Com sembrar la paranoia entre la població

El dissabte passat vaig anar a veure Soy el número 4, el dimecres Caperucita roja. D'entre aquestes dues pel·lícules clarament em decantaré per fer la crítica sobre la última ja que trobo que té més coses sobre les quals parlar. Soy el número 4 no és més que una pel·lícula d'adolescents adaptada d'un "best-seller" juvenil que segueix una trama com qualsevol altre de pelis palomiteres per noies cridaneres, amb guapo afegit (Alex Petyfer). Caperucita roja en canvi, va més enllà, almenys des del meu punt de vista. Comensant per la direcció: Catherine Hardwick. Una dona que abans de dirigir la gran Crepúsculo (la millor de la saga) tenia un passat força reconegut alhora que independent: Thirteen i The lords of Dogtown (boníssima aquesta última per cert, sobre els origens del skate). Així doncs sabia ja que, amb la directora que hi havia, Caperucita roja no seria un producte del tot banal, i posaria alguna cosa original. I així ha sigut. Amb la producció també d'un altre dels grans (Leonardo DiCaprio), Caperucita Roja pot seguir molt dels estereotips de les pel·lícules palomiteres per adolescents: nois guapos, trama amb criatures màgines, un romanç, gent jove, la protagonista rosa i guapa...
 

Però no ens decepcionem: el film aporta molt més que els altres d'aquest tipus. La història: una "vuelta de tuerca" a la caperucita orginal: la caperucita és una noia jove i guapa que viu en un poble amenaçat per un llop, mése ben dit, un home llop, que sembla que vagi matant gent i està disposat a emportar-se la caputxeta ben lluny, Juntament amb la història els personatges típics: com l'àvia (gran Julie Christie), el caçador, i altres de nous com un Gary Oldman de padre Solomon potser una mica sobreactuat?

La història no va per la banda que sembla al veure el trailer: al trailer, potser per distreure a l'espectador, despistar-lo o atraure públic presenta una pel·lícula que sembli que vagi més sobre un triangle amorós, una relació a tres bandes, que no pas sobre el que realment va la història. I el gran punt central i el més encertat de tota la pel·lícula és el fet de crear un dubte a l'espectador que es va estenent i estenent fins confondrel i crear la incomoditat en aquest: qui és el llop en el poble? Chapeau per Catherine Hardwicke i la seva manera de composar els plans i gravar que fa que tota l'estona es pugui anar malpensant de tots els personatges que van parlant amb la caputxeta i que al final fa que canviem d¡opinió cada cinc minuts fins a caure en la confusió absoluta: que si ara el llop és el Henry (Max Irons), que si ara l'àvia, que no que no, que és la mare, que si és el Peter (Shiloh Fernández)...

Potser aquest és el fet més destacat de la pel·lícula, aquestes ganes que et fan de descobrir qui és el culpable i fan que estiguis atent a aquesta. Així doncs, de caputxeta potser no recordem qui era el més guapo de tot el poble, o les frases que anava cridant el Gary Oldman (el HOMMMMBREEE LOOOOBO), o si el Peter jugava amb la caputzeta i ella amb el Henry, però segurament recordem com la pel·lícula va fer possible que durant més d'una hora ens emparanoiessim amb aquesta senzilla pregunta oblidant-nos de tot i mostrant-nos, posant-nos més filosòfics, que al igual que en la societat actual la desconfiança és un problema greu que ens porta a la paranoia, i a la destrucció.

Si senyors, Caperucita roja no és una altra pel·lícula d'adolescents palomitera, és una pel·lícula de la Hardwicke que crea la paranoia de forma espectacular i a la seva manera. Però això si, els nois i noies guapos no hi deixen d'apareixer, és més, molta gent m'ha confessat que realment han anat a veure la pel·lícula per la protagonista, una Amanda Seinfield acostumada a grans produccions de hollywood per joves.

Aquí teniu el tràiler de la Caperucita Roja però que ensenya una mica la pel·lícula com allò que no és: 

Happythankyoumoreplease

Divendres vaig anar a veure una petita joia: Happythankyoumoreplease. Si, amb aquest títol interminable però ple de personalitat es presenta una pel·lícula, petita però alhora que brillant dirigida ni més ni menys per Josh Radnor, alias Ted Mosby (arquitecte), protagonista de la famosissima i divertidissima sperie: How I met your mother. I Josh no només es possa darrere les càmeres: ha escrit el guió i també interpreta al protagonista de la pel·lícula. La meva principal motivació per anar-la a veure va ser el veure que el film havia guanyat el premi del públic al festival de Sundance, festival independent per exelència dels Estats Units i on s'han presentat moltes joies com little miss sunshine o Runaways.
 

Happythankyoumoreplease és doncs una pel·lícula independent americana, petita pel·lícula que sempre ens depara una sorpresa: i amb raó cada any n'hi ha una: fa uns anys va ser little miss sunshine, fa dos anys va ser la magnífica (500) days of summer o 500 dias juntos que realment trobo fascinant i aquest any crec que la torxa la sosté de moment aquesta òpera prima d'un actor que ja ha demostrat uns grans dots en tant que director, però sobretot, en tant que guionista.

Happythankyoumoreplease explica tres històries paral·leles sobre persones que estan "rossant" la trentena, que viuen a New York i que sembla que no acaben de trobar el rumb correcte per les seves vides. D'una banda hi ha la història del protagonista, Sam, que troba un nen al vagó de metro i l'ajuda i mentrestant coneix a una camarera molt mona, Mississipi, amb la qual vol començar una relació. No és que la història central no estigui bé i no tinguin diàlegs amb força (el moment del bar amb les birres el trobo amb diàlegs realment brillants alhora que reals) però de tant enrevessat, a vegades, al final el públic acaba connectant més amb les dues històries paral·leles, sobretot la que hi ha entre la millor amiga del protagonista, i el Sam#2, un pretendent que li va al darrere i del qual la dona primer se'n vol desenpallegar. És igual de punyent la de la parella indecisa del seu futur però molt enamorada. Crec que happythankyoumoreplease no és una pel·lícula que pretengui fer un retrat generacional d'aquests joves de 30 anys, és una pel·lícula que preten mostrar tres situacions, que podrien donar-se a la realitat, i es fa de forma molt realista en tant que el diàleg, que el trobo fresc, juvenil, real. Una pel·lícula que bé podria encaixar en el esquema de pel·lícula indie americana, que tant agraden, però que, en el que es refereix al llenguatge, potser per por, tampoc innova de manera xocant. Radnor doncs, demostra que és bon director, un director correcte, però sobretot, un gran guionista i creador de diàlegs perquè crec que bona part del film es recolza en ells, i en les interpretacions que per mi també són bones. Ni menys ni massa.
 

En conclusió, m'alegro que hagués guanyat el premi del public a Sundance i més m'ha alegrat saber que Radnor ja té un nou projecte al cap! Senyors, aquí s'alça una nova estrella del cine independent, no me'l destrossi industria de Hollywood que Happythankyoumoreplease és només el començament.

Aquí el tràiler, ja una joia:

Una recomanació: veieu-la quan abans millor, i si és en V.O.S.E millor

i aquí el poster del film:

Limitless i l'excés de pastilles

El diumenge vaig anar a veure Sin límites (limitless) després de tornar a passar una bona temporada sense anar al cinema (això dels examens de la universitat fa molt de mal XD). La raó principal que em va empènyer a anar a veure el film,era, i perdonin la frivolitat, veure una pel·lícula protagonitzada per Bradley Cooper, sí, al nova estrella americana, el nou galant, el nou guaperes. Si, la història, principalment tampoc matreia gaire, el director no era cèlebre ni gaire conegut i l'únic que podria atraure també una mica d'interès era el fet que en el film també hi sortia Robert deNiro, gran estrella dels inicis de Scorsese que a acabat relegat a papers secundaris de "poca monta", pel meu gust.

Bé, quin és l'argument de Sin límites? Senzill, o potser no tant: Un escriptor troba una pastilla, una droga, que actua de  forma gairebé inversa a la de com ho fan les altres: et dóna la capacitat d'actuar i pensar amb el 100% del cervell, ja que en realitat els humans només utilitzem un 20%. A partir d'aquí l'home clar, és farà molt llest, entrarà al món de les finances (tot això resumit quasi de manera "de delicte", amb 2 minuts ja ha passat de tot" i de sobte, el noi començarà a veure els molts desventatges que té aquesta pastilla que desenvocaran en VIOLENCIA, en majúscules, baralles, mals rollos, mals de panxa i cap, etc.

Bé, no és un argument tampoc molt especial (cada any es realitza una d'aquestes pel·lícules americanes d'acció, de poders, d'adrenalina...) però potser l'important, sigui l'estil del film, la forma de portar el guió a la pantalla. La història té un ritme frenètic, les actuacions són prou correctes (que no brillants), el Bradley demostra que pot ser un pes pesat i pot portar tot el pes d'una peli ell sol, etc.

Però l'important del film són les múltiples flipadetes del director, que en la meva opinió, sort que cap al final del film comencen a disminuir perquè són realment excessives. Per exemple, amb els títols de crèdit ja veiem per on aniran els trets: imatges de la ciutat no sabem si en 3D, gran angular, amb retoc digital segur, que van passant " a tota pastilla" marejant al final de l'espectador però també introduint-lo en aquest viatge "alucinogen que et deixa atontat". La flipada màxima però arriba quan el Bradley es pren les pastilles... perdoneu, però, és que a cas el director també es creu que se n'ha pres i que és capaç de fer tot tipus de cosa amb el producte, alias el film? Que si "salts temporals" rodats a l'estil de Jumper, que si grans angulars impossibles del carrer que el distorsionen fins a lu ridicul, que si el sostre de l'habitació es converteix en unas taula on hi ha diferents nombres per invertir en borsa, que si l'hiptonic efecte dels crèdits torna a apareixer...

Bé, ja se que la intenció del director deuria ser introduir-nos a tots en aquest món de la pastilla, però no tots els espectadors estaran tan acostumats a tots aquest efectes que a més van a un ritme ultrafrenètic. Jo sóc més partidaria de no retocar tan ni utilitzar tanta tècnica, sino fer alguna cosa més subtil i que l'espectador imagini la resta, per això si que em resulta meravellós el fet de desaturar i obrir molt el diafragma per iluminar les escenes quan el protagonista està sota els efectes de la droga, veient així que el món que veu en aquells instants no és el que veu tothom. Per últim voldria comentar que, tot i que la història està força bé potser al final li faltaria una trama moralista contra l'ús de les drogues, sí, se que està vist i tot, però sóc de les que creu que el fet de matxacar una persona amb unes idees determinades farà que al final a l'espectador se li quedi al cap, i encar aque potser els drogadictes no siguin els destinataris de la pelicula, almenys, esperava que els que veiessin sin Limites veiessin que qualsevol droga té unes horribles consequencies per molt bona que sembli al principi.

Aquí deixo el tràiler amb una bona dosi de Bradley Cooper, com ha de ser :)