El dissabte passat vaig anar a veure Soy el número 4, el dimecres Caperucita roja. D'entre aquestes dues pel·lícules clarament em decantaré per fer la crítica sobre la última ja que trobo que té més coses sobre les quals parlar. Soy el número 4 no és més que una pel·lícula d'adolescents adaptada d'un "best-seller" juvenil que segueix una trama com qualsevol altre de pelis palomiteres per noies cridaneres, amb guapo afegit (Alex Petyfer). Caperucita roja en canvi, va més enllà, almenys des del meu punt de vista. Comensant per la direcció: Catherine Hardwick. Una dona que abans de dirigir la gran Crepúsculo (la millor de la saga) tenia un passat força reconegut alhora que independent: Thirteen i The lords of Dogtown (boníssima aquesta última per cert, sobre els origens del skate). Així doncs sabia ja que, amb la directora que hi havia, Caperucita roja no seria un producte del tot banal, i posaria alguna cosa original. I així ha sigut. Amb la producció també d'un altre dels grans (Leonardo DiCaprio), Caperucita Roja pot seguir molt dels estereotips de les pel·lícules palomiteres per adolescents: nois guapos, trama amb criatures màgines, un romanç, gent jove, la protagonista rosa i guapa...
Però no ens decepcionem: el film aporta molt més que els altres d'aquest tipus. La història: una "vuelta de tuerca" a la caperucita orginal: la caperucita és una noia jove i guapa que viu en un poble amenaçat per un llop, mése ben dit, un home llop, que sembla que vagi matant gent i està disposat a emportar-se la caputxeta ben lluny, Juntament amb la història els personatges típics: com l'àvia (gran Julie Christie), el caçador, i altres de nous com un Gary Oldman de padre Solomon potser una mica sobreactuat?
La història no va per la banda que sembla al veure el trailer: al trailer, potser per distreure a l'espectador, despistar-lo o atraure públic presenta una pel·lícula que sembli que vagi més sobre un triangle amorós, una relació a tres bandes, que no pas sobre el que realment va la història. I el gran punt central i el més encertat de tota la pel·lícula és el fet de crear un dubte a l'espectador que es va estenent i estenent fins confondrel i crear la incomoditat en aquest: qui és el llop en el poble? Chapeau per Catherine Hardwicke i la seva manera de composar els plans i gravar que fa que tota l'estona es pugui anar malpensant de tots els personatges que van parlant amb la caputxeta i que al final fa que canviem d¡opinió cada cinc minuts fins a caure en la confusió absoluta: que si ara el llop és el Henry (Max Irons), que si ara l'àvia, que no que no, que és la mare, que si és el Peter (Shiloh Fernández)...
Potser aquest és el fet més destacat de la pel·lícula, aquestes ganes que et fan de descobrir qui és el culpable i fan que estiguis atent a aquesta. Així doncs, de caputxeta potser no recordem qui era el més guapo de tot el poble, o les frases que anava cridant el Gary Oldman (el HOMMMMBREEE LOOOOBO), o si el Peter jugava amb la caputzeta i ella amb el Henry, però segurament recordem com la pel·lícula va fer possible que durant més d'una hora ens emparanoiessim amb aquesta senzilla pregunta oblidant-nos de tot i mostrant-nos, posant-nos més filosòfics, que al igual que en la societat actual la desconfiança és un problema greu que ens porta a la paranoia, i a la destrucció.
Si senyors, Caperucita roja no és una altra pel·lícula d'adolescents palomitera, és una pel·lícula de la Hardwicke que crea la paranoia de forma espectacular i a la seva manera. Però això si, els nois i noies guapos no hi deixen d'apareixer, és més, molta gent m'ha confessat que realment han anat a veure la pel·lícula per la protagonista, una Amanda Seinfield acostumada a grans produccions de hollywood per joves.
Aquí teniu el tràiler de la Caperucita Roja però que ensenya una mica la pel·lícula com allò que no és:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada