Un pa molt negre

Enmig de l'eufòria dels particpants de Pa Negre i els rumors dels suposats enganys i manipulacions que han tingut els premis de l'última edició dels Gaudí, hem llanço a analitzar aquesta pel·lícula, que vaig anar a veure no fa massa, concretament, després de veure quantes nominacions havia aconseguit als premis goya: concretament unes 14! Una dada desorbitant, podriem pensar alguns!

I què és en realitat Pa Negre? Un film amb 13 gaudís que no s'ha dignat ni a deixar un trist premi per la segona favorita i gran pel·lícula: herois, i que està conseguint premis a cada festival que es projecta?
 

Jo us puc anunciar la resposta: Pa Negre no és més que un film, totalment en català i realista que està basat en la molt brillant obra d'Emili Teixidor de títol homònim. Sí, en el film es respira un aire absolut de realitat rural, una reconstrucció perfecta de l'època de la post guerra, un retrat d'una societat decadent i sobretot del pobre, un lloc on els rumors corren i semblen ser, la màxima prioritat dels seus habitants.
 

Cal dir que els dos nens, sobretot el noi, protagonistes estan realment esplèndits, amb una parla de pobre total i un accent que deixa a més d'un bocabadat. En canvi, no es pot dir el mateix de l'actuació dels adults: treient a la Nora Navas del sac, que és evident que s'esforça per donar tota la veracitat possible al seu personatge, la rsta d'actors adults no estan massa creibles, i si ho estan no aparenten per res del món que són gent de poble, potssert perque no ho han sigut mai, potser perquè la dicció no és la correcta, potser perque son tan urbanites que han oblidat el que vol dir ser de poble.

Menció especial per la Marina Gatell, actriu que admiro molt, però que aquí fa un paper, que deu meu!, fa més pena que una altra cosa! i a sobre, de creible no en té res!!!! La tieta del poble, va home va...
 

El fermi fernandez i el Sergi Lopez, com grans actors que són, fan el possible per ensortirsen prou bé.

La història del Pa Negre és crua, com bé sabran els que s'han lleigt la novel·la,en els quals m'incloc, i a més, Villaronga fa que encara ho sembli més: El inici del film està marcat sobretot, per un xoc d'imatges, crea unes sensacions de cruetat molt fortes a l'espectador que per sort, es van dissipant al llarg del metratge (amb excepció de la història del Piturria, que si més no, dir que aquelles imatges de la cova són tan crues que et ronden pel cap alguns dies després d'haver vist el film).
 

Per finalitzar voldria puntualitzar que, per molt bé que estigui el film de Pa negre, a mi em dóna la sensació que mñes que un film, em recorda a una de les minisèries catalanes que han fet ultimament per televisió, com la de les veus del pamano i ull per ull, en la forma com està rodada, com es tracta el tema...
 

I no vull que això es tracti per res com una cosa negativa! Considero que la minisèrie Ull per Ull és realment explèndida i explica de forma real i entretinguda un fet històric, i de forma crua també. I és això mateix el que fa el Pa Negre, explicar una història de forma realista i crua, sempre contextualitzant, sempre puntualitzant en el lloc i en quin moment de la història de catalunya està situada l'acció.

Tot i així, realment creieu que mereix tanta distinció? Aquí deixo el trailer, per descampar dubtes...

Un discurs molt entenedor

El discurso del rey és una pel·lícula que conté tots els elements per arrasar en els diversos premis que hi haurà al llarg de l'any: una bona història, uns grans actors, bons decorats, un bon director, una fotografia exel·lent...
 

Ahir vaig anar-la a veure, ja pensant que la pelicula em fascinaria i així ho va fer.
 

Primer de tot, el director: Tom Hooper, un dels grans directors britànics dels ultims temps. Ja la seva última peli m'havia encantat: The damned United, sobre un entrenador de futbol molt famós d'allà anglaterra i que estava interpretat per l'exelent Michael Sheen. Aquell film perfectament anglès em va captivar així que no esperava menys del discurso del rey, que també conta amb dues actuacions magnifiques: la de Colin Firth, com el rei tartamut i la de Geoffrey Rush com a Lionel, el professor. Des que vaig veure un hombre soltero i la magnífica interpretació de Colin Firth, vaig confiar en que l'actor pogués treure en els seus nous films el veritable bon actor que habita en el seu interior i amb aquesta s'ha vist. És complicat interpretar un home tartamut la veritat, insegur però ell ho fa molt bé, encara que permi l'actuació predilecte d'aquest home segueix sent la que fa a Un hombre soltero.
 

A el discurso del rey també hi ha l'altra gran actuació del polifacètic Geoffrey Rush, el barbosa de piratas del carib que sembla que s'ho passi de meravella interpretant el seu personatge. Està sobreactuat, però a la vegada natural, divertit i seriós, creible i inverosímmil.... una interpretació exquisita i que esperem que als dos els valgui més d'un premi.

L'argument és senzill: El princep d'anglaterra és un home tartamut i que vol superar els seus problemes de parla i per això va a que l'ajudi el Lionel, un home que en sap molt però utilitza uns mètodes una mica especials, però molt eficaços. Quan el germà del princep abdica al tron, ell ha d'asumir el rol de rei i per tant, sap que haurà de fer molts discursos. és a dir, és un film que tracta sobre la superació personal, realment emotiu.
 

Una altra cosa a destacar del film és la fotografia i la capacitat del director perque en un sol pla ex puguin palpar tot un seguit de sentiments i emocions, que transpassen facilment la pantalla i arriben a l'espectador.

Per exemple, hi ha dos escenes que són completament memorables per mi: la primera, la primera vegada que el princep, Bertie i el Lionel es coneixen. La conversa és tensa i incòmoda, però sobretot és gràcies als tipus de plans que això es veu: els actors estan, com en un costat del pla, mai al mig, com allunyantse i encara és millor el contrast que apareix en els enfocs del princep: per una banda es veu ell assegut al sofà i a l'altra, una paret bruta i destartalada, un contrast visual que canvia de sobte quan la càmara, l'agafa com si estigues situada en un dels costats del sofà, realment molt interessant.

L'altra escena que contarà entre els meus records, és la final, quan el rei aconsegueix al final dir tot el discurs sense haver de tartamudejar mentre el Lionel, al seu davant, l'observa i el tranquilitza. Aquella escena, ja realment emotiva per la capacitat extraordinaria d'interpretació dels dos actors (esplèndit Firth) millora amb el pla del director que fa: micròfon, i el rei, allà al mig del pla, veient com s'esforça. Tot just fa que l'espectador s'angoixi però també digui vinga, tu pots, tu pots!!!

Es crea una relació realment forta, realment real.
 

I amb tots aquests elements puc asegurar que aquesta peli m'ha encantat, és una autèntica delicia que prové d'Anglaterra, un pais en el qual es poden fer grans pel·lícules que E.U. mai té en compte, però que permi són realment impressionants i espero que aquest any, els Oscars es tornin British, com ho és aquest film, llarg però increiblement increible.

Aquí deixo el trailer i alguna imatge, per si a algú li interessa veure-la: recomanadissima

Bruc, un timbaler molt sorollós

L'altra dia vaig anar a veure Bruc, una pel·lícula que em va cridar l'atenció des del primer moment que vaig sentir a parlar d'ella, farà aprop d'un any. No se què va ser el que em va sorprendre més de la noticia... que el Ballesta seria el protagonista? que es feia perfí un film d'aquest personatge mític? no ho recordo.
 

Però se que, quan es va estrenar fa uns quants dies vaig tenir ganes de seguida d'anar a veure el film. Feia poc que s'havia estrenat entre lobos, també protagonitzada pel Ballesta, i al no veure aquella, vaig decidir que aquesta vegada, no se m'escaparia i vaig veure Bruc.
 

Del cinema vaig sortir molt contenta. No esperava gaire, de veritat del film, i em va sorprendre molt gratament. Primer de tot ja vaig anar a veure la versió en català i pel meu "asombro" aquesta vegada, el film no havia estat rodat en castelà i traduit, sino que el film s'havia rodat en català i tots parlaven en català. Bé, tots els que representaven catalans, com el Ballesta que va fer un bon paper en aprendre's bé com parlar el català. Una altra cosa que també em va agradar molt del film va ser el fet de que es distingeixen clarament els catalans dels francesos. Els francesos, esplèndit Vincent Perez com el dolent dolent, parlen en francès i durant el film s'han de llegir els subtitols per entendre el que diuen, mentre que els catalans parlen en català. Ja només en aquest gest, la pelicula denota una autenticitat que s'agraeix. Com si s'agafes un trosset d'història, una cosa que contrasta amb l'argument del film: A partir del fet històric que tots coneixem del jove Bruc timbaler que va vencer les tropes franceses a montserrat comença una història d'una cerca i captura d'un heroi que va matant un a un els francesos fins acabar amb tots: primer son 5 després 4, 3, 2,1....0 (si, una mica de serie de dibuixos l'argument però que dóna el pego perfectament):
 

No obstant, si l'argument no és precissament realista, tota la resta si que ho és, o almenys és impressionant: localitats pressioses, entre boscos i muntanyes, molt nítides, una fotografia excelent, realment bona i fins i tot, alguns moments innovadora i arriscada. La forma en que està filmat el traç del periodista francès quan fa els dibuixos és increiblement bo, nou, espectacular!
 

Però per mi, el que més m'ha agradat de BRUC és el fet de veure que no es necessita un gran diàleg per fer una gran pelicula, ja que més de la meitat podriem dir que transcorre en un total silenci, i que, el poc diàleg que hi ha està casi tot en francès, però que denota un realisme bastant creible, perque si dos persones no s'entenen, no xerraran tota l'estona, és evident. I és això el que fa bruc una pelicula especial, no és un film que pretengui molt, ni sigui una gran obra mestra, però si es ua petita porció que demostra que el cinema en català pot ser un cinema de qualitat que fins i tot, fa de les pelicules més històriques, pel·lícules sinceres.
 

Per trobar una pega al film dir que la cançó de la Beth al acabar el film és més que innecessaria i si que trenca totalment amb l'harmonia del film... ja sabem que s'ha de promocionar la música catalana, però així no siusplau, que ens carregarem un petit gran film.
 

Aquí deixo el trailer, animeu-vos, realment no us empenedireu: