d’una instal·lació per primats portada per Brian Cox i el seu fill, Dodge, i en la qual César veu que és tractat amb cruesa com la resta de simis i per tant, comença a planejar la seva revolució per fer girar la truita a la situació.

Per mi, l'encant d'aquesta pel·lícula, o si menys no, el que em va agradar realment, és que la pel·lícula, no se centra en apa, els simis enfadats van a destroçar el golden gate i la ciutat perquè són simis i són més llestos i vinga desastres, i morts, i efectes especials. No, la pel·lícula, resideix sobretot en el fet de com es volen mostrar totes les causes per tal que César, un simi que estimava al seu amo, James Franco i utilitzava la seva super intel·ligència per fer el bé, acaba volent canviar la situació i revoltant-se. No és perquè simplement es fa més llest i decideix dominar als humans. César, va veient, al mateix temps que l'espectador, que els humans realment van maltractant als simis, denigrant-los, fent-lis mal i tenint-los en una situació d'esclavatge i precària, fins i tot, pels simis. Realment memorable, les escenes de César en el centre d'acull de simis, on es veu com la maldat humana, encarnada pel personatge de Tom Felton, que tot i que actúa força creible i en versió original deu posar un versemblant accent de Nueva Jersey "Booya!Hey, Man! Who's that Chick!", avegades, fa alguna cara que dius: ui, ui, qui tisoma Draco Malfoy!, és un instint irradicable, que aquelles ànsies de superioritat frustrades d'alguna gent, recau durament en els animals. I és normal que César vulgui escapar d'aquí. A càs, Heston no volia escapar dels simis? Doncs César, té dret a voler escapar dels humans no?

Del film, no m'ha apasionat el fet per com estan creats els simis, amb Motion Capture, fins al punt de trobar a faltar els maquillatges i perruques de Burton o fins i tot, de la de Heston, però si m'agrada el ritme pausat que ofereix la pel·lícula i la reflexió al voltant de les causes que tot ésser necessita per revolucionar-se, per voler canviar l'ordre establert i tots els passos que s'han de seguir per aconseguir adeptes, ja que trobo totalment fascinant com la pel·lícula retrata com César, ingenia tota una teranyina per tal d'atrapar els altres simis, fer-lis entendre el perquè de la revolució, passant de ser l'estrany a ser el cabecilla i convertint-se en un icone, una espècie de Che-Mono que deixa la sala glacada en el impactant moment del "NO", simbolitzant un: ja n'hi ha prou, ara sóc jo qui decideix!
Del film, en el qual James Franco és per mi, un personatge més que obiable que bé si al final, representa que està de part del César, durant la majoria del metratge deixa que César sigui cuidat per Dodge sense fer una sola denúncia veient amb els seus propis ulls la evidència de que el seu amic (que no mascota) estigui sent torturat i maltractat, m'agrada el missatge que vol transmetre o almenys el missatge que jo vaig voler entendre del film, ja que vaig acabar simpatitzant totalment amb els simis: Un missatge que aboga pel no maltractament dels animals, que hauria d'alertar ONG i assossiacions pro-drets dels animals si existeixen, i que vol mostrar una situació que bé si no és tan extrema, segur que avui en dia passa. I el pitjor, o millor. és que aquests animals que han sigut maltractats mostren més decència que els propis humans, ja quan assoleixen el poder, només volen alertar als humans perquè els facin canviar les seves condicions, i en cap moment volen descarregar tota la seva ràbia matant a aquells que els han fet mal, ni tan sols als encarregats d'aquell centre-pressó que tan mal els ha fet.. Aquí demostren que un simi té molt més esperit i sent molt més respecte per la vida que qualsevol dels humans, ja que Felton els maltractarà a la cel·la, però ningú és la germaneta de la caritat, tan Franco com tot el seu equip d'investigació, bé els utlitza fent-lis proves i si te provoco la muerte, mala suerte, sort que no és un humà.

La única pega que he de dir, arribats a aquest punt, és que desgraciadament, tot això no és més que una pel·lícula, mai existirà César, mai es descobriran els Dodges del món i per suposat, els simis, tot i el que volguem demostrar, poden ser violents i arribar a matar si se senten amenaçats. Així que només podem dir, i si pasés? aleshores hauriem d'estar advertits però mentrestant, millor seguim amb el Status Quo.

PD. Molts especulen un Oscar per Andy Serkis? que voleu que us digui... jo voldria un per efectes especials pel treball amb Motion Capture i poc més... i que no s'els ocurreixi començar una saga que crec que no tindriem per on agafar-la ja que com diu César al final del film, César ya está en casa, doncs, aveure si és veritat i el deixeu en pau.

Aquí teniu  fotos i el tràiler els interessats i si espereu un film reflexiu no us el perdeu: El origen del planeta de los simios és tan per revolucionaris com per pacifistes

Beginners, els principiants també saben com innovar

Beginners (principiantes), pel·lícula  idònia per un públic pacient, que no vagi a veure acció, sinó que s’enamori de les petites coses, de les petites històries quotidianes, i sobretot, que sigui molt pacient.

Beginners és la pel·lícula d’un director gairebé novell, Mike Mills, que està protagonitzada pel sempre creïble Ewan McGregor, la dolça però al final cansina, Mélanie Laurent, la shosana de Malditos Bastardos i un dels actors clàssics per excel·lència, Christopher Plummer.

Beginners explica una història plena de McGuffins, és a dir, d’anècdotes que sembla que siguin l’esquelet de la trama i que en realitat només són una via per fer avançar la veritable història. Així doncs, Beginners explica la història d’un home de 38 anys que troba en una festa a la delicada i controvertida Anna, de la qual no se’n descobreix molta informació més durant la pel·lícula, i se n’enamora. Però veu la relació difícil i complicada i el seu cap està ple de records, del seu pare, mort fa poc mes de 4 mesos. Aquí, en els seus records, és quan s’introdueix la temàtica del pare, un home que després de molts anys, als 75 anuncia al seu fill que és gay i que vol viure la poca vida que li queda, ja que per postres està malalt de càncer, vivint la vida de forma lliberal i de com voldria fer-ho així que troba un novio més jove i comença a fer festes i a viure la vida de manera feliç. Els records, doncs, d’aquest pare vitalista i optimista faran que el fill, avegades estancat en la seva relació amb Anna, superi la por i fent-se el valent, lluiti per ella, però l’amor i les relacions no són tan fàcils i senzilles com això.

Beginners és una pel·lícula que emociona i fa riure, i que resulta molt humana perquè tot el guió està basat en la veritable vida del director, Mike Mills, que també va veure com el seu pare sortia de l’armari als 75 anys.

S’hauria de parlar de la maestria del director per innovar amb la tècnica i pel seu ús de la càmera, amb plans bastant aconseguits, però el que sorprèn és la seva habilitat per fer col·lages enmig de la pel·lícula, fent un muntatge exhaustiu de fotografies encadenades per il·lustrar idees, i èpoques, fins i tot avegades, amb propostes tan radicals com deixar la pantalla de color rosa  o vermell per il·lustrar una emoció, un sentiment.

Beginners és doncs, una pel·lícula que sembla senzilla, que potser no passi cap cosa, i que si no es va preparat a veure-la es creurà que és un rotllo i  que passa molt lenta, però pels que sàpiguen gaudir de les petites coses de la vida, d’aquestes històries on no passa res i sembla que res canviï però en realitat, et fan replantejar coses i et mostren la realitat cara a cara, aquestes, gaudiran de passar una horeta i poc veient la realitat amb els ulls, veient la vida tal com és, amb alegries, tristeses i amb un munt de confusió sobre com i què s’ha de fer per estimar i ser estimat.

Harry Potter, un final èpic per una saga inoblidable

El mateix divendres que es va estrenar Harry Potter, el dia 15 de Juliol, vaig anar-la a veure, i tota boja, vaig convencer a dos amigues i hi vaig anar aquella mateix nit, al cinema lauren, que estava tan petat que vaig haver-la de veure a la quarta fila i al lateral, però no m'importava, anava a veure el final de la saga que m'havia acompanyat durant deu anys, des que en tenia 9 i estava molt molt emocionada. Com ja us vaig anunciar quan vaig fer la crítica de la primera part de Harry Potter y las reliquias de la muerte, sóc una gran fan de la saga, m'he llegit i rellegit els llibres mil cops però tampoc sóc d'aquestes que... si hi ha alguna cosa diferent salto, crido al cine i m'aixeco de la butaca. No, mai m'he queixat de les adaptacions de Harry Potter al cinema a excepció de la 5a pel·lícula i desgraciadament, d'aquesta última. Realment tota la pel·lícula la trobo espectacular, amb un ritme frenètic impressionant, emocionant, punyent, perfecte, però, els pocs canvis de la pel·lícula respecte el llibre són molt imporants per mi, encara que en realitat no ho són gens per fer avançar la història.

Els que hagin llegit el llibre com jo sabran que hi ha certa escena on el Harry Potter ha de sortir despullat, en la qual es va crear molta expectació per saber com seria, i que de sobte,  aquesta desapareix, o pitjor, hi és però el Harry va tot vestit!, el petó del Ron i la Hermione no és per res com es mostra a la pel·lícula i per suposat, al Neville Lombottong mai li ha agradat la Luna Lovegood! A part, d'aquests petits detalls i d'algunes licències cinematogràfiques que trobo encertades, com el moment en el pati del col·legi on Voldemort demana aliats i Draco Malfoy es veu obligat a creuar el pati a contravoluntat, o la batalla voladora entre Harry i Voldemort, la pel·lícula és absolutament fidel al llibre i gairebé podriem dir que el supera en temes de èpica, d'intensitat, de potencia i d'emoció.

Potser les morts siguin més fredes, el que ja va demostrar Yates a la 5a confirmant que no és un director que es guii per aquest tipus de sentiments,  alhora que tambeé s'alça com a gran "menospreciador de personatges secundaris" com Lupin i Tonks. Ell se centra més en els sentiments d'amor, com les històries Harry-Ginny, Ron-Hermione i explica de manera gairebé completa i excel·lent tots els buits que ha anat deixant la sèrie i que els fans esperaven, frisant, la resposta, i que  a més, millora amb la tècnica del flaixbac que al llibre no es pot utilitzar i per tant, ajuda a la comprensió.
 

El film, dirigit per Yates, que s'ha aferrat com una lapa a la saga i no ha volgut deixar-la ana fins que s'ha acabat, compta com sempre amb la participació del trio protagonista que cada cop actua millor i millor: Daniel Radcliffe podriem dir que es supera i es veu que ha guanyat molta soltura a l'hora d'actuar gracies a la seva experiència en musicals i obres de teatre, Emma Watson, que també sempre ho fa bé i Rupert Grint que després de mostrar a la part anterior que sap actuar, en aquesta, el seu personatge torna a estar, de nou, més aillat. Cal destacar les interpretacions secundaries de Michael Gambon, l'altra lapa de Hogwarts, Tom Felton (un Draco Malfoy en plena crisis existencial i de valors), Matthew Lewis (un Neville crescut, convertit en un pseudoHarryPotter), i sobretot, Ralph Fiennes, que encara que vol donar una mica de dignitat a aquest Voldemort, més humà a causa de la destrucció dels seus horrocrux, tema que al final per sort van polint ràpid ja que això dels Horrocrux es porta passa temps arrossegant, i per tant,  i no sabem com, més compassiu, a vegades, ratlla la parodia bufa com el seu riure al creure a Potter mort o el seu moment al pati parlant amb els alumnes de Hogwarts o el seu moment: crocopulpo-octopus, i sobretot, Alan Rickman, com a Severus Snape que ha anat guanyant-se el públic durant la saga i a acabat convertint-se en el personatge preferit per un munt de fans que veuran com en aquest film, es desvelen tots els secrets de l'enigmatic professor, fent que encara els hi agradi més i fent que Alan Rickman es consolidi com a gran actor de la saga, sempre present, sempre solvent, sempre creïble, dins del que cap en una història sobre mags.

Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 no s'assembla de res a Harry Potter i las reliquias de la muerte parte 1. Si la primera va ser titllada d’Antonioniana, pel seu buit d’acció i pel seu afany per aprofundir en la psicologia dels personatges, aquesta té un ritme totalment frenètic i ple d’acció. 

Després de dos episodis aïllats fora de Hogwarts, un que ocorre en el banc de Gringotts i que és bastant avorridot i desagradable, segons una servidora, i el que ocorre amb el germà del dumbledore, des que Harry entra de nou a l’escola, l’espectador ja no té moment per relaxar-se: la pel·lícula comença a ser tota acció, amb tot d’escenes memorables que posen el cor a 100, i sobretot, amb molta èpica, i per tant, en aquests moments es veurà amor, dolor, esperança i mort. Harry, Ron i Hermione entren a Hogwarts doncs, que està sent portada per Severus Snape i els cavallers de la mort (com ja s'ha vist en l'inici del film, veient un Hogwarts- camp de concentració- escola correccional) i de cop i volta, Voldemort també decideix anar-hi. A partir d'aquí comença l'enfrontament entre els dos bàndols que inclouran algunes morts sonades, molts encanteris, la destrucció dels decorats, i l'acceleració dels pols de la gent de la sala, perque el ritme no para de pujar i pujar i pujar durant les dues horetes que dura el film, que estan molt molt ben aprofitades, ja que no hi ha cap moment per avorrir-se, cap moment per dir això és molt pesat. Els enfrontaments Harry- Voldemort seran molt molt èpics i mentrestant, veurem també escenes trepidants com la de Ron i Hermione a la cambra secreta (escena que acaba amb petó inclòs) o la de la sala de la necessitat, on es troben els tres protagonistes i Draco Malfoy atrapats pel foc i no se sap en cap moment, si se'n podran ensortir.
 

En aquesta crítica estic possant-hi el cor, els sentiments, perquè sé que és la última crítica que podré escriure sobre Harry Potter, la saga que més m'ha marcat a mi i a una generació de nens, al contrari de Crepuscle, que bé si està prou bé, no toca ni la meitat del que marca aquesta. Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 és un espectacle pel públic, per la gent, una gran pel·lícula perquè la gent es despedeixi de la saga amb alegria, amb dignitat, amb emoció, amb estupefacció, amb llàgrimes als ulls, amb il·lusió i sobretot, amb molta molta mecancolia i records ja que els últims 5 minuts de la pel·lícula presenten un salt temporal cap endavant, un flashforward on es veuen alguns dels personatges que han sobreviscut a la batalla, ja grans, ja madurs i ja adults, amb fills i ben assentats, i que veuren com el tren que els portava a Hogwarts portarà per primer cop als seus fills i com veuren que se'n va part de la seva infància, com els fans veuen que també marxa la seva, marxa una part molt important de la seva vida que van portar al cor durant més de 10 anys.
 

Deixant de banda tots aquests sentiments que innunden els caps del fans i no els fan pensar en la valoració objectiva de la pel·lícula omplint els foros de 10s i dient la millor perl·lícula de la meva vida, Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 és una pe·lícula d'acció, i de tanta emoció que no deixa ni temps per endrapar crispetes per por a prerdre algun dels pocs diàlegs reveladors que hi ha en aquest film, ja que, si la primera part era massa diàleg, massa pausat, i passava massa poca cosa, en aquest, avegades, en passa massa i no deixa temps a la reflexió i al diàleg (tret de la història del Severus, un dels fragments més lograts d'aquest últim film) i per tant, potser no hi ha massa frases que recordar tret de les típiques del Voldemort: Harry Potter, el niño que sobrevivió, viene a morir.... o solo yo puedo vivir.... para siempre...
 

Nose si Voldemort viurà per sempre, però està clar que el Harry Potter i la saga si que ho farà i és més, es farà immortal, però immortal i permanentment jove, ja que, si oblidem com podem els maquillatges horrorosos de l'epíleg, les imatges del nostre trio protagonista i el nen Potter de les ulleres grosses, quedaran per sempre gravades al nostre cor, de per vida.
 

Llarga vida a Harry Potter i gràcies per haver-nos deixat somiar durant 10 anys en Hogwarts i la màgia. I gràcies Yates per fer un film final que deixi la saga en un llistó bastant alt en temes d'èpica, acció, emoció i màgia.

 

Aquí el tràiler, per si algú encara no l'ha vist, i algunes impressionants imatges, però és la pel·lícula, ja no de l'estiu, sinó la pel·lícula de la dècada, l'esdeveniment de l'any, del segle XXI, el senyal del final d'una etapa.

Resacón 2: fotocòpia autoritzada

La setmana passada per fi vaig anar a veure la segona part de Resacón en las vegas: Resacón2, ¡Ahora en Tailandia! La veritat és que quan vaig anar a veure Resacón en las vegas em vaig sorprendre molt favorablement. La vaig anar a veure sense saber-ne res, només perquè el novio d'una amiga meva m'havia dit que li havia agradat i s'havia divertit molt així que vaig anar amb unes expectatives com si s'hanés a veure Supersalidos o Virgen a los 40. Però el resultat va ser molt millor! Resacón en las vegas era la comèdia més gamberra però més enganxadissa que havia vist! Amb el misteri inclòs des del principi, la pel·lícula enganxa per tal de saber que va passar tota aquella nit i és més, totes les bojeries que es veu que van fer durant tota la nit resulten totalment esbojarrades! Fins i tot va guanyar el globus d'or a la millor comèdia Resacón en las vegas! És per això, que quan es va estrenar la segona part no m'ho vaig pensar dos cops! Mateix director (Todd Phillips), mateix trio protagonista (Bradley Cooper, Ed Helms i Zack Galifandrikis) però un nou lloc on fer el comiat de solter: Tailandia!!!!!
 

Total, vaig anar a veure la pel·lícula amb unes expectatives realment molt altes, però alhora, més baixes, creia que si reia uns quans cops, ja estaria satisfeta. La pel·lícula va començar i amb ella, una sensació realment forta de Dejà vu: mateix inici, mateixa trucada, gairebé mateixes paraules, mateixes situacions, etc. Ningún personatge ha evolucionat, ningú ha canviat en aquesta pel·lícula. Fins i tot els embolics són cosins germans dels embolics de la primera part: canviant el bebé pel mono fumeta i camell, la stripper pel gigoló travesti, i poca cosa més, Resacón 2 és la copia certificada de Resacón en las vegas amb les dues diferències de que ara el perdut és el germà petit de la novia i que el lloc és Bangok, capital de Tailàndia.

El director, al no posseir ja, la carta de la sorpresa i la innovació a la mà, que tant renom va donar a la  primera part,  juga aquí  amb l’altra carta que resulta efectiva en aquest tipus de comèdies gamberres: la carta de la grolleria. A Tailandia, els embolics es magnifiquen, es fan encara més grossos i rallen encara més la prima línea de la vulgaritat: dins del film s’hi troven doncs, un mico camell, un travesti i sobretot, Chow, el xinès que ja els hi feia passar malament al trio protagonista a la primera part. i que no para de dir paraules malsonants. La pel·lícula, però, tot i tenir moments una mica massa grollers és efectiva i consegueix arrancar riures als espectadors a través de les persecussions de cotxe, i a través dels comentaris estúpids d'Alan i veure en tots els embolics que es posen. Resacón 2, doncs és per res millor que la primera, com diuen alguns, però tampoc direm que és molt pitjor: és divertida, és efectiva, és més grollera perquè estan a Bangok i és més salvatge, la única carta que tenen els directors quan, per no perdre l'èxit, s'aferren amb tanta força a la estructura primitiva que per tal d'aportar alguna cosa a la saga, han de fer i crear situacions encara més bojes. Dos coses a dir: és  a l'Stu, aquí el futur marit, el que sempre li toca el rebre, (mai millor dit) i l'altra, després de perdre tots els actors que havien de fer cameos a la pel·lícula, al final aquesta només es queda amb la participació de Paul Giammati, un actor actualment, omnipresent a la cartellera.

Resacón 2 ¡Ahora en tailandia! és divertida, és salvatge, és gamberra, i entremig de tanta gamberrada per sort, un acaba oblidant que només està tornant a veure Resacón en las vegas però situada a Tailandia ja que inclou també una divertida cançó d'Stu, una arribada al casament in extremis i una sessió final de fotografies, que com no, torna a ser totalment delirant.

Aquí deixo el tràiler pels interessats:

Beastly:J'ai vu pire

L'altra dia vaig anar a frança i vaig veure una pel·lícula que encara no s'ha estrenat a espanya però que segur que totes les adolescents estan esperant amb moltes ànsies: Beastly, o el mateix en francès: Sortilège.

I quina és la raó per a tanta expectació? Doncs que la pel·lícula es presenta com una història de la bella i la bestia revisitada per l'actualitat que compta amb les estrelles adolescents Vanessa Hudgens (eterna Gabriella Montez de High School Musical) i Alex Pettyfer (que després de soy el numero 4 ha entrat en raxa i en una espiral per convertir-se en un successor del Robert Pattinson). A més caldria afergir-li l'alicient de veure la ex-drogadicta, ex-anorexica, i lianta per exelència Mary Kate Olsen amb un look totalment Lady Gaga i al sempre genial Barney de Como conocí a vuestra madre! Sí, Neil Patrick Harris té més que un registre i a aquí el demostra fent un personatge tan entranyable com punyetero...bé, un autèntic Barney però cec i no tan ligón.
 

Bé, el que explica Beastly és senzill: la història d'un noi, que és molt guapo i és un pretenciós i no para d'humiliar als altres, i un dia, la Mary Kate Olsen, a lo Gaga, li llança una maledicció  que el converteix en un mostre: però clar, la gran qüestió. Com fer creible el monstre del segle XXI? Doncs, el noi, el que passa, és que va rapat, està ple de tatoos a la cara i ferides bastant lletges. Però clar, per trencar la maledicció necessitarà una noia que l'estimi de veritat. A partir d'aquí comença ja, la coneguda Bella i Bestia: la bella és una  noia guapa i intel·ligent que ha d'anar a viure al castell de la bestia, i la bestia se n'enamora de seguida i consegueix agradar-li a ella amb ajudes dels seus senyora Potts, Lumière i Din-Don (aquests dos últims, interpretats pel gran Patrick Harris).
 

La pel·lícula és la típica pel.lícula d'adolescents, és a dir, el màxim objectiu de Beastly és acabar sent un èxit entre els joves, i no aportar gaire cosa nova, ni a la història, que francament, està ben portada a la actualitat però no té res que la faci envejable ja que, al ser tan actual, molta fantasia provinent del conte queda sotarrada, ni com a estètica.
 

Tot i així, de Beastly (o Sortilège) vaig trobar interessant com el director va saber captar la importancia de les xarxes socials actualment entre la joventut, fent d'ella un important recurs per fer avançar l'acció del film, i l'ús del mòbil i totes aquestes noves tecnologies contraposades, al paper i boligraf, i als poemes de puny i lletra que escriu Kyle, la bestia, a la Lindy, la bella. A part, l'actuació no és brillant, però prou convincent, amb un divertit Neil Patrick Harris, que, per molt que no vulgui, fa masses cares i tics de Barney, i amb un Pettyfer, que tot i voler ser un pseudo pattinson i es veu que és a la realitat, un divo dels platos, un enfant terrible de l'actuació, s'enfronta aquí a actuar maquillat com un mostre durant gairebé tot el metratge de la pel·lícula en contrapartida amb el poc temps que surt afavorit.

Tot i així, les històries de la bella i la bestia atrauran a una riuada de noies joves, esperem, perquè davant tot i pel mal versionades que estiguin, mai deixaran de banda el seu missatge més important que és: respecte a l'altre, al diferent, guiat per l'interior, no l'exterior, no deixis de banda per por a la seva diferència, potser és més semblant del que et penses.

Aquí el tràiler i a l'espera que a espanya s'estreni aviat! 

PD. J'ai vu pire és un doble joc entre, una frase que diu la noieta, i una frase que vaig pensar al veure la pel·lícula, si, no serà gran cosa, però... j'ai vu pire, creieu-me.

L'estrany cas d'Oliveira

Fa un mes, vaig veure El extraño caso de angélica, de Manoel de Oliveira, i després d'acabar examens i treballs, ja estic en plenes facultats per comentar-la. Certament, és una pel·lícula que vaig anar a veure, després de les recomanacions del meu professor de Tendencies del cinema contemporani, dient que era el millor que havia vist des de feia temps i que era un dels millors films d'Oliveira, i també, per la insistència d'un altre amic meu que també tenia ganes de visionar-la. Així doncs, un dimecres, vem anar al Verdi Park disposats a veure-la... i quina sorpresa (o no) ens vem endur...
 

Bé, suposo que El extraño caso de Angélica es prou "coneguda" perquè expliqui l'argument, però bàsicament és aquest: un fotogràf jove que va a fotografiar a una jove que acaba de morir i just quan la va a enfocar, veu com aquesta obre els ulls i li somriu. Transvalsat, el jove empendrà un viatge cap a la bogeria, i cap a la obsessió cap a la noia que està més que morta, però ell no ho accepta.

El més sorprenent d'aquesta pel·lícula és que el fet està inspirat en la vida d'Oliveira, que quan era jove, també va anar a fotografiar a una morta i al veure.la a través de la càmera, va semblar-li que la noia es movia. Bé, com que aquesta anècdota li va passar quan tenia uns 20 anys, no és d'extranyar que aquesta pel·lícula acabi, avegades,sent naif fins a l'extrem: rodada, avegades, amb mètodes que recorden al cinema mut: l'angelica, fantasma que vola, és clarament una referència al cinema mut.

Tot i aquests moments naif, i d'altres més espirituals, com el moment final, Angélica acaba sent massa massa lenta i pesada. De sempre s'ha dit que el cinema portugués és especial. I com a tal, esperava una pel·lícula lenta, antiquada a vegades, però poètica. Però ens vem trobar amb una pel·lícula massa massa lenta. La lentitud de la pel·licula estava a sobre, amanida per una repetició gairebé d'escenes ( si no va 4 cops al cementiri a cridar Angélica, el fotògraf no hi va cap), A més, durant tot el film es respira un aire massa inflat de tristesa. de societat decandent, sense esperança, rural però abandonada, la llum és fosca, la roba és fosca, no hi ha alegria,etc.
 

És a dir, Angélica és per cinèfils més que contemplatius, que sapiguen valorar la suposada gran càrrega simbòlica de la pel·lícula i valorin la poètica del director,que, això si, per tenir 102 anys, segueix en molt bona forma i demostra, que amb aquest film fa una espècie de mirada nostàlgica, al passat, recordant als seus inicis a la vegada, que vol posar tocs de modernitat, però des de la calma que deu provindre del païs portuguès, perquè per exemple, El último verano de Rivette, també és lenta però té color, grans diàlegs, potser no tanta metafísica, però és més viva, mentre que amb aquesta, com el fotogràf, ens anem acostant més cap a la mort.

 PD.La banda sonora és a més música clàssica, tocada amb piano, molt molt fineta

Aquí deixo el trailer 

Christoph Waltz, l'autèntica atracció estelar

Época d'examens, i treballs, mala època per escriure les meves crítiques. Tot i així volia deixar per escrit algun petit comentari de Agua para elefantes, que ja vaig veure farà prop d'un mes, però que trobo interessant comentar-la. Com no, la majoria de públic anirà a veure-la perque hi surt el Robert Pattinson,i perquè negar-ho, és un gran alicient, però per mi, el principal era veure Christoph Waltz de nou en acció. Sempre he cregut que els americans agafen lu millor d'europa i ho porten al seu terreny, americanitzant-ho. Això ja ha passat amb varies pel·lícules, directors i algun actor. I per això volia veure com havia anat aquesta transformació. I la resposta és que Waltz és un tauró que s'ho menja tot, un dels grans de la interpretació, un d'aquests pels quals ens hauriem de treure el barret.
 

Agua para elefantes, explica la història d'un vellet que va a un circ a explicar la seva història de quan era jove. Es veu que va ser el veterinari d'un dels circs més reputats de l'amèrica dels anys 30, el circ de los hermanos Benzini, on hi coneixerà al seu tirà propietari i la seva guapissima dona, Marlena (a lo dietrich?). Ràpidament el Rob es guanyarà la confiança de Waltz i passarà a ser l'encarregat de cuidar de la nova "atracció estelar" l'elefanteta, que és tractada de manera molt severa per l'amo del circ. A part hi haurà la típica història d'amor entre la Marlena i el Pattinson, que serà descoberta per Waltz oh oh oh.:espectacle servit.
 

No espereu veure en l'elefant aquesta gran atracció estelar, ni tan sols en Robert Pattinson, pseudo Edward Cullen que ha demostrat que es queda petit en una producció montada també al servei d'altres estrelles (dos d'elles amb Oscars de l'acadèmia). L'autència atracció estelar d'aquest film i el que el farà minimament suportable és la interpretació esplèndida i plena de matissos de Christoph Waltz.
 

La pel·lícula és molt, paraules d'una amiga meva, monyes, d'aquestes fetes expressament per explicar la historieta d'amor. Clar, aquestes pel·lícules no sussiten un gran interès entre el públic però, heus aquí el gran Waltz que remunta el film. Si aquesta pel·lícula és capaç de fer sentir alguna cosa a l'espectador és Waltz. M'enrecordo perfectament de quan estava aseguda a la butaca del cinema. Només m'entrava una allau de sentiments: ràbia, por, misteri i el cor i l'estòmag em feien un bot quan hi sortia el gran Waltz a escena. Com el malestar que em va produir la primera escena de malditos bastardos que és gairebé com una tortura per l'espectador, l'amo d'aquest circ també és maquiavèlic, manipulador i té aquesta aura de malestar al seu voltant. Mai se sap com reaccionarà, si bé o malament i sempre està pensant en la venjança com al plat fred, cosa que el fa més esfereidor encara.

Així doncs, Agua para elefantes que preten ser una pel·lícula de grans emocions i grans romansos, només m'ha valgut la pena per sentir por i terror davant el personatge de Waltz, que demostra que es menja tot el que té al davant, és un monstre de la interpretació que sense dubte, ens regalà uns quans dels dolents més retorçats i cínics de la història del cinema. Aquesta, és només la seva primera parada americana (amb the green hornet, que no he vist)... on el portarà això?

Aquí el tràiler (quedeu-vos amb Waltz, no amb el Robert Pattinson)




PD. Aquesta setmana s'ha estrenat pequeñas mentiras sin importancia, la crítica que vaig escriure ja fa temps i podreu llegir aquí: Pequeñas mentiras sin importancia

Jo també vull viure en aquells temps, Woody

El diumenge passat, just dos dies després de la seva estrena vaig anar a veure Midnight in Paris, la nova de Woody Allen que havia inaugurat el festival de Cannes i segons les crítiques de la gent, era de les millors que havia fet en els últims anys. Ja, sense saber realment res sobre el film, aquest em cridava desesperadament l'atenció: el protagonista era Owen Wilson, hi sortia Michael Sheen, un dels que considero, els millors actors anglesos del moment, sortia París, tòpics francesos, era una del Woody Allen que portava molt temps esperat i a més, no és que hagi sigut mai una gran debota d'aquest home, així que, perquè no, m'havia de llençar a veure, d'un cop per totes, una del Allen al cinema, i no una qualsevol, sinó una que havia recollit bones crítiques. El que més em va sorprendre de Midnight in Paris va ser el fet de que als dos minuts de pel·lícula em vaig adonar que en realitat no sabia res sobre ella. No en tenia cap tipus d'informació, ni l'argument, ni el tema...

Però això no em va tirar enrere, em van venir encara més ganes de veure-la! Va ser un... anem a l'aventura i aveure que passa. No voldria fer gaires Spoilers però és que la bellesa de la pel·lícula resideix en el gran misteri que es desvetlla a la mitja hora i que per mi, fan de la pel·lícula una cosa meravellosa alhora que potser, vista?

La història aparentment explica el fet d'una parella, que, a visperas del seu casament, van a Paris per preparar-ho més o menys tot. Ella és Rachel Mc.Adams, actriu que no sabem com, però ha acabat caient en gràcia, i ell, Owen Wilson, aquí alter ego de Woody Allen, un guionista de Hollywood que fart de treballar per aquella indústria ha decidit escriure un llibre però no troba inspiració. Una advertencia: Owen Wilson surt molt en pantalla i si no els hi agrada, l'hauran d'aguantar. Personalment trobo que és un bon actor, sempre amb aquest rollo seu de tranquis, que clar, faci que no ens acabi de convencer del tot quan es fa l'estressat encara que les seves cares de flipació són impagables! Ben aviat, Wilson es trobarà en una espiral de la que necessita urgentment sortir: els pares de la noia no el comprenen, una altre parella l'home de la qual és tot un erudit no deixa de pavonejar-se i no té temps de relaxar-se. Un dia, millor dit, una nit, es produeix la revelació! (SPOILERS) Un carruatge es troba enmig del carrer a Wilson i se l'emporten a un local parisenc que té una estètica total d'anys 20. I no és casualitat! Ha viatjat en el temps i es troba als anys 20. A partir d'aquí la pel·lícula torna a arrancar, i és divertida encara que els viatges en el temps són més usats com a anècdota: comença una desfilada de personatges reals i pintorescos com Heminway, Buñuel, Scott Fitzerald i fins i tot Dalí (esplèndit Adrien Brody totalment memorable) que com a via per renovar la història. Si, hi ha una Marion Cotillard seductora, un Wilson divertit i sobretot un missatge que, un senyor ja gran com Woody Allen transmet a tots els espectadors i que segurament és el que creu. Crec que és ell mateix el que s'imposa la conclusió de la seva fantasia. Viure als anys 20 és com un somni, per ell és la millor època del món (perquè negar-ho, jo també crec que seria de les que escolliria per viure) però que realment la nostra no està tan malament mostrant que fins i tot, la noia que viu als anys 20 voldria viure a principis de segle. Així doncs, Allen, a part d'entretindre també ens vol ensenyar amb la pel·lícula una lliçó: hem de viure en la vida que ens ha tocat de la millor manera possible, i somiar en vides passades ha de ser una inspiració no un turment.

Potser, l'altra dia que vaig començar a veure Annie Hall em vaig adonar que aquest no és un dels millors Allen de la història i que potser ja està lluny de les seves primeres obres, però jo, Midnight in Paris, l'he trobat una pel·lícula més que digna i que, com Owen Wilson, m'ha fet somiar per una estoneta com si jo també em trobés en aquell París amb tots aquells genis, un París que brilla i que del seu estereotipanisme potser espantarà als francesos, però ves, són americans, què vols que hi facin?

La Bruni, per cert, està si menys no acceptable intentant fer callar a un Michael Sheen que tot i ser insuportable com a personatge, denota una certa elegancia, però el film també ens fa veure que, malgrat la intel·ligència enciclopèdica de Paul (Sheen), resulta molt més atractiu i simpàtic l'insegur de Gil (Wilson).

Aquí teniu el tràiler i algunes fotografies:

PD. Bravo, bravo pel trailer. Un trailer que en realitat no desvela res del film, que no et dóna ni la mínima informació sobre del que va realment. Un tràiler com els que calen, si senyor.

Quan encara queden les restes de la Nouvelle Vague...

La setmana passada vaig anar a veure l'últim film de Rivette, el último verano, després d'haber-ho de posposar molt de temps per culpa d'examens, etc. Així doncs, vaig acabar anant-la a veure un matí a l'Alexandra, a les 10.30 i la sala era gairebé buida. Era d'esperar, per això. Bé, crec que el último verano és una petita pel·lícula, curta però molt interessant i a sobre que l'ha fet el ja octogenari mestre Jacques Rivette, el que va ser director de Paris nous appartient. Bé, per suposat no em considero per res a l'altura d'un mestre com aquest així que només puc deixar aquí la meva opinió sobre aquest film que alguns consideren avorrit i insustancial mentre jo el considero obra mestra. Rivette ens presenta una història que aparentment ja mostra que tampoc té gaire a dir: Una dona, ja gran, interpretada per una gran Jane Birkin que tot i que ja s'ha fet gran encara conserva aquell tret que la fa especial, torna a enrolar-se en el circ del seu pare un cop mort aquest. En el camí es troba un italià basntant extrany però molt xerraire: un altre gran Sergio Castellito, més que promesa consolidada del cinema italià i gran director alhora que actor. A partir d'aquesta trobada sorgirà una especie d'amistat, i Castellito quedarà absolutament hipnotitzat per Jane Birkin.
 

La història és més o menys senzilla, no esperin grans accions ni molta aventura però jo trobo que és una història típica del que és la nouvelle vague i fins i tot, del que és el Jacques Rivette. Si, potser la nouvelle vague va deixar d'existir fa molt i en aquest últim any hem perdut dos dels grans exponents d'aquesta. D'aquella època ara només ens queda el Godard, un Godard que, considerant que el cinema és un art mort no fa més que reinventar-se un cop i un altre per encara treure-li una mica de suc a aquest ,i  Jacques Rivette, un semi desconegut però amb un passat fortament nouvelle vague. Rivette conserva trets característics del seu cine que cada cop resulta més avorrit per les noves generacions: el diàleg predomina sobre les accions, plans llargs, filmar de manera documental. I també en el ultimo verano es veu l'altre gran tret de Rivette: el seu amor al teatre i al circ. Rivette filma les actuacions de circ de manera gairebé minusiosa, deixant respirar a l'espectador, amb una càmara estàtica, com a un observador més. Rivette, mestre doncs per mi, apadrina el pla secquencia, fa que el diàleg transcorri fluidament,encara que tampoc és d'esprar grans converses sinó que els silencis també hi tenen un pes important, hi ha una filmació del paisatge francès bonic i espectacular. En fi, l'avi Rivette encara té coses que mostrar i explicar i vol ensenyar al món que encara hi ha aquesta manera de fer cinema. Tristament, però, podriem pensar que potser només un geni com Rivette pot permetre's avui en dia fer una pel·lícula com aquesta, plena de pauses però plena de bellesa i saviesa.

PD. Rivette, tot i així no renuncia a la posada en escena clarament teatral i a la cerca de noves expressions del cinema que no estan explotades. Memorable el moment final on una conversa es desenvolupa amb cada actor, un a un sortint de la carpa del circ i recitant la seva frase directament a càmera. Aquest moment, el trobo, sublim i d'una delicadesa i bellesa absoluta alhora que sobta a l'espectador, li provoca un xoc i el fa veure que en el cinema hi ha coses a la que no estem acostumats encara.

Bravo Rivette, bravo!

Aquí deixo el tràiler d'aquesta petita delicisia que espero que encara duri als cinemes per que la aneu a veure!

I la pròxima crítica: la esperada "MIDNIGHT IN PARIS" de Woody Allen