Primos: Uns cosins molt especials

Fa dos dies vaig anar a veure Primos. La tercera pel·lícula de Daniel Sánchez Arévalo. Realment, jo estava molt emocionada per anar a veure el film. Havia seguit tot el tema de producció del film, des de més o menys aprop, i esperava "ferventment" la seva estrena, el dia 4 de febrer, que, per casualitats de la vida, és el dia del meu aniversari. La peli, aleshores va començar a recollir tot un seguit de bones crítiques que deien que amb aquest gènere de comèdia disparatada, Daniel Sánchez Arévalo havia trobat el seu lloc en el cinema, s'havia consagrat.
 

Bé, ingredients no li en falten cap per fer una bona pel·lícula, o almenys entretinguda: actors molt versàtils, com Quim Gutierrez, increible aquí i el monstre Raúl Arévalo (per mi el millor actor d'aquests nous interprets que hi ha actualment al nostre país), que són dos grans amics del director, i un tercer que s'incorpora, Adrian Lastra, protagonista de 40 musical, musical que ves per on, ha guionitzat Daniel Sanchez Arévalo (veieu com es comença a formar el bucle viciós?). El completa, l'altre gran amic del director: El sempre simpàtic i creible Antonio de la Torre (aquí amb un paper de borratxo una mica agafat amb pinses). La part femenina la posen la protagonista de Águila Roja i Clara Lago.
 

La història, senzilla: A un noi la seva novia l'acaba de deixar plantat a l'altar i està destrosat. Els seus cosins, però, el convencen per portar-lo a comillas, on encara hi viu el primer amor del noi. 

Bé, ara que la taula ja està parada es poden començar a servir els plats.
 

Ho reconec, a la pel·lícula hi ha escenes gracioses, com el moment musical Backstreetprimos o els cosins ballant el paquito el chocolatero, i també hi ha alguna sortideta de to, però la vaig trobar, insustancial. Una cosa que per res m'esperava del gran Daniel. Després de veure Gordos, vaig comprovar que ell sempre posa un diàleg amb sentiment a les seves pel·lícules, algun sello personal, coses que et fan reflexionar. Per sort, a Primos no està tot perdut. El moment del te pre-quiero és molt bufó i fins i tot, el personatge més gamberro de Raúl Arévalo es llança, ja a partir de mitja pel·lícula a fer discursos sobre la moralitat, i el que fa falta estimar-se tots i intenta reconciliar families. Si, potser és un Sánchez Arévalo una mica canviat, amb un registre més de comèdia que altre cosa (anteriorment, era més dramàtic) però tot i així segueix conservant aquells trets típics del seu cinema: Principalment,els personatges i situacions rocambolesques. No obstant, ens hem pogut adonar,que buscar personatges tan raros pot fer-nos caure en els estereotips. Alguns exemples són el peronatge del borratxo del poble, que era el ex- propietari d'un videoclub ( i va dient, fitxes tècniques de diverses películes durant el film), el chuloplayas que al final resulta un tendre, o el hipocondríac (aquí per culpa d'un trauma de la guerra) que manté una relació amb una dona que el manipula "a su antojo".
 

Tot i així la pelicula acaba sent tendra i entretinguda, el gag final dels sobaos resulta d'allò més bonic i divertit, perquè és subtil, no aquell humor gruixut espanyol en el que em va fer por que el director hagués caigut quan només portava un quart d'hora de film.
 

Aquí us deixo el trailer de Primos, la millor película de Daniel Sánchez Arévalo? que voleu que us digui... segur que la millor encara està per venir :)