dimarts, 26 de juny del 2012

Les 5 pel·lícules del 2012

Estan amb treballs de la universitat, cada cop més durs, i gairebé sense temps d'escriure entrades en aquest blog, aquí va una entrada llarga i treballada, en la qual parlaré de les 5 pel·lícules, que, en un temps comprès de 1 de gener del 2012 fins a l'abril del 2012, m'han agradat més i he trobat explèndides. He de dir, que, un cop acabat examens i amb l'apropament de l'estiu, podré fer moltes més entrades en aquest blog parlant de pel·lícules com Tengo ganas de Ti o Moonrise Kingdom, per exemple. Tot i així, parlant un altre cop d'aquestes 5 grans pel·lícules que vaig veure als inicis del 2012, la llista queda així:

- 1. SHAME
- 2. HUGO
- 3. DRIVE
- 4. EL TOPO
- 5. LOS IDUS DE MARZO


SHAME.
Shame és, i segurament dificilment serà superada, la millor pel·lícula que he vist en el que portem d'any. Dirigida per l'anglès Steve McQueen i protagonitzada per un dels millors actors actuals que aquí fa, clarament, el que podria ser el paper de la seva vida, Michael Fassbender, Shame és una pel·lícula que tot i que vaig veure al febrer, encara la tinc recent com si l'hagués vista ahir. Punyent, dura... quan la veia al cinema recordo que deia: no és per tant, no és per tant, i després, nits sense poder conciliar bé la son, rememorant i reconstruint tota la pel·lícula de principi a final intentant entendre, intentant comprendre. No, la pel·lícula no té moltes escenes sexuals molt pujades de tot, i s'ha acabat, això és el de menys, gairebé. La duresa recau en el que no es veu, en l'angoixa invisible que constantment tormenta a Brandon, el personatge de Michael Fassbender.
La pel·lícula tracta del dia a dia d'un Adicte Sexual, com podria tractar el dia a dia d'un adicte al treball. Un home que porta una vida clarament desequilibrada, des de fora, i problemàtica, però de la que ell no sembla adonar-se. No obstant, la seva germana irromp un dia a la seva vida, i és aleshores, quan Brandon s'adona del seu veritable problema i amb totes les seves forces l'intenta solucionar, però, és una roda que cada cop es fa més gran, i cada cop el portarà a situacions més extremes. Brandon és com aquest cargol, que avança una passa i n'endarrereix quatre, i el destí final és l'infern, un infern que és una pressó, que ell mateix s'ha construit.
Dura, freda, distant... una pel·lícula crua, si més no, necessària. Lenta, no passa gaire cosa, però realment, en passa molta. Violencia visual? Potser al moment en que Fassbender mira directament a càmera, aquells ulls, aquella compasió per l'home atrapat... quina sensació més intensa en una mirada, una mirada absolutament realista... Un film que encara recordo amb un calfred.
La música és estupenda, sobretot, amb la música clàssica de Bach i està molt ben dirigida, amb plans molt bons, escenes punyets, gens de relleno (encara que la conversa al restaurant en pla fixe acaba sent monotona) i sobretot, un munt d'escenes que quedaran en el record. L'altra dia em van preguntar quina era la sequencia de cine d'aquest any que més recordava. La meva resposta: Michael Fassbender, corrent, escoltant Bach amb l'Ipod, pels solitaris carrers de Nova York escapant-se del seu pis i de la seva adicció.
IMPRESCINDIBLE
Per cert, al no ser nominada ni als Oscars i només ser vista a festivals com Venecia o premis com els BAFTA es fa evident per mi quines són les convocatories on es té en conte la vàlua del contingut abans que tot.

HUGO.
Si hagués de triar, la segona seria HUGO. La invención de Hugo, que de l'emoció em va fer plorar durant la meitat de la pel·lícula. Meliès, Scorsese, l'inici del cinema... massa idílic, massa bonic, massa nostalgia... vaig caure... però m'alegra haver-ho fet. Va ser un símbol de... si.... és el que necessito fer... és realment el que vull fer... pel·lícules, com Meliès, pel·lícules com Scorsese, pel·lícules... i Hugo m'ho va fer veure i per això considero que és una gran pel·lícula. Primer, perquè el director és Martin Scorses i amb això ja és té molt de guanyat: Martin, geni entre genis, amb la seva impecable Goodfellas i Casino, i ara, amb aquesta que encara que és de crios, és perfecta. Martin, un americà que fa grans pel·lícules i del qual en sóc molt fan. A més, la gent que sortia a la pel·lícula bé també es mereix el meu reconeixment: Assa Buterfield, que des que el vaig veure a El niño del pijamas a rayas vaig augurar que tindria un futur prometedor. Ulls blaus, penetrats i grans, dots molt evidents per a la interpretació, i una fasomia de nen que fa el que vol, però que és tendre i encantador...independent i dependent... m'alegro que el triessin, realment. La Chloe Grace Moretz, també és molt bona elecció al igual que tot el repartiment adults des de Sacha Baron Coen, innoblidable AliG, a Ben Kingley!
Hugo explica la història d'un noi que al París dels anys 30 viu en el rellotge d'una estació, des d'on veu tot el que passa. Un dia parla amb un vell cascarrabies d'una botiga de joguines. No sap que és el gran cineasta Meliès! Alhora coneix a una noia que l'ajudarà a descobrir un misteri sobre el seu pare, i sense saber-ho, sobre el cinema.
Hugo és meravellosa, banda sonora impecable, una primera escena impactant, un final de llagrimeta... tot perfecte però destaco clarament el 3D.
Des de sempre, m0he posicionat molt en contra del 3D en el cinema: escurabutxaques sense pietat, que et fa pagar dos euros de més, per veure, encara que pitjor que en 2d una pel·lícula de tres al quarto. Hugo és la excepció. És un 3D conscient i molt ben utilitzat que recomano a tothom. Per fi ens ha arribat un director amb el prou cervell per veure el real potencial del 3D i elebar la pel·lícula a un nou nivell al veure-la així. Per això, també Hugo entra en el podi de les millors que he vist aquest any, una pel·lícula que realment, em va emocionar molt.



DRIVE.
Com no, Drive havia de ser la tercera en aquest podi. Una pel·lícula extraordinaria, que vaig veure pensant moltes coses. Primer la volia veure a Sitges, en tenia moltes ganes, després van dir que era violenta i em vaig retirar, i després vaig decidir arriscar-me i vaig sortir guanyant. Les escenes violentes, però, són molt violentes. La resta de la pel·lícula, pel meu gust, una meravella. La primera escena, ja presagia com anirà la resta de la pel·lícula: La nit, la solitud, un conductor molt silenciós, una xaqueta daurada, una ràdio en marxa, el silenci i la pausa... i un record a Godard i a les pelis més rares dels 80 que ja deixa entreveure que Drive no és A todo gas 4 per exemple.
Dirigida per un director suec del qual ara no en recordo el nom perquè és molt estrany, i protagonitzada per un hermètic Ryan Gosling, però alhora, molt convincent en el seu paper de paio dur (Ell i Fassbender són les promeses del cinema de qualitat), i amb el suport de Carrey Mulligan, també present a Shame, amb la qual cosa es converteix en una gran actriu i la noia amb més sort del planeta compartint pantalla amb els dos homes de l'any, Drive és una joia de només una hora i mitja, molt ben feta, amb una música molt dels 80, un color molt lúgubre, molts espais tancats, com l'escena de l'assencor, i una aura estranya però que la fa molt interessant.
Drive, proposta del més cinèfils, és realment, un bon film, que, com Shame, ha passat desaparcebut pels Oscars, però no pels festivals ni els BAFTA  que es van atrevir a nominar-la a millor pel·lícula. Es torna a confirmar la tesi: Aquests són els que saben. Drive ho val. Tothom la recorda avui en dia (surt molt a conversa amb els meus amics cinèfils) i per justícia havia de ser la tercera en el podi.



EL TOPO.
La quarta... el topo, de Thomas Alfredson i més anglesa que qualsevol pel·lícula. El topo, freda, calculada, horrorosament lenta... però impecable. Tan en el terreny formal: aquells espais tancats, aquell joc amb els vidres, aquella música d'espies... Com en el de la història: economia, amb dos imatges ja saps el que et vol explicar, encara que dubtosa en alguns temes espinosos com les suposades sexualitats d'alguns personatges. Busquem el topo, i el trobem. Pel camí, escenes trencadores, com la de la conversa de l'Smiley, o la del jove Peter, Benedict Cumberbatch, intentant pujar a un nivell superior a buscar un paper pel seu jefe... El topo és una pel·lícula amb molta precisió, i molt british.
Una plantilla d'actors gairebé insuperable: Un Gary Oldman exelent, un sempre correcte Colin Firth, un sorprenent Benedict Cumberbatch, que amb Sherlock fa tota una obra d'art, Mark Strong... un repartiment completisim i molt anglès per una pel·lícula que ens manté en tensió, encara que és lenta, pesada a vegades de seguir... és sacrificada, i es necessita atenció total en tota escena per a no perdre's res de res de la història. Un segon desconectat i ja estàs fora. Tot i així, una pel·lícula molt interessant que va emportar-se el Bafta a millor pel·lícula anglesa. I adventencia: potser veurem una nova incursió cinematogràfica de l'Smiley si aquesta acaba de cuallar. Temps al temps.




LOS IDUS DE MARZO.
Per fi arriben a Los idus de Marzo, la última de les pel·lícules que s'ha colat a la llista. George Clooney no va acabar de convèncer amb Los descendientes, però los Idus de marzo és realment impecable, i amb això demostro que Clooney aconsegueix treure el millor de si mateix en la direcció i no en la interpretació. No és que el seu paper a los Idus de Marzo sigui dolent... al contrari, és un paper digne de admirar i molt molt ben portat, però, pel que he pogut observar, quan a Clooney el captiva un guió, prefereix portar-lo en la direcció, mentre que en el camp de la interpretació n'agafa d'altres que no el concernin tan. Los idus de Marzo, sobre els entrellats d'una campanya política, és una pel·lícula plena de tensions, que ens fa obrir els ulls, i ens ensenya moltes coses, encara que de segur, que moltes no són certes, sobre aquest món que tenim tan vetat. Té unes interpretacions extraordinaries, per part de Clooney, i sobretot, de Ryan Gosling, que en un paper bastant contrari al de Drive, també aconsegueix la molt bona nota. i és una pel·lícula que juga amb els clàssics: hauria colat al Hollywood dels anys 40, però que és molt bona. Queda a la memòria, la música d'Alexandre Desplat és molt interesant, com tota la que fa, molt de campanya, i la pel·lícula ens preten acostar al món interior polític, això si, sense posicionar-nos a cap bandol. Tot i així, aquest acostament ja s'agraeix, i la direcció d'actors i decorats és tan impecable, alhora que la història té punts molt àlgids: moments conversacionals Gosling-Clooney que gelen la sang, i el moment final, amb Gosling que clarament, ha canviat, a madurat, que es mereixia estar en aquest ranquing.
Los idus de Marzo explica la típica història de maduració: al bo que el prenen per tonto i acaba aprenent a base de cops a ser tan cabrón com els altres cabrons. Però està molt ben explicat, i que també aconseguis poca nominacions als Oscars ens acaba confirmant: Els Oscars no són el que valora la qualitat, sinó, la que fa una campanya més forta.
Sense voler tirar pedres a les teulades agenes, diré una dada alarmant: en tres dies, Jean Dujardin va asistir a més de 20 festes de Hollywood per fer notar la seva presència. Veredicte: Oscar al canto i The Artist per tot arreu, però no ens possesim en Dujardin, que realment, se'l mereixia. (Si no hi ha Fassbender ni Gosling, que hi farem....)



I amb el podi fet, en el blog començaré a fer entrades particulars de diverses pel·lícules, com Moonrise Kingdom, segurament, la primera seleccionada per parlar-ne.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada