Les segones oportunitats potser no són sempre oportunes

Fa dues setmanes vaig anar a veure una pel·lícula que em feia il·lusió veure-la:

Siempre a mi lado (Charlie St.Cloud).

Direu, per què? per l'argument? pel director? Pel tema?

la resposta és no, no i no, em feia il·lusió veure-la per algu més absurd, podria dir-se per algu banal: perquè hi sortia el Zac Efron.

Sí, m'agrada el Zac Efron i no és que el trobi un actor espectacular però el pobre noi s'ho treballa i a cada pel·lícula apren nous esports i es posa en forma, el pobret.

Així doncs, i pese a la crítica, vaig decidir anar a veure siempre a mi lado, un film, que un cop vist la reflexió seria la seguent: vale, si, aquesta pel·lícula l'han fet pel Zac Efron.
Ell es llueix davant la pantalla, ha après vela el noi i es nota. També en aquesta peli en Zac mostra la seva, ja mig consolidada experiencia en el cinema, i s'atreveix amb el plor i el drama, però un drama molt dramàtic que només preten cada 15 minuts provocar més d'un plor a la sala plena d'adolescents, es clar, perquè encara que sigui una pelicula monyes però dura, aquí ser fan del Zac Efron és el que mana i les sales segueixen estan plenes, o es podria dir, mig buides, de fans adolescents.

El film té un argument senzill però xocant: En Zac és un noi que està apunt d'anar a la universitat i té un germà petit, que, per culpa d'un accident de cotxe mor. A partir d'aleshores, el Zac queda cada dia amb el seu germà mort per jugar a baseball i fan una promesa de trobar-se cada tarda, encara que una noia molt mona farà perillar aquesta promesa. Quin és el resultat d'aquest argument?: que la gent s'entristegi al principi i que pensi que el personatge del Zac està tocat del bolet: què és això de veure el germà mort? és un fantasma? o s'ho imagina?

En tot cas, no és una d'aquestes pelicules que quedarà en la memoria de la gent, encara que per sort no arriba a ser tan carrinclona, plorosa ni penosa com la peli de la "última canción"; realment, prescindible.
 

Tot i que es veu que el Zac ha fet aquesta peli per allunyar-se de Troy Bolton que el va fer famós, tots sabem que amb Siempre a mi lado s'han vist les seves mancances com a professional i des d'aquí li recomano que pel seu proxim paper, realment arriscat, es prepari a fons.

Aquí deixo el trailer, per si algú li venen ganes de veure aquesta peli del Zac que fa emocionar, ideal per a qui li agradi emocionar-se, però si la vol veure al cinema ja pot correr, perquè segurament la treuran del cinema molt aviat, perquè encara que sigui Zac, les propostes arriscades acaben sent victimes de la sala buida.

Sempre joves, sempre herois

Bé, avui toca parlar sobre una altra pel·lícula que he vist recentment i que tot just acaba d'arribar a les cartelleres: Herois . Si, ja sé que algú pensarà a primera vista que és una peli de la serie aquella americana, però no és res d'això: herois és una pel·lícula catalana, parlada amb català i que no té un pressupost exessivament elevat, però en canvi té una cosa de molt més valor: veritat, molta veritat. I un guió d'Albert Espinosa, que perquè negar-ho, realment és l'heroi d'aquesta pelicula que fa d'un film que pot semblar cursi i carrinclón, una gran epopeia on tots els sentiments surten a la superficie d'una manera impressionant: una pelicula que ens fa riure al principi, ens fa plorar, ens fa anyorar el passat i que quan s'acaba deixa tota una sensació de nostalgia i de dir: ostres, ara això ja no ho podré tornar a viure, només s'és petit un cop, però que coi, que bé ens ho passavem aleshores, no?
 

Així doncs, Herois era una altra d'aquestes pelis que portava mesos i mesos esperant, i quan vaig veure l'oportunitat d'anar a la preestrena al festival de sitges vaig comprar l'entrada i rapidament hi vaig amb uns amics que em vaig trobar. Abans de la peli, paraules emotives del director, un casi desconegut per mi: Pau Freixas i del Lluís Homar, paraules primer sense gaire sentit que després de la projecció el van cobrar tot.

Herois presenta dues històries paral·leles: Una, protagonitzada per dos adults, un publicista amargat, un explèndit Alex Brendenmuhl, actor consagrat, i una noia neo hippy molt optimista. En aquest relat, ambientat al present, es respira veritat, realitat i és un relat divertit, sobretot quan el publicista perd els pantalons, que per que negar-ho, vaig sentir unes rialles molt grans en aquells moments per la sala.

L'altra relat ens transporta a la infancia dels dos adults, als anys 80 i és en aquest, on es mostra la maestria de director i guionista. Moments de tendressa, d'amistat, d'amor, d'alegria, de misteri, d'aventura, de por i sobretot, moments reals, tangibles, que tothom que vagi a veure aquesta peli i hagi sigut nen ha pogut viure.

Sense allargar-me gaire més voldria dir que a part d'uns meravellosos personatges principals: els nens!, després de veure la pelicula,que dura bastant, la majoria de la gent surt del cine plorant, plorant no se sap ben bé perquè, potser per el xoc d'emocions que comencen a bombardejar a l'espectador a partir de la meitat del film. Aquestes llàgrimes, que augmenten al so de l'emotiva cançó Forever Young de Alphaville mostra una cosa: que aquest film no està destinat a tenir molt de públic, ni a ser un "Taquillazu", però que promet quedar molts anys en la memoria dels que no han tingut por a l'hora d'arriscar-se a veure aquesta petita gran pel·lícula que deixa a tothom amb un  mateix pensament al cap: "ser petits, ser herois, ningú ens tornarà la infancia, però procurem no matar-la amb l'actual vida sedentaria i monòtona que portem i recordem-la sempre, sempre, com la nostra etapa de ser herois."

Aquí deixo el trailer de la pel·lícula en català, per animar-vos a veure-la

Una xarxa molt enredada

L'altra dia vaig anar al cinema una pel·lícula que, certament, portava més de mig any esperant-la: "La red social". Des del primer dia que vaig saber que David Fincher estava rodant una pel·lícula sobre els creadors del facebook em va suscitar interès. Primer vaig pensar que estava boig per voler rodar un film amb aquesta temàtica, però després vaig arribar a la conclusió que tot el que roda David Fincher té un èxit segur ja que és uin bon  profesional. Així doncs, va anar passant el temps, i cada cop estava més impacient per veure "la red social". Jo mateixa tinc Facebook, encara que al principi em vaig resistir a fer-me'l, i l'utilitzo bastant, per tant, volia saber d'on havia sorgit la idea.

Dons bé, vaig arribar al cinema, a la sessió de les 16.45 i em vaig disposar a veure atentament la pel·ícula. Després del cartell on posa: "película no recomendada para menores de 7 años" comença una pel·lícula, que, encara que dura més de dues hores, no és convenient perdre's ni un detall. El film ja comença fort, amb una introducció de com és el personatge principal: Mark Zuckerberg, creador de facebook. En la primera escena, Mark i la seva xicota parlen en un bar i ella el deixa. Allà es veu reflectida la personalitat del actual multimillionari més jove del món: un noi introvertit, que se les dóna d'erudit i intel·lecutal i que simplement, pensa que està per sobre de les tonteries que afecten a la majoria de joves. Després de la discussió, se'ns revela el gran declinant de la creació del facebook: Un Mark borratxo, amb ajuda del seu amic Eduardo Saverin, entra a les "intranets" de diferents universitats i organitza un concurs de bellessa espontani. El petit experiment resulta tot un fenònem i aleshores, Mark troba el negoci perfecte: una pàgina web, una xarxa social per saber com estan els teus amics: theFACEBOOK.

Amb aquest argument pot semblar que la pel·lícula caurà en un pou d'avorriment i repeticions però no és així. David Fincher crea l'estructura perfecte del film: imatges de quan Mark Zuckerberg, un brillant Jesse Eisenberg, tot s'ha de dir, es troba en un judici en contra del seu abans millor amic Eduardo Saverin, un altre gran Andrew Garfield que mostra perfectament les diferents cares d'una persona, i imatges de flaixbacs. molt enriquides per diferents esdeveniments, humor i emocions. Perquè és impossible no empatitzar amb un sorprès Eduardo Saverin quan s'adona de que el seu millor amic, l'acaba de treure de l'empresa més gran del món . Per acabar el pastís, un altre personatge controvertit i maquiavelic surt a escena a mitjans de la pel·lícula, el creador de Napster. Sean Parker, interpretat per uin Justin Timberlake que és creible encara que a vegades sembla més que actui com un pseudo Robert Pattinson a Remember Me.

Així doncs, la red social és una pel·lícula no molt lleugera i gens idonia per joves que creuen que van a veure una peli expressament per joves, sobretot perquè amb els sorolls de les crispetes els seria impossible entendre més d'una conversa amb paraules molt tècniques que apareixen en el film. La red social és una pel·lícula madura, que parla sobre moltes coses i no es limita a parlar de la creació de Facebook, sino que parla de sentiments més profunds com l'ambició, la traició i sobretot l'amistat i quin paper té aquesta en el món dels diners.

Aquí deixo el link del trailer, un trailer esplèndit i alguna fotografia dels protagonistes,que fins i tot, com diuen les enquestes, ja sonen a Oscar.