Allà dalt, a tres metres sobre el cel

L'altra dia, després d'una llarga espera vaig anar a veure 3MSC (tres metros sobre el cielo), la pel·Lícula rodada per Fernando González Molina, que sembla el rey midas: qualsevol peli que faci es converteix en or. I és que l'home no ha fet més de dos pel·lícules, però les dos han sigut autèntics taquillazos, sobretot perquè aquestes dos han estat protagonitzades pel nió de turno, un dels idols de nenes del moment, Mario Casas, un actor que pot semblar molt tontet, però que si el deixes, pot arribar a actuar bé i tot.
 

Doncs bé, la òpera prima del director va ser la esplèndida Fuga de Cerebros i ara ens presenta aquesta 3MSC, protagonitzada per Mario Casas i María Valverde, una noia que acostumava a actuar bé i que aquí no resulta del tot convincent.
 

Bé, com a fan incondicional del llibre, sí, m'he llegit el llibre de Federico Moccia, més ben dit, el vaig deborar, ja que em va enganxar totalment, es pot dir que clar, quan un llegeix es pot imaginar alguna cosa però al veure-hop en imatges pot arribar a xocar i fins i tot espantar. és per això que quan un llegeix la carrera de motos amb les siameses, es llegeix i punt, però quan es veu en pantalla es diu: coi! però que perillós, que heavy és això!
 

Bé, la peli té un argument molt romanticon: el noi canalla, dolentot, violent s'enamora d'una noia que és l'antítesis, és una noia de la zona alta de Barcelona, que vesteix bé i aquestes coses. I encara que al principi no es soporten (com tota pelicula romàntica) al final s'acaben enamorant, i com qualsevol primer amor, res ni ningú sembla que el pugui destruir i els dos protagonistes es senten com a tres metres sobre el cel.
 

Pot semblar un argument nyonyo, vist, però la veritat és una pelicula, que a estones es fa llarga , no és per exemple. com un eclipse: que hi ha moments intensos i moments d'una quietut tan absoluta que contrasta. Tres metros sobre el cielo és absoluta adrenalina, no hi ha moment per aturar-se, no hi ha moment per pensar, només et pots deixar emportar per aquella espiral d'amor, violència i altres, però que acaba sent història d'amor, trencadora història d'amor, que clar, va molt més indicat a noietes joves i fans del llibre que a altres espectadors.
 

Dos cosetes que s'haurien de puntualitzar sobre el film:

1.  Com una pelicula d'amor que és, estava clar que al film s'hauria d'ensenyar cuixa, i clar, González Molina fa el que creu apropiat. I la veritat, tot pinta bé, en la seva mida justa, fins que en una escena, que no ve per res a compte, es veu al Mario Casas, amb, perdoneu l'expressió, el cul a l'aire. No dic que no estigui malament, només exessiu perquè és una escena en la que no hi ha cap alicient ni cap excusa perquè surti així, només l'excusa de fer cridar a les nenes de la sala. 
2.  S'ha de tenir en compte l'habilitat de Fernando González Molina, quan cap al final de la pelicula, aconsegueix un muntatge perfecte del final, allargant el patiment i tensant-nos, sobretot partint de les escases linies del llibre que fan referència a tot aquell seguit de fets. I és, en aquella escena, llarga i agoviant, que no es para de contraposar diferents situacions i plans, quan es veu sense dubte, la maestria d'aquest director, que encara que sembla que hagi fet aquesta peli amb molt amor, els crítics no parin de tirar-li per terra i dir-li que no val res.

Tot i així, es veu que el director ja ha afirmat, per alegria de les fans, que filmarà la segona part tan aviat com pugui... Ell si que sembla estar a tres metres sobre el cel :)

Aquí algunes imatges i el tráiler

Quan el menjar té un gust amarg

Fa unes setmanetes vaig anar a veure una pel·lícula que em va interessar des del moment que Daniel Sánchez Arévalo va mostrar via facebook el seu fascinament per aquesta. La peli és Bon appétit, ópera prima d'un ex (guionista o muntador, ara no recordo bé), però que està rodada a diferents països europeus, sobretot allà a Zurich, Suissa i que té com a actor principal a Unax Ugalde, i a una noia alemanya i a un noi italià.
 

L'argument del film pot resultar senzill encara que realment no ho és: un cuines espanyol começa a treballar en un restaurant molt luxós de Zurich i allà coneix un chef italià molt simpàtic i, una sumiller alemanya que està molt confosa. Com ja es pot suposar, entre els dos protagonistes passarà alguna cosa, però no té la estructura típica dels films: als 10 minuts, els dos protagonistes ja s'han fet un petó però que, no ha desencadenat en cap relació amorosa. I a partir d'aquí ens adentrem en un metratge trist i depriment. Anem acompanyant el personatge de Unax Ugalde, que està molt confòs i està perennement torturant a l'espectador ja que es veu que el noi està molt enamorat de la noia, la segueix i ella no el correspon, després la intenta oblidar i no pot, i quan perfí es dicideix anar a Alemania per confessar-li l'amor a la noia, ella li diu que només pot ser la seva amiga, i que rarament ho podran ser si ell no deixa d'estar enamorat d'ella.
 

És a dir, aquest no és un gran melodrama, ni un gran film romàntic, ja que des del inici ja se sap que ells dos no podran acabar junts, encara que ho desitgem, i encara que sembla que la noia estigui molt contenta pel fet de tenir un amic com ell, sembla que ell no pari de patir, no trobi el que desitja. és per això, que, amb un final completament indiferent, la veritat és que es surt del cinema amb un regust amarg, trist, amb una visió pessimista de la vida que només s'alegra una mica amb l'estupenda banda sonora de la película, la canció de Radio Dept: strange things will happen

pd. Al estar gran part de la pelicula ambientada en una cuina es veuen en escena elements d'aquesta, com diferents plats, l'ambient de treball, una cosa que s'ha tornat molt característica al cinema de fa pocs anys, com el film alemany de Mi deliciosa Marta

Aquí deixo el trailer del film, per si algú s'anima, i la veritat és que la pelicula, que a vegades es fa una mica massa llarga, passa com si res, com un bon menjar, però que deixa un mal regust al acabar.

Harry Potter convertit en una "road Movie"

Bé, gent, desgraciadament he estat un temps sense actualitzar perquè realment, no disponia de temps material i per tant, no podia anar gaire al cinema. Tot i així, he decidit anar a veure dos películes que comentaré en post separats: Bon appétit i Harry Potter y las relíquias de la muerte primera parte.
 

Com no, començaré per aquesta última, la película del nom interminable, que podriem resumir com Harry Potter 7-1 perquè això és el millor, no hi haurà harry potter 8, sinó que hi haurà 7-2.

Bé, teniu davant doncs, una autèntica pottermaniaca. M'he llegit tots els llibres, he vist totes les pelis, tinc els dvds, jocs,etc. Però no sóc d'aquelles que van amb el llibre a mort i que tot el que la peli es salta és un sacrilegi i que canviin algunes coses és com violar el llibre...

No, no, jo sóc un d'aquest que es llegeix el llibre dos anys abans i que, al moment on surt la pelicula, ja no m'enrecordo de casi res, només la trama principal, i de forma bastant borrosa i sobretot, de qui s'ha mort, sobretot això.
 

Bé, doncs, què és aquesta nova entrega de Harry Potter?

Primer de tot que ningú s'esperi el castell de Hogwarts que encara quedarà decebut. Aquí se'ns presenta un Harry rebel, que ha decidit no tornar a Hogwarts per anar a buscar els horrocrux (coses que s'han de destruir per matar a voldemort) i anirà junt amb els seus amics, sempre tan simpàtics i fidels.
 

Així doncs, aquest Harry ve carregat d'aventures i molts espais diferents però que al final sempre segueixen el mateix patró: aventura- tenda- aventura- tenda!!! Passa ràpid i entretingut si, però a la quarta vegada que tornen a la tenda dius, siusplau, que el capturis ja, que passi alguna cosa més!!!

Noves cares, en aquesta entrega, la més sonada, la del Ruffus Scrimgeour, el Bill Nighty... que no sabeu qui és? si home, el de.... I feel It in my fingers, I feel it in my toes, christmas is all around me, so come and let it snow... si clar clar, ja us enrecordeu oi?
 

Aaaah i no espereu que el harry avanci molt en la seva misió: recordem que ha de trobar 7 horrocruxes. Dons aquí res, només en destrueix un i el que és pitjor, amb el titulet ja pots veure que en harry encara haurà de buscar més coses! Les reliquies de la mort! si si, si és que encara ens queden aventures del Harry per estona!

Tot i així , aquesta nova peli de Harry Potter es presenta plena d'aventures, sobretot ens centrarem en els tres personatges protagonistes, encara que aparicions de personatges antincs i altres, de grans actors britànics, també amanirà una mica l'espectacle.
 

I és que encara que el harry 7 sigui com diu el seu director, La road Movie de l'any, un harry potter és sempre un harry potter i per mi sempre estarà lligat a la imatge d'ell, amb la seva òliva al castell.

Aquí deixo el trailer d'aquesta nova aventura de Harry Potter, que pels més fanàtics, es mostra casi del tot fidel al llibre.

LENNONYC

Bé, estem en mig del festival In-edit de Barcelona, un festival dedicat als documentals sobre música i grups de música que es cel·lebra a Barcelona. Com no, una oportunitat com aquesta no es podia deixar passar així que vaig mirar la cartellera i clarament vaig tenir una preferencia: I'm still here, el fals documental del germà del Ben Affleck protagonitzat per un Joaquin Phoenix barbut i indigent. Però, per raons politiques i de diners el film no es va poder emetre al festival i al lloc d'això hi han posat el documental Lennonyc.
 

Bé, fa res es comemorava la mort i el naixement de Lennon per la televisió i bé, al no coneixer del tot aquesta figura quan va deixar els Beatles: jo sempre he sigut Pro-Mc.Cartney i sempre he pensat que quan el Lennon i la Yoko van anar a Amèrica era per beure i ser pacifistes i fumar molta maria..., vaig decidir anar a veure'l el diumenge a la tarda, dia de Halloween o castanyada, com prefereixin.
 

El documental dura les seves dues horetes així que, no acostumats a l'Sputnik o fans incondicionals de Lennon, no vagin a veure-la jaja però per tots els que sí, és un documental realment sorprenent. Hi ha de tot, gravacions de Lennon al estudi, fotografies impressionants de la Yoko ell i el seu fill, una gravacio de veu del seu fill (molt maca) i per últim testimonis com la mateixa Yoko que revel·len secrets de Lennon que potser al principi deixaran a més de un amb la sang glaçada. Sobretot, tot el que s'explica quan es diu que Lennon estava a los Ángeles fa fins i tot una mica de por: alcohol na ma!!!!! sembla la frase adient. Però per altra banda hi ha la seva faceta de pare, marit i artista nat que fa que surti de tothom un fan més gran o més petit de Lennon.
 

Així doncs trobo que aquest és un documental sorprenent, entretingut (explicat com una mena d'història de Hollywood: amor, desamor, separació, retrobament, familia, final tràgic...) i que tothom ho hauria de veure: els fans de Lennon i sobretot els que es creuen que totes les cançons de Lennon són del tipus Imagine. Amb el documental resoldran tots els seus dubtes

Aquí trailer






PD. Això no ve a cuento, però, ja a un mes del concert de Suede a Razzmataz ja no queda ni una sola entrada, és que tanta gent coneix a aquest grup mític? i és més, si fa tant que no venen, perquè no feien el concert en un local més gran? Bé, els que no tenim entrades ens haurem de resignar...

Les segones oportunitats potser no són sempre oportunes

Fa dues setmanes vaig anar a veure una pel·lícula que em feia il·lusió veure-la:

Siempre a mi lado (Charlie St.Cloud).

Direu, per què? per l'argument? pel director? Pel tema?

la resposta és no, no i no, em feia il·lusió veure-la per algu més absurd, podria dir-se per algu banal: perquè hi sortia el Zac Efron.

Sí, m'agrada el Zac Efron i no és que el trobi un actor espectacular però el pobre noi s'ho treballa i a cada pel·lícula apren nous esports i es posa en forma, el pobret.

Així doncs, i pese a la crítica, vaig decidir anar a veure siempre a mi lado, un film, que un cop vist la reflexió seria la seguent: vale, si, aquesta pel·lícula l'han fet pel Zac Efron.
Ell es llueix davant la pantalla, ha après vela el noi i es nota. També en aquesta peli en Zac mostra la seva, ja mig consolidada experiencia en el cinema, i s'atreveix amb el plor i el drama, però un drama molt dramàtic que només preten cada 15 minuts provocar més d'un plor a la sala plena d'adolescents, es clar, perquè encara que sigui una pelicula monyes però dura, aquí ser fan del Zac Efron és el que mana i les sales segueixen estan plenes, o es podria dir, mig buides, de fans adolescents.

El film té un argument senzill però xocant: En Zac és un noi que està apunt d'anar a la universitat i té un germà petit, que, per culpa d'un accident de cotxe mor. A partir d'aleshores, el Zac queda cada dia amb el seu germà mort per jugar a baseball i fan una promesa de trobar-se cada tarda, encara que una noia molt mona farà perillar aquesta promesa. Quin és el resultat d'aquest argument?: que la gent s'entristegi al principi i que pensi que el personatge del Zac està tocat del bolet: què és això de veure el germà mort? és un fantasma? o s'ho imagina?

En tot cas, no és una d'aquestes pelicules que quedarà en la memoria de la gent, encara que per sort no arriba a ser tan carrinclona, plorosa ni penosa com la peli de la "última canción"; realment, prescindible.
 

Tot i que es veu que el Zac ha fet aquesta peli per allunyar-se de Troy Bolton que el va fer famós, tots sabem que amb Siempre a mi lado s'han vist les seves mancances com a professional i des d'aquí li recomano que pel seu proxim paper, realment arriscat, es prepari a fons.

Aquí deixo el trailer, per si algú li venen ganes de veure aquesta peli del Zac que fa emocionar, ideal per a qui li agradi emocionar-se, però si la vol veure al cinema ja pot correr, perquè segurament la treuran del cinema molt aviat, perquè encara que sigui Zac, les propostes arriscades acaben sent victimes de la sala buida.

Sempre joves, sempre herois

Bé, avui toca parlar sobre una altra pel·lícula que he vist recentment i que tot just acaba d'arribar a les cartelleres: Herois . Si, ja sé que algú pensarà a primera vista que és una peli de la serie aquella americana, però no és res d'això: herois és una pel·lícula catalana, parlada amb català i que no té un pressupost exessivament elevat, però en canvi té una cosa de molt més valor: veritat, molta veritat. I un guió d'Albert Espinosa, que perquè negar-ho, realment és l'heroi d'aquesta pelicula que fa d'un film que pot semblar cursi i carrinclón, una gran epopeia on tots els sentiments surten a la superficie d'una manera impressionant: una pelicula que ens fa riure al principi, ens fa plorar, ens fa anyorar el passat i que quan s'acaba deixa tota una sensació de nostalgia i de dir: ostres, ara això ja no ho podré tornar a viure, només s'és petit un cop, però que coi, que bé ens ho passavem aleshores, no?
 

Així doncs, Herois era una altra d'aquestes pelis que portava mesos i mesos esperant, i quan vaig veure l'oportunitat d'anar a la preestrena al festival de sitges vaig comprar l'entrada i rapidament hi vaig amb uns amics que em vaig trobar. Abans de la peli, paraules emotives del director, un casi desconegut per mi: Pau Freixas i del Lluís Homar, paraules primer sense gaire sentit que després de la projecció el van cobrar tot.

Herois presenta dues històries paral·leles: Una, protagonitzada per dos adults, un publicista amargat, un explèndit Alex Brendenmuhl, actor consagrat, i una noia neo hippy molt optimista. En aquest relat, ambientat al present, es respira veritat, realitat i és un relat divertit, sobretot quan el publicista perd els pantalons, que per que negar-ho, vaig sentir unes rialles molt grans en aquells moments per la sala.

L'altra relat ens transporta a la infancia dels dos adults, als anys 80 i és en aquest, on es mostra la maestria de director i guionista. Moments de tendressa, d'amistat, d'amor, d'alegria, de misteri, d'aventura, de por i sobretot, moments reals, tangibles, que tothom que vagi a veure aquesta peli i hagi sigut nen ha pogut viure.

Sense allargar-me gaire més voldria dir que a part d'uns meravellosos personatges principals: els nens!, després de veure la pelicula,que dura bastant, la majoria de la gent surt del cine plorant, plorant no se sap ben bé perquè, potser per el xoc d'emocions que comencen a bombardejar a l'espectador a partir de la meitat del film. Aquestes llàgrimes, que augmenten al so de l'emotiva cançó Forever Young de Alphaville mostra una cosa: que aquest film no està destinat a tenir molt de públic, ni a ser un "Taquillazu", però que promet quedar molts anys en la memoria dels que no han tingut por a l'hora d'arriscar-se a veure aquesta petita gran pel·lícula que deixa a tothom amb un  mateix pensament al cap: "ser petits, ser herois, ningú ens tornarà la infancia, però procurem no matar-la amb l'actual vida sedentaria i monòtona que portem i recordem-la sempre, sempre, com la nostra etapa de ser herois."

Aquí deixo el trailer de la pel·lícula en català, per animar-vos a veure-la

Una xarxa molt enredada

L'altra dia vaig anar al cinema una pel·lícula que, certament, portava més de mig any esperant-la: "La red social". Des del primer dia que vaig saber que David Fincher estava rodant una pel·lícula sobre els creadors del facebook em va suscitar interès. Primer vaig pensar que estava boig per voler rodar un film amb aquesta temàtica, però després vaig arribar a la conclusió que tot el que roda David Fincher té un èxit segur ja que és uin bon  profesional. Així doncs, va anar passant el temps, i cada cop estava més impacient per veure "la red social". Jo mateixa tinc Facebook, encara que al principi em vaig resistir a fer-me'l, i l'utilitzo bastant, per tant, volia saber d'on havia sorgit la idea.

Dons bé, vaig arribar al cinema, a la sessió de les 16.45 i em vaig disposar a veure atentament la pel·ícula. Després del cartell on posa: "película no recomendada para menores de 7 años" comença una pel·lícula, que, encara que dura més de dues hores, no és convenient perdre's ni un detall. El film ja comença fort, amb una introducció de com és el personatge principal: Mark Zuckerberg, creador de facebook. En la primera escena, Mark i la seva xicota parlen en un bar i ella el deixa. Allà es veu reflectida la personalitat del actual multimillionari més jove del món: un noi introvertit, que se les dóna d'erudit i intel·lecutal i que simplement, pensa que està per sobre de les tonteries que afecten a la majoria de joves. Després de la discussió, se'ns revela el gran declinant de la creació del facebook: Un Mark borratxo, amb ajuda del seu amic Eduardo Saverin, entra a les "intranets" de diferents universitats i organitza un concurs de bellessa espontani. El petit experiment resulta tot un fenònem i aleshores, Mark troba el negoci perfecte: una pàgina web, una xarxa social per saber com estan els teus amics: theFACEBOOK.

Amb aquest argument pot semblar que la pel·lícula caurà en un pou d'avorriment i repeticions però no és així. David Fincher crea l'estructura perfecte del film: imatges de quan Mark Zuckerberg, un brillant Jesse Eisenberg, tot s'ha de dir, es troba en un judici en contra del seu abans millor amic Eduardo Saverin, un altre gran Andrew Garfield que mostra perfectament les diferents cares d'una persona, i imatges de flaixbacs. molt enriquides per diferents esdeveniments, humor i emocions. Perquè és impossible no empatitzar amb un sorprès Eduardo Saverin quan s'adona de que el seu millor amic, l'acaba de treure de l'empresa més gran del món . Per acabar el pastís, un altre personatge controvertit i maquiavelic surt a escena a mitjans de la pel·lícula, el creador de Napster. Sean Parker, interpretat per uin Justin Timberlake que és creible encara que a vegades sembla més que actui com un pseudo Robert Pattinson a Remember Me.

Així doncs, la red social és una pel·lícula no molt lleugera i gens idonia per joves que creuen que van a veure una peli expressament per joves, sobretot perquè amb els sorolls de les crispetes els seria impossible entendre més d'una conversa amb paraules molt tècniques que apareixen en el film. La red social és una pel·lícula madura, que parla sobre moltes coses i no es limita a parlar de la creació de Facebook, sino que parla de sentiments més profunds com l'ambició, la traició i sobretot l'amistat i quin paper té aquesta en el món dels diners.

Aquí deixo el link del trailer, un trailer esplèndit i alguna fotografia dels protagonistes,que fins i tot, com diuen les enquestes, ja sonen a Oscar.