El viatge més esperat: Tretze nans, un istari i un hòbbit molt valent

I després d'anys i anys d'espera, després que la tempesta de El senyor dels anells hagués passat fa molt, creant amistats, clubs, fandoms, i alegrant la vida de moltes persones de totes les edats, arriba de nou material nou sobre la tierra media, material "nou" de Tolkien a la gran pantalla: Arriba el Hòbbit!!!!!!!!

 

I aquesta adaptació a la gran pantalla de Peter Jackson ha estat rebuda amb gran gran expectació. Primer de tot, perquè el director havia de ser Guillermo del Toro, amb la qual cosa estava emocionada, però de tants problemes que es va trobar va decidir abandonar el carro, i l'únic que el va voler sustituir va ser en mateix Jackson, que segurament ja esperava impacient a la cadira de productor, i va sortir amb el crit de "joooo" quan van demanar-ne el substitut.

La segona expectació són els actors, primer per veure cares conegudes com en Ian McEllen tornant a fer de Gandalf, ell que és tan simpàtic, i sobretot, per veure el nou Bilbo Bolsón en acció que no és un altre que MARTIN FREEMAN. Si, el John Watson de la sèrie Sherlock, que ara tots hem agafat gran carinyo i que fa un Bilbo sorprenentment interessant. Molt menys patidor que Frodo, molt més versàtil (potser per l'edat), molt més empàtic amb el públic i amb un arc de transformació, molt més marcat (i amb un sol film!). Per mi, que no les tenia totes amb Martin Freeman, això que m'encanta com a Jawn, fa un paper extraordinari com a Bilbo Bolsón i això que ho té difícil per destacar degut als tretze nans que constantment volen robar plans al nostre Hobbit aventurer.

El que més destaca és Thorin Escudo de Roble, interpretat per un Richard Armitage irreconeixible, gràcies a déu, ja que ell és com un actoret més sosaines sosaines, i que ens ofereix un Throin que alguns ja titllen de nou Aragorn: Molt, molt potent, amb una mirada penetrant, feroç en combat i un princep de nans totalment valent. Una interpretació amb molta força i increible provenent de qui ve. La resta són tots molt simpàtics, i hi ha els típics guapos (Fiki i Kili que es perfila com el nou Legolas- ARC!), els divertits (Bombur, Bifur, Bofur), els guerrers com Dwalin i els savis com Balin.

Més coses que condicionaven l'estrena del Hobbit era la tripartició d'un llibre tan curt!!!!!!!!! (Aquesta es diu Un viaje inesperado) i allò dels 48 frames, que només es podia veure en versió 3D així que sentint-ho molt ja s'ho podien confitar que la meva butxaca no està para lujos.

Anem ara ja si a parlar del film. Jo, confesso, tenia moltes ganes, però una setmana abans tots els crítics van començar a posar El hobbit: Un viaje inesperado per terra. Que si era lenta, que si era llarga, que si no passava res, que si es quedava... bé, que deien que era correcta i prou. La gent deia que li havia agradat molt més The Lord of The Rings i que això no arribava a la sola de la sabata. Clarament, em vaig espantar, i al veure-la, vaig decidir rebaixar molt les expectatives i clar, esperar molt poc.

I el resultat va ser molt bo. La pel·lícula em va semblar molt bona en general. D'aventures. No era el Señor de los anillos on anem a parar i té múltiples errors però el Hobbit un viaje inesperado em va sorprendre gratament, sobretot per l'actuació de Freeman, que fins i tot em va emocionar al final, quan en Bilbo, sempre una mica separat de la tribu enana, lluita amb els enanos i fins i tot, es mig sacrifica per salvar a Thorin, quan aquest l'ha criticat fins a la sacietat. També em van agradar moments com el de Gollum- Bilbo, la mirada plena de força de Thorin, el passatge a Rivendel i fins i tot el principi, amb un Frodo que té deu anys de més i.... ES NOTA, amics meus, es nota que el nostre Frodo ja en té 30!

També el moment dels nans a casa del Bilbo es fa llarg, amb algunes cançons de enanos de blancanieves, i que les batalles trasgos- enanos avorreixen perque n'hi ha 4 iguals, que el preludi és molt avorridot, quan parla del drac i tal, i que el primer cop veus que surt massa en Thorin, massa, comparat amb la resta de enanos. Però agrada en Gandalf, i l'Elrond. Desagrada en Radagast alias Randalf... no podien treure un mag més penós no?¿ Escena Sebastian. No hay más preguntas señoria.

Conclusions extretes del Hobbit un viaje inesperado: La fandom de Lord of the Rings ha tornat i amb força gràcies a la troupe de Enanos i a Bilbo. No està tan bé, però és un espectacle digne de veure en pantalla gran. Espero amb impaciència les altres dues parts. Thorin no és un Aragorn però mola. El nostre Watson sap actuar. Ara veurem si el nostre Sherlock sap escupir foc.

Pel que mi respecta: El hobbit: un viaje inesperado és un film venerable, respetable, i que tornarà a fer que els fans de la saga de Tolkien tornin a empunyar l'espasa, a parlar en èlfic (bé, en aquest cas, a parlar més en enano, no ens enganyem) i s'aprenguin el nom de tots els nans de la companyia. Jo ja me'ls sé: Thorin Escudo de Roble, Bifur, Bofur, Bombur, Dwalin, Balin, Ori, Dori, Nori, Oín, Glóin, Kili, Fili.

Tràiler i imatges aquí. PD. la cançó és millor en anglès, o la versió del film, la del tràiler no val res de res. La veu del Thorin, igual.

I la pròxima entrada farà un resum sobre els millors films de l'últim trimestre de l'any 2012 que he pogut visualitzar, entre els quals es troben autèntiques joies com Dans la Maison de François Ozon.

A Roma Con Amor: Al final, el millor és el Woody Allen de sempre i no el turista

Fa res vaig anar a veure A Roma con Amor, la nova pel·lícula de Woody Allen després de gairebé més d'un mes sense trepitjar les sales de cinema. Suposo que a hores d'ara tots debeu saber a què es deu no? Us sona el 21%? Doncs per aquesta mesura, he hagut de fer també retallades i ser més selectiva alhora d'anar al cinema, i per això m'he abstès fins fa res d'anar-hi, però la nova del Woody Allen va cridar massa fort i no la vaig voler deixa passar.

Ja vau ser testimonis fa un any i mig de les meves alavances a Woody Allen quan va estrenar Midnight in Paris, una pel·lícula meravellosa que cada cop que veig m'enamora, amb una història genial i uns intèrprets excel·lents: gran Owen Wilson. Per A Roma con Amor, pel contrari, no tinc paraules ni tan boniques, ni tan bones.

Seguint la seva ruta turística per Europa, Woody Allen va decidir que la seva pròxima pel·lícula seria a Itàlia, a Roma, i després de buscar un nom adequat pel producte s'ha quedat aquest convencional A Roma con Amor. Aquesta és una pel·lícula feta de historietes totalment independents que passen a la gran ciutat. Cada una té algun actor bastant solvent que la salva i la fa entretinguda: Penélope Cruz, Alec Baldwin, Jesse Eisemberg i Ellen Page o el Gran Roberto Begnini són alguns dels que surten en algunes de les històries, que... si bé tenen una idea original al principi, o s'allarga, o hi ha escenes de més o es torna bastant tòpica.

La història per exemple de la prostituta amb Penélope Cruz convincent té la seva gràcia encara que ens sona a vista, o la que surt el mateix Woody Allen, comença de manera molt divertida, encara que al final es torna repetitiva, pesada i al final tornes a dir: però una altra vegada al mateix? No està prou exprimida la idea??? Les altres dues històries potser són les que tenen una mica més de suc.

La de Begnini despertant-se un dia i descobrint que és famós recorda a la mítica frase de Andy Warhol: En el futur tothom serà famós durant 15 minuts, més que mai. Situacions totalment surrealistes passen en una història molt ben arreglada que com ja hem dit, es contrueix a partir d'aquesta metàfora que potser té alguna cosa d'autobiogràfica. 

Per altra banda, la que més fa pensar, la que més enamora a l'espectador és la història típica Made in Woody Allen, la protagonitzada per un jove arquitecte amb novia, que de sobte, coneix a la millor amiga d'aquesta que és amable, simpàtica, molt guapa i pseudointel·lectual, com les que li agrada retratar al director a les seves pel·lícules. La veu de la consciència del noi, interpretat per Alec Baldwin de manera magistral intentarà aconsellar als personatges de la història que l'ignoren sense pensar en les conseqüències. Potser, aquesta història d'amor, enganys i adulteri que és més típica que esmorzar torrades en la filmografia de Woody Allen sigui sent la que més agrada als espectadors, i amb això, es pot demostrar la teoria. És el Allen de veritat, el dels inicis, el que ens agrada encara que ens repeteixi una vegada i una altra la mateixa història, ja que els personatges et fan pensar, els personatges es senten propers, són reals, tangibles, més que no pas els altres.

Per la resta podem dir que ens trobem davant d'un Woody Allen molt turista, que a part de fer els típics pla- postals, tenyéis la pel·lícula d'una fotografia massa ataronjada emulant un OOOOH, SOLE MIOO que diriem, i es deixa anar massa pels tòpics dels habitants italians que deuen haver sortit més que indignats de la sala de projecció. La música, amb Volare, Vincero, i coses d'aquestes no fa més que animar la troca i anar més a l'estereotip fent de A Roma con Amor una pel·lícula més semblant a Vicki Cristina Barcelona (Encara que no s'hi assembli ni en el blanc dels ulls) que no pas les obres mestres de Midnight in Paris o Match Point.

Així doncs, i per acabar, dir que aquesta pel·lículeta d'episodis no és el millor que hem vist, encara que té tocs d'humor i unes idees principals molt interessants. Però s'està fent vell, i s'allarga massa... començo a pensar que amb l'edat està començant a perdre el sentit de quan s'ha d'acabar d'explicar la batalleta.

PD. Si l'heu d'anar a veure, recomano fortament la versió original subtitulada ja que Woody Allen ha deixat que els italians parlin en italià i els americans en anglès, i la barreja dels dos idiomes queda molt ben enllaçada i fa una mica més la sensació de que estem a una Roma multilingüe.  (Encara que ens perdem el GRAN GRAN Joan Pera). El tràiler, però us el deixo en castellà (PERA!!!) acompanyat d'algunes fotografies de la història que permi, val més la pena, la dels dos joves, alter ego, de Allen i els seus problemes de dones.

El legado de Bourne: Jeremy Renner és el pròxim Action-Man

El dimecres, festiu, es va decidir anar al cinema, i en vistes de que cap de les pel·lícules em motivava gaire, encara que m'hagués plantejat veure per tercer cop The Dark Knight Rises de lo meravellosa i espectacular que és, es va decidir d'anar a veure una estrena, El legado de Bourne, esperant una mica d'acció.

 

Cartes sobre la taula. Només he vist la primera de les pel·lícules de Bourne i en unes condicions penoses: a les tantes de la nit, per antena 3, amb anuncis, farà uns 5 anys i amb una televisió que tenia una senyal terrible. Tot i així m'enrecordo que em va agradar bastant,tenia acció, tenia en Matt Damon, tenia ganxo.... vaja, que em va agradar i per això no esperava decepcionar-me de El Legado de Bourne. Tenia tots els ingredients: Molta molta acció, i Jeremy Renner, alias el nou action-man. Les crítiques deien que era més que prescindible, el que em feia una mica de por, però ja que anava al cinema a gaudir només d'un bon espectacle, em vaig arriscar.

 

El Legado de Bourne és una pel·lícula de director desconegut (d'aquests que n'hi ha molts a Hollywood i no s'atreveixen ni a anomenar en els cartells de les seves pròpies pel·lícules) i que tracta, principalment, de la vida de Aaron. Res de Bourne. Aaron és un altre noi integrat en el programa, que un cop veu que volen matar-lo, intentarà sobreviure. De pas, coneixerà a una doctora, que també serà blanc de l'agència, i assosiats, els dos intentaran amagar-se i intentar sobreviure.

El legado de Bourne té molta acció, sí, una Rachel Weiz molt mona, l'aparició de secundàris de luxe com Albert Finney o Edward Norton, i un Jeremy Renner hiperactiu que no para en cap moment. Amb uns reflexos dignes d'admirar, es passa la pel·lícula saltant i brincant d'un lloc a un altre, amb una agilitat com si ho hagués fet tota la vida, mostrant una gran força física que no haviem pogut gaudir del tot en el seu paper a Los Vengadores.

Però no tot són floretes, ni molt menys, per aquest nou Bourne. Primer. Vaig estar totalment perduda fins a la meitat del film. Edward Norton apareix en escena, recitant noms i noms, i casos i casos, i com només n'he vista una, em sentia totalment com una estranya. És a dir, té una entrada bastant potent pels no iniciats que es tiraran totalment enrere. Per uns minuts, vaig pensar que no entendria res de la pel·lícula. Així que vaig passar l'inici esperant les escenes de Renner ja que són les de la història nova i que tothom pot entendre.

El director té dos greus problemes. L'ús exagerat de Flashbacks i el mal de sambitu. La pel·lícula té masses flashbacks col·locats gairebé a la babalà, cadascún reflectint un tema diferent, com per mostrar que Aaron tenia un passat, però que ni ajuden a definir el personatge ni res, i només tallen la trama de mala manera, així que són bastant obviables i molestos. El mal de sambito ve a les escenes d'acció. Sobretot la última, interminablement llarga, i amb un muntatge tan accelerat que el distanciament espectador- espectacle és massa gran. No controlant, com Nolan, per exemple, aquest director utilitza molts plans que ja de per si són fets tipo Steady Cam, moviment constant, però a la sala de muntatge aquest mal de sambito empitjora. Al final, muntatge hiperultraaccelerat i en constant moviment que cansa, a més, per la seva llargada.

Per últim, però no menys important, la pel·lícula és llarga, costa entrar en la dinàmica, i quan per fi s'han instal·lat objectius i punts s'acaba. Realment, vaig sortir del cinema desconcertada. Quan vaig veure que perfi tota la trama s'havia estabilitzat, en tant que guió, vaig veure una escena d'acció llarguíssima amb motos. Pensant en les dinàmiques normals, vaig pensar que era molt tard, però perfi arribava l'escena que és decisiva en el film i el divideix en dues parts (Tota pel·lícula d'acció en té una). I de sobte, a la següent escena, vaig voler mirar el rellotge i vaig dir-me: no pot ser... el temps ja s'ha acabat. I de sobte, van començar a rular els crèdits. Amb tot obert, tot massa obert, és com si el legado de Bourne fossin realment, els 20 primers minuts, d'una segona part que portaria el nus veritable de la història. El legado de Bourne és realment, una mena de presentació, com si ja es tingués clara una saga, perquè realment, guionisticament parlant, la veig desequilibrada.

Tot i així i com ja he esmentat al principi de la crítica, és una bona pel·lícula d'acció, amb un Renner eclèctic, i una Weiz més obviable, però que agradarà als que vulguin passar una tarda de crispetes, fresquets, al cinema. Aquí us deixo el tràiler d'aquest film per si us animeu a veure'l, però ho sento, per mi, el tron de la pel·lícula de l'estiu encara el té The Dark Knight Rises i dubto que algú sigui capaç de treure'li.

PD. Menció per Oscar Isaac, un actor que vaig descobrir fent d'Orestes a Agora, i que cada cop m'agrada més. Sortint a Drive i ara a El Legado de Bourne, de moment és un secundari que potser té molts números de ser un actor consagrat a Hollywood.

The Dark Knight Rises: Quan la cosa èpica va en crescendo fins a un clímax que no deixa temps per respirar

Sóc molt fan de Batman. Molt. I de Nolan més. Les he vist totes de Batman des que era petita. De Nolan també, però de més gran. Batman Begins la vaig veure al cinema amb 13 anys (de les primeres que anava a veure amb les amigues sola), The Dark Knight de vacances, i enmig de la pel·lícula els meus amics em van fer bromes telefòniques.... The Dark Knight Rises no seria menys: la vaig anar a veure el dia de l'estrena, a la primera sessió (a les 4) a un cinema enorme (Urgell) i amb una colla d'amics molts dels quals també eren fans del ratpenat. Batman.... Batman.... una saga, per a no dir la millor, de superherois que arribava a la fi i que portava esperant molt de temps. Anava amb les expectatives molt molt molt altes... resultat: Obra mestra, però inferior a The Dark Knight.

Hem d'assumir que era un repte molt difícil: The Dark Knight, per mi la millor pel·lícula de la història, va ser un paradigma dins de pel·lícules de Hollywood: només fa falta posar aquell extraordinari Joker en escena... terrorífic, escenes anant al límit de l'ànima humana, un harvey dent... tota la cinta en conjunt era una obra mestra, el millor Batman que s'havia fet, i gairebé podriem dir que el millor Nolan que trobarem mai. Tot i així, The Dark Knight Rises és una pel·lícula extraordinaria.

He de reconeixer que quan a la primera escena vaig veure el Bane vaig trobar a faltar el Joker... molt... i que la Catwoman no em convencia. Els primers minuts em semblaven a Dejavus, a trosos de Sherlock... no m'acabava de fer el pes. Però tot d'una, el film es va començar a posar interessant, i interessant, i la trama va anar el crescendo i es va mantenir a dalt de tot fins el final. Bane es va transformar, el personatge va adquirir una nova dimensió que si bé no supera el Joker, és bastant solvent. Una bèstia bruta. I amb cervell. Un rival realment potent i un Tom Hardy extraordinari. Realment, l'actor ha fet la seva feina. Abans d'aquest film no suportava a Tom Hardy, el veia lleig... i a partir d'aquesta, encara que només actua amb celles i ulls (Nolan, que compassiu, deixant cap escena de Hardy sense màscara) me n'he enamorat. Actoràs de cap a peus... No se com s'ho ha fet però m'ha conquerit. El mateix passa amb el personatge de Gordon Levitt que surt tant a la pantalla que pensava que la pel·lícula més que dir-se Batman s'hauria de dir com el personatge de Gordon Levitt, que vinga a sortir, però, amb un carisma que ja agrada, encara que a vegades semblava veure-li el truc a Nolan: veure Joseph Gordon Levitt a Batman és veure Heath Ledger a Batman. Ho sento, però es nota. Dol, però està bé.

Els personatges imprescindibles de les dues primeres entregues: Alfred i Gordon desapareixen bastant del mapa en aquesta nova entrega, al igual que el nostre superheroi, per permetre deixar entrar en escena a Bane i Levitt, i a les noies, Miranda Tate i Selina Kyle. Cap de les dos m'agrada. Cap. Encara que potser la Hattaway té més carisma. Però aquesta catwoman no m'agrada... vull Michelle Pfeiffer.

La història és força interessant. Amb tots els ingredients Nolan (seriament, estic per començar a treballar en una tesis sobre els pilars en que es basen les tragèdies de les seves pel·lícules), aquest Batman (Christian Bale) arrenca vuit anys després de la anterior pel·lícula, on Batman s'ha retirat i en teoria, la ciutat viu en pau gràcies a una dura llei de la policia i el fiscal mort, Dent. I com és lògic, en una ciutat on regna la pau, alguna cosa dolenta ha de passar. Aquesta vegada, és el terrorista Bane, que amb el cap perfectament al seu lloc, el que el fa terrorífic, torna a Gotham per a destruir-la. Batman, doncs, sembla que haurà d'actuar. I com actua...

Avís: és imprescindible tenir frescos els dos Batmans anteriors per estar al 100% en aquesta nova entrega: recordeu qui és Ras-al-gul¿? Sabeu com va morir Harvey Dent? Si no en sabeu la resposta, mireu Batman Begins i The Dark Knight abans de gaudir de la tercera part. Una tercera part carregada de bones interpretacions, i a partir de la meitat del film, d'una tensió constant, una lluita contrarellotge, amb diàlegs interessants (la meva teoria és que al principi li costa arrencar per la multitud de diàlegs i la pobresa d'acció), però amb una segona part trepidant, amb sorpreses que et deixen la boca oberta, amb cops d'efecte.... una obra mestra, apoteòsica, que no arriba al nivell de la segona pel·lícula perquè potser la tensió està massa en poder d'altres i és massa generalista. El Joker està boig i juga amb la gent, i el sentit de la gent. Bane, juga amb una població i directament amb Batman, la responsabilitat és més seva que nostra, i per això potser no la trobem tan potent. Encara que té realment moments molt potents, que és un dels millors treballs de Nolan i una de les grans pel·lícules de Batman.

 

 

Esperem que després de The Dark Knight Rises, tots els directors i productors de Hollywood estiguin prou cagats perquè no vulguin fer de seguida una nova versió, com ha passat amb Spiderman. I per cert, sense fer cap Spoiler. El final del film és clarament molt optimista, i alhora, torna a fer sorpreses i a voler deixar a tothom bastant content. És un final entre obert i tancat bastant maco.

 

I ja poques coses queden per comentar, encara que per mi, aquesta crítica està sent molt sentida, perquè considero The Dark Knight una de les millors pel·lícules que s'han fet, i aquesta nova part, també. La meva mitja d'aquest Batman (trilogia) seria de 9 - 9.50, una de les coses bones que gaudirem en molt de temps i espero que us acosteu al cinema, un momentet que pogueu en tot l'estiu per a veure aquesta gran gran gran pel·lícula, que des d'aquí us aseguro: va in crescendo. Comença a baix, i acaba a dalt de tot, en una pujada vertiginosa que emulant al Bruce Wayne, és molt complicada de fer, però Chris Nolan, al contrari de molts que ho podrien haver intentat, ha sortit ilès i molt molt ben parat. Per mi, és el director que salvarà Hollywood i li retornarà la qualitat que sembla haver perdut en un centenar de taquillasos com The Avengers o The Amazing Spiderman.

Aquí deixo imatges èpiques i un tràiler espectacular. Mireu-lo amb tranquil·litat, si té spoilers no els notareu, i us vindran unes ganes increibles de veure-la. És impressionant. Crec que la tornaré a veure només per gaudir un cop més d'aquest espectacle espectacular que ens ha regalat Christopher Nolan per només 6 euros (amb carnet jove, i fins al setembre).

Rock of ages: entre Corazonada, 40 el musical i un episodi doble de Glee

La setmana passada vaig anar al cinema, i com no sabia ben bé què veure vaig llegir: Rock Forever (el títol de Rock of Ages a França) i, sense saber absolutament res del film vaig dir: aquesta. No ho feu. Primera advetencia: realment, si Rock of ages us crida l'atenció llegiu això! No hi aneu a cegues perquè sinó, uns emportareu l'ensurt que ara us relataré.

Rock of ages: l'únic qu en sabia és que sortia el Tom Cruise fent d'estrella del Rock. Tenint la imatge al cap de This Must Be The Place, amb Sean Penn, pensava que Rock of ages, aniria sobre la vida d'un rocker que a la quarantena, té una vida bastant patètica i problemes... bé, un drama bastant interessant amb un Tom Cruise entregat.

M'assec a la sala. La primera imatge: una noia del més pur estil americà que ja podria ser Hayden Pannette o la de la sèrie Jonas, que tota mona, es posa a un autocar. De sobte comença a cantar. Del res, sorgeix tota la resta de la gent de l'autocar que també canten. L'autocar sencer canta una cançó. HORROR. Rock of ages és un musical.

Així doncs, des d'aquí aviso, veieu el que veieu, que no us enganyin: Rock of ages és un musical, un MUSICAL de Broadway adaptat a la gran pantalla, i no un musical de l'estil de Hairpray (del qual és el mateix director) o Mamma Mia, no... del rollo entre 40 el musical, Cop de Rock, i aquestes coses: musicals que se les empesquen per embotir cançons famoses (en aquest cas de rock) amb una història més que mastegada i gens, gens, gens creativa. El Tom Cruise, per això, té la seva gràcia.

La pel·lícula està plena de famosos: Catherine Zeta Jones, Paul Giamatti, Russel Brand, Alec Baldwin, i aquest rocker Tom Cruise, però res, és només fum, perquè el musical té tan poca consistència com a història que penso que els actors només han triat fer-la per cantar, ballar i divertir-se una estona. Que potser Rock of Ages està bé per entretenir-se, però la meva cara d'horror quan vaig descobrir que era un musical va ser espectacular. I encara va ser pitjor quan vaig descobrir que efectivament, era un musical de Broadway: pocs escenaris, situacions encadenades de manera tan falsa que es veu, personatges més plans que un full, bé.... una historieta que fa pena, és llarga, hi ha moltes moltes i moltes cançons, a més, amb segurament, dos minuts de diferencia per posar més cançons i menys història que té menys qualitat que la de 40 el musical. Uns decorats dignes de Corazonada, la estracanada de musical cutre salchichero de Coppola, que no fa més que recordar-me Rock Of Ages.

Resum: Una noia que va a una gran ciutat per triomfar en el rock. Treballa a un bareto ple de concerts. Coneix a un noi que també vol ser estrella de rock. Enmig de la funció apareix Tom Cruise, alias Stacey Jaxxx. Això és potser, el més "imprescindible".

El que se salva, a part d'un Tom Cruise divertit: que cada cop que surt a la pantalla, doncs si, és graciós, diu filosofades, però també és més pla que un full, són les cançons triades. A part d'una de les de Tom Cruise, Dead or Alive, bastant potent i realment de Bon Jovi, l'únic que em va animar va ser escoltar cançons que em sabia gràcies a Glee, una sèrie amb molts números musicals, però amb història i personatges.... deu ser perquè és per a la tele, i això pel teatre. Que potser al teatre impressiona la posada en escena, però al cinema... què voleu que us digui.

Tot i així quan ho vaig passar millor va ser al final, que sola a la sala, vaig poder cantar a tot Pulmó amb la meva germana, Don't Stop Believing, gràcies a que Glee l'ha fet molt famosa.

Que Ryan Murphy va voler aprofitar el tirón de Rock of Ages quan va fer glee és indiscutible, però al cinema, aquest tirón no ha sigut tal. Només puc dir que si Rock of Ages ha pogut arribar al nostre pais (on s'estrenarà el mes que ve) i sortir endavant, no puc no plantejar-me fer una versió de Cop de Rock per al cinema català. El seu públic tindrà. I si no tinc Tom Cruise... doncs bé podré agafar Roger Coma, o un d'aquests que tiri...

Aquí us deixo el tràiler i a decisió vostre, però sobretot recordeu. Res de seriositat. Musical de Broadway. Fans de Tom Cruise, dels musicals macarronics, i de les cançons rock: aneu. Els altres? Doncs que voleu que us digui... de moment, anar al cinema és més econòmic que comprar-se una entrada de 40 el musical...

El tràiler ja dóna pistes... Mireu-lo!!!!!

(No) Tengo (tantas) Ganas de Tí

Si el llibre ja no té un bon material, la pel·lícula, pocs miracles pot fer.

Efectivament, això és el que ha passat amb Tengo ganas de ti, la segona part de 3 metros del cielo, una pel·lícula que, no tinc por de dir, que em va agradar molt quan la vaig veure, ja que podeu llegir una crítica bastant favorable en el meu mateix bloc.

Ja quan vaig llegir Tengo ganas de ti vaig haver de fer un esforç titànic. 3 metros sobre el cielo el vaig llegir en un mes. Tengo ganas de ti gairebé no l'acabo. El vaig acabar per pena. És un llibre bastant pèssim, desequilibrat i amb uns personatges avorrits. Situacions increibles. I sobretot, una narració massa forçada unipersonal de l'Step. En definitiva, el llibre va ser carregós i el material no era bo. Feia falta un miracle perquè el nostre rei midas espanyol, Fernando González Molina, fes d'aquesta segona part una obra superior a la primera.

El resultat: A milles de la primera. Tot i així, i per ser justos, la pel·lícula en aquest cas, s'allunya una mica del material del llibre, sobretot en el final, i es fa una mica superior a aquest, encara que el segueix tant que clar, es veu molt dolenta al costat de la seva predecesora.

Però no odiis a la pel·lícula. Prou de crítiques, perquè les crítiques han d'anar a un llibre pèssim i una pel·lícula, que amb un material d'entrada poc atractiu, han volgut donar alguna cosa més.

Com a fan de Moccia i tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti la vaig anar a veure ja no esperant gran cosa, però amb ilusió.

La pel·lícula explica la història de Hache, que, després de dos anys d'estar a Londres, torna a Barcelona pensant que per fi ha oblidat a Babi. Però el fantasma del passat el traeix, i la imatge de la riallera Babi es posa entremig dels seus records. Ni el seu amic mort, Pollo, ni Katina, ni tan sols la seva nova xurri, una noia molt tira' pa lante, i amb mola iniciativa, Gin, fan que aquest fantasma desapareixi. La única opció: matar-lo. Com? Parlant amb Babi d'un cop per tots.

Mario Casas torna a donar el pego amb el paper d'Hache, un paper que li va que ni pintat. Peses, cara de tipo duro, és el que fa millor aquest actoret idol de nenes. Les dues noies també donen el millor de si: Maria Valverde, que ja estava molt bé en la primera entrega, torna de manera més adulta en aquesta segona, fent d'una Babi molt més cabrona. Per altra banda, Clara Lago ens demostra una Gin que bé si no val per cantar: Ho sento, però no, que no canti més, siusplau. Ni té un cos d'infart: On són els seus pits? Sí que mostra la duresa del personatge i aquest marimachismo que li fa falta. La resta d'actors més secundaris, ho fan prou bé, amb el chino i la seva veu, etc. Però el que si que no em trago és el roc del super3. Ho sento però tu no, Roc, tu no.

La pel·lícula ensenya més cuixa que la primera, però torno a destacar que González Molina no abusa de cos, i Mario Casas, encara que a vegades surt sense samarreta, no es passa la pel·lícula lluint, o al menys, no em va donar aquesta sensació. Un altre cop, Molina demostra que no tot és ensenyar, i ens dosifica aquestes imatges pujades de to.

La música torna a ser un bon punt, encara que aquesta vegada passa més desaparcebuda. Altra cop, l'escena de la discoteca, que a part, té uns colors molt vistosos i una bona posada en escena, i la d'amor, són les que tenen una música més destacable. Les cançons de Clara Lago, per altra banda, són insofribles.

I per acabar amb aquesta crítica torno a dir que el director també demostra que altra cop, cap al final de la pel·lícula, el muntatge és destacable i resultón, però ja està vist. I és que desgraciadament, com Hache, en aquesta pel·lícula s'hi compten uns quants dejavus.

Així doncs, i per acabar amb Tengo Ganas de Ti, aquesta és una pel·lícula que busca la taquilla i encara que té bones intencions queda lluny de la primera sent repetitiva, amb masses altibaixos dramàtics, i sobretot, dolenta per culpa de seguir un llibre que va avorrir soberanament a més d'un centenar de fans de Moccia.

El moment del clauer, per això, no deixa de ser maco i romàntic.

Tràilers i fotos a baix!

 

La imaginació de Wes Anderson no té límits: Moonrise Kingdom

La setmana passada per fi vaig veure Moonrise Kingdom després d'una dura llarga setmana d'espera. Mentre tots els mitjans feien crítiques de Moonrise Kingdom dient que era gairebé el millor que havia fet Wes Anderson jo estava a casa, estudiant, preparant examens, fent treballs de la universitat... en definitiva, un treball que feia que ansiés cada cop més veure aquesta suposada meravella i per fi, el dia de la revetlla de Sant Joan, amb gairebé tot acabat, vaig treure temps per anar a veure MOONRISE KINGDOM, la terra promesa.
 

Des d'aquí us parla una fan empedernida de Wes Anderson que des de que als 16 anys va anar al cinema a veure Viaje a Darjeeling només empesa pel seu instint i que va obligar, amb 17 anys a la seva família a acompanyar-la a veure Fantastic Mister Fox, una de les millors pel·lícules que he vist amb música de la nuit americaine, i un stop motion impressionant, va estar esperant la nova incursió d'aquest director de personalitat arrolladora al cinema.
 

El resultat ha trigat a arribar però per fi el tenim entre nosaltres: Moonrise Kingdom. La nova raresa de Wes Anderson on es concetra tot el millor d'ell i tot el seu món que tan agrada als seus fans i tan fascina a tothom.
 

Una fotografia que es basa en colors molt saturats i molt càlids, i en aquest cas molt estiuencs. Colors molt terrosos amb taronges, grocs i marrons clars, molt potents que il·luminen la pantalla, i en aquest cas, l'omplen amb uns crèdits inicials impactants que a més, porta amanida la música de Purcell que ja va demostrar la seva solvencia al ser utilitzada també per una pel·lícula mítica com La Naranja Mecánica.

Però no ens desviessim.
 

Moonrise Kingdom és una pel·lícula protagonitzada per a dos nens debutants que realment ofereixen una interpretació extraordinaria, i que a més, compta amb un plantell d'actors que està ple d'amics del director i habituals del seu cinema: Des de Bill Murray, sempre present, fins a Jason Swatchman, i a més, amb incorporacions que són molt d'agrair com Edward Norton. Mai he sigut fan del seu treball però aquí ofereix un paper molt divertit i simpàtic, típic típic Anderson gairebé.

La història també és una reivindicació de la personalitat d'Anderson. Una història de cerca, superació i creixement. De deixar la infància. L'únic que la diferencia és que aquí els protagonistes són nens, però al contrari que altres personatges més adults, no tenen dubtes. Saben clarament el que volen i són molt segurs. és per això que aquesta història de dos nens que s'enamoren, un d'ells boy scout, i amb un gran aire vintage, resulta tan atractiva, sobretot pels adults. Els nens saben que volen mentre els adults estan fets un embolic, com els tres germans de Viaje a Darjeling o tota la fila d'adults que desfilen per aquesta nova aventura Andersoniana.
 

Com hem dit, des dels crèdits ens endinsem a un món on l'imaginació és la reina. On hi ha plans extraordinaris, idees increibles, alucinants. Des de la casa a dalt de l'abre fins els plans de la noia amb els prismàtics. Tot és un exercici estètic preciosista però amb marca d'una casa molt ben afincada. Cada pla respira Wes Anderson ja sigui pels colors, l'enquadrament o la música que aquesta vegada, torna a ser perfecte de la mà de Desplat i clàssics com Le temps de l'amour de Françoise Hardy.

Moonrise Kingdom, és una gran pel·lícula que potser no m'ha tocat tan al cor com ho van fer les dues primeres que vaig veure d'Anderson però que encara perdura en la memòria i que considero una de les millors pel·lícules que he vist en el que portem d'any, i m'alegro que el film sigués seleccionat per obrir el festival de Cannes.
 

La imaginació de Wes bé mereix ja un reconeixement. I el mereix aviat. Ja que ves a saber quan ens tocarà esperar per a poder provar la seva nova joia, si és que n'aconsegueix un altre.

Moonrise Kingdom, en definitiva, és el millor que podem trobar ara mateix a la cartellera i una molt bona manera de començar un estiu cinèfil.
 

Que el vintage, els anys 60 i Hardy es tornin molt populars aquest estiu i que la pel·lícula no s'apagui i segueixi molt de temps viva entre nosaltres.

A continuació una fotografia del film més el tràiler, que ja és de per si, amb la música i els plans que tria, una obra d'art.

Les 5 pel·lícules del 2012

Estan amb treballs de la universitat, cada cop més durs, i gairebé sense temps d'escriure entrades en aquest blog, aquí va una entrada llarga i treballada, en la qual parlaré de les 5 pel·lícules, que, en un temps comprès de 1 de gener del 2012 fins a l'abril del 2012, m'han agradat més i he trobat explèndides. He de dir, que, un cop acabat examens i amb l'apropament de l'estiu, podré fer moltes més entrades en aquest blog parlant de pel·lícules com Tengo ganas de Ti o Moonrise Kingdom, per exemple. Tot i així, parlant un altre cop d'aquestes 5 grans pel·lícules que vaig veure als inicis del 2012, la llista queda així:

- 1. SHAME

- 2. HUGO

- 3. DRIVE

- 4. EL TOPO

- 5. LOS IDUS DE MARZO

SHAME.

Shame és, i segurament dificilment serà superada, la millor pel·lícula que he vist en el que portem d'any. Dirigida per l'anglès Steve McQueen i protagonitzada per un dels millors actors actuals que aquí fa, clarament, el que podria ser el paper de la seva vida, Michael Fassbender, Shame és una pel·lícula que tot i que vaig veure al febrer, encara la tinc recent com si l'hagués vista ahir. Punyent, dura... quan la veia al cinema recordo que deia: no és per tant, no és per tant, i després, nits sense poder conciliar bé la son, rememorant i reconstruint tota la pel·lícula de principi a final intentant entendre, intentant comprendre. No, la pel·lícula no té moltes escenes sexuals molt pujades de tot, i s'ha acabat, això és el de menys, gairebé. La duresa recau en el que no es veu, en l'angoixa invisible que constantment tormenta a Brandon, el personatge de Michael Fassbender.

La pel·lícula tracta del dia a dia d'un Adicte Sexual, com podria tractar el dia a dia d'un adicte al treball. Un home que porta una vida clarament desequilibrada, des de fora, i problemàtica, però de la que ell no sembla adonar-se. No obstant, la seva germana irromp un dia a la seva vida, i és aleshores, quan Brandon s'adona del seu veritable problema i amb totes les seves forces l'intenta solucionar, però, és una roda que cada cop es fa més gran, i cada cop el portarà a situacions més extremes. Brandon és com aquest cargol, que avança una passa i n'endarrereix quatre, i el destí final és l'infern, un infern que és una pressó, que ell mateix s'ha construit.

Dura, freda, distant... una pel·lícula crua, si més no, necessària. Lenta, no passa gaire cosa, però realment, en passa molta. Violencia visual? Potser al moment en que Fassbender mira directament a càmera, aquells ulls, aquella compasió per l'home atrapat... quina sensació més intensa en una mirada, una mirada absolutament realista... Un film que encara recordo amb un calfred.

La música és estupenda, sobretot, amb la música clàssica de Bach i està molt ben dirigida, amb plans molt bons, escenes punyets, gens de relleno (encara que la conversa al restaurant en pla fixe acaba sent monotona) i sobretot, un munt d'escenes que quedaran en el record. L'altra dia em van preguntar quina era la sequencia de cine d'aquest any que més recordava. La meva resposta: Michael Fassbender, corrent, escoltant Bach amb l'Ipod, pels solitaris carrers de Nova York escapant-se del seu pis i de la seva adicció.

IMPRESCINDIBLE

Per cert, al no ser nominada ni als Oscars i només ser vista a festivals com Venecia o premis com els BAFTA es fa evident per mi quines són les convocatories on es té en conte la vàlua del contingut abans que tot.

HUGO.

Si hagués de triar, la segona seria HUGO. La invención de Hugo, que de l'emoció em va fer plorar durant la meitat de la pel·lícula. Meliès, Scorsese, l'inici del cinema... massa idílic, massa bonic, massa nostalgia... vaig caure... però m'alegra haver-ho fet. Va ser un símbol de... si.... és el que necessito fer... és realment el que vull fer... pel·lícules, com Meliès, pel·lícules com Scorsese, pel·lícules... i Hugo m'ho va fer veure i per això considero que és una gran pel·lícula. Primer, perquè el director és Martin Scorses i amb això ja és té molt de guanyat: Martin, geni entre genis, amb la seva impecable Goodfellas i Casino, i ara, amb aquesta que encara que és de crios, és perfecta. Martin, un americà que fa grans pel·lícules i del qual en sóc molt fan. A més, la gent que sortia a la pel·lícula bé també es mereix el meu reconeixment: Assa Buterfield, que des que el vaig veure a El niño del pijamas a rayas vaig augurar que tindria un futur prometedor. Ulls blaus, penetrats i grans, dots molt evidents per a la interpretació, i una fasomia de nen que fa el que vol, però que és tendre i encantador...independent i dependent... m'alegro que el triessin, realment. La Chloe Grace Moretz, també és molt bona elecció al igual que tot el repartiment adults des de Sacha Baron Coen, innoblidable AliG, a Ben Kingley!

Hugo explica la història d'un noi que al París dels anys 30 viu en el rellotge d'una estació, des d'on veu tot el que passa. Un dia parla amb un vell cascarrabies d'una botiga de joguines. No sap que és el gran cineasta Meliès! Alhora coneix a una noia que l'ajudarà a descobrir un misteri sobre el seu pare, i sense saber-ho, sobre el cinema.

Hugo és meravellosa, banda sonora impecable, una primera escena impactant, un final de llagrimeta... tot perfecte però destaco clarament el 3D.

Des de sempre, m0he posicionat molt en contra del 3D en el cinema: escurabutxaques sense pietat, que et fa pagar dos euros de més, per veure, encara que pitjor que en 2d una pel·lícula de tres al quarto. Hugo és la excepció. És un 3D conscient i molt ben utilitzat que recomano a tothom. Per fi ens ha arribat un director amb el prou cervell per veure el real potencial del 3D i elebar la pel·lícula a un nou nivell al veure-la així. Per això, també Hugo entra en el podi de les millors que he vist aquest any, una pel·lícula que realment, em va emocionar molt.

DRIVE.

Com no, Drive havia de ser la tercera en aquest podi. Una pel·lícula extraordinaria, que vaig veure pensant moltes coses. Primer la volia veure a Sitges, en tenia moltes ganes, després van dir que era violenta i em vaig retirar, i després vaig decidir arriscar-me i vaig sortir guanyant. Les escenes violentes, però, són molt violentes. La resta de la pel·lícula, pel meu gust, una meravella. La primera escena, ja presagia com anirà la resta de la pel·lícula: La nit, la solitud, un conductor molt silenciós, una xaqueta daurada, una ràdio en marxa, el silenci i la pausa... i un record a Godard i a les pelis més rares dels 80 que ja deixa entreveure que Drive no és A todo gas 4 per exemple.

Dirigida per un director suec del qual ara no en recordo el nom perquè és molt estrany, i protagonitzada per un hermètic Ryan Gosling, però alhora, molt convincent en el seu paper de paio dur (Ell i Fassbender són les promeses del cinema de qualitat), i amb el suport de Carrey Mulligan, també present a Shame, amb la qual cosa es converteix en una gran actriu i la noia amb més sort del planeta compartint pantalla amb els dos homes de l'any, Drive és una joia de només una hora i mitja, molt ben feta, amb una música molt dels 80, un color molt lúgubre, molts espais tancats, com l'escena de l'assencor, i una aura estranya però que la fa molt interessant.

Drive, proposta del més cinèfils, és realment, un bon film, que, com Shame, ha passat desaparcebut pels Oscars, però no pels festivals ni els BAFTA  que es van atrevir a nominar-la a millor pel·lícula. Es torna a confirmar la tesi: Aquests són els que saben. Drive ho val. Tothom la recorda avui en dia (surt molt a conversa amb els meus amics cinèfils) i per justícia havia de ser la tercera en el podi.

EL TOPO.

La quarta... el topo, de Thomas Alfredson i més anglesa que qualsevol pel·lícula. El topo, freda, calculada, horrorosament lenta... però impecable. Tan en el terreny formal: aquells espais tancats, aquell joc amb els vidres, aquella música d'espies... Com en el de la història: economia, amb dos imatges ja saps el que et vol explicar, encara que dubtosa en alguns temes espinosos com les suposades sexualitats d'alguns personatges. Busquem el topo, i el trobem. Pel camí, escenes trencadores, com la de la conversa de l'Smiley, o la del jove Peter, Benedict Cumberbatch, intentant pujar a un nivell superior a buscar un paper pel seu jefe... El topo és una pel·lícula amb molta precisió, i molt british.

Una plantilla d'actors gairebé insuperable: Un Gary Oldman exelent, un sempre correcte Colin Firth, un sorprenent Benedict Cumberbatch, que amb Sherlock fa tota una obra d'art, Mark Strong... un repartiment completisim i molt anglès per una pel·lícula que ens manté en tensió, encara que és lenta, pesada a vegades de seguir... és sacrificada, i es necessita atenció total en tota escena per a no perdre's res de res de la història. Un segon desconectat i ja estàs fora. Tot i així, una pel·lícula molt interessant que va emportar-se el Bafta a millor pel·lícula anglesa. I adventencia: potser veurem una nova incursió cinematogràfica de l'Smiley si aquesta acaba de cuallar. Temps al temps.





LOS IDUS DE MARZO.

Per fi arriben a Los idus de Marzo, la última de les pel·lícules que s'ha colat a la llista. George Clooney no va acabar de convèncer amb Los descendientes, però los Idus de marzo és realment impecable, i amb això demostro que Clooney aconsegueix treure el millor de si mateix en la direcció i no en la interpretació. No és que el seu paper a los Idus de Marzo sigui dolent... al contrari, és un paper digne de admirar i molt molt ben portat, però, pel que he pogut observar, quan a Clooney el captiva un guió, prefereix portar-lo en la direcció, mentre que en el camp de la interpretació n'agafa d'altres que no el concernin tan. Los idus de Marzo, sobre els entrellats d'una campanya política, és una pel·lícula plena de tensions, que ens fa obrir els ulls, i ens ensenya moltes coses, encara que de segur, que moltes no són certes, sobre aquest món que tenim tan vetat. Té unes interpretacions extraordinaries, per part de Clooney, i sobretot, de Ryan Gosling, que en un paper bastant contrari al de Drive, també aconsegueix la molt bona nota. i és una pel·lícula que juga amb els clàssics: hauria colat al Hollywood dels anys 40, però que és molt bona. Queda a la memòria, la música d'Alexandre Desplat és molt interesant, com tota la que fa, molt de campanya, i la pel·lícula ens preten acostar al món interior polític, això si, sense posicionar-nos a cap bandol. Tot i així, aquest acostament ja s'agraeix, i la direcció d'actors i decorats és tan impecable, alhora que la història té punts molt àlgids: moments conversacionals Gosling-Clooney que gelen la sang, i el moment final, amb Gosling que clarament, ha canviat, a madurat, que es mereixia estar en aquest ranquing.

Los idus de Marzo explica la típica història de maduració: al bo que el prenen per tonto i acaba aprenent a base de cops a ser tan cabrón com els altres cabrons. Però està molt ben explicat, i que també aconseguis poca nominacions als Oscars ens acaba confirmant: Els Oscars no són el que valora la qualitat, sinó, la que fa una campanya més forta.

Sense voler tirar pedres a les teulades agenes, diré una dada alarmant: en tres dies, Jean Dujardin va asistir a més de 20 festes de Hollywood per fer notar la seva presència. Veredicte: Oscar al canto i The Artist per tot arreu, però no ens possesim en Dujardin, que realment, se'l mereixia. (Si no hi ha Fassbender ni Gosling, que hi farem....)

I amb el podi fet, en el blog començaré a fer entrades particulars de diverses pel·lícules, com Moonrise Kingdom, segurament, la primera seleccionada per parlar-ne.

Les 5 pel·lícules del 2011

Després de tant sense poder comentar pel·lícules detingudament, he volgut fer un rànquing, explicant quines han sigut les 5 pel·lícules que vaig veure entre Octubre i finals de Desembre del 2011 i que em van agradar i interressar més. El rànquing, fet de forma en que, les primeres pel·lícules que recordo són les que més m'han marcat, consta doncs, de les 5 que he trobat més interessant aquest 2011. Un altra dia, faré una segona part en la que parlaré de les 5 pel·lícules del 2012 que de moment m'han marcat més, comprenent des del gener fins a l'abril. Aquesta revisió és més, molt més important que altres, ja que després de tants mesos després de veure-les, es percep què és el que queda d'aquestes pel·licules i el que les ha fet importants per arrelar-se a la memoria.

El rànquing, doncs, d'aquesta primera part ha quedat així

1- UN MÉTODO PELIGROSO

2- THE ARTIST

3- MELANCHOLIA

4- ANOTHER YEAR

5- JANE EYRE

1.Un método peligroso. Un método peligroso és la nova pel·lícula de David Cronenberg protagonitzada per Viggo Mortensen, Michael Fassbender i Keira Knightley. La pel·lícula explica les peripècies del doctor Jung, com coneix a Sabina Spielrein, com prova els seus mètodes amb ella, com els dos experimenten amb el sexe, el masoquisme, i com més tard, Jung coneix al seu ídol, el doctor Freud, com els dos parlen, comparteixen idees, cartes, com després Freud i Spielrein segueixen en contacte, i finalment, com els tres acaben separant els seus camins establint-se en tres branques diferents de la psicoanalsis. En definitva, Un método peligroso explica una història apassionant, amb un llenguatge senzill i entenedor que et fa que al sortir del cinema et vulguis possar a llegir tot el que puguis sobre aquests dos psicòlegs. Només he de dir, que vaig veure una entrevista de Jung després de la pel·lícula. És un film que crea interes, que enganxa a l'espectador i que conté unes interpretacions brillants, que bé si han estat passades per alt a l'acadèmia aquí reivindicarem: Gran Michael Fassbender, o gran actor entre els que hi hagi, gran Keira Knightley, creible en un paper dificilissim i sobreto, gran Viggo Mortensen, sempre solvent en els seus papers. És una pel·lícula que és un gran Cronenberg, diferent, no tan violent com a les seves predecesores com Una historia de violencia, però, és que aquí se'ns presenta una altra violencia, molt més latent; com si Cronenberg hagués volgut passar a descobrir el perquè d'aquesta violencia humana, psicoanalitzanta.

Un método peligroso és una pel·lícula d'època que impacta, que ha estat ignorada a festivals i premis, i que es mereix el primer lloc del Rànquing, ja que, un dia a lasse se'ns va preguntar quina era la pel·lícula que ens havia agradat més l'any 2011, vaig dir, la primera que se'm v passar pel cap, i aquesta va ser Un método peligroso, amb la qual cosa, és una pel·lícula que ronda i ronda pel cap, i que està molt ben lograda.

2. The Artist. The Artist és aquella pel·lícula muda, francesa, i en blanc i negre que aquest any s'ha omplert les butxaques d'òscars. És una pel·lícula francesa dirigida pel desconegut Michel Hazanavicius i protagonitzada per Jean Dujardin i Berénice Béjo i que explica les peripècies d'aquest gran actor del cinema mut, George Valentin, que veu com el seu món s'esborra amb l'arribada del cinema sonor i que incapaç d'adaptar-se en aquest, s'enfonsa cada cop més, i només podrà ser ajudat pel seu xòfer o la Peppy Miller, una fanàtica d'ell convertida en diva del cinema sonor. Jo vaig anar a veure the artist just el dia de la seva estrena, bé o recordo, perquè des de que en vaig saber d'ella al festival de Cannes m'havien agafat ganes de veure-la i ja havia perdut moltes oportunitats. Primer, al festival de sitges, després a unes sesions especials dels renoir... així que quan perfi es va estrenar en sales no m'ho vaig pensar ni un moment i vaig anar a veure-la. The artist la vaig trobar entretinguda, interessant, convincent com a pel·lícula muda de finals dels 20 i sobretot, perfectament equipada perque un espectador del segle XXI que mai hagi vist una pel·lícula muda la trobi amena. La pel·lícula contempla totes les emocions, té un Jean Dujardin explèndid, i una planificació magnífica, per passar com a film d'època. L'aparició esporàdica de Malcolm McDowell la vaig trobar brillant, ja que sóc una gran fan de La naranja mecánica, però tot i així no us vull enganyar, no la vaig trobar una pel·lícula perfecta: primer, per la música, que l'esperava diferent, i a sobre, crec que aquest Hermann de Vértigo no pinta gairebé res allà, i l'altra, el final. Estava més que satisfeta amb The Artist quan, al arribar al final tot es va descolocar... No vull fer Spoliers, però calia un final taaaaaaaan feliç i tan poc verosímil... en definitiva, un final taaaaaaan hollywood??? La resposta deu ser que si, doncs, i que si vols fer una pel·lícula com si fos antiga, ho has de fer fins al final. Tot i així, que la pel·lícula hagi guanyat els seus oscars no em sembla gens malament.

3. Melancholia. Anem al pol oposat. Melancholia. Macropel·lícula de Lars Von Trier, director suec, pare del dogma, cineasta experimental. Melancholia, també l'esperava fervenment des de Cannes i Sitges, i quan es va estrenar, no vaig dubtar en anar-la a veure. Comencem pel començament. De què va Melancholia? és un díptic amb una primera part depressiva sobre un casament d'una noia que esta molt malalta psicologicament i feta un embolic, i una segona part, més espiritual però alhora, pacificadora i trista, on les dues noies protagonistes, que no són altres que Charlotte Gainsbourg i Kristen Dunts, veuen aproximar el planeta Melancholia sobre el nostre, el que farà acabar amb el món tal com el coneixem. Melancholia comença amb un pròleg molt oníric que em va fer esgarrifar... Estava davant d'un nou árbol de la vida?????? Era possible això en el misteriós Lars??????? Per sort, després de la fi d'aquest pròleg i l'inici de la pel·lícula ja es veu clara la diferència. Melancholia és una cosa, el árbol de la vida, un altre. I aquí, sentint-ho molt, m'he de declarar molt més fanàtica de Melancholia i de la pel·lícula de Von Trier que no pas de l'estracanada de Malick, que fins i tot va aconseguir nominacions als Oscar, mentre melancholia es podria en l'oblit juntament amb Shame i Drive. Melancholia té un aire documentalista amb el Dogma característic de Von Trier i que mareja als poc acostumats, però fascina als seus múltiples seguidors: és gairebe una realitat tangible, que es pot tocar. Les interpretacions de Kristen i Charlotte són també molt bones, les dues parts separades pel fons negre i la diferència de tonalitats, la primera groga, malaltissa i la segona blava, crepuscular... Melancholia és una obra mestra de Von Trier que ha estat amagada per culpa de l'escàndol de Cannes. La música de Wagner i el final apoteòsic no fan més que demostrar que Melancholia és una pel·lícula que val molt, i potser, una de les més poètiques alhora que de les més brutes (en el bon sentit) que Lars ha fet en tota la seva carrera.

4. Another Year. La nova pel·lícula del director anglès Mike Leigh. Un director que sempre intenta acostar-se a la realitat, que és un fanàtic declarat de la nouvelle vague, especialment de Truffaut i Godard, i que fa un cinema molt molt anglès que pot tenir influències fins i tot, i és molt dir, del Free Cinema.

Another Year és una pel·lícula que explica, a través d'un any, estació per estació la vida d'una familia anglesa de classe mitja, un matrimoni ja gran molt positiu que va veient com per la seva vida transcorren totes les patètiques vides dels seus amics mentre ells i el seu fill sempre veuen el costat positiu de la vida. La pel·lícula, amb actuacions molt bones on destaca l'actor Jim Broadbent, un dels talents britànics, i que ha sortit des de Harry Potter fins al diario de Brigit Jones, és una pel·lícula una mica irregular però agradable. Comença amb una primavera una mica insulsa, però quan la pel·lícula s'endinsa en l'estiu i la tardor, es torna càlida i molt agradable. Els personatges tenen una vitalitat increible i Mike Leigh fa passar-nos una bona estona mostrant escenes totalment reals, amb personatges molt optimistes junt a personatges, ja grans, que han tingut una vida desgraciada i que finalment, els toca bregar amb el que poden. El final amb l'hivern, però, ja torna a ser més engelat, amb la mort com a element principal, i això és el que deixa al espectador un mal gust a la boca, però analitzant-la en la seva totalitat, la pel·lícula té molta vitalitat, molta alegria, i és sobretot, molt anglesa, però també molt humana. Mike Leigh es demostra amb plena forma, i la pel·lícula, passada també d'estrangis per diversos festivals com el de Cannes té molt que oferir als espectadors. Definitivament una petita gran pel·lícula.

5. Jane Eyre. Finalment, Jane Eyre també ha entrat en el ranquing de les millors pel·lícules del final del 2011. Una pel·lícula del director multicultural Fukunaga que adapta per enèsima vegada la novel·la victoriana de Jane Eyre i que es fa de forma molt poluta i delicada, totalment, com un heritage drama anglès molt cuidat i protagonitzat per la creme de la creme anglesa. Començant per l'esplèndida Jane Eyre que està interpretada per Mia Wasikowska, una gran actriu de gran talent, i que sent tan jove ja ha demostrat un gran potencial començant amb Alícia i acabant amb aquesta Jane Eyre o actuant a les ordres de Gus Van Sant. Wasikowska ens mostra una Jane Eyre delicada com una flor, com una nina de porcellana, una dona que pot estimar, encara que primer li costa entregar-se, i és tota una heroina. El segon paper més important, però, i el que també destaca és Michael Fassbender, fent de Senyor Rochester i que aquí també ens ofereix una interpretació plena de matissos. Michael Fassbender és un dels actors del moment, un alemany irlandès i que resulta creible tan fent de Magneto com a torturat adicte sexual i que aquí fa un senyor Rochester, profundament enamorat, fosc a vegades, i torturat per un passat que el persegueix. Com ja sabem, Jane Eyre explica la història d'una noia que arriba a una mansió per a fer de mestressa d'una noia jove, i allà es troba amb l'enigmàtic senyor Rochester que s'enamorarà per complet d'ella. Jane Eyre és una pel·lícula delicada, que té les seves coses, estilisticament parlant, com aquesta càmera en mà del inici de Fukunaga, perseguint a Eyre a través de les muntanyes, aquest "remembering" a mitja pel·lícula, i que té un diàleg, extret de la novel·la, exquisit: com la part de: "You think that because I'm cold, but I'm not a machine without feelings" quan la Jane discuteix amb un Rochester enamorat però confús. La pel·lícula té molta poesia i és ideal per tota aquella gent que no ha vist mai una adaptació de la novel·la. És clarament, un exercici estilistic brillant, amb interpretacions absolutament impolutes, i sobretot, un paisatge impressionant i una banda sonora exelent. Punyent, amb violins, de Dario Marianelli, que extreu el sentiment de la història, ofega la música, i és totalment hermosa. En definitiva, una de les pel·lícules que es mereixia estar en el rànquing.

L'Oscar del gran artista francès

Gent! Després de segles sense aparèixer, torno a ser aquí, ja que una data tan senyalada com els Oscars no es podia deixar de ser comentada, així que aquí tornem, al peu del canó després de molt temps ausent per comentar la jugada.

Com un fet sense precedents, aquest any, abans de que es fes la gala dels Oscars havia vist gairebé totes les pel·lícules que optaven als premis més grans: Havia vist The artist, per suposat, Midnight in Paris i The tree of life, comentades per aquí mateix, havia vist Hugo i un llarg etc, així que, aquest any, sabia ben bé a que s'enftrontava cada una d'aquestes pel·lícules.

Per suposat, també havia vist Drive i Shame que són dos grans pel·lícules que no van rebre cap nominació i que per mi, és un fet inaudit i sobretot, intolerable ja que crec que és del millor que s'ha fet aquest any i que els acadèmics les han deixat passar potser perquè les trobaven massa "trangressores" quan Drive té la estructura de conte de fades, i Shame segurament, ha estat "oblidada" perquè en Fassbender i surt despullat... espera, que¿? des de quan això és una raó de pes? El mateix ha passat amb Von Trier, que tot i fer la rara Melancholia, res de res, mentre a Malick i el macro Arbol de la Vida, inferior a la del danés, si que ha sigut considerada...

Bé, però, anem al que interessa, als premiats.

Comencem amb millor pel·lícula: The artist... perdoneu, però em sembla a mi que aquest estava més que cantat... li donava una ínfima possibilitat a los descendientes, però, gairebé, res. Només després de veure la invención de Hugo vaig ser capaç de veure un possible rival que pogués treure-li el premi a The artist, una pel·lícula que emocionava, que era com la revolució del cinema mirant-lo des de l'antiguitat, agafar el pasat i veure que hi ha un futur, un renéixer del cinema, a partir del 3D. The artist, era bastant el contrari, es veia que el cinema actual no tenia gaire i que recorre al passat el faria resorgir, aixì doncs, són dos pel·lícules contradictories, futur i passat en una mateixa època. La vencedora, la que ha agradat és The artist, i realment, és una pel·lícula que s'arrisca, que és diferent a tot, i que em va agradar molt quan la vaig veure i que, perquè no, encara que ho ha guanyat tot i ja estem una mica cansats d'ella, és una gran pel·lícula que aixpo si, pot anar de francesa tot el que vulgui, que està més americaneitzada que una altra cosa.

Director: Michel Hazanavicius. A veure, que The Artist guanyi a la millor pel·lícula és una cosa, i no em sembla gens malament, perquè, juntament amb Hugo, era la que més ho mereixia, però això del director si que me huele un poco a la xamusquina... segur que a Malick i a Allen no els hi donaven perquè no es dignen a presentar-se, i Alexander Payne, com que encara no està gaire reputat en "el cercle dels Oscars com a direcor" però en Hazanavicius? Si l'any passat ja va pasar amb Tom Hooper passant-li la mà per la cara a David Fincher, per mi un gran director, que aquest any Hazanavicius, conegut gairebé a casa seva, li pasi a Scoresese que ha fet el treball més espectacular que he vist amb 3D i que ha fet la pel·lícula amb més amor i amor al cinema que he vist mai, deixant-se a ell mateix en ella, no trobo gaire acertat donar-li el premi al novell i deixar al gran director sense premi. Scorsese se'l mereixia més.

Actor principal: Jean Dujardin. En una categoria on no estaven nominats Ryan Gosling ni Michael Fassbender, grans artistes d'aquest any, Jean Dujardin ho tenia més fàcil. Ni George Clooney, que ja rebrà noves nominacions, tots tranquils, ni Gary Oldman, que tot i estar bé al Topo, tampoc li farem la ola, ni Brad Pitt, en Jean Dujardin, realment, feia una interpretació exelent d'aquell actor inventat de cinema mut George Valentin, que colaba com una reencarnació de Douglas Fairbanks i que a la pel·lícula ho feia totalment creible. Que en Jean guanyés era cantat també, però molt merescut, i sempre amb aquell somriure tan sincer.

Actriu principal. Meryl Streep. No he vist la dama de hierro però tothom diu que està estupenda així que amen. Segur que Michelle Williams també ho feia molt bé. Rooney Mara la clava fent de Lisbeth però al ser tan jove i nomñes amb un paper important a les esquenes era impossible i l'Albert Nobbs de Gleen Close a pocs havia convensut, així que Meryl, si diuen que ho fas bé, doncs endavant, tu que sempre ho fas bé, i com diria el Cam de modern Family: Meryl Streep podria hacer de Batman i seguiría estando fabulosa, es la perfección en persona.

Actor i actriu secundaris: Christopher Plummer i Octavia Spencer. Plummer de 82 anys s'ho tenia més que merescut, per carrera, ja que no para d'estrenar pel·lícules, i per pel·lícula, realment està molt entranyable a Beginners petita pel·lícula oblidada en totes les altres categories, i Octavia Spencer, curtida de secundaria a sèries com Los magos de Waverly Place es veu que aquí fa una gran actuació, com no la he vist, no puc jutjar, però segur que ho mereixia més que cap altre, inclosa Berenice Béjo.

De les altres categories ja poc a dir: guió per Woody Allen de Midnight in Paris el trobo molt acertat, l'altra tipus de guió por los descendientes també, i la música, per The artist també em grinyola, preferiria que hagués guanyat o Howard Shore amb Hugo o el nostre senyor Iglesias amb el Topo o moltes altres que no han estat nominades com la bso de un método peligroso, també de Shore i explèndida.

Per la resta poc més, poc Hugo i molt The artist, i tot i així un the artist massa poc afransessat i massa americaneitzat! Que comenci la veritable revolució europea!

 

PD. En Jean Dujardin sleeping és molt gran