Never let them go

Massa temps sense anar al cinema! Gairebé m'agafa alguna cosa! per sort, fa una setmana vaig anar a veure Nunca me abandones, de un tal Romanek protagonitzada per Keira Knightley, Carrey Muligan i Andrew Garfield, és a dir, els tres joves anglesos que estan de moda ara mateix. La pel·lícula està basada en un llibre que va escriure un escriptor japonès i que va ser un best-seller a UK. Clar, veient el panorama, més el nom del títol, més veient el trailer, que per cert, conté la musica de l'explendida banda sonora de A single man, més llegitn una mica el resum del film ja creia jo que Nunca me abandones seria un dramón del mil, que ploraria tota la sala a llàgrima viva, que acabaria sent insoportable, pastelosa.... bé, tot el que pot ser una pel·lícula d'aquestes mal fetes que només busquen la llagrimeta.
 

Per sort, Nunca me abandones va donar la sorpresa.No és que la pelicula tingui moltes coses espectaculars, com un gran guió o unes grans interpretacions (l'andrew Garfield a tornat a no saber actuar, no com a la red social, on ho feia realment bé), ni per una música, que tot i ser delicada amb pianet i tot, tampoc mata...

El que sorpren és com està tractat el tema i realment no se si és gracies a la novela en si, i per antonomasia al escriptor, o gràcies al director, aquest Romanek, que sembla bastant bo: els plans de clatell mentre els protagonistes van caminant em semblen innovadors, frescos, diferents...

Bé, nunca me abandones conté una història que podria fer que es plorés ja en els 10 minuts de pelicula (nens que són criats però que saben que moriran abans de la trentena degut a pel que realment han sigut creats) però que aquí es dona una dimensió diferent.Filmat des de la més absoluta llunyania, apartant qualsevol empatia, distanciant fortament l'espectador de la història, un fet que fins i tot violenta a l'espectador que pensa, estic veient alguna cosa bastant horrible però tot i així, tampoc sento la tristesa o la pena que hauria de sentir! Això, crec jo que és el realment apasionant de Nunca me abandones, la característica per la qual val la pena anar a veure la pelicula: aquest fet de veure com una història tan pasional, emotiva, es pot tractar d'una manera tan freda i distant, cosa reforçada per una trama de personatges que ni tans sols es rebelen, que es limiten a acceptar el destí, sense "rechistar" que es diria.

Així doncs, si no sou de llagrima mooooolt facil, podeu evitarvos els mocadors, perquè potser el film deixa una sensació de desencant a l'acabar, però per res surts plorant: t'exposen una situació amb la qual no pots ni empatitzar i te l'empases, un film delicat des de la llunyania, cosa que vaig pensar que tenia molt a veure amb que l'hagues escrit un japonès el llibre, no se que tenen, però crec que tot el que fan, artisticament, és hermós, poètic, delicat, però alhora, distant, fred, com si no hi hagués arrelació possible...

Aquí deixo el trailer del film, per si hi ha interessats:

Guanyadors d'Oscar!

Què us semblen els guanyadors? Jo realment estic poc sorpresa però contenta. Ja quan vaig veure El discurso del rey vaig desitjar que aquests oscars es tornessin British, més que no pas, que es tornessin adictes a la xarxa social del moment. Film que està molt bé, però que per mi, no mereixia els premis majors, al contrari del discurs del rei, pel·lícula britànica però molt ben feta. Potser, Tom Hooper és un director massa novell, però amb dos explendides pel·lícules, per ja guanyar el seu Oscar en la seva primera nominació i potser aquí si hagués donat el premi a David Fincher. La resta, bastant amb els pronòstics: Colin Firth i Natalie Portman, dos actuacions estupendes que bé es mereixien l'Oscar, els secundaris de The fighter, que no jutjaré perquè no he vist. Els guions també ben repartits: gran Aaron Sorkin, i el del discurs del rei, potser més discutible, animació toy story3 (gran, gran film) i Origen i Alice in Wonderland aconseguint els premis en les categories tècniques. Potser, pel meu gust, el premi de la Banda sonora no hauria d'haver recaigut en els compositors de la partitura de la red social, música que trobo innovadora però monòtona, i m'hauria decantat per les dolces melodies, pero també ja molt escoltades, d'Alexandre Desplat per la guanyadora el discurs del rei.

Aquí deixo la llista, si voleu veure quins han sigut tots els guanyadors i una fotografia dels quatre actors amb estatueta, molt contents.

Mejor película: El discurso del rey

Mejor director: Tom Hooper (El discurso del rey)

Mejor actor principal: Colin Firth (El discurso del rey)

Mejor actriz principal: Natalie Portman (El cisne negro)

Mejor actor secundario: Christian Bale (The Fighter)

Mejor actriz secundaria: Melissa Leo (The Fighter)

Mejor guión adaptado: Aaron Sorkin (La red social)

Mejor guión original: David Seidler (El discurso del rey)

Mejor película en lengua extranjera: 'En un mundo mejor' (Dinamarca)

Mejor película de animación: Toy Story 3

Mejor dirección artística: Alicia en el país de las maravillas (Robert Stromberg y Karen O'Hara)

Mejor fotografía: Origen (Wally Pfister)

Mejor vestuario: Alicia en el país de las maravillas (Colleen Atwood)

Mejor edición: La red social (Angus Wall y Kirk Baxter)

Mejor maquillaje: El hombre lobo (Rick Baker y Dave Elsey)

Mejores efectos especiales: Origen (Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley y Peter Bebb)

Mejor BSO: La red social (Trent Reznor y Atticus Ross)

Mejor canción original: 'We Belong Together' de Randy Newman

Mejor edición de sonido: Origen (Richard King)

Mejor mezcla de sonido: Origen (Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo y Ed Novick)

Mejor documental: Inside Job (Charles Ferguson y Audrey Marrs)

Mejor corto documental: Strangers No More (Karen Goodman y Kirk Simon)

Mejor corto animado :The Lost Thing Major cortometraje God of Love

Oscar Honorífico: Francis Ford Coppola, Ely Wallach, Jean Luc Godard y Kevin Brownlow 

Christian Bale, Natalie Portman, Melisa Leo i Colin Firth

El ballet paranoiríac d'Aronofski

Ahir just vaig anar a veure el Cisne Negro, i puc dir amb tota certesa que crec que encara no m'he recuperat del tot del visionat del film. Tothom tenia gran expectació per veure aquest nou film d'Aronofski i al final, infectada per aquest virus de la curiositat, també vaig tenir ganes de veure-la, així doncs que vaig acabar en una sala rodejada de gent que no sabien qui era Darren Aronofski, que aquest, perdó que us digui és un dels principals errors dels espectadors de Cisne Negro. Siusplau, abans de veure'l, almenys veieu alguna película del director, només per saber minimament de quin pal va aquest home.
 

Jo per exemple, ja havia sentit abans fascinació per aquest home i amb només 14 anys havia anat a veure al cinema "la fuente de la vida", amb Rachel Weisz i Hugh Jackman, que ja era una paranoia metafísica, que en aquell cas era un melodrama, però molt al estil Aronosfki. Així que d'aquest cisne negro esperava el mateix. A la crítica deien que era un Thriller, osigui que jo ja ho esperava això: thriller, ballet i el que es vulgui, però sempre amb el segell d'aquest bon o no tan, home. La història, la resumeixo breument per qui estigui interessat: Nina és una ballarina excepcional en la tècnica però massa freda i clar, el director de la companyia no li vol oferir el paper de la reina cisne ja que aquesta ha de ser interpretada per una sola actriu que faci el paper de la dolça odette i la malèvola i provocadora Odille. Per un malentès amb el director, al final Nina és escollida i a partir d'aquí, ella comença a descobrir la seva part "obscura" i a partir d'aquí comença la paranoia excel·lentment portada per Natalie Portman. Perquè una altra cosa no, però la noia s'ha treballat com mai el paper: que si un any abans de rodar ja estava prenent llargues classes de ballet, que si va anar a aillar-se per centrar-se més en el personatge, enfí, el resultat una explendida Nina que més val que li valgui l'Oscar aquest diumenge perquè sinó, l'academia mataria al nostre cigne. Bé, que dir de la pel·lícula? que ja des del principi es mostra clarament que serà una pel·Lícula paranoiríaca, com dic jo, amb sang, ensurts, sexe, etc. Així que els que hi vinguin a veure ballet i bellesa, ja poden abandonar la sala.
 

Crec que és important remarcar l'ús del mirall que fa Aronoskfi en aquesta pel·lícula, la contraposició del blanc i el negre i els plans perfectament controlats fins al minim detall. Del tema mirall s'hauria de destacar que crec que serveix per fer, o un procés de distanciament brutal, o per mostrar que cada escena és només un reflex, no es la realitat o pel contrari, donar pistes de si és real o no el que veu la noia. I és que gran part de la pel·lícula es basa en això i si no se sap distingir, la pelicula dificilment funcionarà: saber que és la realitat o que no ho és. Quantes coses de les que veu la Natalie són reals?

Per tal de fer això, el director ja sabia que necessitaria com a protagonista, un personatge nerviós i obsessiu i la ballarina Nina ho és. Una noia que de lo nerviós, es rasca compulsivament fins a fer-se sang i per tant, que al ser sotmessa a una forta pressió pot arribar a veure coses que no són però ella creu que si. Aquestes escenes de barreja de paranoia i realitat són realment, les que queden en el film: que angoixen realment. Quan la noia torna a casa, cridant com una boja, veient "fantasmes"... és el que queda a l'espectador, el que marca. Així doncs, Cisne Negro es consolida com una altra d'aquestes pel·lícules: aquestes de les que no te'n oblides només creuant la porta del cinema, una d'aquestes que et va rondant pel cap tota la tarda i que possiblement dificultaran dormir a més de un.

Si senyors, és un thriller, una paranoia molt grossa dirien alguns, que té moments de sorpresa al principi i al final, quan ja estem tan confosos que ja no sabem si el que viu la noia és una farsa i que clar, al sorprendre's després amb la veritat sembla que no acabem de creuren's ho.

PD. Una altra cosa que volia puntualitzar és l'estupenda utilització de la càmera,amb els seus travelling, sus "càmaras en mano" i sobretot, les filmacions de "nuca" de la Portman, sempre seguint-la d'esquena, sempre acompanyant-la en aquest camí sinuós que acabarà sent una obra magistral del llac dels cignes i un cigne negre molt més que esfereidor.

Així i per concluir, quin és el veredicte?: Oscar per Natalie Portman, i per Aronofski.... que voleu que us digui, encara segueix sent massa extrany pels acadèmics no creieu? amb el ben rebut que està als festivals de Venecia de cada any, als Oscars el prenien per bitxu raro, que no li feien cas fins que no va treure al Mike Rourke de la misèria amb el Luchador.... enfi, que jo crec, que, encara que el director potser no es pugui superar més i que encara que seguirà sempre amb la seva paranoia, hem de confiar que algun dia farà un producte que no espanti als acadèmics amb la sang i el sexe que mostra en aquest film.

Aquí deixo el trailer, però aneu amb compte, després de veure'l es poden sentir dos sensacions: o unes ganes incontrolables de veure el film, o un horror i un mal estar que no desapareixerà fins d'aquí unes horetes (jo la primera vegada que el vaig veure vaig ser dels segons...més tard dels primers)

I alguna imatge:

Primos: Uns cosins molt especials

Fa dos dies vaig anar a veure Primos. La tercera pel·lícula de Daniel Sánchez Arévalo. Realment, jo estava molt emocionada per anar a veure el film. Havia seguit tot el tema de producció del film, des de més o menys aprop, i esperava "ferventment" la seva estrena, el dia 4 de febrer, que, per casualitats de la vida, és el dia del meu aniversari. La peli, aleshores va començar a recollir tot un seguit de bones crítiques que deien que amb aquest gènere de comèdia disparatada, Daniel Sánchez Arévalo havia trobat el seu lloc en el cinema, s'havia consagrat.
 

Bé, ingredients no li en falten cap per fer una bona pel·lícula, o almenys entretinguda: actors molt versàtils, com Quim Gutierrez, increible aquí i el monstre Raúl Arévalo (per mi el millor actor d'aquests nous interprets que hi ha actualment al nostre país), que són dos grans amics del director, i un tercer que s'incorpora, Adrian Lastra, protagonista de 40 musical, musical que ves per on, ha guionitzat Daniel Sanchez Arévalo (veieu com es comença a formar el bucle viciós?). El completa, l'altre gran amic del director: El sempre simpàtic i creible Antonio de la Torre (aquí amb un paper de borratxo una mica agafat amb pinses). La part femenina la posen la protagonista de Águila Roja i Clara Lago.
 

La història, senzilla: A un noi la seva novia l'acaba de deixar plantat a l'altar i està destrosat. Els seus cosins, però, el convencen per portar-lo a comillas, on encara hi viu el primer amor del noi. 

Bé, ara que la taula ja està parada es poden començar a servir els plats.
 

Ho reconec, a la pel·lícula hi ha escenes gracioses, com el moment musical Backstreetprimos o els cosins ballant el paquito el chocolatero, i també hi ha alguna sortideta de to, però la vaig trobar, insustancial. Una cosa que per res m'esperava del gran Daniel. Després de veure Gordos, vaig comprovar que ell sempre posa un diàleg amb sentiment a les seves pel·lícules, algun sello personal, coses que et fan reflexionar. Per sort, a Primos no està tot perdut. El moment del te pre-quiero és molt bufó i fins i tot, el personatge més gamberro de Raúl Arévalo es llança, ja a partir de mitja pel·lícula a fer discursos sobre la moralitat, i el que fa falta estimar-se tots i intenta reconciliar families. Si, potser és un Sánchez Arévalo una mica canviat, amb un registre més de comèdia que altre cosa (anteriorment, era més dramàtic) però tot i així segueix conservant aquells trets típics del seu cinema: Principalment,els personatges i situacions rocambolesques. No obstant, ens hem pogut adonar,que buscar personatges tan raros pot fer-nos caure en els estereotips. Alguns exemples són el peronatge del borratxo del poble, que era el ex- propietari d'un videoclub ( i va dient, fitxes tècniques de diverses películes durant el film), el chuloplayas que al final resulta un tendre, o el hipocondríac (aquí per culpa d'un trauma de la guerra) que manté una relació amb una dona que el manipula "a su antojo".
 

Tot i així la pelicula acaba sent tendra i entretinguda, el gag final dels sobaos resulta d'allò més bonic i divertit, perquè és subtil, no aquell humor gruixut espanyol en el que em va fer por que el director hagués caigut quan només portava un quart d'hora de film.
 

Aquí us deixo el trailer de Primos, la millor película de Daniel Sánchez Arévalo? que voleu que us digui... segur que la millor encara està per venir :)

Amor i altres drogues

Fa unes setmanetes vaig anar a veure una pel·lícula purament comercial amb unes companyes: Amor y otras drogas, protagonitzada per Jake Gyllenhaal i Anne Hataway. És de suposar que les meves amigues van anar a veure el film sobretot perquè el protagonista era l'estupendo Jack Twist de Brokeback Mountain, que no està de mal veure i que per cert, aquí fa un paper que podria ser del tot, un personatge bastant com ell: un caradura, que se les lliga totes, que ven bé ( i es sap vendre bé), però que sota tota aquesta carcassa es troba un romàntic empedernit. I no és així el veritable Jake Gyllenhaal? Fa pocs dies la premsa es va innundar de noticies que deien que si el noi havia recorregut la meitat d'Estats Units en cotxe per demanar perdó a la seva ex, Taylor Swift, per haver-la enganyat amb una de les seves millors amigues... un escàndol? No, si és el Jake, és així.
 

Doncs bé, al meva principal motivació a l'hora de veure la pel·licula era per saber com anava la indústria americana en això de fer comedietes. Feia molt que no en veia cap, així romàntica (feia pocs dies havia vist Morning Glory, que està bé, però no comentaré), i volia saber si encara en sabien. A més, els dos actors havien sigut nominats als Globus d'or, el director era el de Diamante de Sangre i la Anne Hattaway és una noia que em cau bastant bé. És sorprenent, però diria que he vist gairebé tota la filmografia d'aquesta noia!

Bé, que ens presenta aleshores Amor y otras drogas¿??? Doncs una història d'amor ( i de sexe, molta cuixa surt per aquí), entre dos personatges, un més tràgic que l'altre. El Jake és un venedor de medicines als hospitals, com una especie de publicista raro, ara no em surt el nom (que sé que el té), i l'Anne Hattaway és una noia que sembla molt simpàtica però que realment està malalta i pateix Parkinson. Si, suposu que molts deuen pensar: preparin els mocadors!!!!!! I cap al final, o més ben dit, la meitat de la pelicula està pensada perquè la gent tregui el mocadoret, li caigui la llagrimeta, li faci molta peneta i tal... però no que se senti identificada a menys que es pateixi alguna malaltia del tipus de la noia. És difícil entendre aquell tipus de relació i més pensant que està situat en els anys 90... En definitiva, el film té alguna cosa que no acaba de quadrar. El film no és una típica historia romanticona americana, té alguna cosa que la fa especial: destaco els diàlegs tan llargs però tan profunds que tenen els dos protagonistes en l'apartament de la noia: no tot és sexe, abans i després de fer l'amor es parla de les impressions, dels sentiments, de la vida... cosa que no acostuma a passar als films de Hollywood que ho volen tot i ho volen ja!!!!!!
 

jajajaja, però tot i així i sentint-ho molt, esperava més del film. Vaig sortir del cinema amb una sensació de no acabar d'estar del tot contenta amb el resultat, em va decepcionar. Suposu que esperava que no fos una película normaleta americana a l'uso i que em fes reflexionar una mica, però, com la majoria de películes, al passar dos carrers del cinema ja s'esborren de la memòria, cosa que em va sabre molt de greu descobrir quan em vaig adonar, que, al sortir del cinema, ja no m'enrecordava de com es deia el personatge del Jake o la Anne... algu com Maggie??

Aquí us deixo el trailer si us animeu:

pd. El personatge del Jake era visitador :)

Un pa molt negre

Enmig de l'eufòria dels particpants de Pa Negre i els rumors dels suposats enganys i manipulacions que han tingut els premis de l'última edició dels Gaudí, hem llanço a analitzar aquesta pel·lícula, que vaig anar a veure no fa massa, concretament, després de veure quantes nominacions havia aconseguit als premis goya: concretament unes 14! Una dada desorbitant, podriem pensar alguns!

I què és en realitat Pa Negre? Un film amb 13 gaudís que no s'ha dignat ni a deixar un trist premi per la segona favorita i gran pel·lícula: herois, i que està conseguint premis a cada festival que es projecta?
 

Jo us puc anunciar la resposta: Pa Negre no és més que un film, totalment en català i realista que està basat en la molt brillant obra d'Emili Teixidor de títol homònim. Sí, en el film es respira un aire absolut de realitat rural, una reconstrucció perfecta de l'època de la post guerra, un retrat d'una societat decadent i sobretot del pobre, un lloc on els rumors corren i semblen ser, la màxima prioritat dels seus habitants.
 

Cal dir que els dos nens, sobretot el noi, protagonistes estan realment esplèndits, amb una parla de pobre total i un accent que deixa a més d'un bocabadat. En canvi, no es pot dir el mateix de l'actuació dels adults: treient a la Nora Navas del sac, que és evident que s'esforça per donar tota la veracitat possible al seu personatge, la rsta d'actors adults no estan massa creibles, i si ho estan no aparenten per res del món que són gent de poble, potssert perque no ho han sigut mai, potser perquè la dicció no és la correcta, potser perque son tan urbanites que han oblidat el que vol dir ser de poble.

Menció especial per la Marina Gatell, actriu que admiro molt, però que aquí fa un paper, que deu meu!, fa més pena que una altra cosa! i a sobre, de creible no en té res!!!! La tieta del poble, va home va...
 

El fermi fernandez i el Sergi Lopez, com grans actors que són, fan el possible per ensortirsen prou bé.

La història del Pa Negre és crua, com bé sabran els que s'han lleigt la novel·la,en els quals m'incloc, i a més, Villaronga fa que encara ho sembli més: El inici del film està marcat sobretot, per un xoc d'imatges, crea unes sensacions de cruetat molt fortes a l'espectador que per sort, es van dissipant al llarg del metratge (amb excepció de la història del Piturria, que si més no, dir que aquelles imatges de la cova són tan crues que et ronden pel cap alguns dies després d'haver vist el film).
 

Per finalitzar voldria puntualitzar que, per molt bé que estigui el film de Pa negre, a mi em dóna la sensació que mñes que un film, em recorda a una de les minisèries catalanes que han fet ultimament per televisió, com la de les veus del pamano i ull per ull, en la forma com està rodada, com es tracta el tema...
 

I no vull que això es tracti per res com una cosa negativa! Considero que la minisèrie Ull per Ull és realment explèndida i explica de forma real i entretinguda un fet històric, i de forma crua també. I és això mateix el que fa el Pa Negre, explicar una història de forma realista i crua, sempre contextualitzant, sempre puntualitzant en el lloc i en quin moment de la història de catalunya està situada l'acció.

Tot i així, realment creieu que mereix tanta distinció? Aquí deixo el trailer, per descampar dubtes...

Un discurs molt entenedor

El discurso del rey és una pel·lícula que conté tots els elements per arrasar en els diversos premis que hi haurà al llarg de l'any: una bona història, uns grans actors, bons decorats, un bon director, una fotografia exel·lent...
 

Ahir vaig anar-la a veure, ja pensant que la pelicula em fascinaria i així ho va fer.
 

Primer de tot, el director: Tom Hooper, un dels grans directors britànics dels ultims temps. Ja la seva última peli m'havia encantat: The damned United, sobre un entrenador de futbol molt famós d'allà anglaterra i que estava interpretat per l'exelent Michael Sheen. Aquell film perfectament anglès em va captivar així que no esperava menys del discurso del rey, que també conta amb dues actuacions magnifiques: la de Colin Firth, com el rei tartamut i la de Geoffrey Rush com a Lionel, el professor. Des que vaig veure un hombre soltero i la magnífica interpretació de Colin Firth, vaig confiar en que l'actor pogués treure en els seus nous films el veritable bon actor que habita en el seu interior i amb aquesta s'ha vist. És complicat interpretar un home tartamut la veritat, insegur però ell ho fa molt bé, encara que permi l'actuació predilecte d'aquest home segueix sent la que fa a Un hombre soltero.
 

A el discurso del rey també hi ha l'altra gran actuació del polifacètic Geoffrey Rush, el barbosa de piratas del carib que sembla que s'ho passi de meravella interpretant el seu personatge. Està sobreactuat, però a la vegada natural, divertit i seriós, creible i inverosímmil.... una interpretació exquisita i que esperem que als dos els valgui més d'un premi.

L'argument és senzill: El princep d'anglaterra és un home tartamut i que vol superar els seus problemes de parla i per això va a que l'ajudi el Lionel, un home que en sap molt però utilitza uns mètodes una mica especials, però molt eficaços. Quan el germà del princep abdica al tron, ell ha d'asumir el rol de rei i per tant, sap que haurà de fer molts discursos. és a dir, és un film que tracta sobre la superació personal, realment emotiu.
 

Una altra cosa a destacar del film és la fotografia i la capacitat del director perque en un sol pla ex puguin palpar tot un seguit de sentiments i emocions, que transpassen facilment la pantalla i arriben a l'espectador.

Per exemple, hi ha dos escenes que són completament memorables per mi: la primera, la primera vegada que el princep, Bertie i el Lionel es coneixen. La conversa és tensa i incòmoda, però sobretot és gràcies als tipus de plans que això es veu: els actors estan, com en un costat del pla, mai al mig, com allunyantse i encara és millor el contrast que apareix en els enfocs del princep: per una banda es veu ell assegut al sofà i a l'altra, una paret bruta i destartalada, un contrast visual que canvia de sobte quan la càmara, l'agafa com si estigues situada en un dels costats del sofà, realment molt interessant.

L'altra escena que contarà entre els meus records, és la final, quan el rei aconsegueix al final dir tot el discurs sense haver de tartamudejar mentre el Lionel, al seu davant, l'observa i el tranquilitza. Aquella escena, ja realment emotiva per la capacitat extraordinaria d'interpretació dels dos actors (esplèndit Firth) millora amb el pla del director que fa: micròfon, i el rei, allà al mig del pla, veient com s'esforça. Tot just fa que l'espectador s'angoixi però també digui vinga, tu pots, tu pots!!!

Es crea una relació realment forta, realment real.
 

I amb tots aquests elements puc asegurar que aquesta peli m'ha encantat, és una autèntica delicia que prové d'Anglaterra, un pais en el qual es poden fer grans pel·lícules que E.U. mai té en compte, però que permi són realment impressionants i espero que aquest any, els Oscars es tornin British, com ho és aquest film, llarg però increiblement increible.

Aquí deixo el trailer i alguna imatge, per si a algú li interessa veure-la: recomanadissima