Massa temps sense anar al cinema! Gairebé m'agafa alguna cosa! per sort, fa una setmana vaig anar a veure Nunca me abandones, de un tal Romanek protagonitzada per Keira Knightley, Carrey Muligan i Andrew Garfield, és a dir, els tres joves anglesos que estan de moda ara mateix. La pel·lícula està basada en un llibre que va escriure un escriptor japonès i que va ser un best-seller a UK. Clar, veient el panorama, més el nom del títol, més veient el trailer, que per cert, conté la musica de l'explendida banda sonora de A single man, més llegitn una mica el resum del film ja creia jo que Nunca me abandones seria un dramón del mil, que ploraria tota la sala a llàgrima viva, que acabaria sent insoportable, pastelosa.... bé, tot el que pot ser una pel·lícula d'aquestes mal fetes que només busquen la llagrimeta.
Per sort, Nunca me abandones va donar la sorpresa.No és que la pelicula tingui moltes coses espectaculars, com un gran guió o unes grans interpretacions (l'andrew Garfield a tornat a no saber actuar, no com a la red social, on ho feia realment bé), ni per una música, que tot i ser delicada amb pianet i tot, tampoc mata...
El que sorpren és com està tractat el tema i realment no se si és gracies a la novela en si, i per antonomasia al escriptor, o gràcies al director, aquest Romanek, que sembla bastant bo: els plans de clatell mentre els protagonistes van caminant em semblen innovadors, frescos, diferents...
Bé, nunca me abandones conté una història que podria fer que es plorés ja en els 10 minuts de pelicula (nens que són criats però que saben que moriran abans de la trentena degut a pel que realment han sigut creats) però que aquí es dona una dimensió diferent.Filmat des de la més absoluta llunyania, apartant qualsevol empatia, distanciant fortament l'espectador de la història, un fet que fins i tot violenta a l'espectador que pensa, estic veient alguna cosa bastant horrible però tot i així, tampoc sento la tristesa o la pena que hauria de sentir! Això, crec jo que és el realment apasionant de Nunca me abandones, la característica per la qual val la pena anar a veure la pelicula: aquest fet de veure com una història tan pasional, emotiva, es pot tractar d'una manera tan freda i distant, cosa reforçada per una trama de personatges que ni tans sols es rebelen, que es limiten a acceptar el destí, sense "rechistar" que es diria.
Així doncs, si no sou de llagrima mooooolt facil, podeu evitarvos els mocadors, perquè potser el film deixa una sensació de desencant a l'acabar, però per res surts plorant: t'exposen una situació amb la qual no pots ni empatitzar i te l'empases, un film delicat des de la llunyania, cosa que vaig pensar que tenia molt a veure amb que l'hagues escrit un japonès el llibre, no se que tenen, però crec que tot el que fan, artisticament, és hermós, poètic, delicat, però alhora, distant, fred, com si no hi hagués arrelació possible...
Aquí deixo el trailer del film, per si hi ha interessats:
