Michael Keaton torna a aixecar el vol

He estat uns dies reflexionant sobre si hauria d'escriure una crítica de Birdman. La veritat és que després de la gran escena en que Birdman (Keaton) li canta les 40 a la crítica del Times, vaig pensar que potser no calia. Que això d'escriure una crítica del film era una gran fal·làcia. En distanciar-me uns quants dies del blog, i llegir opinions i opinions de Birdman al final, he decidit posar-m'hi i dir la meva. Això si, amb molt de respecte.

 

Birdman (o la inesperada vitud de la ignoracia), si, lluita per ser el subtítol més pretenciós de la història del cinema, és l'últim film d'Inárritu. Un salt al buit que li ha funcionat millor que mai, ja que com Birdman, s'ha llançat per un precipici amb els ulls tancats i ha aconseguit evitar la caiguda, millor dit, la patacada, amb les seves indestructibles ales. És a dir, amb els seus super-recursos. 

 

Primer punt. Estic escribint la crítica amb la banda sonora del film de fons. És a dir, amb uns platerets i una bateria irritants i que posen dels nervis. M'ha semblat un recurs ideal per escriure els meus pensaments ràpidament i sense poder concentrar-me del tot. A molta gent, aquesta música la va molestar durant tot el trajecte del Birdman. A mi, la veritat, em va colar perfectament.

 

Birdman segueix, i mai millor dit, perquè el film és un pla seqüència totalment falsejat (i que a vegades ratlla el ridícul), a una estrella caiguda de Hollywood que busca la redempció (i el reconeixement) amb una petita obra teatral a Broadway. 

 

No sé si Broadway li queda molt lluny al director mexicà, però per nosaltres, els espectadors catalans i que no hem trepitjat mai aquell món, sembla que Iñarritu ens exposi un munt de clixés ja molt vistos en altres produccions audiovisuals i simplement vagi estirant d'aquests per crear un submón "realista". He llegit que gent del mundillo diu que Iñárritu ha plasmat a la perfecció l'ambient que es cou rere bambalines. Si això és cert, la veritat és que Broadway és un circ burlesc que ja ens és massa familiar i per tant, no resulta gaire estimulant descobrir.

 

D'acord, el mundillo de Broadway i el mecanisme del pla seqüència falsejat són les coses que deixen als acadèmics amb la boca oberta. (He de reconeixer que el pla seqüència ens ofereix escenes tan delirants com la de Birdman/ Riggan/ Keaton passejant en calçotets pel mig de Times Square). Però per mi, el millor de Birdman, a part de Michael Keaton i Edward Norton, és la capacitat que té el senyor director per fer que el format del film i l'estructura del guió, s'assemblin i siguin un mirall de la història que està explicant. Aquesta és una cosa complicadíssima de fer, i Iñárritu ho aconsegueix de manera magistral. És un recurs perillós, però qui el capta, queda fascinat.

 

Abans de desfer-me en afalagaments per Keaton i els actors, deixeu-me posar-vos un exemple del que he esmentat anteriorment, mentre aquesta batería sona i resona per l'habitació. Al principi del film, se'ns presenten un munt de trames. De manera confusa gràcies al plà seqüència salten d'una a l'altre, les deixem inacabades i amb ganes de més. Durant els tres primers minuts només veiem a Keaton, reflexionant, però a partir del 5, apareix en Galifianakis, i així successivament apareixen un munt d'actors i de personatges, amb un background tan interessant que ennuvoleixen la trama de Birdman. Realment l'espectador desitja seguir qualsevol trama menys la de Keaton, que resulta la menys interessant de totes. El personatge de Norton és tan potent, que innunda el film, monopolitza la pantalla. En Birdman se'ns fa prescindible. Quan Keaton ensenya un diari que té Norton a la portada, història i estructura van lligades de la mà: en Norton i la resta han fagocitat a Keaton. Tot i així, en un punt X, l'estructura canvia radicalment. Les trames secundaries desapareixen (bé, totes les trames desapareixen menys la de Keaton, que semblava per moments, la secundaria) i ens passem l'hora restant amb ell. Quan s'ensenya un diari amb Keaton en portada ja ho tenim aquí de nou! Ell s'ha convertit en el protagonista absolut del film. I la història és això: com Birdman s'ha de fer un lloc lluitant contra tot per tornar a ocupar la portada.

 

Hi ha gent que no ho va entendre. I van sortir dient que com era possible que Iñárritu posés en pausa totes les trames secundaries, que eren boníssimes, a meitat del film i les deixés penjades a consciencia. Per mi, és simplement, una jugada mestra i perillosa, per acostar la història a l'estructura, i al format, fins i tot. El director mexicà vol diluir barreres. I per construir-les ja té aquesta batería infernal.

 

Finalment, deixeu-me parlar de Michael Keaton. Jo sóc fan del seu Batman (no les vaig veure a l'època, clar, jo era petita, però les vaig veure un munt de vegades quan vaig ser més gran). El seu Batman em semblava entranyable, molt divertit i molt gòtic (recordem que és el Batman de Burton). Deia frases com: ¡Te vas a comer el suelo!, no se li donava bé lligar amb les noies, portava un traje de goma... La cara de Keaton no convencia, perquè no tenia les faccions dures que l'home ratpenat requeria. Tenia una cara d'empanat graciós i divertit que no es podía ocultar ni rere la màscara. Va ser el primer Batman per la gran pantalla i això tothom ho recorda. Però... si em feu pensar en un altre paper de Michael Keaton, a part de Bitelchús no em ve cap al cap. És trist, però després de Batman (pel film, el director el rebateja amb el nom de Birdman) va caure en l'oblit més destructiu. En Keaton diu que ho portava bé. Si clar. Potser és per això que fer de protagonista d'aquest film l'ha consagrat. Perquè la gent és incapaç de separar personatge d'actor i tothom es creu que Birdman és l'atac a la desesperada de Keaton per tornar a l'esfera pública. Segurament l'home va acceptar el film de bona fe i ara tots els periodistes estan projectant en ell els dubtes del seu personatge, en Riggan.

Keaton! Aguanta! que l'Oscar aquest any és per tu. La teva interpretació és bona, i a Hollywood els encanten les històries de salvar velles glòries i tornar-los el prestigi, El Oscar el tens més que guanyat (i a més, no competeixes amb Ralph Fiennes, que per mi, hauria de ser un dels favorits)!

 

Edward Norton, a part, està espectacular. Però algunes veus amigues m'han dit que ell si que és com el seu personatge. És a dir, un cràpula! Aquest ho tindrà més complicat per aconseguir l'estatueta. Una cosa és ser un actor de Hollywood fracassat que intenta trobar el prestigi perdut amb una obra de teatre, ambiciosa i intel·lectual, i l'altre és ser un capullo. I si ho ets a la vida real, no et recompensaran pas per demostrar-ho i reconeixer-ho!

 

Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) ens regala moments d'èxtasi (com quan Keaton, flipat, s'imagina que és Birdman enmig de la ciuta; un segment que sembla extret de la pel·lícula "Los Vengadores"), i escenes amb monòlegs potentíssims (com la de la filla fotent-li la bronca al pare. Una bronca que ens podrien fotre a tots). Encara que crec que Iñárritu podría haver explotat més el tema del superheroi que ha obert camí a la resta, i que ara està més que antiquat, i que hauria d'haver acabat abans el film (el final és d'allò més WTF), Birdman també té moltes possibilitats d'alçar-se amb el millor guió. Al costat del cameraman en un viatge inoblidable i amb els ulls enganxats a la pantalla del primer a l'últim crèdit, som testimonis d'aquesta crisi existencial del protagonista expressada a través de diàlegs imaginaris amb el personatge de "Birdman" i de monòlegs (i quins monòlegs!) absurds, sobre compartir avió amb George Clooney o ser atacat per un centenar de meduses. No fa falta dir: estic en crisi. La seva actitud i la dels demés envers Riggan ens ho explica millor.

 

Birdman, si hi connectes des que surt la primera lletra a la pantalla, és una experiència hipnótica de dues hores. Té els seus pros i cons. Però, tu, quins pros!

 

Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. (Com sempre dic, la recomano en versió original, encara que aquí tampoc em sembla tan imprescindible com altres vegades),