La piel que habito es va estrenar farà poc de dues setmanes, i jo, com a espectadora encuriosida vaig anar a veure-la gairebé el dia de l'estrena. He de dir, que, la Piel que habito és un dels film els quals m'he rumiat més cops de si anar a veure o no des que sé de la seva existència. Primer em va semblar que podria ser una proposta interessant, després van posar aquell treaser de la Anaya cridant: si sigues bajando me corto el cuello y se te acabó el juguete, i vaig pensar, altanto altanto, que això pot ser escabrós, després al festival de Cannes va agradar més del que es pensaven, així que vaig pensar que podria ser una obra mestra, després vaig veure el tràiler llarg i em vaig pensar que seria una pel·lícula molt escabrosa i que es basaria molt en Antonio Banderas tractant amb la pell i finalment, vaig dir, què punyetes, és Almodóvar i es veu que no és tan Almódovar i diuen que és bona: arrisquem-nos!
Una de les millors decisions que he pres a la meva vida: superar aquesta por irracional a la possible escabrositat de La Piel que Habito i anar a la sala com si res, esperant a que em sorprengués.
La piel que habito és la nova i esperada pel·lícula de Pedro Almodóvar protagonitzada per Antonio Banderas i Elena Anaya, dos actors desprestigiats a Hollywood i que aquí poden treure el seu potencial, amb un Banderas avegades amb massa cara de Pal, de no siento nada, però que el fa mostrar terrorífic i una Anaya estupenda, i també en el repartiment hi ha Blanca Suárez, per mi, una actriu insuficient que ja va demostrar que només és valida per internados i barcos, i Jan Cornet, que tot i ser novell, s'esforça, fins a uns límits, en fer verídic els sentiments del seu controvertit personatge.
La piel que habito és la pel·lícula, a part de Midnight in Paris, que m'ha desconcertat més en tant que argument. Vaig entrar a la sala esperant una pel·lícula de cirrujants, amb sang i fetge, veient operacions extranyes, i sent una pel·lícula de sustos i por (coses gens almodovarianes) i vaig descobrir que no anava per res d'això. Als cinc minuts em vaig adonar que la pel·lícula faria un altre camí, un camí que opta per mostrar els personatges al límit, una situació insostenible i tot un misteri que per mi va ser impossible de resoldre fins que no me'l van posar al davant del nassos ( d'ulls a ulls, podriem dir). Al davant dels nassos mateix! Després de l'escena del Tigre, escena totalment desagradable que a mi no em parava de desconcertar... d'on ha tret Almodóvar aquell home disfressat de tigre que rapta a la seva mare i viola a la Vera? la pel·lícula es sumeix en un profund i llarg Flaixac que va acabar descolocant-me. Allà ja no hi sortia la Vera, només el Legard, i la seva filla, i el Vicente, un noi que no havia sortit fins aleshores. Què ens volia dir Almodóvar amb aquest llarg Flaixbac si aparentment no tenia res a veure? I després, un cop deixada anar i dir, bé, que vagi passant la pel·lícula, els esdevenemients i ja tornarem en algun moment, al moment actual, Almodóvar lliga aquella subtrama del flaixbac amb la de l'actualitat de manera tan espectacular i imprevisible per mi que quedes desconcertat la resta de la pel·lícula, et plantejes tot el que havies vist fins aleshores (tota la primera part) i comences a pensar en tots els elements que havien passat inadvertits aleshores i ara cobren molt més sentit i es descobreix un Legard que en realitat és molt més psicòpata i tarat del que sembla i una Vera molt més forta i lluitadora i esperes la continuació del film amb molta més emoció i desesperació que abans.
La piel que habito, potser sembla que parli doncs, d'un Cirujà que busca una pell perfecta i li posa a la Vera, una pell que podria haver salvat a la seva dona morta d'un accident, però no és més que un gran Macguffin, una gran mentida. La piel que habito no tracta d'aquesta obsessió, sinó que tracta de temes molt més obscurs com el desig irrefrenable o la venjança desmesurada, que deixa els espectadors amb la boca oberta. Vicente, vicente, el pobre noi innocent que acaba pagant uns plats molt cars que ell no va trencar, i que per sempre més quedarà en la nostra memòria, ja que aseguro que un cop sortit de la sala del cinema, almenys t'estàs el que queda de dia pensant en el Vicente, en tot el que li passa, i en com, una venjança portada a terme per Banderas, un "justicier a lo batman" que està totalment descontrolat pot ser molt més perillós que qualsevol altre perill.
La piel que habito, és poc Almodovariana pels aficionats al seu cinema com la pel·lícula Volver, encara que avegades conté una mica d'un humor absurd i cínic que només pot venir de marca seva, però si tracta dels seus temes fetix com el desig desorbitat, la venjança i la bogeria interna que hi ha en persones aparentment normals. La piel que habito pot recordar a moltes pel·lícules diferents. Alguns diuen que recorda al cinema de Haneke, que no se sap per on agafar-lo però a mi, em recorda, en primera instància, a Vértigo, de Hitchcock, en el tema de voler reconstruir allò perdut, aquella obessió de la qual persones innocents n'acaben sent les víctimes. L'altra, a part de Los ojos sin rostro, de Franju, és Kubrick, per la seva maestria impoluta a l'hora de fer els plans, i la posada en escena. La piel que habito, rodada alà a Castilla la Mancha, té una posada en escena molt austera on predominen els objectes geometrics i rodons, de color negre, blanc i vermell (un color que també serveix per pujar la tensió) i Almodóvar desenvolupa un sisè sentit per trobar la forma de fer plans perfectament equilibrats i meravellosos, com els del principi, quan Anaya està fent les seves posicions de Yoga o quan Banderas veu a Vera a través de la pantalla, o quan Vicente, pinta tota la paret del lloc on està recluit deixant-la tota escrita per frases que desconcerten ja que no se sap el seu veritable significat. En els altres apartats tècnics, La piel que habito és impecable: una música de l'Alberto Iglesias impressionant amb uns violins que et posen dels nervis i els pèls de punta i una il·luminació i fotografia també increibles.
Se sap que la piel que Habito podria ser l'escollida per representar espanya als Oscars aquest any, una proposta que si bé m'agradaria és prou arriscada. Comprenc que hi hagi gent, sobretot homes, que els hagi horroritzat la piel que habito, no sabem si per empatía amb el Vicente, o perquè la història massa recargolada és massa forta per ser aguantada, però el que si que des d'aquí aviso és que aquesta pel·lícula és tant per Almodovarians com per qui no. Aquí no val la excusa de no la vaig a veure perquè és de l'Almodóvar ja que el director ha entrat en un terreny nou que potser agradi o no, però segur no deixa indiferent a ningú i sorpren a tothom ja que la Piel que habito és una pel·lícula que queda en la memòria i que amb el temps, potser acaba convertida en un clàssic, o almenys, qui l'hagi vist per sempre més podrà fer bromes sobre el Vicente, alhora que espantar-se del horror del que ha sigut testimoni, encara que sigui a través d'una pantalla. Perquè el cinema és això, o almenys el bon cinema, transmetre sensacions al públic encara que estigui separat per una pantalla, i la piel que habito ho aconsegueix, a excepció de l'escena final que és més d'acudit que no pas de pel·lícula seria que ens ha engoixat durant més de 2 hores. Jo des d'aquí espero fervenment que a la gala dels goya d'aquest any, tots mudem de pell i ens posem en la pell que habita Almodóvar, o almenys, la que habita el Vicente, el gran enigma, el gran ensurt de la pel·lícula, el que la transforma d'un film mediocre ben planificar a Thriller esplendorós, obra mestra del cinema més inquietant i del millor que s'ha fet en aquest pais als últims anys.
I que consti, que qui parla, servidora, només ha vist 3 pel·lícules de l'almodóvar i per tant no és fan incondicional, encara que si que ho sóc d'aquesta Piel de Banderas i Anaya, un film que ens permet seguir amb el cap ben alt quan pensem en el cinema espanyol actual.
Aqui deixo algunes imatges i el trailer del film, per alguns interessats, però des d'aquí us dic: arrisqueu-vos, val la pena.
Se sap que la piel que Habito podria ser l'escollida per representar espanya als Oscars aquest any, una proposta que si bé m'agradaria és prou arriscada. Comprenc que hi hagi gent, sobretot homes, que els hagi horroritzat la piel que habito, no sabem si per empatía amb el Vicente, o perquè la història massa recargolada és massa forta per ser aguantada, però el que si que des d'aquí aviso és que aquesta pel·lícula és tant per Almodovarians com per qui no. Aquí no val la excusa de no la vaig a veure perquè és de l'Almodóvar ja que el director ha entrat en un terreny nou que potser agradi o no, però segur no deixa indiferent a ningú i sorpren a tothom ja que la Piel que habito és una pel·lícula que queda en la memòria i que amb el temps, potser acaba convertida en un clàssic, o almenys, qui l'hagi vist per sempre més podrà fer bromes sobre el Vicente, alhora que espantar-se del horror del que ha sigut testimoni, encara que sigui a través d'una pantalla. Perquè el cinema és això, o almenys el bon cinema, transmetre sensacions al públic encara que estigui separat per una pantalla, i la piel que habito ho aconsegueix, a excepció de l'escena final que és més d'acudit que no pas de pel·lícula seria que ens ha engoixat durant més de 2 hores. Jo des d'aquí espero fervenment que a la gala dels goya d'aquest any, tots mudem de pell i ens posem en la pell que habita Almodóvar, o almenys, la que habita el Vicente, el gran enigma, el gran ensurt de la pel·lícula, el que la transforma d'un film mediocre ben planificar a Thriller esplendorós, obra mestra del cinema més inquietant i del millor que s'ha fet en aquest pais als últims anys.
I que consti, que qui parla, servidora, només ha vist 3 pel·lícules de l'almodóvar i per tant no és fan incondicional, encara que si que ho sóc d'aquesta Piel de Banderas i Anaya, un film que ens permet seguir amb el cap ben alt quan pensem en el cinema espanyol actual.
Aqui deixo algunes imatges i el trailer del film, per alguns interessats, però des d'aquí us dic: arrisqueu-vos, val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada