Allà dalt, a tres metres sobre el cel

L'altra dia, després d'una llarga espera vaig anar a veure 3MSC (tres metros sobre el cielo), la pel·Lícula rodada per Fernando González Molina, que sembla el rey midas: qualsevol peli que faci es converteix en or. I és que l'home no ha fet més de dos pel·lícules, però les dos han sigut autèntics taquillazos, sobretot perquè aquestes dos han estat protagonitzades pel nió de turno, un dels idols de nenes del moment, Mario Casas, un actor que pot semblar molt tontet, però que si el deixes, pot arribar a actuar bé i tot.
 

Doncs bé, la òpera prima del director va ser la esplèndida Fuga de Cerebros i ara ens presenta aquesta 3MSC, protagonitzada per Mario Casas i María Valverde, una noia que acostumava a actuar bé i que aquí no resulta del tot convincent.
 

Bé, com a fan incondicional del llibre, sí, m'he llegit el llibre de Federico Moccia, més ben dit, el vaig deborar, ja que em va enganxar totalment, es pot dir que clar, quan un llegeix es pot imaginar alguna cosa però al veure-hop en imatges pot arribar a xocar i fins i tot espantar. és per això que quan un llegeix la carrera de motos amb les siameses, es llegeix i punt, però quan es veu en pantalla es diu: coi! però que perillós, que heavy és això!
 

Bé, la peli té un argument molt romanticon: el noi canalla, dolentot, violent s'enamora d'una noia que és l'antítesis, és una noia de la zona alta de Barcelona, que vesteix bé i aquestes coses. I encara que al principi no es soporten (com tota pelicula romàntica) al final s'acaben enamorant, i com qualsevol primer amor, res ni ningú sembla que el pugui destruir i els dos protagonistes es senten com a tres metres sobre el cel.
 

Pot semblar un argument nyonyo, vist, però la veritat és una pelicula, que a estones es fa llarga , no és per exemple. com un eclipse: que hi ha moments intensos i moments d'una quietut tan absoluta que contrasta. Tres metros sobre el cielo és absoluta adrenalina, no hi ha moment per aturar-se, no hi ha moment per pensar, només et pots deixar emportar per aquella espiral d'amor, violència i altres, però que acaba sent història d'amor, trencadora història d'amor, que clar, va molt més indicat a noietes joves i fans del llibre que a altres espectadors.
 

Dos cosetes que s'haurien de puntualitzar sobre el film:

1.  Com una pelicula d'amor que és, estava clar que al film s'hauria d'ensenyar cuixa, i clar, González Molina fa el que creu apropiat. I la veritat, tot pinta bé, en la seva mida justa, fins que en una escena, que no ve per res a compte, es veu al Mario Casas, amb, perdoneu l'expressió, el cul a l'aire. No dic que no estigui malament, només exessiu perquè és una escena en la que no hi ha cap alicient ni cap excusa perquè surti així, només l'excusa de fer cridar a les nenes de la sala. 
2.  S'ha de tenir en compte l'habilitat de Fernando González Molina, quan cap al final de la pelicula, aconsegueix un muntatge perfecte del final, allargant el patiment i tensant-nos, sobretot partint de les escases linies del llibre que fan referència a tot aquell seguit de fets. I és, en aquella escena, llarga i agoviant, que no es para de contraposar diferents situacions i plans, quan es veu sense dubte, la maestria d'aquest director, que encara que sembla que hagi fet aquesta peli amb molt amor, els crítics no parin de tirar-li per terra i dir-li que no val res.

Tot i així, es veu que el director ja ha afirmat, per alegria de les fans, que filmarà la segona part tan aviat com pugui... Ell si que sembla estar a tres metres sobre el cel :)

Aquí algunes imatges i el tráiler