Molt bon dia a tots, estimats lectors. He decidit, definitivament re-viure el meu blog de cinema. Com ja sabeu al meu blog mai ha sigut un lloc per la crítica sèria. Parlo de les pel·lícules que he vist, de manera dinàmica i gens robòtica. Sense pèls a la llengua dic el que penso i escric autèntiques barbaritats que uns mesos més tard em semblen un grapat de disbarats. Tot i així, sé que quan ho he escrit m'he proposat posar en paraules el que sento i per tant, he dit la veritat i res més que la veritat. Això és lo bo del blog personal, pots escriure el que vulguis i com vulguis, perquè no sortirà d'aquí.
Bé, dit això i a l'espera de fer una entrada dedicada al millor del 2014 (que, des d'aquí us aviso vindrà en dos blocs de 5), avui em proposo fer una crítica divertida, graciosa i tot i així "professional" sobre la darrera entrega del Hobbit: El hobbit: La batalla de los cinco ejércitos. Sent la primera del hòbbit la última entrada que vaig fer abans d'abandonar el blog (Vegeu-la aquí), em sembla la més adient per tornar-lo a la vida.
Què ha passat entre el hòbbit 1 i el hòbbit 3? Que ens hem perdut en aquesta segona part? Doncs francament poca cosa. La considero la més fluixa de les tres, per la durada i perquè la conversa entre Bilbo i el drac Smaug és inacabable. Se'ns van presentar en Bardo el Barquero, la Tauriel, una elfa que comença una espècie de romanç amb el nan Kili (ja us deia jo que aquest portaría una trama important) i el rei dels elfs del bosc negre Thranduil però a part d'això i algunes escenes d'acció d'allò més boges: com la dels nans escapant pel riu dins de botes de vi i Legolas matant a tot orc vivent, no hi ha més a comentar.
Ara per fi arriba la part final, i noi, quina part final! El primer que sobta és que la pel·lícula no arriba ni a les dues hores i mitja. Tot un rècord venint de qui ve. I a més, és la primera vegada que diría que en un film de Jackson no hi sobra ni un segon. El film és dinàmic i passa ràpidíssim. Realment, no he tingut temps d'avorrir-me en aquest film, ni de fer un sol badall. En Jackson t'atrapa des del primer minut i no et deixa anar fins al final!
S'ha de dir que el film comença més potent que mai i fins i tot ens deixa a tots una mica "atordits" per un inici tan sobtat. La "Ciudad Lago" està sent destruïda sense pietat pel drac Smaug, que ha sortit de Erebor i vola lliure. Els habitants estan espantats, tothom vol refugiar-se, però el valent Bardo no trigarà en fer-se l'heroi i encarregar-se del drac. I on és en Thorin? Doncs heu d'esperar uns quants minuts de metratge per saber-ne la resposta. I a partir d'aquí vindran alguns spoilers... (però no d'aquests grossos, sinó de coses que passen al minut 20).
Apunt important: No he llegit el Hobbit i per aquesta tercera entrega no havia vist ni un tràiler. Ni una imatge. Aleshores clar, al minut 10 el "gran dolent", aquest Smaug desapareix del mapa. El primer que vaig pensar va ser: vale, ara si que no tinc ni idea de cap a on tirarà aquesta pel·lícula. I la resta del metratge va ser sorpresa rere sorpresa per mi. Apa, que apareix en Thranduil. Apa, que els humans se'n tornen a Valle. Apa, que en Thorin s'ha tornat "loco" i hi ha guerra! Una de les millors decisions que he près ha sigut anar "verge" a veure aquesta tercera del Hobbit perquè la sorpresa ha sigut tal que vaig sortir molt més contenta de la sala que quan vaig entrar.
La trama de Thorin posseit per l'or, boig per la cobdícia és gratificant però no m'acaba de convèncer. Aquella cara de mala baba que fa... Si en Richard Armitage està lleig i tot. Però, quan torna el Thorin bo, el que tots coneixem... se li il·lumina la cara i anem amb ell a mort! Som fans del Thorin, encara que en els seus moments baixos som fans de Bardo i Thranduil, que conformen una estranya aliança en contra de Thorin. Si bé en Bardo és l'heroi el primer quart d'hora després passa a un segon pla i tot i que en Luke Evans està de molt bon veure, a la batalla sembla un soldat més. El cas de Thranduil és totalment diferent. A la segona part vaig odiar-lo i me'n vaig burlar. En Lee Pace no era capaç de fer més que una simple caricatura d'aquest rei. Tot i així en aquesta tercera, El Hobbit: la batalla de los 5 ejércitos se m'ha guanyat. El personatge també lluita, es mou i té poder. I a més es converteix en una espècie de doctor amor. Veient el triangle amorós en el que està submergit el seu fill Legolas (Amb Tauriel i Kili), el tio va donant lliços de vida i se les dóna de "padrazo". Però allà en Lee Pace em va fer gràcia, i no en un sentit caricaturesc, sinó gràcia de això no m'ho esperava del elfie aquest. Vull parlar del moment en que parla de "sus gemas" i surt en Thorin amb un collaret de plata a les mans. Mireu, al segon vaig fer una rialla molt sonora però és que señor Jackson, ho ha fet a propòsit, pillín!
Clar que hi ha moments que no acaben de rutllar, però la tercera del Hobbit és un espectacle grandiós que a més acaba d'una manera molt més brusca i més divertida, on anem a parar que El señor de los anillos. Recordem el final de El retorno del rey! Allò no acabava mai no? Vinga llagrimeta barata! Doncs aquí en Jackson és conté i fa un final graciós molt acorde amb la personalitat i versatilitat de Martin Freeman.
Perquè de la saga del Hobbit el que m'emporto és Martin Freeman. Que per mi està a anys llum de Elijah Wood i el seu Frodo quejica. Martin Freeman és solvent, és versàtil, és divertit, etc. En una sola escena l'actor es capaç de mostrar des de la por a la bondat només fent ús de les seves expressions facials. Si he de ser d'un equip seria Team Bilbo. No és un sacrificat com Frodo Bolsón ni un tita bullida, és una persona que intenta ser just i fer el bé, però que és "humà", més ben dit "Hobbit" i per tant, te els seus dubtes morals. No és un ésser celestial, és com tu i com jo. Amb defectes i virtuts. És un protagonista palpable, cosa que és més que necessària en una saga plena de belleses intangibles com Legolas i Bardo. Per altra banda, trobo que la relació entre Thorin i Bilbo és una altra de les coses més logrades de la saga. Les relacions en general. Potser no estan molt tractades, però intenten ser profundes, conflicitives i emocionants (encara que això últim és més discutible). Ui si, Frodo i Sam, quina amistat més "triky". Sam era com el seu jardiner i els dos són Hobbits. En canvi, Bilbo i Thorin són de races diferents, no es queien bé al principi i Bilbo es guanya la seva amistat a base d'actes de bondat. I Thorin correspon com el qui més. Aquest film, El hobbit: la batalla de los 5 ejércitos, ens deixa amb algunes escenes Thilbo, que encara que no són emotives al punt de fer plorar tenen una base sòlida i "creïble".
No diré gaire cosa més de la pel·lícula. Podria parlar del romanç Kili- Tauriel, però no fa falta, com tampoc fa falta gastar més del vostre temps desprestigiant l'escena dels rebatejats los 3 samuráis a Dolguldur. Si voleu un simple i rápid consell aquí va: Si aquest és el punt i final de Peter Jackson i la terra mitjana, la traca final no podía ser més espectacular. Ara, Oscars no en guanyarà pas.
Aquí el tràiler i algunes imatges:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada