El diumenge vaig anar a veure Sin límites (limitless) després de tornar a passar una bona temporada sense anar al cinema (això dels examens de la universitat fa molt de mal XD). La raó principal que em va empènyer a anar a veure el film,era, i perdonin la frivolitat, veure una pel·lícula protagonitzada per Bradley Cooper, sí, al nova estrella americana, el nou galant, el nou guaperes. Si, la història, principalment tampoc matreia gaire, el director no era cèlebre ni gaire conegut i l'únic que podria atraure també una mica d'interès era el fet que en el film també hi sortia Robert deNiro, gran estrella dels inicis de Scorsese que a acabat relegat a papers secundaris de "poca monta", pel meu gust.
Bé, quin és l'argument de Sin límites? Senzill, o potser no tant: Un escriptor troba una pastilla, una droga, que actua de forma gairebé inversa a la de com ho fan les altres: et dóna la capacitat d'actuar i pensar amb el 100% del cervell, ja que en realitat els humans només utilitzem un 20%. A partir d'aquí l'home clar, és farà molt llest, entrarà al món de les finances (tot això resumit quasi de manera "de delicte", amb 2 minuts ja ha passat de tot" i de sobte, el noi començarà a veure els molts desventatges que té aquesta pastilla que desenvocaran en VIOLENCIA, en majúscules, baralles, mals rollos, mals de panxa i cap, etc.
Bé, no és un argument tampoc molt especial (cada any es realitza una d'aquestes pel·lícules americanes d'acció, de poders, d'adrenalina...) però potser l'important, sigui l'estil del film, la forma de portar el guió a la pantalla. La història té un ritme frenètic, les actuacions són prou correctes (que no brillants), el Bradley demostra que pot ser un pes pesat i pot portar tot el pes d'una peli ell sol, etc.
Però l'important del film són les múltiples flipadetes del director, que en la meva opinió, sort que cap al final del film comencen a disminuir perquè són realment excessives. Per exemple, amb els títols de crèdit ja veiem per on aniran els trets: imatges de la ciutat no sabem si en 3D, gran angular, amb retoc digital segur, que van passant " a tota pastilla" marejant al final de l'espectador però també introduint-lo en aquest viatge "alucinogen que et deixa atontat". La flipada màxima però arriba quan el Bradley es pren les pastilles... perdoneu, però, és que a cas el director també es creu que se n'ha pres i que és capaç de fer tot tipus de cosa amb el producte, alias el film? Que si "salts temporals" rodats a l'estil de Jumper, que si grans angulars impossibles del carrer que el distorsionen fins a lu ridicul, que si el sostre de l'habitació es converteix en unas taula on hi ha diferents nombres per invertir en borsa, que si l'hiptonic efecte dels crèdits torna a apareixer...
Bé, ja se que la intenció del director deuria ser introduir-nos a tots en aquest món de la pastilla, però no tots els espectadors estaran tan acostumats a tots aquest efectes que a més van a un ritme ultrafrenètic. Jo sóc més partidaria de no retocar tan ni utilitzar tanta tècnica, sino fer alguna cosa més subtil i que l'espectador imagini la resta, per això si que em resulta meravellós el fet de desaturar i obrir molt el diafragma per iluminar les escenes quan el protagonista està sota els efectes de la droga, veient així que el món que veu en aquells instants no és el que veu tothom. Per últim voldria comentar que, tot i que la història està força bé potser al final li faltaria una trama moralista contra l'ús de les drogues, sí, se que està vist i tot, però sóc de les que creu que el fet de matxacar una persona amb unes idees determinades farà que al final a l'espectador se li quedi al cap, i encar aque potser els drogadictes no siguin els destinataris de la pelicula, almenys, esperava que els que veiessin sin Limites veiessin que qualsevol droga té unes horribles consequencies per molt bona que sembli al principi.
Aquí deixo el tràiler amb una bona dosi de Bradley Cooper, com ha de ser :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada