Després de tant sense poder comentar pel·lícules detingudament, he volgut fer un rànquing, explicant quines han sigut les 5 pel·lícules que vaig veure entre Octubre i finals de Desembre del 2011 i que em van agradar i interressar més. El rànquing, fet de forma en que, les primeres pel·lícules que recordo són les que més m'han marcat, consta doncs, de les 5 que he trobat més interessant aquest 2011. Un altra dia, faré una segona part en la que parlaré de les 5 pel·lícules del 2012 que de moment m'han marcat més, comprenent des del gener fins a l'abril. Aquesta revisió és més, molt més important que altres, ja que després de tants mesos després de veure-les, es percep què és el que queda d'aquestes pel·licules i el que les ha fet importants per arrelar-se a la memoria.
El rànquing, doncs, d'aquesta primera part ha quedat així
1- UN MÉTODO PELIGROSO
2- THE ARTIST
3- MELANCHOLIA
4- ANOTHER YEAR
5- JANE EYRE
1.Un método peligroso. Un método peligroso és la nova pel·lícula de David Cronenberg protagonitzada per Viggo Mortensen, Michael Fassbender i Keira Knightley. La pel·lícula explica les peripècies del doctor Jung, com coneix a Sabina Spielrein, com prova els seus mètodes amb ella, com els dos experimenten amb el sexe, el masoquisme, i com més tard, Jung coneix al seu ídol, el doctor Freud, com els dos parlen, comparteixen idees, cartes, com després Freud i Spielrein segueixen en contacte, i finalment, com els tres acaben separant els seus camins establint-se en tres branques diferents de la psicoanalsis. En definitva, Un método peligroso explica una història apassionant, amb un llenguatge senzill i entenedor que et fa que al sortir del cinema et vulguis possar a llegir tot el que puguis sobre aquests dos psicòlegs. Només he de dir, que vaig veure una entrevista de Jung després de la pel·lícula. És un film que crea interes, que enganxa a l'espectador i que conté unes interpretacions brillants, que bé si han estat passades per alt a l'acadèmia aquí reivindicarem: Gran Michael Fassbender, o gran actor entre els que hi hagi, gran Keira Knightley, creible en un paper dificilissim i sobreto, gran Viggo Mortensen, sempre solvent en els seus papers. És una pel·lícula que és un gran Cronenberg, diferent, no tan violent com a les seves predecesores com Una historia de violencia, però, és que aquí se'ns presenta una altra violencia, molt més latent; com si Cronenberg hagués volgut passar a descobrir el perquè d'aquesta violencia humana, psicoanalitzanta.
Un método peligroso és una pel·lícula d'època que impacta, que ha estat ignorada a festivals i premis, i que es mereix el primer lloc del Rànquing, ja que, un dia a lasse se'ns va preguntar quina era la pel·lícula que ens havia agradat més l'any 2011, vaig dir, la primera que se'm v passar pel cap, i aquesta va ser Un método peligroso, amb la qual cosa, és una pel·lícula que ronda i ronda pel cap, i que està molt ben lograda.
2. The Artist. The Artist és aquella pel·lícula muda, francesa, i en blanc i negre que aquest any s'ha omplert les butxaques d'òscars. És una pel·lícula francesa dirigida pel desconegut Michel Hazanavicius i protagonitzada per Jean Dujardin i Berénice Béjo i que explica les peripècies d'aquest gran actor del cinema mut, George Valentin, que veu com el seu món s'esborra amb l'arribada del cinema sonor i que incapaç d'adaptar-se en aquest, s'enfonsa cada cop més, i només podrà ser ajudat pel seu xòfer o la Peppy Miller, una fanàtica d'ell convertida en diva del cinema sonor. Jo vaig anar a veure the artist just el dia de la seva estrena, bé o recordo, perquè des de que en vaig saber d'ella al festival de Cannes m'havien agafat ganes de veure-la i ja havia perdut moltes oportunitats. Primer, al festival de sitges, després a unes sesions especials dels renoir... així que quan perfi es va estrenar en sales no m'ho vaig pensar ni un moment i vaig anar a veure-la. The artist la vaig trobar entretinguda, interessant, convincent com a pel·lícula muda de finals dels 20 i sobretot, perfectament equipada perque un espectador del segle XXI que mai hagi vist una pel·lícula muda la trobi amena. La pel·lícula contempla totes les emocions, té un Jean Dujardin explèndid, i una planificació magnífica, per passar com a film d'època. L'aparició esporàdica de Malcolm McDowell la vaig trobar brillant, ja que sóc una gran fan de La naranja mecánica, però tot i així no us vull enganyar, no la vaig trobar una pel·lícula perfecta: primer, per la música, que l'esperava diferent, i a sobre, crec que aquest Hermann de Vértigo no pinta gairebé res allà, i l'altra, el final. Estava més que satisfeta amb The Artist quan, al arribar al final tot es va descolocar... No vull fer Spoliers, però calia un final taaaaaaaan feliç i tan poc verosímil... en definitiva, un final taaaaaaan hollywood??? La resposta deu ser que si, doncs, i que si vols fer una pel·lícula com si fos antiga, ho has de fer fins al final. Tot i així, que la pel·lícula hagi guanyat els seus oscars no em sembla gens malament.
3. Melancholia. Anem al pol oposat. Melancholia. Macropel·lícula de Lars Von Trier, director suec, pare del dogma, cineasta experimental. Melancholia, també l'esperava fervenment des de Cannes i Sitges, i quan es va estrenar, no vaig dubtar en anar-la a veure. Comencem pel començament. De què va Melancholia? és un díptic amb una primera part depressiva sobre un casament d'una noia que esta molt malalta psicologicament i feta un embolic, i una segona part, més espiritual però alhora, pacificadora i trista, on les dues noies protagonistes, que no són altres que Charlotte Gainsbourg i Kristen Dunts, veuen aproximar el planeta Melancholia sobre el nostre, el que farà acabar amb el món tal com el coneixem. Melancholia comença amb un pròleg molt oníric que em va fer esgarrifar... Estava davant d'un nou árbol de la vida?????? Era possible això en el misteriós Lars??????? Per sort, després de la fi d'aquest pròleg i l'inici de la pel·lícula ja es veu clara la diferència. Melancholia és una cosa, el árbol de la vida, un altre. I aquí, sentint-ho molt, m'he de declarar molt més fanàtica de Melancholia i de la pel·lícula de Von Trier que no pas de l'estracanada de Malick, que fins i tot va aconseguir nominacions als Oscar, mentre melancholia es podria en l'oblit juntament amb Shame i Drive. Melancholia té un aire documentalista amb el Dogma característic de Von Trier i que mareja als poc acostumats, però fascina als seus múltiples seguidors: és gairebe una realitat tangible, que es pot tocar. Les interpretacions de Kristen i Charlotte són també molt bones, les dues parts separades pel fons negre i la diferència de tonalitats, la primera groga, malaltissa i la segona blava, crepuscular... Melancholia és una obra mestra de Von Trier que ha estat amagada per culpa de l'escàndol de Cannes. La música de Wagner i el final apoteòsic no fan més que demostrar que Melancholia és una pel·lícula que val molt, i potser, una de les més poètiques alhora que de les més brutes (en el bon sentit) que Lars ha fet en tota la seva carrera.
4. Another Year. La nova pel·lícula del director anglès Mike Leigh. Un director que sempre intenta acostar-se a la realitat, que és un fanàtic declarat de la nouvelle vague, especialment de Truffaut i Godard, i que fa un cinema molt molt anglès que pot tenir influències fins i tot, i és molt dir, del Free Cinema.
Another Year és una pel·lícula que explica, a través d'un any, estació per estació la vida d'una familia anglesa de classe mitja, un matrimoni ja gran molt positiu que va veient com per la seva vida transcorren totes les patètiques vides dels seus amics mentre ells i el seu fill sempre veuen el costat positiu de la vida. La pel·lícula, amb actuacions molt bones on destaca l'actor Jim Broadbent, un dels talents britànics, i que ha sortit des de Harry Potter fins al diario de Brigit Jones, és una pel·lícula una mica irregular però agradable. Comença amb una primavera una mica insulsa, però quan la pel·lícula s'endinsa en l'estiu i la tardor, es torna càlida i molt agradable. Els personatges tenen una vitalitat increible i Mike Leigh fa passar-nos una bona estona mostrant escenes totalment reals, amb personatges molt optimistes junt a personatges, ja grans, que han tingut una vida desgraciada i que finalment, els toca bregar amb el que poden. El final amb l'hivern, però, ja torna a ser més engelat, amb la mort com a element principal, i això és el que deixa al espectador un mal gust a la boca, però analitzant-la en la seva totalitat, la pel·lícula té molta vitalitat, molta alegria, i és sobretot, molt anglesa, però també molt humana. Mike Leigh es demostra amb plena forma, i la pel·lícula, passada també d'estrangis per diversos festivals com el de Cannes té molt que oferir als espectadors. Definitivament una petita gran pel·lícula.
5. Jane Eyre. Finalment, Jane Eyre també ha entrat en el ranquing de les millors pel·lícules del final del 2011. Una pel·lícula del director multicultural Fukunaga que adapta per enèsima vegada la novel·la victoriana de Jane Eyre i que es fa de forma molt poluta i delicada, totalment, com un heritage drama anglès molt cuidat i protagonitzat per la creme de la creme anglesa. Començant per l'esplèndida Jane Eyre que està interpretada per Mia Wasikowska, una gran actriu de gran talent, i que sent tan jove ja ha demostrat un gran potencial començant amb Alícia i acabant amb aquesta Jane Eyre o actuant a les ordres de Gus Van Sant. Wasikowska ens mostra una Jane Eyre delicada com una flor, com una nina de porcellana, una dona que pot estimar, encara que primer li costa entregar-se, i és tota una heroina. El segon paper més important, però, i el que també destaca és Michael Fassbender, fent de Senyor Rochester i que aquí també ens ofereix una interpretació plena de matissos. Michael Fassbender és un dels actors del moment, un alemany irlandès i que resulta creible tan fent de Magneto com a torturat adicte sexual i que aquí fa un senyor Rochester, profundament enamorat, fosc a vegades, i torturat per un passat que el persegueix. Com ja sabem, Jane Eyre explica la història d'una noia que arriba a una mansió per a fer de mestressa d'una noia jove, i allà es troba amb l'enigmàtic senyor Rochester que s'enamorarà per complet d'ella. Jane Eyre és una pel·lícula delicada, que té les seves coses, estilisticament parlant, com aquesta càmera en mà del inici de Fukunaga, perseguint a Eyre a través de les muntanyes, aquest "remembering" a mitja pel·lícula, i que té un diàleg, extret de la novel·la, exquisit: com la part de: "You think that because I'm cold, but I'm not a machine without feelings" quan la Jane discuteix amb un Rochester enamorat però confús. La pel·lícula té molta poesia i és ideal per tota aquella gent que no ha vist mai una adaptació de la novel·la. És clarament, un exercici estilistic brillant, amb interpretacions absolutament impolutes, i sobretot, un paisatge impressionant i una banda sonora exelent. Punyent, amb violins, de Dario Marianelli, que extreu el sentiment de la història, ofega la música, i és totalment hermosa. En definitiva, una de les pel·lícules que es mereixia estar en el rànquing.
