Bé, avui toca parlar sobre una altra pel·lícula que he vist recentment i que tot just acaba d'arribar a les cartelleres: Herois . Si, ja sé que algú pensarà a primera vista que és una peli de la serie aquella americana, però no és res d'això: herois és una pel·lícula catalana, parlada amb català i que no té un pressupost exessivament elevat, però en canvi té una cosa de molt més valor: veritat, molta veritat. I un guió d'Albert Espinosa, que perquè negar-ho, realment és l'heroi d'aquesta pelicula que fa d'un film que pot semblar cursi i carrinclón, una gran epopeia on tots els sentiments surten a la superficie d'una manera impressionant: una pelicula que ens fa riure al principi, ens fa plorar, ens fa anyorar el passat i que quan s'acaba deixa tota una sensació de nostalgia i de dir: ostres, ara això ja no ho podré tornar a viure, només s'és petit un cop, però que coi, que bé ens ho passavem aleshores, no?
Així doncs, Herois era una altra d'aquestes pelis que portava mesos i mesos esperant, i quan vaig veure l'oportunitat d'anar a la preestrena al festival de sitges vaig comprar l'entrada i rapidament hi vaig amb uns amics que em vaig trobar. Abans de la peli, paraules emotives del director, un casi desconegut per mi: Pau Freixas i del Lluís Homar, paraules primer sense gaire sentit que després de la projecció el van cobrar tot.
Herois presenta dues històries paral·leles: Una, protagonitzada per dos adults, un publicista amargat, un explèndit Alex Brendenmuhl, actor consagrat, i una noia neo hippy molt optimista. En aquest relat, ambientat al present, es respira veritat, realitat i és un relat divertit, sobretot quan el publicista perd els pantalons, que per que negar-ho, vaig sentir unes rialles molt grans en aquells moments per la sala.
L'altra relat ens transporta a la infancia dels dos adults, als anys 80 i és en aquest, on es mostra la maestria de director i guionista. Moments de tendressa, d'amistat, d'amor, d'alegria, de misteri, d'aventura, de por i sobretot, moments reals, tangibles, que tothom que vagi a veure aquesta peli i hagi sigut nen ha pogut viure.
Sense allargar-me gaire més voldria dir que a part d'uns meravellosos personatges principals: els nens!, després de veure la pelicula,que dura bastant, la majoria de la gent surt del cine plorant, plorant no se sap ben bé perquè, potser per el xoc d'emocions que comencen a bombardejar a l'espectador a partir de la meitat del film. Aquestes llàgrimes, que augmenten al so de l'emotiva cançó Forever Young de Alphaville mostra una cosa: que aquest film no està destinat a tenir molt de públic, ni a ser un "Taquillazu", però que promet quedar molts anys en la memoria dels que no han tingut por a l'hora d'arriscar-se a veure aquesta petita gran pel·lícula que deixa a tothom amb un mateix pensament al cap: "ser petits, ser herois, ningú ens tornarà la infancia, però procurem no matar-la amb l'actual vida sedentaria i monòtona que portem i recordem-la sempre, sempre, com la nostra etapa de ser herois."
Aquí deixo el trailer de la pel·lícula en català, per animar-vos a veure-la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada