Divendres vaig anar a veure una petita joia: Happythankyoumoreplease. Si, amb aquest títol interminable però ple de personalitat es presenta una pel·lícula, petita però alhora que brillant dirigida ni més ni menys per Josh Radnor, alias Ted Mosby (arquitecte), protagonista de la famosissima i divertidissima sperie: How I met your mother. I Josh no només es possa darrere les càmeres: ha escrit el guió i també interpreta al protagonista de la pel·lícula. La meva principal motivació per anar-la a veure va ser el veure que el film havia guanyat el premi del públic al festival de Sundance, festival independent per exelència dels Estats Units i on s'han presentat moltes joies com little miss sunshine o Runaways.
Happythankyoumoreplease és doncs una pel·lícula independent americana, petita pel·lícula que sempre ens depara una sorpresa: i amb raó cada any n'hi ha una: fa uns anys va ser little miss sunshine, fa dos anys va ser la magnífica (500) days of summer o 500 dias juntos que realment trobo fascinant i aquest any crec que la torxa la sosté de moment aquesta òpera prima d'un actor que ja ha demostrat uns grans dots en tant que director, però sobretot, en tant que guionista.
Happythankyoumoreplease explica tres històries paral·leles sobre persones que estan "rossant" la trentena, que viuen a New York i que sembla que no acaben de trobar el rumb correcte per les seves vides. D'una banda hi ha la història del protagonista, Sam, que troba un nen al vagó de metro i l'ajuda i mentrestant coneix a una camarera molt mona, Mississipi, amb la qual vol començar una relació. No és que la història central no estigui bé i no tinguin diàlegs amb força (el moment del bar amb les birres el trobo amb diàlegs realment brillants alhora que reals) però de tant enrevessat, a vegades, al final el públic acaba connectant més amb les dues històries paral·leles, sobretot la que hi ha entre la millor amiga del protagonista, i el Sam#2, un pretendent que li va al darrere i del qual la dona primer se'n vol desenpallegar. És igual de punyent la de la parella indecisa del seu futur però molt enamorada. Crec que happythankyoumoreplease no és una pel·lícula que pretengui fer un retrat generacional d'aquests joves de 30 anys, és una pel·lícula que preten mostrar tres situacions, que podrien donar-se a la realitat, i es fa de forma molt realista en tant que el diàleg, que el trobo fresc, juvenil, real. Una pel·lícula que bé podria encaixar en el esquema de pel·lícula indie americana, que tant agraden, però que, en el que es refereix al llenguatge, potser per por, tampoc innova de manera xocant. Radnor doncs, demostra que és bon director, un director correcte, però sobretot, un gran guionista i creador de diàlegs perquè crec que bona part del film es recolza en ells, i en les interpretacions que per mi també són bones. Ni menys ni massa.
Happythankyoumoreplease explica tres històries paral·leles sobre persones que estan "rossant" la trentena, que viuen a New York i que sembla que no acaben de trobar el rumb correcte per les seves vides. D'una banda hi ha la història del protagonista, Sam, que troba un nen al vagó de metro i l'ajuda i mentrestant coneix a una camarera molt mona, Mississipi, amb la qual vol començar una relació. No és que la història central no estigui bé i no tinguin diàlegs amb força (el moment del bar amb les birres el trobo amb diàlegs realment brillants alhora que reals) però de tant enrevessat, a vegades, al final el públic acaba connectant més amb les dues històries paral·leles, sobretot la que hi ha entre la millor amiga del protagonista, i el Sam#2, un pretendent que li va al darrere i del qual la dona primer se'n vol desenpallegar. És igual de punyent la de la parella indecisa del seu futur però molt enamorada. Crec que happythankyoumoreplease no és una pel·lícula que pretengui fer un retrat generacional d'aquests joves de 30 anys, és una pel·lícula que preten mostrar tres situacions, que podrien donar-se a la realitat, i es fa de forma molt realista en tant que el diàleg, que el trobo fresc, juvenil, real. Una pel·lícula que bé podria encaixar en el esquema de pel·lícula indie americana, que tant agraden, però que, en el que es refereix al llenguatge, potser per por, tampoc innova de manera xocant. Radnor doncs, demostra que és bon director, un director correcte, però sobretot, un gran guionista i creador de diàlegs perquè crec que bona part del film es recolza en ells, i en les interpretacions que per mi també són bones. Ni menys ni massa.
En conclusió, m'alegro que hagués guanyat el premi del public a Sundance i més m'ha alegrat saber que Radnor ja té un nou projecte al cap! Senyors, aquí s'alça una nova estrella del cine independent, no me'l destrossi industria de Hollywood que Happythankyoumoreplease és només el començament.
Aquí el tràiler, ja una joia:
Una recomanació: veieu-la quan abans millor, i si és en V.O.S.E millor
i aquí el poster del film:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada