El discurso del rey és una pel·lícula que conté tots els elements per arrasar en els diversos premis que hi haurà al llarg de l'any: una bona història, uns grans actors, bons decorats, un bon director, una fotografia exel·lent...
Ahir vaig anar-la a veure, ja pensant que la pelicula em fascinaria i així ho va fer.
Primer de tot, el director: Tom Hooper, un dels grans directors britànics dels ultims temps. Ja la seva última peli m'havia encantat: The damned United, sobre un entrenador de futbol molt famós d'allà anglaterra i que estava interpretat per l'exelent Michael Sheen. Aquell film perfectament anglès em va captivar així que no esperava menys del discurso del rey, que també conta amb dues actuacions magnifiques: la de Colin Firth, com el rei tartamut i la de Geoffrey Rush com a Lionel, el professor. Des que vaig veure un hombre soltero i la magnífica interpretació de Colin Firth, vaig confiar en que l'actor pogués treure en els seus nous films el veritable bon actor que habita en el seu interior i amb aquesta s'ha vist. És complicat interpretar un home tartamut la veritat, insegur però ell ho fa molt bé, encara que permi l'actuació predilecte d'aquest home segueix sent la que fa a Un hombre soltero.
A el discurso del rey també hi ha l'altra gran actuació del polifacètic Geoffrey Rush, el barbosa de piratas del carib que sembla que s'ho passi de meravella interpretant el seu personatge. Està sobreactuat, però a la vegada natural, divertit i seriós, creible i inverosímmil.... una interpretació exquisita i que esperem que als dos els valgui més d'un premi.
L'argument és senzill: El princep d'anglaterra és un home tartamut i que vol superar els seus problemes de parla i per això va a que l'ajudi el Lionel, un home que en sap molt però utilitza uns mètodes una mica especials, però molt eficaços. Quan el germà del princep abdica al tron, ell ha d'asumir el rol de rei i per tant, sap que haurà de fer molts discursos. és a dir, és un film que tracta sobre la superació personal, realment emotiu.
Una altra cosa a destacar del film és la fotografia i la capacitat del director perque en un sol pla ex puguin palpar tot un seguit de sentiments i emocions, que transpassen facilment la pantalla i arriben a l'espectador.
Per exemple, hi ha dos escenes que són completament memorables per mi: la primera, la primera vegada que el princep, Bertie i el Lionel es coneixen. La conversa és tensa i incòmoda, però sobretot és gràcies als tipus de plans que això es veu: els actors estan, com en un costat del pla, mai al mig, com allunyantse i encara és millor el contrast que apareix en els enfocs del princep: per una banda es veu ell assegut al sofà i a l'altra, una paret bruta i destartalada, un contrast visual que canvia de sobte quan la càmara, l'agafa com si estigues situada en un dels costats del sofà, realment molt interessant.
L'altra escena que contarà entre els meus records, és la final, quan el rei aconsegueix al final dir tot el discurs sense haver de tartamudejar mentre el Lionel, al seu davant, l'observa i el tranquilitza. Aquella escena, ja realment emotiva per la capacitat extraordinaria d'interpretació dels dos actors (esplèndit Firth) millora amb el pla del director que fa: micròfon, i el rei, allà al mig del pla, veient com s'esforça. Tot just fa que l'espectador s'angoixi però també digui vinga, tu pots, tu pots!!!
Es crea una relació realment forta, realment real.
I amb tots aquests elements puc asegurar que aquesta peli m'ha encantat, és una autèntica delicia que prové d'Anglaterra, un pais en el qual es poden fer grans pel·lícules que E.U. mai té en compte, però que permi són realment impressionants i espero que aquest any, els Oscars es tornin British, com ho és aquest film, llarg però increiblement increible.
Aquí deixo el trailer i alguna imatge, per si a algú li interessa veure-la: recomanadissima
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada