Les 10 millors del 2014 (de la 6 a la 10)

Molt bon dia cinèfils! Avui us penjo la primera part del meu rànquing del 2014. Aquest ha sigut un any molt bo de cinema, hem vist de tot i de molta qualitat. Per això, triar-ne només cinc se'm feia impossible, i alhora, trobava injust deixar sense comentar autèntiques joies que han aconseguit entrar en el meu top ten.

 

En aquesta primera entrada doncs, faré un anàlisi profund de cada una de les pel·lícules que ha aconseguit posicionar-se en el meu top ten particular. (Del 6 al 10). En el següent, parlaré de les 5 magnifiques, els cinc exèrcits que han constituit el meu meravellós top five. Però primer de tot, quines són aquestes guanyadores? Aquestes que tot i no pertànyer al top five mereixen unes paraules? Doncs aquí ho teniu! A continuació, destacaré els punts forts de cada una d'elles.

 

6- Crónicas Diplomáticas (Quai D'Orsay) de Bertrand Tavernier

7- El amor es extraño (Love is Strange) d'Ira Sachs

8- La entrega (The Drop) de Michael R. Roskam

9- Adiós al lenguaje (Adieu au langage) de Jean-Luc Godard

10- Interstellar de Christopher Nolan

 

6- CRÓNICAS DIPLOMÁTICAS (Quai d'Orsay)

 

Ja us vaig avançar fa uns dies que la francesa Crónicas Diplomáticas vista al festival de San Sebastià al 2013 me la reservaria pel top ten del 2014. Per què? Perquè és el film, juntament amb Dallas Buyers Club i La Jaula de Oro que més em va agradar del festival i que, gràcies a déu, va alçar-se amb el premi al millor guió. I després, als César, Niels Arestrup va aconseguir el premi al millor actor secundari. (Faltaria més! Amb el Guillaume "comprant" la resta de premis!).

 

Quai D'Orsay és la pel·lícula més nova de l'octogenari Bertrand Tavernier, si, octogenari. Està basada en un còmic que alhora, està basat en fets reals. L'autor d'aquest va viure en carn propia la majoria de peripècies per les que passa el protagonista interpretat per un extraordinariament fotogènic Raphael Personnaz. Personnaz és Arthur, un jove que comença a treballar com a diplomàtic a la conselleria d'afers exteriors. La seva feina primordial és encarregar-se del llenguatge, és a dir, d'esciure els discursos del senyor conceller (ministre), aquí anomenat Aleixandre Taillard de Vroms. El que passa és que en Taillard serà més irritant que la Meryl Streep a El diablo viste de Prada i farà anar de cap al pobre Arthur, que sempre que pugui, demanarà consell al vell, amable i eficient Maupas, que sent el director del Gavinet, és qui coneix millor com funciona tot en aquella casa de bojos.

 

Personnaz serà atractiu, però els pesos pesats del film són els que s'encarreguen de fer del ministre i el director. El ministre és Thierry Lermitte, en el paper més encertat que li he vist fer mai. Si ja em va agradar a Le Placard, per fer tan bé d'un cràpula que només vol putejar als companys de feina, a Quai d'Orsay ens demostra que fer de ministre histriònic, que s'irrita quan se li acaben els subratlladors i se les dóna d'intel·lectual recitant Heraclit dia si i dia també, és el paper de la seva vida. Tot i ser totalment ridícul i caricaturesc, ens creiem que algú com Alexandre pugui està al capdavant d'un ministeri. Un home que és mitjanament atractiu, actua amb decisió i està disposat sempre a dialogar, però que en realitat, és molt difícil de tractar de tu a tu. En Maupas està interpretat per Niels Arestrup, aquest actor que ara està tan en voga a França i que pot passar de la fúria a la calma en qüestió de segons. Per aquest film, Arestrup es queda amb la seva vessant més tranquil·la i amb els seus gestos i la seva veu, calma amb facilitat la tempesta que representa l'hiperactiu Taillard de Vroms.

 

Crónicas Diplomáticas és un film amb un guió trepidant, que com un còmic, salta d'un problema a l'altre, sense deixar temps per respirar. Els personatges surten d'un embolic per posar-se en un altre de més gros, i així, ja han passat dues hores i el film ha acabat. La simpàtica música de Philippe Sarde encara fa més amè el seu visionat, i la fotografia, clara i molt diurna ens fa estar desperts durant tot el metratge. Lhermitte és com un llamp, a cada escena hi posa cullerada per fer saltar al protagonista, per donar-li un bon ensurt i per endinsar-lo en un altre problema. I nosaltres, com ell, patim i ens ofusquem. I txac, txac, txac! Anem xino-xano, escoltant totes les frases de diàleg (deu ser un dels guions més llargs i amb més diàlegs dels últims anys, normal que s'hagi endut el premi a millor guió a San Sebastià) cap al final de la història. Des del principi se'ns diu que el ministre ha de donar un discurs a la ONU. Així doncs, sabem quan acabarà el film, però nano... de sobte la trama s'embolica més i més, i els problemes sorgeixen de forma natural i desordenada i de cop i volta, ens trobem que el ministre ja dóna el discurs a la ONU i no sabem ni com hi hem arribat!

 

Crónicas Diplomáticas se'm va presentar com la versió política de El Diablo Viste de Prada, una pel·lícula que vaig venerar quan era adolescent i que té una trama semblant (no em pegueu, sabeu que és veritat). Potser és per això que Crónicas Diplomáticas Quai D'Orsay em va agradar tant, però segur que també comptarà el fet que per mi el més admirable del film és que amb un guió tan tècnic, llarg i complex, se'm va fer amè, divertit, proper i simpàtic. No fa falta amagar-ho, a la sala, vaig ser la que més va riure! Un film més que mereixedor del seu sisè lloc!    

 

 

7- EL AMOR ES EXTRAÑO 

 

I aquí arriba una altra comèdia, americana en aquest cas, i, va posem-li l'etiqueta que tant us agrada, indie rollo Sundance. El amor es extraño, un film que ha passat també per la secció de perles de Sant Sebastià, pel festival Most i que està nominat a un munt de categories tant als Gotham Awards com als Spirit Awards, que per mi, tenen més criteri que els Globus d'Or. (Si més no, s'arrisquen més amb les pel·lícules que decideixen nominar).

 

El amor es extraño és el nou film d'Ira Sachs, del qual vaig descobrir, arran de veure aquesta, la seva pel·lícula anterior, la duríssima Keep the lights on, un film que retrata una conflictiva parella homosexual durant 10 anys. Un dels dos és drogaadicte, així que el drama està assegurat. I les escenes de sexe explícit també. Tot i així, és una pel·lícula fascinant que també va rebre unes quantes nominacions als Spirit Awards.

 

Amb El amor es extraño Ira Sachs ha canviat de registre totalment. Si a Keep the lights on semblava que la parella estava condemnada des del moment en que es coneixia, la parella protagonista de El amor es extraño està tan unida i tan enamorada que res els podrà separar, ni tan sols la distància. L'humor i la comèdia delicada d'aquesta substitueix el drama punyent i naturalista de l'anterior i la parella formada per Alfred Molina i John Lithgow és tan adorable que és impossible odiar-la.

 

És una parella palpable, que es complementa i que porta junta més de 30 anys. Molina i Lithgow, amics des de fa 20 anys, són capaços de crear una química creïble i ens deixen moments tendres i molt simpàtics pel record. Love is Strange ens situa en el moment que la parella, estabilitzada, decideix casar-se. Tot i així, aquest pas, natural per ells, fa que un dels dos perdi la feina de la seva vida. De sobte, el matrimoni no té diners per seguir vivint en el seu pis i per tant, es veuen obligats a vendre'l. Els amics i familiars voldran ajudar-los, però ningú es pot permetre tenir la parella a casa. Així doncs, aquests dos homes que mai a la vida s'havien separat es veuen obligats a dir-se adéu per una temporada i mentre Lithgow va a viure amb la familia del seu nebot, Molina se'n va amb uns veins policies molt simpàtics però terriblement sorollosos.

 

La pel·lícula retrata de manera simpàtica, però real, els problemes derivats de la convivencia "forçada" amb membres de la familia i veins, que, encara que només tenen bones intencions, pertorben la tranquil·litat dels dos vells. I a l'inversa! Si bé la trama principal se sustenta en aquests frecs amb diferents familiars i generacions, les poques escenes en que la parella es torna a reunir per anar a un recital de música clàssica, a un bar o a prendre copes, són d'allò més refrescants. Són tendres, són idíl·liques, són massa boniques per ser reals. Bé, realment, en aquest film tot és massa bonic per ser real. Però, no ens mereixem veure la vida així, de tant en quan?

 

L'enamorat i estabilitzat Ira Sachs ha deixat de veure el món gris i ara el veu de color de rosa, i així ho demostra en el seu film. Ningún personatge té un indici de malícia. Ningún. I tots s'estimen. I es perdonen i totes les discussions són lleugeres i passatgeres. Però no és ni un film ni pastelós ni previsible ni res d'això. És una forma de veure la vida positiva, i alhora, despreocupada. Ira Sachs ara ja ho sap. No hi ha problemes que no es puguin solucionar, no hi ha enganys que no es puguin perdonar, l'ajuda d'amics i familiars sempre és benvinguda i l'amor que profeses a la teva parella és més gran que qualsevol altra cosa. Love is Strange, un merescut 7è lloc al meu cor.

 

 

8- LA ENTREGA

 

I per la 8a posició he triat el film que es va emportar el premi al millor guió al festival de Sant Sebastià al 2014. Si l'any anterior Quai d'Orsay havia tingut l'honor, aquest any, l'honor va anar a petar a La entrega (the drop), un film, per mi, massa oblidat als Estats Units.

 

Vaig anar a veure La entrega gairebé a cegues. M'havien dit que estava bé. M'havien posat el tràiler per activa i per passiva i el que havia deduit de tot això és que era un film de gàngsters, pistoles, morts, molt dur i que els protagonistes eren en Tom Hardy, la Noomi Rapace i en James Gandolfini, és a dir, cares poc prodigades en films de gèneres lleugers. Vaig entrar a la sala doncs, preparada a veure un thriller, reposat, però violent psicològicament.

 

I el que em vaig trobar em va descol·locar durant uns segons i em va enamorar al segon minut. La entrega no anava pas de gàngsters, ni de tios xungos. La entrega anava sobre en Tom Hardy i un gosset increïblement mono anomenat Rocco!

 

A la primera escena se t'explica com funciona això de "la entrega". En Tom Hardy treballa en un bar de cambrer i James Gandolfini és l'ex- propietari però encara hi posa cullerada. Intuim que en Hardy va tenir un passat molt fosc i que el bar aquell no és el lloc més segur del planeta. Però què passa? A la tercera escena en Tom Hardy es troba un gosset abandonat a unes escombraries. Amb tota la seva bona voluntat, el rescata i pica a la porta del davant per demanar auxili. La Noomi Rapace, una noia que tampoc té pinta de persona gaire fiable, és qui l'obra. Però, ai... entre els dos què sorgeix? Amistat! Si nois, amistat, perquè l'amor de veritat sorgeix entre en Tom Hardy i el gosset Rocco.

 

Recordeu que en el tràiler sortia un ros amb una pinta de tio xungo que tirava enrere? I que semblava que anés a matar a la Rapace i a tot déu? Doncs en realitat és l'antic amo del gos

 

Potser em direu, quina cosa més nyonya, però la veritat és que la trama em va sorprendre, tots ho fan extraordinariament bé, en Tom Hardy, que si, és sant de la meva devoció, està més que adorable amb en Rocco i si aquest va ser l'últim film de Gandolfini va anar amb el cap ben alt a la tomba. La entrega és un film, que envoltat d'una aura de thriller, gangsters i psicòpates, ens explica la historieta d'amor entre un gosset i un home. I clar, l'home és Tom Hardy. Otorgar-li el 8è lloc és tot un honor.

 

 

9- ADIEU AU LANGAGE

 

Ara és quan m'ataqueu i em dieu, si, la moderna, només posa la de Godard perquè és de Godard. Doncs no senyors, si jo poso Adieu Au Langage al número 9 és perquè em va agradar de veritat.

 

Jean-Luc Godard és un home fascinant. Quan vaig descubrir À bout de soufflé a primer de carrera vaig quedar meravellada. Acte seguit vaig començar a mirar tots els films de la primera època de Godard, i fins i tot em vaig atrevir a endinsar-me en alguns de la segona, com La Chinoise, cosa que recomano només als ja iniciats. Els seus films m'hipnotizaven. Quedava embobada davant la pantalla, veia i pensava i tornava a mirar i tornava a pensar. Eren films que despertaven el meu cervell i que trobava brutalment imaginatius. Em van agradar, en la seva majoria. (Reconec que Lémy contra Alphaville em va semblar massa críptica i avorrida). Vaig comprar Jean-Luc Godard pensar entre imágenes i me'l vaig llegir senser. Treball que feia, treball en que el citava, i les seves frases, les seves afirmacions, es van convertir en la meva bíblia. Encara que als següents anys el vaig abandonar una mica, la veritat és que els meus amics ja em consideraven la nena Godard del grup, i sempre que el treien a conversa era per veure què en pensava jo.

 

Va arribar Cannes 2014 i es va donar el premi del jurat ex-aequo a Adieu au langage de Jean-Luc Godard i a Mommy de Xavier Dolan. Dolan era el meu nou descobriment, el meu Godard de primer, i Godard era el meu primer mestre i aquí havia resorgit. Està clar que ell no va anar a agafar el premi, mai ho fa, però me'l va tornar a situar en el mapa. Adieu au langage era la confirmació de que seguía viu (cinematogràficament parlant).

 

Només havia pogut veure Godard a la filmoteca, ja que quan va sortir Film Socialisme ningú em va voler acompanyar i no vaig trobar el valor per anar-hi sola (craso error). Un dia algú increïblement perspicaç em va recomanar Prénom Carmen. La vaig mirar i vaig redescobrir Godard. Je vous salue Marie em va semblar menys interessant. Però Carmen, em va tornar a "hechizar" totalment. 

 

I aleshores, el festival de Sitges va oferir una sessió especial de Adieu Au Langage en 3D. Era una oportunitat d'or. Mai havia vist un Godard com déu mana i fer-ho en una pantalla tan majestuosa com l'auditori de Sitges era un somni. Em vaig posar les ulleres 3D i amb molta predisposició, vaig començar a veure el film. I tu... com em va sorprendre.

 

Adieu Au Langage no és només impressionant pel seu ús revolucionari i únic del 3D (sense el qual la pel·lícula no té gairebé sentit) sinó que a més, és un cúmul de sentiments, reflexions i altres que només es poden capir al tercer o quart visionat. És un film anàrquic d'imatges, muntatges, música. És una alternació de formats, de tipologies de 3D, de diferents enregistraments... és un mosaic amb peces que semblen aleatories a primera vista, però que están molt bén muntades. És com la pedrera, com la casa batlló, un trencadís, un trencadís d'imatges ajuntat per un seguit d'idees que flueixen i innunden de sentit cada una d'elles.

 

Em va resultar extraordinariament emotiva l'escena en que mentre sonava la setena sinfonía de Bethoveen (de manera entre-tallada), vèiem imatges del gos de Godard, rodades amb un 3D rudimentari i gairebé domèstic, passejant pel camp. Era un gos sol, i arribava a l'andana d'un tren de rodalies. Un tren que no parava i seguía el seu recorregut. El gos estava inmòbil davant aquest, impassible, sense oportunitat de fer res. En veu en off se sentía la conversa de la parella "protagonista", que, entre les seves reflexions, comentava que al final de tot, a la mort, només quedava la soledat, la soledat irremediable, que era el pitjor dels mals. El gos veía com era totalment prescindible en aquell univers. No sé com, vaig començar a reflexionar i a reflexionar, i això em va portar a sentir una buidor momentània que es va extendre per tot el meu cos i que em va fer empatitzar amb el gos com no havia fet amb la resta de metratge.

 

Adieu Au Langage no és fácil, costa, costa entrar-hi, sobretot perquè resulta un repte constant. Godard no deixa descansar, salta d'un concepte a un altre, i t'obliga a crear per tu mateix aquella massa que ajunta el seu trencadís d'imatges. És un film que requereix més d'un visionat, però em nego a veure'l de nou si no és en 3D. Perquè Jean-Luc Godard ha utilitzat el 3D per alguna cosa més que per crear imatges innoblidables que a cap altre director se li havien ocorregut abans. Mira que Scorsese, Cameron, Jackson i molts altres han utilitzat el 3D i ningú ha aconseguit arrancar un aplaudiment tan fort com el que va aconseguir Godard a Sitges. Amb l'ull dret tapat veies una cosa, però amb l'esquerre tapat... la imatge era completament diferent. Al mateix temps!

 

És insultant dir que Adieu Au Langage és només una fita del 3D i un calaix d'idees de sastre de Godard. Això ho és segur, però també és molt més. És un calaix de sastre ordenat i que t'apel·la per a que l'ordenis per tu mateix. És una obra diferent, imposible de trobar una germana bessona en l'actualitat i que demostra que aquest home va masses pases per endavant per a que el poguem acabar de comprendre del tot. Tot i així, hem d'admetre que si Adieu Au Langage està als cinemes és per l'estatus de Godard. Si un don nadie en fes una semblant, acabaria en una pseudo-sala d'exposicions com a una simple mostra de video-art experiemental. Així anem, senyors. No és un novè lloc per fer-me la moderna. És un novè lloc perquè és un film que necessita i apel·la al debat, tant interior com exterior.

 

 

 

10- INTERSTELLAR

 

I per acabar el meu rànquing hi havia de posar l'última de Christopher Nolan, Interstellar, un espectacle, una òpera, una simfonia, que no li arriba ni a la sola de la sabata ni a Inception, ni a The Dark Knight, ni a The Prestige, i si m'apures, ni a The Dark Knight Rises. Però tu, és un Nolan. I Nolan és sinònim d'entreteniment de qualitat. De grans dosis d'acció, escenes espectaculars, mons imaginatius, actors amb pinta d'haver viscut atrocitats, de música èpica de Hans Zimmer... i Interstellar equival a tot això, sense lloc a dubtes.

 

Interstellar té la mala sort d'estrenar-se un any després de Gravity i la bona de fer-ho sense 3D. El film, sense fer molts spoilers, va de que en McConaughey és un ex treballador de la N.A.S.A que és enviat a l'espai amb un equip d'investigació per trobar un planeta segur per la població humana que estigui lluny, molt lluny de la terra. No diré res més al respecte, per a no atacar-vos amb spoilers.

 

A Interstellar en Nolan fa un pas endavant, un pas massa gros que gairebé desmunta la pel·lícula. Amb un guió de ferro, en Christopher i el seu germà van aconseguir que a Origen cap peça del seu complicat trencaclosques trontollés. Ens ho vam empassar tot perquè la lògica aplastant que havia imposat el guionista i director a la primera escena era inqüestionable al llarg del metratge. Tot era un cub amb moltes peces però molt ben tancat. Mr. Nolan no es contenta amb fer un cub tancat aquesta vegada, vol anar més enllà i deixar obert el cub per fer-hi entrar conceptes que se'ns escapen de les mans i de la comprensió de la majoria de mortals. La 4a dimensió? Els forats de cuc? Que la 4a dimensió és temporal? El cub de les quatre dimensions se'ns presenta, per moments, incomprensible i és aquí, on servidora va patir molt. La pel·lícula m'estava semblant lògica (lògica dins de l'univers Nolan), però de sobte en Mc.Conaughey arriba per un forat de cuc a un lloc que jo vaig dir: Apa va. I la pel·lícula em va respondre: És que la quarta dimensió és el temps. I jo vaig dir: Doncs ho sento Nolan, però aquí ja no et crec ni et segueixo. I aquest, aquest va ser el moment que va ensorrar la pel·lícula i la va condemnar a ser la més fluixa, per mi, de la filmografía de Christopher Nolan.

 

No és la més fluixa visualment. Això mai. Ni tècnicament. Nolan sembla el monstre de les galetes, que mai en té prou, i que a cada pel·lícula ha de fer paisatges més espectaculars que a l'anterior. Els mons imaginats per Nolan són d'allò més extasiants i la seva ment creativa se'ns presenta com una de les més brillants del cinema blockbuster actual. Per altra banda el canvi de repartiment ens ha portat poques alegries i moltes mancances: Si Anne Hatthaway ja justejava a Batman (vegeu la meva crítica), aquí demostra que s'hauria de limitar a ser la Princesa per Sorpresa i que posin a la Renesmee de Crepúsculo com la filla del McConaughey és la pitjor elecció de càsting de la historia. Tothom, absolutament tothom, sap que és la filla de la Bella i l'Edward. I clar. Com que no. La resta... doncs la Chastain, el Casey Affleck (que gairebé no surt), en Topher Grace (Si, segueix viu) i bé... que només se salva l'omnipresent Michael Caine (que estimem molt des que va fer d'Alfred a la saga del ratpenat), en John Lithgow (que gairebé no surt, però sempre agrada) i Matthew McConaughey, yes, el de la McConaissance, que després de True Detective només l'hem vist aquí. El tio està com un esquel·let des que va fer Dallas Buyers Club i es nota que li falta salut per tot arreu, però, amb la seva veu de camionero de Texas (flipeu, he encertat que és de Texas, perquè no ho sabia), i la seva cara de xuletilla, doncs porta bé el pes del film. Ah i hi ha un senyor cameo que surt a mitja pel·lícula però que no us aixafaré, i que també ho fa prou bé.

 

En termes de guió, Nolan sempre cuida molt bé dels personatges i tan bons com dolents tenen una psicología creïble i que podem entendre. Nolan sempre ens exposa les raons de cada un dels seus personatges i ens explica perquè fan el que fan (amb excepció del terrorífic Joker, una brillant creació de Nolan, la resta de personatges que ha creat sempre han tingut un passat, un propòsit i una actitud amb la que hem pogut empatitzar, penseu en Bane o en el doctor Crane). Tot i així, totes les energies que gasta en que ens creiem els personatges i tot el que els passa (l'escena en que en Matthew veu com els seus fills han crescut sense ell, a través d'una simple pantalla és trencadora), les perd alhora de posar lògica i ordre al seu univers espaial. Ho sento, sé que ha fet una proesa però no ho puc salvar tot. És impossible. Hi ha masses esquerdes. Per això, que al final, el director prioritzi la relació de personatges sobre la lògica de les lleis físiques és el millor que podría haver fet.

 

Interstellar és una gran opera, un gran espectacle de tres hores que es gaudeix, i que impacta. Però que no arriba a causar els dubtes que ens van portar de cap fa uns anys, quan tota la població vam anar a veure en massa, Origen, la veritable obra mestra del director juntament amb la trilogía del ratpenat.

 

 

La meva segona part del rànquing, el meu top 5 arribarà en uns dies. No us ho perdeu!



Jo sóc Keane, tu ets Keane

Per acabar el 2014 em proposo escriure la crítica de Big Eyes, l'últim film de Tim Burton que, sorprenentment, m'ha agradat moltíssim. Malhauradament, no és un film inclòs en el meu top ten, així que li dedico una entrada separada.

Big Eyes. Primer punt del dia: la pel·lícula té molta pinta d'encàrrec. Però i què? Si així fos, no passa res. Un encàrrec significa que uns guionistes han escrit una història, més o menys apassionant i han començat a buscar un director que es vulgui posar al capdavant del projecte. Si els dos guionistes de Big Eyes van picar a la porta de Monsieur Burton, que aquest acceptés portar l'encàrrec endavant és el millor que podía haver fet.

Recordem les últimes pel·lícules de Tim Burton: Alicia en el país de las maravillas, Sombras Tenebrosas i Frankenweenie. Feia temps que l'home ens oferia cintes més que mediocres, molt irregulars i que si, exploraven com sempre el seu univers particular, però estava començant a desencantar a la gent. Sombras Tenebrosas per mi, va ser tot un "fiasco". Per això Big Eyes em va sorprendre molt i molt gratament. Val, Tim Burton ha deixat de banda gairebé totes les seves manies estètiques, idees, i no hi surten ni en Johnny Depp ni l'Helena Bonham Carter (Gràcies a déu). I què? Alguns diuen que no és Tim Burton, que és un film sense personalitat. Doncs jo us dic que per mi, aquest home ha tornat a resussitar!

La història no és seva però està basada en fets reals que són d'allò més esfereidors. Una pintora es fa famosa de la nit al dia amb els seus quadres de nens tristos amb els ulls grossos. Però ningú la reconeix pel carrer. En realitat ningú sap que és ella qui ha pintat els quadres, sinó que és el seu marit qui s'ha atorgat el mèrit. Signant els quadres amb Keane, el cognom dels dos conjugues, és normal que la gent no sospiti de bones a primeres sobre qui és l'autèntic autor.

La història, plana i unidimensional segons alguns, va derivant cap a la paranoia, cap a la bogeria i cap al teatret absurd. Els personatges són plans però així ho demana l'univers burtonià. En aquesta amèrica dels anys 50-60, en aquesta época de MadMens i dones que no surten de casa, un retrat simplista de la parella Keane és d'allò més adequat, i juntament amb l'estil quitsch dels quadres i de les cares d'Amy Adams i Christophe Waltz, que sigui simple és una virtut.

És un film al servei d'aquests dos actors, que, en interpretar personatges tan maniqueus no ens poden oferir interpretacions plenes de matissos. En Waltz es dedica a fer el cràpula, el pallasso i a ser "suposadament" amable o encantador, i alhora, terrorífic. Amy Adams fa la mateixa cara de sofridora durant tot el metratge. No canvia d'expressió, però és que tampoc ho fa el seu personatge, la senyora Keane. No fa falta recalcar les interpretacions dels secundaris, que adornen la història però no precipiten cap dels esdeveniments principals del film.

La pel·lícula, amb tema de Lana del Rey en una escena central anomenat Big Eyes i que està nominat al Globus d'Or, em va agradar, sobretot en comparació amb l'últim de Burton, irregular, absurd i amb un Johnny Depp massa esbojarrat. Aquí hem canviat Depp per Waltz (que, encara que m'agrada molt, cada cop veig més clar que com el seu personatge, ell també és unidimensional i només té un registre) i el món de la fantasia per la fantasia de la realitat. El film és simple, si, i l'escena del judici és un simple acudit que podría durar eternament perquè en Waltz es presta i com es presta! Però per mi no és un film menor, i encara que sigui, que repeteixo, no ho se, un encàrrec, Tim Burton l'ha portat amb molta més dignitat que molts altres.

En definitiva, Big Eyes és un film amb una trama poc burtoniana però que encaixa perfectament amb el seu univers personal.  Està rebaixat, això si, però segueix sent igual d'únic. I amb la música del omnipresent Dany Elfman.

Aquí teniu el tràiler del film.

PD. I la pròxima entrada serà el meu top ten 2014 que es dividirà en dues: la primera on es parlarà de la número 6 a la 10 i la segona, on analitzarem profundament el top five. Bon inici d'any!

El Hobbit III: Peter Jackson ens ofereix una traca final espectacular

Molt bon dia a tots, estimats lectors. He decidit, definitivament re-viure el meu blog de cinema. Com ja sabeu al meu blog mai ha sigut un lloc per la crítica sèria. Parlo de les pel·lícules que he vist, de manera dinàmica i gens robòtica. Sense pèls a la llengua dic el que penso i escric autèntiques barbaritats que uns mesos més tard em semblen un grapat de disbarats. Tot i així, sé que quan ho he escrit m'he proposat posar en paraules el que sento i per tant, he dit la veritat i res més que la veritat. Això és lo bo del blog personal, pots escriure el que vulguis i com vulguis, perquè no sortirà d'aquí.

 

Bé, dit això i a l'espera de fer una entrada dedicada al millor del 2014 (que, des d'aquí us aviso vindrà en dos blocs de 5), avui em proposo fer una crítica divertida, graciosa i tot i així "professional" sobre la darrera entrega del Hobbit: El hobbit: La batalla de los cinco ejércitos. Sent la primera del hòbbit la última entrada que vaig fer abans d'abandonar el blog (Vegeu-la aquí), em sembla la més adient per tornar-lo a la vida.

 

Què ha passat entre el hòbbit 1 i el hòbbit 3? Que ens hem perdut en aquesta segona part? Doncs francament poca cosa. La considero la més fluixa de les tres, per la durada i perquè la conversa entre Bilbo i el drac Smaug és inacabable. Se'ns van presentar en Bardo el Barquero, la Tauriel, una elfa que comença una espècie de romanç amb el nan Kili (ja us deia jo que aquest portaría una trama important) i el rei dels elfs del bosc negre Thranduil però a part d'això i algunes escenes d'acció d'allò més boges: com la dels nans escapant pel riu dins de botes de vi i Legolas matant a tot orc vivent, no hi ha més a comentar.

 

Ara per fi arriba la part final, i noi, quina part final! El primer que sobta és que la pel·lícula no arriba ni a les dues hores i mitja. Tot un rècord venint de qui ve. I a més, és la primera vegada que diría que en un film de Jackson no hi sobra ni un segon. El film és dinàmic i passa ràpidíssim. Realment, no he tingut temps d'avorrir-me en aquest film, ni de fer un sol badall. En Jackson t'atrapa des del primer minut i no et deixa anar fins al final!

 

S'ha de dir que el film comença més potent que mai i fins i tot ens deixa a tots una mica "atordits" per un inici tan sobtat. La "Ciudad Lago" està sent destruïda sense pietat pel drac Smaug, que ha sortit de Erebor i vola lliure. Els habitants estan espantats, tothom vol refugiar-se, però el valent Bardo no trigarà en fer-se l'heroi i encarregar-se del drac. I on és en Thorin? Doncs heu d'esperar uns quants minuts de metratge per saber-ne la resposta. I a partir d'aquí vindran alguns spoilers... (però no d'aquests grossos, sinó de coses que passen al minut 20). 

 

Apunt important: No he llegit el Hobbit i per aquesta tercera entrega no havia vist ni un tràiler. Ni una imatge. Aleshores clar, al minut 10 el "gran dolent", aquest Smaug desapareix del mapa. El primer que vaig pensar va ser: vale, ara si que no tinc ni idea de cap a on tirarà aquesta pel·lícula. I la resta del metratge va ser sorpresa rere sorpresa per mi. Apa, que apareix en Thranduil. Apa, que els humans se'n tornen a Valle. Apa, que en Thorin s'ha tornat "loco" i hi ha guerra! Una de les millors decisions que he près ha sigut anar "verge" a veure aquesta tercera del Hobbit perquè la sorpresa ha sigut tal que vaig sortir molt més contenta de la sala que quan vaig entrar.

 

La trama de Thorin posseit per l'or, boig per la cobdícia és gratificant però no m'acaba de convèncer. Aquella cara de mala baba que fa... Si en Richard Armitage està lleig i tot. Però, quan torna el Thorin bo, el que tots coneixem... se li il·lumina la cara i anem amb ell a mort! Som fans del Thorin, encara que en els seus moments baixos som fans de Bardo i Thranduil, que conformen una estranya aliança en contra de Thorin. Si bé en Bardo és l'heroi el primer quart d'hora després passa a un segon pla i tot i que en Luke Evans està de molt bon veure, a la batalla sembla un soldat més. El cas de Thranduil és totalment diferent. A la segona part vaig odiar-lo i me'n vaig burlar. En Lee Pace no era capaç de fer més que una simple caricatura d'aquest rei. Tot i així en aquesta tercera, El Hobbit: la batalla de los 5 ejércitos se m'ha guanyat. El personatge també lluita, es mou i té poder. I a més es converteix en una espècie de doctor amor. Veient el triangle amorós en el que està submergit el seu fill Legolas (Amb Tauriel i Kili), el tio va donant lliços de vida i se les dóna de "padrazo". Però allà en Lee Pace em va fer gràcia, i no en un sentit caricaturesc, sinó gràcia de això no m'ho esperava del elfie aquest. Vull parlar del moment en que parla de "sus gemas" i surt en Thorin amb un collaret de plata a les mans. Mireu, al segon vaig fer una rialla molt sonora però és que señor Jackson, ho ha fet a propòsit, pillín!

 

Clar que hi ha moments que no acaben de rutllar, però la tercera del Hobbit és un espectacle grandiós que a més acaba d'una manera molt més brusca i més divertida, on anem a parar que El señor de los anillos. Recordem el final de El retorno del rey! Allò no acabava mai no? Vinga llagrimeta barata! Doncs aquí en Jackson és conté i fa un final graciós molt acorde amb la personalitat i versatilitat de Martin Freeman.

 

Perquè de la saga del Hobbit el que m'emporto és Martin Freeman. Que per mi està a anys llum de Elijah Wood i el seu Frodo quejica. Martin Freeman és solvent, és versàtil, és divertit, etc. En una sola escena l'actor es capaç de mostrar des de la por a la bondat només fent ús de les seves expressions facials. Si he de ser d'un equip seria Team Bilbo. No és un sacrificat com Frodo Bolsón ni un tita bullida, és una persona que intenta ser just i fer el bé, però que és "humà", més ben dit "Hobbit" i per tant, te els seus dubtes morals. No és un ésser celestial, és com tu i com jo. Amb defectes i virtuts. És un protagonista palpable, cosa que és més que necessària en una saga plena de belleses intangibles com Legolas i Bardo. Per altra banda, trobo que la relació entre Thorin i Bilbo és una altra de les coses més logrades de la saga. Les relacions en general. Potser no estan molt tractades, però intenten ser profundes, conflicitives i emocionants (encara que això últim és més discutible). Ui si, Frodo i Sam, quina amistat més "triky". Sam era com el seu jardiner i els dos són Hobbits. En canvi, Bilbo i Thorin són de races diferents, no es queien bé al principi i Bilbo es guanya la seva amistat a base d'actes de bondat. I Thorin correspon com el qui més. Aquest film, El hobbit: la batalla de los 5 ejércitos, ens deixa amb algunes escenes Thilbo, que encara que no són emotives al punt de fer plorar tenen una base sòlida i "creïble".

 

No diré gaire cosa més de la pel·lícula. Podria parlar del romanç Kili- Tauriel, però no fa falta, com tampoc fa falta gastar més del vostre temps desprestigiant l'escena dels rebatejats los 3 samuráis a Dolguldur. Si voleu un simple i rápid consell aquí va: Si aquest és el punt i final de Peter Jackson i la terra mitjana, la traca final no podía ser més espectacular. Ara, Oscars no en guanyarà pas.

 

Aquí el tràiler i algunes imatges:

 

Les millors del 2013

Molt bon dia cinèfils. Fa dies que estan sortint les típiques llistes del millor del 2014. Com que encara queden uns dies per acabar l'any i en aquestes últimes setmanes s'estrenaran pel·lícules potents com Pride o The imitation game, no em sembla just fer encara la meva llista particular. Així doncs, he decidit escriure la del 2013. Si, fa temps. Però mira, més temps per reflexionar i triar bé.

 

La veritat és que si el 2014 s'està caracteritzant per alguna cosa és per ser un any de cinema insuperable. Els "peliculons" que estem veient aquest any fan que la llista del 2014 sigui gairebé imposible de realitzar sense fer alguns sacrificis. Malhauradament no es pot dir el mateix del 2013. Si al 2012 vaig elaborar un seguit de llistes posant la crême de la crême, crec que el 2013 no es mereixia gairebé cap entrada. Puc assegurar sense vergonya que el millor que he vist és DALLAS BUYERS CLUB. No és tampoc cap meravella, però crec que és el millor que vaig veure al 2013 i perquè la vaig veure al festival de San Sebastián, que sinó seria del 2014. Quai d'Orsay, la meva altra preferida, me la guardo pel top 2014, però tot i així, per mi és del 2013.

 

Per la resta m'he hagut de trencar el cap, però finalment he pogut elaborar un top bastant decent, encapçalat, com no, per Dallas Buyers Club. (Tingueu en compte que en aquest llistat només incloc les pel·lícules vistes al cinema durant 2014, i per això els Laurence Anyways, Tomboys i Grandes Bellezas no compten, tot i que són extraordinàries). Veureu que falten Amor, Django, el Gatsby... però què voleu que es us digui? Amb el temps he anat prioritzant. Comentaré extensament només les 3 primeres (les altres les anomeno i en dic alguna cosa destacable, però res més). Aquí va doncs:

 

1- DALLAS BUYERS CLUB de Jean Marc Vallé

2- ANNA KARENINA de Joe Wright

3- THE WORLD'S END d'Edgar Wright

----
4- RUSH (Peter Morgan signa un altre brillant guió sobre la contraposició de caràcters).

5- ANTES DEL ANOCHECER (Són tan reals que fan mal. Un guió extraordinari).

6- LAS VENTAJAS DE SER UN MARGINADO (No és per res una típica comèdia teen).

7- UNA CUESTIÓN DE TIEMPO (Perquè el Richard Curtis sempre agrada).

8- 12 AÑOS DE ESCLAVITUD (Un McQueen és un McQueen).

9- BLUE JASMINE (Blanchet està espectacular i Allen es recupera després del roma-horror).

10- LA JAULA DE ORO (Perquè aquesta si que fa reflexionar de veritat - molt punyent).

---

1- DALLAS BUYERS CLUB

 

Què va passar durant el 2013? Doncs que jo anava pels llocs dient que la millor pel·lícula que havia vist era Dallas Buyers Club. I ningú l'havia vist. Va ser una de les perles de San Sebastián, però va trigar la vida a arribar a les pantalles del nostre país. I jo la vaig anar proclamant als quatre vents fins que es va estrenar i es va emportar tots els premis. I la vaig repetir al cinema. 3 vegades.

 

Dallas Buyers Club és el film que segueix la vida d'en Ron Woodroof, un vividor, un home de molt mala vida, males costums i mals vicis que un dia se li diagnostica SIDA i se li donen 30 dies de vida. L'home, espavilat com ell sol, decideix buscar ajuda fora de l'hospital de torn, i gràcies a medicines alternatives, monta un dallas buyers club i ven medicines a altres malalts de SIDA. Medicines que els ajuden a viure millor i que no estan regulades per les regles dels hospitals nortamericans. Ell igualment fa negoci ajuntant-se amb la Rayon, una transexual interpretada per Jared Leto i que dóna un contrapunt munt interessant a la historia, ja que, de bones a primeres, Woodroof se'ns presenta com un personatge odiós, interessat i amb el que ens és difícil empatitzar, mentre que la Rayon ens encomana el seu optimisme (tot i amagar uns forts complexes en el seu interior).

 

Jean Marc Vallé, el seu director, és un senyor canadenc que va fer Café de Floré al 2011, un film que definiría com un experiment, on ell és muntador, director, guionista i actor. Com sempre passa, els americans el van seduir, i per sort, va ser prou llest com per triar Dallas Buyers Club per debutar a l'indústria. Rodada en menys d'un mes (flipem tots), Dallas Buyers Club és indie i és Hollywood. Els dos actors principals es van aprimar tant que la seva salut va trontollar. I perquè negar-ho, en Jared Leto que és un master crack s'ha recuperat però a en Matthew McConaughey, que amb aquesta peli va començar la seva mcconaisance, ha quedat tocat. Mireu The Wolf of Wall Street. Mireu True Detective. Mireu Intestellar. Aquest home no està bé. Li falten vitamines. O alguna cosa. El do de l'interpretació el conserva, però la salut... ho poso en dubte.

 

Bé, perquè em va agradar tant Dallas Buyers Club? Crec que la història no és tan espectacular i la planificació i la imatge tampoc és d'allò més innovador (encara que m'encanta el rollo trash de pocs recursos). El realment potent del film són les dues interpretacions principals, que ja s'han vist recompensades amb tots els premis possibles. I un altre Oscar pel maquillatge, també molt merescut. L'entrega de Jared i Matthew és tal que la història i la pel·lícula és fan grandilocuents gràcies a ells dos. Si, el film té una moralina bonica i fácil. David contra Golliat. Però la relació d'amistat que s'estableix entre l'homòfob Woodroof i el transexual obsessionat amb la bellesa (i una mica estereotipat) Rayon és d'allò més emotiva. Encara recordo, amb molt de mal al cor, l'escena en que Rayon està al llit cantant T-REX (gran element musical del film) amb la seva parella al costat i de sobte vomita sang. El seu xicot la vol portar a l'hospital però ella no hi vol anar. Asseguda al llit, amb la boca ensangonada, somica: I don't wanna die! (Encara em fa mal tot el que transmet aquesta escena). Potser és la que recordo més ara mateix, però la veritat és que Dallas Buyers Club està plena de grans moments, més per part dels actors que del guió. La millor del 2013,sense dubte. O si més no, la que més passió transmet, per part de tot l'equip. Dallas Buyers Club s'ha fet amb el cor i es nota.

2 - ANNA KARENINA

 

La segona posició la he tingut clara bastant ràpid: Anna Karenina de Joe Wright, que aquí també va trigar a arribar i per això la compto com del 2013.

 

Joe Wright és potser un dels meus director preferits. Mai m'ha fallat. Fins i tot ara, que ha tret el tràiler de Pan, ja m'ha comprat. Joe Wright té un imaginari clar, i una estètica preciosista, i la música de Dario Marianelli, i sé que tot el que m'agrada d'ell estarà en aquesta nova entrega. Però ara parlem d'Anna Karenina, que, a més té uns altres elements Wright que m'agraden: adaptació d'una novel·la i l'actriu Keira Knightley. I a més, aquí hi surt un increïblement guapo Aaron Taylor Johnson com a Vromsky.

 

Tothom sap de què va més o menys Anna Karenina. Una dona casada amb el senyor Karenin, que coneix al jove Conde Vromsky i s'enamora d'ell. Els dos comencen una aventura que la tormenta i la porta a la bogeria més extrema. Aquí el triangle està format per Keira Knightley, sempre extraordinariament bella, que morena no perd el seu encant i a més porta uns vestits de luxe, que li van atorgar l'Oscar a la dissenyadora, el ja esmentat Aaron Taylor-Johnson, que ha crescut molt bé i que s'ha transformat en un noi de molt molt bon veure, però que desgraciadament està casat i amb fills amb la directora de Nowhere Boy i 50 sombras de grey, de 40 molts anys (Ell en té 24) i Jude Law, que amb el maquillatge que li posen, perd tot el seu atractiu. Potser ja s'ha fet gran o potser volien comprovar que Jude Law pot no tenir sex-appeal si així ho vol. Com a Karenin ho fa molt bé, fent d'un senyor molt empanat que és l'anti Vrosmky.

 

Joe Wright és un esteta. Ho ha demostrat en tota la seva filmografía. Creia que el punt culminant havia arribat amb Atonement, per mi el millor film de Wright que té escenes tan delicioses com el muntatge en el qual James McAvoy intenta escriure una carta a Celicia mentre ella s'arregla pel sopar. De la qualitat d'un anunci de perfum, Wright juga amb els miralls, els colors i les sensacions. Anna Karenina no podía ser menys. En aquest film tornem a trobar, i de forma més exagerada, aquest joc de miralls. Anna es mira constantment en ells, posant a la palestra la figura del doble. Wright tampoc descuida els colors, la roba i ens regala imatges i muntatges com la de les escenes de sexe entre Anna i Vromsky, una autèntica delicia. Escenes delicades que ens presenten l'acte sexual com una dansa, que, amb la música de Dario Marianelli encara semblen més armoniques. L'escena del ball, la dels amants al camp, bé, potser el guió de Tom Stoppard, un home ja gran que ha escrit el guió de la sèrie d'època Parade's end és llarg, però les imatges són tan belles, que en cap moment se'ns fa pesat. Stoppard, amb sobrada experiencia en els guions sobre amor tràgics ens regala frases tan intenses com la següent.

VROMSKY

There can be no peace for us, only misery, or the greatest happiness. 

Wright introdueix en aquest film el dispositiu teatral de manera sublim. Escenes senceres són representades en teatres reals, i actors com en Matthew McFayden, el señor D'Arcy d'orgullo i prejuicio, estan més sobreactuats que altra cosa. Però el director ja ho busca i per tant no desentona.

 

En definitiva, Anna Karenina és una pel·lícula estèticament hermosa, que tracta d'un tema tan potent com el d'una passió incommesurable que porta a la bogeria, i té uns actors tan macos al capdavant que un només pot quedar captivat per la seva bellessa.

 

 3 - THE WORLD'S END (Bienvenidos al fin del mundo).

 

Sóc una freak però per mi aquesta meravella sorgida de les ments esbojarrades i malaltísses d'Edgar Wright i Simon Pegg és la tercera millor pel·lícula del 2013.

The world's end (Bienvenidos al fin del mundo) és la millor culminació que podría tenir la famosa "Cornetto Trilogy". Després de Shaun of the Dead, sobre zombies, i Hot Fuzz, sobre polis, The World's end és una frikada sobre extraterrestres però alhora, és un film sobre els col·legues, l'amistat i la nostàlgia. Simon Pegg i Edgar Wright escriuen el film mirant al seu passat i al seu present. Amanida amb la millor música anglesa dels anys 90, The World's end segueix d'aprop un grup d'amics, ja de 40 anys, que es reuneixen després de molt de temps per tornar al seu poble natal i pasar una nit de tot. El responsable d'aquesta reunió és Gary King, un estrafolari personatge interpretat per Simon Pegg. Un Peter Pan que viu permanentment com si fos un teenager i és un tarambana.

 

El film comença com un d'aquests films de reencontre on sembla que tots han madurat i King és l'únic que s'ha quedat enrere. Mentre sonen Blur, Happy Mondays i Suede, en Gary vol tornar als vells temps i mostrar a tothom que encara són els reis de Newton Haven, el poble natal. Ràpidament la trama dels robots i els extraterrestres apareixerà de forma sorprenent girant la trama 180 graus i deixant-nos amb la boca oberta.

 

The World's end és una comèdia plena de gags molt reeixits que gira al voltant d'un personatge molt sucós. El detestable i alhora adorable Gary King que Pegg interpreta amb una solvencia extraordinaria. Els amics no es queden pas lluny. Considerant que estan interpretats per Martin Freeman, Eddie Marsan, Paddy Constidine i sobretot Nick Frost, company inseparable de Pegg, no podem pas dir que això és una obra menor. És la comèdia anglesa de l'any i el premi de la revista Empire ho va demostrar. És la més ambiciosa de les tres pel·lícules de la trilogía i alhora la més esbojarrada de totes. 

 

He vist The World's end tantes vegades que he perdut el compte. La primera va ser a un petit cinema de Notting Hill. No sabia què anava a veure i em va sorprendre molt gratament. La segona va ser al festival de Sitges, una experiencia increíble perquè tota la platea, l'enorme platea de l'audiori, explotava en rialles cada cop que en Pegg feia de les seves. La tercera va ser a una cutre sala de Les arenes, gairebé l'única sala que es va atrevir a projectar The World's end. Va ser una vergonya com es va distribuir. El DVD me'l vaig comprar a Londres i de tant en quan me la poso per riure una estona.

 

Però amb The World's end no només rius. La veritat és que és una pel·lícula que parla sobretot de la nostàlgia, del pas del temps. De com hem d'acceptar que ja no som joves i que hem de madurar. Considerar que no tinc l'edat dels personatges potser aquest missatge no m'arriba tant com als que eren joves als 90 i ara en tenen 40. Tot i així, a mi m'hagués agradat ser jove als 90 i no un bebé. Anar a un concert de Suede quan en Brett Anderson era "so young", viure el tancament de La Factory... 

 

No serem Gary King però segur que tothom en coneix algún i en això resideix la força de The World's end. Que tot i ser una pel·lícula amb robots, extraterrestes i acció absurda, en el fons tots tenim una colla d'amics que responen als estereotips que Wright i Pegg planten al film. Tots hem volgut fer la Golden Mille. Arribar a The World's end!

Podria comentar les altres pel·lícules, però realment estic bastant desencantada amb el 2013. Per sort, amb el 2014 he recuperat la fe i és que de moment s'han pogut veure autèntiques obres d'art que segurament estaran al meu rànquing, que faré els primers dies de gener. Bé, una americana d'un director del Canadà francès i dos films anglesos. Seguim amb la tònica. Però quines sorpreses ens endurem aquest 2014?

PD: Si parlem de cinema espanyol, el més destacable que vaig veure el 2013 van ser els dos films dels Trueba: "Los ilusos" d'en Jonás i "Vivir es fácil con los ojos cerrados" d'en David. Ja ho veieu, tot queda en família.

Les 5 millors del 2012

"Lo prometido es deuda". Ara que ja ha acabat el 2012, faré, com acostumo a fer en època de classes ja que tampoc tinc molt temps per a fer resenyes de cada una de les pel·lícules que veig, un rànquing dels millors 5 films que he vist des del 1 d'octubre fins al 31 de desembre del 2012. Després de molt reflexionar i fer un bon exercici de memòria, ha quedat un rànquing de bastanta qualitat, amb presència britànica destacada.

1- DANS LA MAISON, DE FRANÇOIS OZON

2- SUBMARINE, DE RICHARD AYOADE

3- ANIMALS, DE MARÇAL FORÉS

4- LOS MISERABLES, DE TOM HOOPER

5- SKYFALL DE SAM MENDES

Com veieu en el Ranking ha guanyat per majoria les pel·lícules europees que pel meu gust han guanyat per golejada pel·lícules americanes que se les donaven de intel·lectuals com Cosmopolis o americanades descarades que busquen la llagrimeta fàcil com Lo Imposible. Tot i així films com Looper, sí que han quedat més a la llista i sense lloc per entrar, però sí que tenen un noseque que les fan una mica més interessants. Tot i així, i amb aquest panorama tan sa de cinema europeu, anem a comentar una per una les pel·lícules que s'han merescut estan en aquest podi.

1- DANS LA MAISON

La primera del podi és indiscutiblement Dans la maison, el nou film del director francès i fins aleshores, bastant mediocre, François Ozon. Dans la maison és un film potentíssim, interessant és poc, que enganxa d'inici al final. El món et cau a terra però, quan et diuen que Dans la maison és l'adaptació d'una obra de teatre d'un espanyol que es veu que s'anomenava el chico de la última fila. Bé. Espanyol. Una obra mestra. I ha de venir un francès, fer el film, i demostrar-ho? és trist que el millor del nostre pais se'l emportin els gavatxos, però per altra banda em sento alibiada. Ells tenen un style que no tenen els espanyoluchos, que la podien haver destrossat, i que en mans d'Ozon es converteix en una meravella, subtil, i amb unes interpretacions extraordinaries.

El film d'Ozon és totalment memorable. No té una planificació excessivament impressionant, però si aconsegueix crear una atmosfera de thriller que deriva, i deriva cada cop més al terror psicologic. El film angoixa a qui no està preparat, però fascina al que enganxa bé amb la història, i crec que és un must-see a tot aquell creador d'imatges, i històries.

Ja només les escenes Claude / Germain es mereixen tot un aplaudiment. Els dos actors estan extraordinaris i es transmet de forma molt natural aquesta relació alumne /professor que deriva en la obsessió del segon pel primer.

En Claude, interpretat de forma meravellosa pel jove Ernst Umbhauer és manipular i més que això, té una mirada penetrant i que transforma a Claude en un monstre, que alhora, fascina per la seva capacitat de "raconter des histories" i que fa que una persona normal i corrent com jo es comenci a plantejar dubtes que ratllen la moralitat, només pel fet d'acoseguir una bona història, una història que sigui digna, com la que aconsegueix Claude per Germain.

En Germain, aquest professor fascinat, aquest senyor que tots som, perquè aviam, o som Claude o som Germain, i jo, desprovista de talents pel moment, em considero un Germain en potencia, aquells descobridors que "alienten" als artistes a ser-ho. Fustrats. Aquest Germain està interpretat per Fabrice Luchini en la seva millor cara des que va començar al cinema amb la mà de Rohmer. Siusplau, vull un César per aquell que va decidir posar ulleres a Luchini, el que ha fet reduir-li la seva mirada lividnosa, totalment lividinosa, i que aquí no està tan present, i a sobre, el fan semblar un professor d'institut.

A hores d'ara ja tots sabeu de què va dans la maison. Un professor es fascina amb les històries de un nen que escriu sobre un company de classe i la seva familia. El perill comença quan el noi s'infiltra cada cop més a la casa per treure-li suc a la història, i el professor acaba per no discernir veritat de mentida.

Ja la música és prou potent perquè el film s'aguanti per si sol, però són el conjunt d'escenes, la interpretació dels actors el que fa que el film sigui totalment clef-d'oeuvre. Només fa falta veure l'escena del "suicidi" per a veure la maestria de Claude, que a alguns dels espectadors, com a mi, em deixa la boca oberta.

Dans la maison és un film per reflexionar, un film que et fa qüestionar-t'ho tot i que et demostra moltes coses, però sobretot, és un film sobre com la millor ficció pot sorgir de la realitat, i com aquesta pot alterar-se a partir de la ficció.

Simplement, una obra mestra de 10,que puja directament el nivell de Ozon a mestre del cinema francès i que espero que s'emporti tots els premis que pugui aquest any a tots els certàmens perquè s'ho mereix, el millor film sense dubte, que he vist aquest any al costat de Shame de McQueen que vaig veure al Febrer i que encara em ronda pel cap.

2- SUBMARINE

La segona és, podriem dir, la pel·lícula que he portat més temps esperant. Des que es va estrenar al 2010 que vaig estar esperant que Submarine aterrés a les nostres pantalles. Mesos i mesos, i finalment, al novembre d'aquest any, es van dignar a estrenar-la, Com una boja vaig correr a veure-la i quina meravella.

Submarine, l'opera prima del anglès Richard Ayoade, famosíssim pel seu paper de Moss a la irreverent comèdia The IT crowd, es podria definir com una suma de molts factors que la fan un producte irresistible:

Les 400 coups + Godard+ Free Cinema + Wales + British Touch + Alex Turner + Nouvelle Vague + British Ironi + llarg etc. = SUBMARINE

Submarine és un caramel anglès d'una hora i mitja, que passa com la seda, amanit per la música de Alex Turner, les bones interpretacions dels actors, en especial els que fan dels joves Oliver Tate i Jordana, dos excèntrics personatges que es troben a les terres de Wales, i que comparteixen les seves manies i aficions. Oliver Tate és un personatge carismàtic del que Ayoade extreu el millor. Un humor absurd i alhora molt British potenciat, per una banda, pel que diu el jove Tate i altre i més important, per la manera amb com Ayoade juga amb els elements més visuals.

Des de separar l'acció a la manera Godard, a deixar la pantalla en color blau o vermell mentre sóna una música nouvelle-vaguesca, fins a col·locar a Tate en mig de pla i després a un altre lloc.

És un film amb tocs surrealistes que parla d'una cosa que coneixem: el primer amor, d'una manera tan innovadora, fresca, i amb uns personatges tan característics que Submarine se'ns presenta com tot un experiment nou, una rara avis i que ens alegra molt que existeixi. Tot i com no, ha de ser anglès, on últimament directors com Michael Winterbottom ja haviem fet la feina ensenyant una nova manera de mirar el cinema anglès més "verista" encara que Submarine, amb múltiples referències cinèfiles, s'allunya bastant de la realitat, encara que deixa amb un molt bon regust de boca. Una comèdia diferent, i que ens alegra que hagi arribat, encara que molt tard, al nostre pais.

3- ANIMALS

I en tercera posició trobem una pel·lícula catalana: Animals, el debut a la direcció de Marçal Forés, provinent de l'ESCAC, però amb un estil personal i inconfundible que l'acosta més a allò oníric i que a la tradició que més ens estila aquí a casa nostra. Animals s'acosta molt més a allò màgic i alhora sinistre, que no pas a les comèdies adolescents Mario Casas i companyia. Com un aire nou que prové de casa nostra, Animals es mostra com una peça, que si, pot ser té molts errors, però és arriscada, és hipnòtica i és diferent.

Terriblement oblidada pels Oscars i el Goya, Animals es reivindica, per molts crítics, com a gran òpera prima del 2012. Amb uns actors bastant solvents i una banda sonora que atrapa a l'espectador pel seu melange: Des de A frames, que apassionen al director, fins a música espanyola dels anys 80 com són los claveles o los platanos, Animals és un film que no s'oblida fàcilment i que toca temes de l'adolescencia de manera molt fosca, i molt sinistre, que fa que tothom pugui dir: sort que la meva no va ser com la del Pol. En definitiva, sort que la meva, s'assembla més a la de Oliver Tate (el protagonista de Submarine, que tot i així és un excèntric de cuidadet!)

Animals, protagonitzada per Oriol Pla, un noi que en absoluta juventut, està passant per les rodes de premsa recitant Hemingway i dient les seves teories sobre què és la interpretació, és a dir, està en pose total de pseudointel·lectual, ens mostra la vida d'aquest Pol, d'aquest personatge que està tan perdut i que no sap que fer amb la seva vida. Només confia en el seu os de peluix anomenat Deerhoof i que per si fos poc, parla en anglès i toca la bateria.

A part d'aquest Oriol Pla, dins d'Animals també trobem promeses com són els actors que fan d'amics d'en Pol, actors joves provinents del hollywood més zackefronià (mireu el passat del noi que fa de Ikari i us esgarrifareu), joves talents de casa nostra com Javier Beltran, que va interpretar de forma solvent a Lorca al costat de Robert Pattinson a Sense Limits i tot i així sembla que en aquest pais no s'arranca fins que no se surt a la riera, i més important que ningú, a Animals hi apareix MARTIN FREEMAN. Si senyors, el Watson de Sherlock, el Bilbo Bolsón de El Hobbit i que aquí interpreta de forma senzilla i honesta un dels professors d'en Pol. Marçal va estar de sort: va trucar a Martin només veure el primer capítol de Sherlock i aquest va acceptar. Uns dies més tard, es va anunciar que Martin seria el Hobbit, però ja havia donat la seva paraula a Forès. Tot un honor tenir en Watson entre nosaltres, a la UAB, sinó més lluny!

Tot i així sembla que ni la presència d'en Martin Freeman va salvar la pel·lícula de caure en una recaptació de taquilla, bastant tímida, i una promoció gairebé invisible. Acostumats a l'excés que vam patir l'any passat per Eva, és impressionant com aquest any l'Escac i tots els mitjans han girat l'esquena de forma rotunda a Animals i aquest ha hagut de fer una promoció totalment underground des de organitzar festes gairebé clandestines a l'Apolo fins a aparèixer, de forma pseudoamagada pel festival de Sitges.

Tot plegat, una situació ben penosa per una pel·lícula totalment original, que s'arrela a la ment de l'espectador, que té una banda sonora molt ben compensada, i que encara que veu extremadament de Elephant i l'indie americà, i segons el director, del mateix Antonioni, és un producte que deixa petxada. Només fa falta que recordi que la nit després de veure Animals vaig sommiar que jo era en Pol, un sentiment terrible i que em va engoixar fins a límits insospitats, perquè qui voldria patir tot el que viu Pol a Animals? Automutilacions, confussions, bogeria...

En definitiva, Animals se m'alça com una de les millor pel·lícules de finals del 2012 i encara que es torni una gran oblidada del cinema, jo crec que Forès ha començat amb prou bon peu perquè la seva segona obra torni a tenir, aquest onirisme, i aquesta presència del bosc, però a més, tingui una promoció, com la que es mereix.

 

 

4. LOS MISERABLES

 

I en quarta posició tornem a trobar un nou producte britànic, encara que, en aquest cas està una mica massa americanitzat. Com no pot ser un altre, Los miserables ha entrat en aquest rànquing, clarament, pel seu director, el meu estimadíssim Tom Hooper que ja es va guanyar un lloc al meu cor quan va debutar amb The damned united, un dels millors films que he vist mai, i aìxò que anava d'un entrenador de futbol molt pedant, que estava interpretat brillantment per Michael Sheen. Amb el Discurso del Rey, Hooper va seguir guanyan punys, i a part de meus, aquesta vegada la crítica també el va recolzar ja que va guanyar Oscar a millor director, film i altres premis. I clar, expectació. Què faria Hooper després de un Oscar? Els miserables va ser la seva elecció i tots ens vam esgarrifar (Tots els fans de directors que després de guanyar els Oscars se'ls emporta l'indústria americana i els destrosa). Va passar amb el de la vida de los otros, però m'ha alegrat veure que amb Hooper s'han quedat a mig camí. Los miserables és un producte a cavall. Superproducció indiscutible, pels actors, amb grans estrelles que canten de meravella com Hugh Jackman i la ja cansina Anne Hathaway, diners i decorats del Hollywood dels anys 50 i els musicals esplendorosos, i alhora, un producte Hooper amb plans desencaixats i que tranmeten sensacions, actors més novells com Eddie Redmayne, que obra la boca i et fa plorar, i tot plegat, una empremta del director que no han pogut esborrar.

 

Los miserables és aquell musical que coneix tothom que parla dels desgraciats que hi havia a la França de principis del 1800. La primera part de la pel·lícula és avorrida de lo depressiva que és, només se salven el duel interpretatiu entre Jean ValJean i Javert, ho sento, i la segona part és molt més dinàmica i esperançadora, amb veus joves i potents, però que al final acaba sent massa llarga i ho sento, però amb massa Jackman.

 

La peculiaritat de los miserables, és, però, que es passen el musical cantant i aquí Hooper no ho ha volgut canviar: es passen la peli cantant, i és més, en directe, res de playbacks i pre gravacions a l'estudi, i potser és això, el que fa dels miserables un musical pel cinema atípic, i més arriscat. A part, el vestuari, els colors, tot fa un univers que es vol allunyar de la impersonalitat del director i que ens demostra que en mister Hooper encara està entre nosaltres.

 

Els Oscars li han donat els seus premis, potser algun menys del que es mereixeria i nosaltres la posem en quart lloc perquè pels no amants de musicals, tampoc es fa extremadament llarg, les interpretacions són extraordinaries i algunes cançons s'enganxen tan que estem gairebé a l'abril i encara canto Confrontation, Look Down i One day more com si l'hagués vista ahir. En definitiva, és un privilegi per la vista, que emociona i que ha sigut tot un logro per Hooper, que encara li queda algu d'anglès en aquesta indústria americana de fer pelis i pelis. Bon Miserables. I bon Russel Crowe encara que el pobre no sàpiga cantar excelentment jo crec que acaba fent una feina decent. (Ho sento, però tothom se'l carrega i crec que també se l'ha de defensar, pobre home.)

 

 

5- SKYFALL

 

I per últim, el top five el completa Skyfall de Sam Mendes, la nova aventura de James Bond i que ha encantat tan a premsa com a espectadors. Ha aconseguit el BAFTA al millor film britànic de l'any i el més important, ha encantat a una servidora. Una servidora que va veure Casino Royal quan era petita i no li va agradar moltíssim, va passar de veure Quantium of Solance, i que James Bond mai ha sigut algú que l'hagi atret especialment. Sam Mendes ha lograt, amb Skyfall doncs, l'impossible: Que un Bond moli.

 

Molts comparen aquest Skyfall amb el Batman de Nolan. Si hi ha certs aspectes amb comú, al final juguen més a favor que en contra ja que han fet que s'elabori una pel·lícula bastant extraordinaria, i encara que sigui d'acció i entreteniment, que sigui un producte que també tingui cap, i sigui introspectiu.

 

Amb un guió de ferro escrit a tres mans, entre elles les del prodigios John Logan que jo adoro perquè ha escrit també Hugo i crec que és un gran guionista, Skyfall es proclama una pel·lícula amb frases lapidàries, escenes trepidants i un guió per recordar: Resucitar, como sabes que es mi primera vez, bienvenidos a escocia... frases lapidaries que surten de les boques dels personatges que aquesta vegada han madurat, s'han fet grans i vells, com la llegenda de Bond al cinema que ja ha traspassat la barrera dels 50 anys.

 

Daniel Craig esà sublim aquesta vegada en un James encara més encriptat que de costum, i també brillen els secundaris com Dench o Fiennes. El Ben Wishau, per altra banda, fa un gir graciós, innovador i jove al personatge de Q, al que alguns han volgut definir com a Hipster nerd, i que ´ha sentat les bases per a ser un personatge simpàtic i recurrent. Tot i així qui s'emporta la palma d'or a Skyfall és..... JAVIER BARDEM.

 

Si senyors. Ja ens havia demostrat a No es pais para viejos que fer de dolent és el seu rollo, el que li mola, i ara, amb Skyfall ho ha acabat de demostrat del tot, i fins i tot ha estat nominat als premis BAFTA. El seu personatge, aquest Silva estrambòtic i estravagant fan que la peli faci un gir quan apareix en escena, i fa que les seves escenes, sobretot amb Bond es magnifiquin. Un bon dolent i un actor que ha estat a l'altura. Ara ja no fa tanta vergonya dir que el Bardem és dels nostres. Realment, a Skyfall ha fet bona feina.

 

Juntament amb Silva, la música d'Adele que és boníssima, i un guió trepidant que ens porta pel Bond més vell i més savi, que està vell per a l'acció però que no es vol rendir, i per un conflicte a l'interior del MI6 amb una M que no és tan angelical com sembla i un Bardem rancuniós Skyfall, l'aventura número 23 de Bond es perfila com una de les millors peces del super agent. Potser amb més acció, o més ben repartida que Casino Royal i sense trama amorosa pel nostre espia, crec que Skyfall ha sentat les bases perquè la saga agafi un nou rumb, que, si són llestos, es podrà mantindre i pujar encara més. Pensava que no ho diria, però ara espero amb emoció la nova entrega del agent 007 si torna, sobretot, a haver-hi en Q, en Fiennes i en super Daniel Craig. (La moneypenny espero que no hi sigui, per l'amor de déu, quin personatge més obviable i totalment odiós).

 

 

 

I així el rànquing queda clar. 0 pel·lícules americanes. 5 europees. 3 angleses. 1 francesa. 1 catalana. El cinema de qualité està a europa i america ens l'intentarà copiar, agafar, robar, però els artistes estan aquí, entre nosaltres.

 





El viatge més esperat: Tretze nans, un istari i un hòbbit molt valent

I després d'anys i anys d'espera, després que la tempesta de El senyor dels anells hagués passat fa molt, creant amistats, clubs, fandoms, i alegrant la vida de moltes persones de totes les edats, arriba de nou material nou sobre la tierra media, material "nou" de Tolkien a la gran pantalla: Arriba el Hòbbit!!!!!!!!

 

I aquesta adaptació a la gran pantalla de Peter Jackson ha estat rebuda amb gran gran expectació. Primer de tot, perquè el director havia de ser Guillermo del Toro, amb la qual cosa estava emocionada, però de tants problemes que es va trobar va decidir abandonar el carro, i l'únic que el va voler sustituir va ser en mateix Jackson, que segurament ja esperava impacient a la cadira de productor, i va sortir amb el crit de "joooo" quan van demanar-ne el substitut.

La segona expectació són els actors, primer per veure cares conegudes com en Ian McEllen tornant a fer de Gandalf, ell que és tan simpàtic, i sobretot, per veure el nou Bilbo Bolsón en acció que no és un altre que MARTIN FREEMAN. Si, el John Watson de la sèrie Sherlock, que ara tots hem agafat gran carinyo i que fa un Bilbo sorprenentment interessant. Molt menys patidor que Frodo, molt més versàtil (potser per l'edat), molt més empàtic amb el públic i amb un arc de transformació, molt més marcat (i amb un sol film!). Per mi, que no les tenia totes amb Martin Freeman, això que m'encanta com a Jawn, fa un paper extraordinari com a Bilbo Bolsón i això que ho té difícil per destacar degut als tretze nans que constantment volen robar plans al nostre Hobbit aventurer.

El que més destaca és Thorin Escudo de Roble, interpretat per un Richard Armitage irreconeixible, gràcies a déu, ja que ell és com un actoret més sosaines sosaines, i que ens ofereix un Throin que alguns ja titllen de nou Aragorn: Molt, molt potent, amb una mirada penetrant, feroç en combat i un princep de nans totalment valent. Una interpretació amb molta força i increible provenent de qui ve. La resta són tots molt simpàtics, i hi ha els típics guapos (Fiki i Kili que es perfila com el nou Legolas- ARC!), els divertits (Bombur, Bifur, Bofur), els guerrers com Dwalin i els savis com Balin.

Més coses que condicionaven l'estrena del Hobbit era la tripartició d'un llibre tan curt!!!!!!!!! (Aquesta es diu Un viaje inesperado) i allò dels 48 frames, que només es podia veure en versió 3D així que sentint-ho molt ja s'ho podien confitar que la meva butxaca no està para lujos.

Anem ara ja si a parlar del film. Jo, confesso, tenia moltes ganes, però una setmana abans tots els crítics van començar a posar El hobbit: Un viaje inesperado per terra. Que si era lenta, que si era llarga, que si no passava res, que si es quedava... bé, que deien que era correcta i prou. La gent deia que li havia agradat molt més The Lord of The Rings i que això no arribava a la sola de la sabata. Clarament, em vaig espantar, i al veure-la, vaig decidir rebaixar molt les expectatives i clar, esperar molt poc.

I el resultat va ser molt bo. La pel·lícula em va semblar molt bona en general. D'aventures. No era el Señor de los anillos on anem a parar i té múltiples errors però el Hobbit un viaje inesperado em va sorprendre gratament, sobretot per l'actuació de Freeman, que fins i tot em va emocionar al final, quan en Bilbo, sempre una mica separat de la tribu enana, lluita amb els enanos i fins i tot, es mig sacrifica per salvar a Thorin, quan aquest l'ha criticat fins a la sacietat. També em van agradar moments com el de Gollum- Bilbo, la mirada plena de força de Thorin, el passatge a Rivendel i fins i tot el principi, amb un Frodo que té deu anys de més i.... ES NOTA, amics meus, es nota que el nostre Frodo ja en té 30!

També el moment dels nans a casa del Bilbo es fa llarg, amb algunes cançons de enanos de blancanieves, i que les batalles trasgos- enanos avorreixen perque n'hi ha 4 iguals, que el preludi és molt avorridot, quan parla del drac i tal, i que el primer cop veus que surt massa en Thorin, massa, comparat amb la resta de enanos. Però agrada en Gandalf, i l'Elrond. Desagrada en Radagast alias Randalf... no podien treure un mag més penós no?¿ Escena Sebastian. No hay más preguntas señoria.

Conclusions extretes del Hobbit un viaje inesperado: La fandom de Lord of the Rings ha tornat i amb força gràcies a la troupe de Enanos i a Bilbo. No està tan bé, però és un espectacle digne de veure en pantalla gran. Espero amb impaciència les altres dues parts. Thorin no és un Aragorn però mola. El nostre Watson sap actuar. Ara veurem si el nostre Sherlock sap escupir foc.

Pel que mi respecta: El hobbit: un viaje inesperado és un film venerable, respetable, i que tornarà a fer que els fans de la saga de Tolkien tornin a empunyar l'espasa, a parlar en èlfic (bé, en aquest cas, a parlar més en enano, no ens enganyem) i s'aprenguin el nom de tots els nans de la companyia. Jo ja me'ls sé: Thorin Escudo de Roble, Bifur, Bofur, Bombur, Dwalin, Balin, Ori, Dori, Nori, Oín, Glóin, Kili, Fili.

Tràiler i imatges aquí. PD. la cançó és millor en anglès, o la versió del film, la del tràiler no val res de res. La veu del Thorin, igual.

I la pròxima entrada farà un resum sobre els millors films de l'últim trimestre de l'any 2012 que he pogut visualitzar, entre els quals es troben autèntiques joies com Dans la Maison de François Ozon.

A Roma Con Amor: Al final, el millor és el Woody Allen de sempre i no el turista

Fa res vaig anar a veure A Roma con Amor, la nova pel·lícula de Woody Allen després de gairebé més d'un mes sense trepitjar les sales de cinema. Suposo que a hores d'ara tots debeu saber a què es deu no? Us sona el 21%? Doncs per aquesta mesura, he hagut de fer també retallades i ser més selectiva alhora d'anar al cinema, i per això m'he abstès fins fa res d'anar-hi, però la nova del Woody Allen va cridar massa fort i no la vaig voler deixa passar.

Ja vau ser testimonis fa un any i mig de les meves alavances a Woody Allen quan va estrenar Midnight in Paris, una pel·lícula meravellosa que cada cop que veig m'enamora, amb una història genial i uns intèrprets excel·lents: gran Owen Wilson. Per A Roma con Amor, pel contrari, no tinc paraules ni tan boniques, ni tan bones.

Seguint la seva ruta turística per Europa, Woody Allen va decidir que la seva pròxima pel·lícula seria a Itàlia, a Roma, i després de buscar un nom adequat pel producte s'ha quedat aquest convencional A Roma con Amor. Aquesta és una pel·lícula feta de historietes totalment independents que passen a la gran ciutat. Cada una té algun actor bastant solvent que la salva i la fa entretinguda: Penélope Cruz, Alec Baldwin, Jesse Eisemberg i Ellen Page o el Gran Roberto Begnini són alguns dels que surten en algunes de les històries, que... si bé tenen una idea original al principi, o s'allarga, o hi ha escenes de més o es torna bastant tòpica.

La història per exemple de la prostituta amb Penélope Cruz convincent té la seva gràcia encara que ens sona a vista, o la que surt el mateix Woody Allen, comença de manera molt divertida, encara que al final es torna repetitiva, pesada i al final tornes a dir: però una altra vegada al mateix? No està prou exprimida la idea??? Les altres dues històries potser són les que tenen una mica més de suc.

La de Begnini despertant-se un dia i descobrint que és famós recorda a la mítica frase de Andy Warhol: En el futur tothom serà famós durant 15 minuts, més que mai. Situacions totalment surrealistes passen en una història molt ben arreglada que com ja hem dit, es contrueix a partir d'aquesta metàfora que potser té alguna cosa d'autobiogràfica. 

Per altra banda, la que més fa pensar, la que més enamora a l'espectador és la història típica Made in Woody Allen, la protagonitzada per un jove arquitecte amb novia, que de sobte, coneix a la millor amiga d'aquesta que és amable, simpàtica, molt guapa i pseudointel·lectual, com les que li agrada retratar al director a les seves pel·lícules. La veu de la consciència del noi, interpretat per Alec Baldwin de manera magistral intentarà aconsellar als personatges de la història que l'ignoren sense pensar en les conseqüències. Potser, aquesta història d'amor, enganys i adulteri que és més típica que esmorzar torrades en la filmografia de Woody Allen sigui sent la que més agrada als espectadors, i amb això, es pot demostrar la teoria. És el Allen de veritat, el dels inicis, el que ens agrada encara que ens repeteixi una vegada i una altra la mateixa història, ja que els personatges et fan pensar, els personatges es senten propers, són reals, tangibles, més que no pas els altres.

Per la resta podem dir que ens trobem davant d'un Woody Allen molt turista, que a part de fer els típics pla- postals, tenyéis la pel·lícula d'una fotografia massa ataronjada emulant un OOOOH, SOLE MIOO que diriem, i es deixa anar massa pels tòpics dels habitants italians que deuen haver sortit més que indignats de la sala de projecció. La música, amb Volare, Vincero, i coses d'aquestes no fa més que animar la troca i anar més a l'estereotip fent de A Roma con Amor una pel·lícula més semblant a Vicki Cristina Barcelona (Encara que no s'hi assembli ni en el blanc dels ulls) que no pas les obres mestres de Midnight in Paris o Match Point.

Així doncs, i per acabar, dir que aquesta pel·lículeta d'episodis no és el millor que hem vist, encara que té tocs d'humor i unes idees principals molt interessants. Però s'està fent vell, i s'allarga massa... començo a pensar que amb l'edat està començant a perdre el sentit de quan s'ha d'acabar d'explicar la batalleta.

PD. Si l'heu d'anar a veure, recomano fortament la versió original subtitulada ja que Woody Allen ha deixat que els italians parlin en italià i els americans en anglès, i la barreja dels dos idiomes queda molt ben enllaçada i fa una mica més la sensació de que estem a una Roma multilingüe.  (Encara que ens perdem el GRAN GRAN Joan Pera). El tràiler, però us el deixo en castellà (PERA!!!) acompanyat d'algunes fotografies de la història que permi, val més la pena, la dels dos joves, alter ego, de Allen i els seus problemes de dones.