Si el llibre ja no té un bon material, la pel·lícula, pocs miracles pot fer.
Efectivament, això és el que ha passat amb Tengo ganas de ti, la segona part de 3 metros del cielo, una pel·lícula que, no tinc por de dir, que em va agradar molt quan la vaig veure, ja que podeu llegir una crítica bastant favorable en el meu mateix bloc.
Ja quan vaig llegir Tengo ganas de ti vaig haver de fer un esforç titànic. 3 metros sobre el cielo el vaig llegir en un mes. Tengo ganas de ti gairebé no l'acabo. El vaig acabar per pena. És un llibre bastant pèssim, desequilibrat i amb uns personatges avorrits. Situacions increibles. I sobretot, una narració massa forçada unipersonal de l'Step. En definitiva, el llibre va ser carregós i el material no era bo. Feia falta un miracle perquè el nostre rei midas espanyol, Fernando González Molina, fes d'aquesta segona part una obra superior a la primera.
El resultat: A milles de la primera. Tot i així, i per ser justos, la pel·lícula en aquest cas, s'allunya una mica del material del llibre, sobretot en el final, i es fa una mica superior a aquest, encara que el segueix tant que clar, es veu molt dolenta al costat de la seva predecesora.
Però no odiis a la pel·lícula. Prou de crítiques, perquè les crítiques han d'anar a un llibre pèssim i una pel·lícula, que amb un material d'entrada poc atractiu, han volgut donar alguna cosa més.
Com a fan de Moccia i tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti la vaig anar a veure ja no esperant gran cosa, però amb ilusió.
La pel·lícula explica la història de Hache, que, després de dos anys d'estar a Londres, torna a Barcelona pensant que per fi ha oblidat a Babi. Però el fantasma del passat el traeix, i la imatge de la riallera Babi es posa entremig dels seus records. Ni el seu amic mort, Pollo, ni Katina, ni tan sols la seva nova xurri, una noia molt tira' pa lante, i amb mola iniciativa, Gin, fan que aquest fantasma desapareixi. La única opció: matar-lo. Com? Parlant amb Babi d'un cop per tots.
Mario Casas torna a donar el pego amb el paper d'Hache, un paper que li va que ni pintat. Peses, cara de tipo duro, és el que fa millor aquest actoret idol de nenes. Les dues noies també donen el millor de si: Maria Valverde, que ja estava molt bé en la primera entrega, torna de manera més adulta en aquesta segona, fent d'una Babi molt més cabrona. Per altra banda, Clara Lago ens demostra una Gin que bé si no val per cantar: Ho sento, però no, que no canti més, siusplau. Ni té un cos d'infart: On són els seus pits? Sí que mostra la duresa del personatge i aquest marimachismo que li fa falta. La resta d'actors més secundaris, ho fan prou bé, amb el chino i la seva veu, etc. Però el que si que no em trago és el roc del super3. Ho sento però tu no, Roc, tu no.
La pel·lícula ensenya més cuixa que la primera, però torno a destacar que González Molina no abusa de cos, i Mario Casas, encara que a vegades surt sense samarreta, no es passa la pel·lícula lluint, o al menys, no em va donar aquesta sensació. Un altre cop, Molina demostra que no tot és ensenyar, i ens dosifica aquestes imatges pujades de to.
La música torna a ser un bon punt, encara que aquesta vegada passa més desaparcebuda. Altra cop, l'escena de la discoteca, que a part, té uns colors molt vistosos i una bona posada en escena, i la d'amor, són les que tenen una música més destacable. Les cançons de Clara Lago, per altra banda, són insofribles.
I per acabar amb aquesta crítica torno a dir que el director també demostra que altra cop, cap al final de la pel·lícula, el muntatge és destacable i resultón, però ja està vist. I és que desgraciadament, com Hache, en aquesta pel·lícula s'hi compten uns quants dejavus.
Així doncs, i per acabar amb Tengo Ganas de Ti, aquesta és una pel·lícula que busca la taquilla i encara que té bones intencions queda lluny de la primera sent repetitiva, amb masses altibaixos dramàtics, i sobretot, dolenta per culpa de seguir un llibre que va avorrir soberanament a més d'un centenar de fans de Moccia.
El moment del clauer, per això, no deixa de ser maco i romàntic.
Tràilers i fotos a baix!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada