I amb la potent música de Die Antwoord de fons (electrònic, hip-hop estrany) em poso a parlar de Chappie, l'última pel·lícula del director que ens va portar distrito 9 fa uns anys i Elysium al 2013. Puc dir, sense necessitat de reflexionar-hi gaire, que aquesta és el film que he gaudit més d'aquest home nascut a Joburg. I potser sigui, en gran part, per la interpretació de Die Antwoord i la trama del robot macarra.
Chappie ens situa en un futur molt proper, osigui, que sembla que sigui d'aquí dos dies, on a Johanesburg hi ha una empresa dedicada a la creació de robots policies, que protegeixen la ciutat i que no són simples màquines de matar. Tot i així a l'empresa hi ha alguns treballadors que no estan contents amb el producte final. Per una banda hi ha en Hugh Jackman, un ex-militar obsessionat amb crear robots que siguin autèntics soldats, durs i potents, que es puguin controlar a través de la ment humana. Per l'altra hi ha el personatge interpretat per l'anglès Dev Patel, que amb el seu accent british, que sembla el de Kieren Walker (In the Flesh), és capaç de crear un ésser humà proper, simpàtic i que sembla una bellísima persona. El que vol Dev Patel és crear un robot que sigui capaç de pensar per ell mateix, o que, almenys, tingui la capacitat d'aprendre i raonar. És a dir, que pugui decidir què fer i triar el seu camí a seguir. Gràcies a un aconteixement inesperat i la tècnica de Patel, aquest aconsegueix crear un robot que, com un nen petit, aprèn a base que els altres li ensenyin les paraules, gestos i comportaments. Malhauradament, abans que pugui ser ensenyat de forma completa, el robot li és arrebatat i es veu obligat a amagar-lo a una espècie de antro on viuen Ninja i Yolandi, els Die Antwoord. Aquests dos pintorescos personatges cuidaran d'en Chappie, però no podran evitar convertir-lo en un autèntic macarra. Chappie seguirà els consells dels seus pares adoptius, Yolandi i Ninja, i es configurarà com a ésser pensant que, encara que serà manipulat per ells, sempre triarà la millor opció, o la més sensata, ja que el seu autèntic creador, en Patel, li ha dit que sobretot, ha de ser un robot honest que no ha de fer mal ni matar.
Chappie és un film que busca desesperadament convertir tot el metratge en un climax constant. Amb molts recursos, el film té un munt d'escenes espectaculars en el terreny visual i intenta que l'espectador se senti extasiat tota l'estona per les imatges que se li mostren. El més fresc és potser la introducció del món de Die Antwoord, la seva música, el seu accent, les seves pintes i el seu estilisme. Ells són realment els reis de la pel·lícula, i els que cuiden d'en Chappie i el converteixen en el macarra que és. El director remarca les seves ganes de climax i intenta conmocionar i emocionar amb un gir final que tot i que és irrealista i fantàstic ens cola perfectament. A més, en aquell moment aconsegueix realment que estiguem amb el mocador i la llagrimeta, i per tant, ens ho creuriem tot per tal que hi hagi un Happy Ending. Sigui com sigui, n'hi ha d' haver un!
Chappie és una pel·lícula de robots, de creixement personal i d'amor. Si no fos per l'atmosfera creada pels personatges de Die Antwoord s'hagués perdut entre una massa de films que tracten també els temes del futur de la robòtica i dels problemes que comporta l'intel·ligència artificial. Tot i així, el film aposta per una visió positiva d'aquest avenç i gràcies a personatges tan entranyables com el creador de Chappie o el propi robot (que tot i que és macarra, el veiem com un pobret nen manipulat i amb un bon fons), fa que la nostra mirada envers la tecnología sigui menys negativa.
Aquí teniu el tràiler del film (l'he trobat en castellà) i una imatge d'aquest.
PD. Les pròximes crítiques seran sobre Pride, Fuerza Mayor i Convicte (Starred Up), tres grans pel·lícules que comptaran amb un text molt més centrat en l'anàlisi del missatge, la forma i la posada en escena.
Avui em disposo a parlant de Puro Vicio (Inherent Vice) de Paul Thomas Anderson, un film que, en acabar, deixa una sensació indescriptible en els seguidors del director. Jo resumiré ja en aquest primer paràgraf què en penso de la nova incursió cinematogràfica de Paul Thomas Anderson: Puro Vicio és una bona pel·lícula, no està gens malament. Són dues hores i mitja d'entreteniment pur i dur amb un fantàstic Joaquin Phoenix i una trama, que sense ser gaire especial, va creixent per moments per a que l'espectador no perdi l'interés. Ara, si comparem Puro Vicio amb la genialitat que és The Master, l'anterior pel·lícula del cineasta, aquesta té les de perdre. Després d'aquella història plena de grans moments, i un Philip Seymour Hoffman esplèndid, Inherent Vice té regust a marihuana, però a poc més... Però tot i així, jo la defenso com una bona pel·lícula. No és la millor d'Anderson, però és molt superior a alguns films que exploren les mateixes aigües.
Puro Vicio, un títol horrorós que ha causat més d'una confusió vergonyosa entre els meus amics, va ser nominada a dos premis Oscars en l'edició del 2015. A millor guió adaptat, (ja que el film adapta la novel·la Inherent Vice) i a millor disseny de vestuari. No se'n va endur cap, però almenys, es va colar per algún lloc. Potser el gran absent en el terreny de les nominacions és Joaquin Phoenix, etern nominat i alhora oblidat per l'acadèmia que cada any ens brinda una gran interpretació estelar: si fa dos anys va ser The Master, l'any passat va ser Her i aquest any, el seu Doc de Inherent Vice és el seu gran paper.
Doc és un tipus lamentable però amb el que ens és fàcil empatitzar. Com? Us estareu preguntant. Doncs el gran mecanisme que utilitza Anderson és mostrar que tots els personatges que co-habiten amb Doc (Phoenix) són encara pitjors que ell. Tots es col·loquen amb heroína, coca i altres substàncies dures, mentre que Doc només fuma alguns porrets. En Doc s'alça com un porreta adorable, doncs, ja que no toca cap altra droga ni té cap altre vici que el de relaxar-se amb una mica de grass. A més, és un tipus cínic, que en anar emporrat, va amb la veritat absoluta per davant i que només intenta esbrinar el perquè de tot plegat. Un perquè molt enrevessat i que no para de transformar-se, com una cèl·lula cancerígena, per a que ens sorprenguem i estiguem atents durant les més de dues hores i mitja de metratge.
Puro Vicio parteix de la desaparició de Shasta, la exnovia de Doc, i que ha marxat sense deixar rastre després d'explicar-li a Doc la seva relació amb un home casat molt influent (en una seqüència inicial amb una fotografía blavosa espectacular). Aquesta desaparició se suma a múltiples esdeveniments que es creuaran en la vida de Doc i que causaran que per davant d'ell passin una sèrie de personatges pintorescos i tots ells adictes a diferents substàncies que li faran el cap un embolic. Entre aquests secundaris hi trobem noms com Owen Wilson, Martin Short i Josh Brolin, en el paper de policía corrupte i que compta amb un running gag sencill però molt graciós. Perquè això si que ho té Inherent Vice: gags, acudits i un munt de brometes absurdes que ens fan riure i somriure més d'un cop.
Tot i així, el gran film de Paul Thomas Anderson està regat principalment per dues coses. Per una banda, homenatges, o millor dit, semihomenatges a diverses pel·lícules. Podem contemplar per uns segons un sant sopar de "drogaadictes", que recorda a Viridiana de Buñuel, com també podem gaudir d'una escena entre Doc i Shasta que, personalment, i gràcies a la música de Jonny Greenwood em va recordar a Le Mépris de Jean Luc Godard. Alhora, la constant veu en off femenina que descriu la vida de Doc fins i tot ens pot portar a pensar en BadLands de Malick. És a dir, en Paul posa referents de manera camuflada, que funcionen perfectament, i a més, l'ajuden a crear una atmosfera personal i intransferible pel seu mil·limetrat llargmetratge. El film, per altra banda, desprèn una aroma altament reconeixible i agradable pel nostre sentit olfactiu: la de la marihuana.
Puro Vicio mostra massa sovint personatges fumant porros i relaxant-se, i el film en si, és una bogeria banyada per una calma aparent, provinent de la ment del fumat Doc. Anderson passa una història de detectius per un filtre de fum de maria, gràcies a les interpretacions, les músiques, les frases de l'estil hippie i el tempo, molt encertat. Alhora que també és terriblement encertada l'escena de l'al·lucinació final. Un puntàs per acabar una pel·lícula que, per sobre de la resta, el que et provoca és que surtís del cinema amb unes ganes terribles de fumar-te un porret com el bo del Doc.
En definitiva, Puro Vicio és un entreteniment que quedarà mig amagat entre la filmografía de Paul Thomas Anderson però que, com a producte únic i indivisible, té el meu reconeixement absolut.
Aquí teniu el tràiler (en castellà, si si, una vergonya però és el que té la distribuidora al seu canal de Youtube) i una imatge del film:
Avui em disposo a parlar de Calvary, una pel·lícula irlandesa molt esperada a casa nostra i que es va endur el premi al millor actor per Brendan Gleeson als últims MBIFA, els premis del cinema independent britànic. És el film més nou del director que fa uns anys ens va portar "El irlandés" i que, sorprenentment, considera "Badlands" de Malick, el millor film de la història.
Calvary és un film que ens situa en un petit poble irlandès i ens presenta un capellà que rep una amenaça de mort a la primera escena. Un punt de partida potent, no ho negarem pas, i un primer pla molt ben il·luminat i amb un Gleeson solvent. Ara, és un detonant perillós ja que, si en Gleeson és el capellà del poble, està clar que coneix a tots els habitants d'aquest i per tant, sap qui és el que l'ha amenaçat. L'espectador és el que està perdut, en els primers minuts, però tot i així, ràpidament comencça a descartar culpables i arriba a una conclusió obvia, que resulta ser la correcta.
A partir de l'amenaça, el capellà comença a visitar diferents membres de la comunitat i a parlar amb aquests, sense treure mai el tema del possible assassinat. Durant la confessió del futur assassinat, el confessor li ha donat una setmana de vida més al sacerdot, per a que tingui temps d'arreglar els seus assumptes. Gleeson, obviament, l'aprofita al 100%. I fins i tot té visita de la filla inclosa.
Si és obvi que el capellà sap qui és el que vol dur a terme aquesta acció, és fàcil pensar que aquestes visites espontanies només serveixen per a que l'espectador vegi una mica com són les persones que habiten els petits pobles irlandesos, i si el director té sort, pot fer que a alguns dels presents els hi balli el cap pensant en qui podria ser l'home que ha amenaçat en Gleeson, o, com a mínim, intentant esbrinar per a què. Potser, però, el punt fort és saber si el capellà Gleeson durà a terme alguna acció per salvar-se, com matar primer al seu futur assassí o marxar del poble. Aquí és potser on rau la teca, en l'actitud del capellà, que es la més impredictible de totes, ja que la resta d'habitants segueixen uns estereotips graciosos però marcats.
Veient Calvary no podem evitar pensar en films com Los niños del cura (mantenint les distàncies). Films que ens exposen una comunitat de persones estrambòtiques, divertides i que tenen com a figura central un capellà. Al voltant de Gleeson hi trobem un munt d'actors irlandesos de renom com Chris O'Dowd, Dylan Mooran i el fill de Breendan Gleeson, Donham Gleeson, altres actors famosos per la seva faceta televisiva, i una actriu anglesa que brilla amb especial claror, Kelly Reilly, sempre tan etèria. Tots els personatges tenen el seu què, i el director se les empesca per barrejar comèdia amb tragèdia i fer un producte bastant negre i sòrdid, però que a vegades, peca d'emotiu. Si bé sembla que Calvary tira cap al terreny de la cruesa i el bizzarre, hi ha tres moments puntuals on, per culpa de la música, el diàleg, la panificació i el tempo, el film s'eleva a un pla emotiu que desestabilitza a l'espectador i pot molestar a més d'un, si aquest no va preparat per veure moments de llagrimeta fàcil.
Tot i així, de Calvary em quedo amb la part més positiva i és la poderosa interpretació de Gleeson i la construcció d'una comunitat rara i variopinta que no dubta en aprofitar-se del pobre capellà. Les escenes en que coincideixen més d'un personatge "pueblerino" són una delícia però sense dubte la meva preferida és l'escena on hi ha un enfrontament pare-fill, en el terreny interpretatiu. Veure a Brendan Gleeson com a capellà intentant fer entrar en raó el seu fill Donham Gleeson que interpreta a un assassí en sèrie és potser el moment més culminant de Calvary, encara que per a la història que vol explicar, no tingui gairebé cap rellevància.
En definitiva, Calvary és un film que es pot gaudir i el recomano a gent que adora de veritat els paisatges irlandesos, l'accent d'allà i els films que se centren en representar petites comunitats plenes de gent pintoresca.
Aquí teniu el tràiler (heretgia, només l'he trobat en castellà, però aquesta l'heu de veure en VOSE) i una imatge del film:
Avui em disposo a parlar, breument, de Selma, el film que es va emportar l'Oscar de l'acadèmia a la millor cançó original per Glory, de John Legend, aquest any. Aquesta cançó, entre èpica i grandiloqüent és un dels punts forts del film, o almenys, un dels que la separa una mica de la resta de films presents a la cartellera i que se centren en fets reals i biopics de motlle. John Legend, artífex de All of me, una de les balades d'amor més boniques del 2014, ha ideat una peça que va fer plorar a més d'una estrella quan va ser interpretada en directe als Oscars i va arrancar molts aplaudiments tant al pati de butaques com a la sala des d'on vaig presenciar la gala.
Selma va ser l'encarregada de clausurar la segona edició de l'americana: el festival de cinema independent nord-americà de Barcelona. La sala estava a petar. Tothom volia veure Selma abans de la gala dels Oscars, ja que a part d'estar nominada a millor cançó, estava nominada a millor pel·lícula. (Un pèl excessiu remarcant el fet que no tenia cap nominació més, ni tans sols pel protagonista, un actor anglès molt entregat). Selma es va alçar a més, amb el premi del públic d'aquell festival. Tothom va sortir satisfet de la sala. Potser no era una gran pel·lícula, però feia patxoca, i com a clausura d'un festival emergent, era més que adequada.
Selma és un film d'Ava DuVernay, una directora afro-americana, que adorava el crític Roger Ebert i que per primera vegada es posa al capdavant d'una pel·lícula que, tot i ser independent, té pinta de producció bona. Guió, història real, Martin Luther King pel mig, molts actors de repartiment, escenes grandiloqüents... i alhora, escenes més íntimes, i molt difuminadament, es pot percebre l'essència d'una directora amb personalitat. Tot i així, remarco que és una essència que es difumina en l'aire ràpidament. Potser acostaría més Selma a El Mayordomo que a 12 años de Esclavitud, en aquest aspecte, però no s'assembla pas en gaires coses més. Selma té un punt de vista marcat i molt més interessant i intens que el de El Mayordomo. I la figura central és una persona forta, lluitadora i que demostra un compromís extrem amb la seva causa.
Qui és aquesta figura? Martin Luther King. Val, gran. Potser massa gran per abarcar-lo amb tot el respecte i la fidelitat que es mereix, i per això, el gran encert de Selma és reduir tota la història a una anècdota que, a primera vista pot semblar simple, però que li serveix a la directora i al guionista per a posar un munt de temes polèmics sobre la taula: el maltractament dels mitjans, l'abús de poder de les autoritats, els greus problemes racials, etc. L'anècdota: es vol fer una marxa de Selma fins a un altre lloc per defensar el dret a vot de la población negra. Enmig de la marxa han de passar per un pont, però aquest és constanment protegit per la policía, que no deixa que els manifestants segueixin el seu recorregut, totalment pacífic.
Amb Martin Luther King com a un capità gairebé jesucrístic (no ens atrevim a posar el dit a la nafra amb els seus affaires i altres problemes personals i el retratem com un ídol tan bo, tan bo, que sembla intocable i a més, ja és doctor), la pel·lícula s'articula a través de les diferents manifestacions i el pont es torna una imatge tan forta que en sortir de Selma és la primera que et ve al cap. El pont ple de gent, que només vol expressar el seu descontent davant una llei injusta, és potser el més característic de Selma. La resta, són imatges que ja hem vist en pel·lícules anteriors, interpretacions brillants i discursos esperançadors i motivadors. Potser hi ha un excés de discurs, però tan de bo, les persones i els polítics actuals parléssin així! (Hi ha un problema logístic a l'últim discurs, ja que, entre els títols que anuncien el destí final dels personatges i els subtítols que haurien de traduir el discurs, l'espectador mig es perd la meitat de cada un i li resulta impossible concentrar-se).
Selma no és un mal film, en definitiva, és un film correcte, que ens deixa alguna imatge (torno a remarcar el pont) i sobretot la cançó de Glory pel record, però que segurament, es perdrà ràpid en el mar de films dedicats a la figura de Martin Luther King i que aposten per defensar la causa negra i alhora, criticar el passat dels Estats Units, una cosa, que es mereix tot el meu respecte i suport, perquè amb aquests temes, mai no n'hi ha prou. Però fer un film que surti de la massa...ai fillet, això és més complicat i més, quan l'any passat en McQueen ens va presentar aquella meravella...
Aquí en teniu el tràiler i una imatge de Selma (i el pont):
Després d'un temps sense anar al cinema (ja que he estat ocupada amb el festival de l'Americana, els Oscars, l'Ull-NU a Andorra i altres assumptes personals) aquesta setmana passada es van estrenar tres pel·lícules que tinc moltes ganes de comentar: Map to the stars de David Cronenberg, que vaig veure a Sitges, Selma, que vaig veure a la clausura del festival de l'Americana i Calvary, que vaig anar a veure el mateix dia de l'estrena. Cada una d'elles em va suscitar diferents sensacions i opinions, i he decidit començar per Map To the Stars, sent aquesta la que més em va desagradar i decepcionar.
Map to the Stars és la nova pel·lícula de David Cronenberg. Com totes les de Cronenberg, va passar per Cannes i va dividir fortament a la crítica especialitzada. Alguns deien que era la sàtira més intel·ligent que s'havia fet sobre el micro-cosmos de Hollywood i altres, que el director canadenc havia mostrat una farsa excessiva i sense gràcia. El film va ser seleccionat al festival de Sitges, i com ja vaig fer quan van passar Cosmopolis, també de Cronenberg, al 2012, vaig comprar l'entrada i a les onze de la nit (si no recordo malament) vaig entrar a la sala per veure-la.
Abans de carregar-me estrepitosament el film, només vull dir què en penso d'aquest senyor anomenat Cronenberg. Al segle XX, el director feia pel·lícules "cutres" i "llefiscoses" sobre "la carn", com deia un bon professor meu. Pel·lícules de sèrie B, que enamoraven a un segment de la població que demanava a crits noves dosis d'aquest "gore intel·lectual". Va ser l'època d'Scanners, videodrome, eXistenZ... Pel·lícules amb el seu encant, tot i que ninguna es troba en els meus tops ten. Amb l'arribada del segle XXI, Cronenberg es va moure cap a un nou tipus de cinema, i les seves millors obres van sortir a la llum una rere l'altra: Una historia de violencia (magnífica adaptació d'una novel·la gràfica), Promesas del Este (amb un guió impecable de Steven Knight, creador de Peaky Blinders) i Un Método peligroso (la qual vaig alabar extensament en aquest mateix blog l'any 2011). Ben mirat, podriem ajuntar les tres en un sac i anomenar-les la trilogía de Viggo Mortensen. Semblava que Cronenberg s'havia consolidat com un gran narrador d'històries que barrejaven la violencia, la carn i les males companyies amb la psicología, la màfia i el passat fosc. Bé, una trilogía insuperable que a més, tocava tots els seus temes fetitxe.
Al 2012, però, va sorgir el seu primer experiment: Cosmopolis, adaptació d'una novel·la de Don DeLillo i protagonitzada per Robert Pattinson (Twilight). Cosmpolis era un viatge en limusina d'una hora i mitja que no oferia res més enllà de llargues xerrades filosòfiques, evidenciar els límits del registre actoral d'Edward Cullen i la bizarra música de Howard Shore. Hi ha qui va pensar, com una servidora, és només una pausa dins de la trajectòria brillant de Cronenberg. Una aturada que el director ha fet per veure què hi ha al seu voltant. Map to the Stars, desgraciadament, confirma que aquesta no és una aturada, sinó un nou rumb que el director ha volgut empendre. Un rumb que encara no veig molt clar i que de moment anomenaré l'etapa Robert Pattinson.
Map to the Stars pretén ser una sàtira intel·legent sobre el món de Hollywood, però realment, jo només hi veig un munt d'històries, entre prototípiques i absurdes, entrelligades de forma ridícula i amanides amb diàlegs insubstancials i sense cap guspira còmica. Si Map to the Stars, suposadament, ha de ser una guia pels mortals normals per ajudar-los de conèixer millor a s'amaga rere Beverly Hills, podem dir que, o bé Cronenberg ha fet un esboç demoníac i frakenstenià d'això o bé a Hollywood tots estan molt tarats i el més recomanable és no acostar-s'hi.
He de reconèixer que la història de Julianne Moore, sobre una actriu atormentada pel fantasma de la seva mare morta, és molt superior a la resta de trames (la del nen estrella, la noia boja i la d'en Pattinson com a xofer de limusina són lamentables), però de cap manera compensa dues hores de despropòsits.
Si Cronenberg volia fer una sàtira, potser hagués estat més intel·ligent agafar actors que, a la vida real, s'assemblen indubtablement als personatges que representen (a l'estil de la brillant Birdman). Si enlloc d'un actor desconegut agafem a Justin Bieber per fer del nen mimat, i si Robert Pattinson enlloc de ser un xofer (picada d'ullet i relectura de Cosmopolis) és una estrella juvenil en plena decadencia, potser hagués fet una mica més de gràcia, tot plegat. Alhora, encara que Julianne Moore està espectacular en el seu paper, què passaria si Cronenberg hagués optat per Melanie Griffith? Recent divorciada i atormentada pel pes de la seva guapíssima mare, Tippi Hedren i amb una filla, Dakota Johnson, que actualment està al cim de la industria del cine teen? Crec sincerament que el doble significat li hagués donat més què a l'assumpte.
Map to the Stars ens confirma que el nostre Cronenberg ha començat un nou camí que no sé pas on acabarà i que no està agradant a tothom. Només fa falta veure el final del film per accentuar com de perdut està aquest canadenc. Sense posar més el dit a la nafra només vull dir que el film és gairebé un seguit d'absurditats amanides amb decisions massa obvies de guió i planificació que posen en dubte la mestria del director en termes de posada en escena. Penseu en el moment en que de sobte entra un gos en una habitació amb quatre adolescents jugant amb una pistola. Què passarà? No falta ser un Einstein, oi?
Ho puc dir més alt, però no més clar, aquest és un Cronenberg en hores baixes. Com va fer amb els seus monstres primerencs, com la mosca, aquesta vegada, Cronenberg també ha creat una critatura infernal, de molts caps, que resulta tediosa i molt difícil d'aniquilar. (Però no impossible).
Aquí teniu un tráiler en VOSE pels valents que s'atreveixin a enfrontar-se a la bèstia i una fotografía de la meravellosa Julianne Moore, l'únic que salvo, realment, d'aquest circ ambulant condemnat al fracàs de David Cronenberg.
Em disposo a parlar extensament de '71, l'òpera prima de Yann Demange, amb l'inquietant banda sonora del film, a càrrec de David Holmes, de fons. He de reconèixer que, en certs moments, em recorda a la música que Dickon Hinchliffe va crear per a la meravellosa Locke. El títol més destacat de la discografia de Holmes, però, és el thriller Haywire de Soderberg. Bé, només era una dada.
'71 és una d'aquestes pel·lícules que portava temps esperant. A Sitges va causar sensació i va aconseguir alçar-se amb la menció especial de la secció en la qual competia, la secció oficial fantàstic òrbita. El boca-orella no va trigar en activar-se. En els festivals els crítics i cinèfils acostumen a veure un munt de pel·lícules al dia, amb la qual cosa, la majoria s'esvaeixen aviat de la memòria d'aquests. No va ser pas el cas de '71. A mida que es posposava la seva estrena, els que ja l'havien vist, la reivindicaven més i més, i l'estratègia de màrqueting es va anar fent cada cop més severa. No recordo haver vist el tràiler, però si veure'n els cartells a les sales de cinema. Com també recordo que el film es va emportar el MBIFA a la millor direcció aquest any i ha aconseguit tres nominacions als BAFTA. (El de millor òpera prima ja el té gairebé guanyat, sinó és que li donen el de millor pel·lícula britànica! Per altra banda, si Jack O'Connell no s'emporta el de "Rising Star" serà una injusticia!).
Arriba el dia de l'estrena i emocionada la vaig a veure durant el primer cap de setmana. Sé de què va lleugerament (d'un soldat anglès que es troba atrapat a Belfast enmig d'uns disturbis) però poc més. No m'agrada anar a veure una pel·lícula sabent-ne massa cosa, perquè els prejudicis s'apoderen ràpid de la meva ment i de la dels meus acompanyants. Tot i així, us faré un petit resum perquè pogueu seguir bé la història, perquè encara que la trama principal no és gens complicada, si que requereix una mica més d'esforç diferenciar qui és què i a qui deu lleialtat cadascú. Una mica d'informació extra mai és mal rebuda i saber quines organitzacions rondaven pels carrers d'Irlanda del Nord en aquells temps va la mar de bé per contextualitzar-vos i endinsar-vos en el film.
'71 em va agradar molt. Sobretot, perquè em va sorprendre favorablement. Esperava una bona historia, informativa i acadèmica, i em vaig trobar davant un experiment. El millor de '71 no és el guió en si, o els actors (que ho fan molt bé). El millor és com el director col·loca un dispositiu poc vist en el terreny del cinema, però molt trillat a la televisió, i aconsegueix acostar el format del "reality show" a una ficció "convencional". No estic dient cap bogeria. Ara ho analitzarem a fons, i veureu que '71 és un "reality show" que parteix d'una ficció absoluta.
El primer punt és crear la ficció, és a dir, escriure el guió. Si l'analitzem fredament, podem veure que '71 no parteix d'un text molt original, recargolat o complexe. La historia és plana i se centra bàsicament en un sol personatge: un soldat novell anglès que és abandonat per error enmig dels violents disturbis que hi va haver a Belfast al 1971. A partir d'aquí "l'heroi" ha d'intentar passar el més desaparcebut possible per sobreviure en aquella ciutat fins que els seus companys el trobin i el rescatin. Bé, ja tenim protagonista i situació limit. El guionista, també novell, decideix amanir la trama, simple però efectiva, amb molts personatges secundaris que, hàbilment, hem de separar i distingir. Hi ha policies anglesos, simpatitzants de l'IRA, revolucionaris, soldats irlandesos que odien als de l'IRA i gent del servei policial de Ulster. Entre tant bàndol i tan personatge - esboç, l'únic que ens acaba important és qui és amic o enemic. Qui suposa una amenaça real pel personatge de Jack O'Connell anomenat Gary Hook. Ja ho tenim. Gary Hook és el nostre protagonista, al que veurem patir en primer pla. Al que voldrem veure guanyar. Al que estimarem incondicionalment.
El segon punt és traslladar el format del reality show a aquesta història. Això és almenys, el que deuria pensar Yann Demange, director del film. En Demange va ser el realitzador de la sèrie de Charlie Brooker Dead Set. Una sèrie que girava al voltant d'una casa de "Gran Hermano" a la que, de sobte, hi entraven un munt de zombies. Encara que els personatges estaven en una situació límit, el dispositiu de concurs no s'anul·lava i per tant, aquest seguía en unes condicions terrorífiques. Ara, Demange ha volgut aplicar tot el que va utilizar a la sèrie televisiva a la seva òpera prima. El resultat és espectacular i ja se li ha atorgat el British independent film award al millor director.
Tècniques com la càmera en mà completament descontrolada, zooms in i zooms out bojos, acostar-se moltíssim al protagonista en els pitjors moments i no tallar el pla fins molt tard per veure com afloren en el seu rostre les emocions més primàries, etc, es converteixen en una arma brillant per acostar la pel·lícula al format del fals documental. Però és més que això, '71 és un docu-show, és un reality-show que parteix d'una ficció. Busca la espectacularitat, recrear-se en el patiment humà, violentar als espectadors i angoixar-los, fer-los suar... vol que aquests desitgin veure les misèries del personatge principal. Busca morbo, en definitiva. I aconsegueix tot això i més.
Per posar-vos un exemple, us citaré la meva seqüència preferida, en la qual els soldats, després d'un dur entrenament rutinari i sense gaire interés visual són enviats a un carrer de Belfast on es desencadena una violenta revolta. Tots ells, i en particular, Gary Hook, es veuen superats per la situació. Però no només ho están ells. La càmera en mà sembla que no sap què ha de mostrar. Es belluga desesperada buscant un focus, un punt de referencia, però el caos envaeix tots els seus plans. Els zooms in i zooms out s'intensifiquen i l'espectador se sent perdut enmig d'aquest panorama. Demange crea i mostra amb imatges un caos, mil·limetrat i preparadíssim, però que sembla improvitzat i catastròfic. Sembla que ho estiguem veient al moment i a més, que ho estiguem vivint de primera mà, perquè els primers plans que ens cola de Jack O'Connell ens fan empatitzar, inevitablement, amb ell.
Aquesta sensació d'estar perdut deriva ràpidament en una angoixa insoportable, quan de sobte, Gary Hook comença a ésser perseguit per dos extremistes armats i ha de trobar ràpidament un lloc per refugiar-se. Demange és capaç de posar-nos el cor a mil per hora a través del seu dispositiu. La càmera, com una boja, intenta atrapar al protagonista, i el segueix corrents pels carrers. És com si el personatge volgués fugir del plató, però la càmera espia no el volgués deixar sol i intentés captar tot el que pot al moment, com si s'ho hagués trobat de sobte. Fins i tot hi ha un punt on sembla que el cameraman s'entrevanqui, intentant gravar tot el recorregut del desesperat Gary. El director remata la seqüència i exposa del tot el seu dispositiu de reality amb la simple tècnica de mantenir el pla final durant una bona estona. Hook, s'amaga finalment en un lavabo per fugir dels seus perseguidors, i sembla que funciona. La càmera es tanca amb ell. L'angoixa i la por es respira en l'ambient. Gary Hook està intranquil i molt neguitós. La càmera espia / testimoni es col·loca molt aprop del protagonista i es queda allà una bona estona, esperant una reacció per part d'aquest. Hook es demunta en qüestió de segons. Plora, somica i s'agafa de les mans. La imatge es manté durant un bon temps, en el qual nosaltres, com espectadors, contemplem la misèria humana, el costat més penós del personatge de Hook. Ens agrada i en volem més, però alhora, volem que el personatge surti viu del "programa". Penseu en les càmeres que rodejaven les cases de "OT" i "Gran Hermano". Els personatges eren conscients i alhora inconscients de la seva presència, i aquestes simples màquines es limitaven a enregistrar els seus moments més grotescos. A '71 també hi ha aquestes càmeres espíes, que persegueixen el protagonista per treure a la llum la morbositat i el dolor i alhora busquen aconseguir una implicació emocional total per part de l'espectador. En conclusió, Demange ha aconseguit reflectir el format del reality show en una ficció, i a més, ha extret una actuació magnífica de Jack O'Connell.
'71 ens explica bàsicament una història de transformació, la d'algú que veu l'horror i ha de desfer-se de la seva innocència per seguir vivint en pau la resta de la seva existència. Com ja he dit, O'Connell com al jove soldat és una meravella. Demange l'exprimeix com un reality exprimeix als seus concursants i en surt airós. Amb el seu dispositiu l'obliga a estar brillant. Entre els secundaris hi trobem actors de la talla de Paul Anderson (Arthur Shelby a la sèrie de Peaky Blinders) i Sean Harris (vist a 24 hour party people, on feina de Ian Curtis!). Tots estan molt bé, i el guió posa sobre la taula diversos temes politics i reivindicatius, però ningú se'n recordaría de '71 si no fos pel treball visual de Yann Demange. Ell ha aconseguit elevar el film a experiència sensorial. La gent pateix molt amb els realitys, i per tant, amb '71 patim de valent. I mireu si recordo bé com de malament ho vaig passar que només escoltant la banda sonora, el cor ja em comença a bategar massa ràpid!
Aquí us deixo el tràiler i una imatge del film. Us recomano moltíssim veure-la en anglès i comprovar els diferents accents que s'utilitzen, teòricament, a Irlanda del Nord.
He estat uns dies reflexionant sobre si hauria d'escriure una crítica de Birdman. La veritat és que després de la gran escena en que Birdman (Keaton) li canta les 40 a la crítica del Times, vaig pensar que potser no calia. Que això d'escriure una crítica del film era una gran fal·làcia. En distanciar-me uns quants dies del blog, i llegir opinions i opinions de Birdman al final, he decidit posar-m'hi i dir la meva. Això si, amb molt de respecte.
Birdman (o la inesperada vitud de la ignoracia), si, lluita per ser el subtítol més pretenciós de la història del cinema, és l'últim film d'Inárritu. Un salt al buit que li ha funcionat millor que mai, ja que com Birdman, s'ha llançat per un precipici amb els ulls tancats i ha aconseguit evitar la caiguda, millor dit, la patacada, amb les seves indestructibles ales. És a dir, amb els seus super-recursos.
Primer punt. Estic escribint la crítica amb la banda sonora del film de fons. És a dir, amb uns platerets i una bateria irritants i que posen dels nervis. M'ha semblat un recurs ideal per escriure els meus pensaments ràpidament i sense poder concentrar-me del tot. A molta gent, aquesta música la va molestar durant tot el trajecte del Birdman. A mi, la veritat, em va colar perfectament.
Birdman segueix, i mai millor dit, perquè el film és un pla seqüència totalment falsejat (i que a vegades ratlla el ridícul), a una estrella caiguda de Hollywood que busca la redempció (i el reconeixement) amb una petita obra teatral a Broadway.
No sé si Broadway li queda molt lluny al director mexicà, però per nosaltres, els espectadors catalans i que no hem trepitjat mai aquell món, sembla que Iñarritu ens exposi un munt de clixés ja molt vistos en altres produccions audiovisuals i simplement vagi estirant d'aquests per crear un submón "realista". He llegit que gent del mundillo diu que Iñárritu ha plasmat a la perfecció l'ambient que es cou rere bambalines. Si això és cert, la veritat és que Broadway és un circ burlesc que ja ens és massa familiar i per tant, no resulta gaire estimulant descobrir.
D'acord, el mundillo de Broadway i el mecanisme del pla seqüència falsejat són les coses que deixen als acadèmics amb la boca oberta. (He de reconeixer que el pla seqüència ens ofereix escenes tan delirants com la de Birdman/ Riggan/ Keaton passejant en calçotets pel mig de Times Square). Però per mi, el millor de Birdman, a part de Michael Keaton i Edward Norton, és la capacitat que té el senyor director per fer que el format del film i l'estructura del guió, s'assemblin i siguin un mirall de la història que està explicant. Aquesta és una cosa complicadíssima de fer, i Iñárritu ho aconsegueix de manera magistral. És un recurs perillós, però qui el capta, queda fascinat.
Abans de desfer-me en afalagaments per Keaton i els actors, deixeu-me posar-vos un exemple del que he esmentat anteriorment, mentre aquesta batería sona i resona per l'habitació. Al principi del film, se'ns presenten un munt de trames. De manera confusa gràcies al plà seqüència salten d'una a l'altre, les deixem inacabades i amb ganes de més. Durant els tres primers minuts només veiem a Keaton, reflexionant, però a partir del 5, apareix en Galifianakis, i així successivament apareixen un munt d'actors i de personatges, amb un background tan interessant que ennuvoleixen la trama de Birdman. Realment l'espectador desitja seguir qualsevol trama menys la de Keaton, que resulta la menys interessant de totes. El personatge de Norton és tan potent, que innunda el film, monopolitza la pantalla. En Birdman se'ns fa prescindible. Quan Keaton ensenya un diari que té Norton a la portada, història i estructura van lligades de la mà: en Norton i la resta han fagocitat a Keaton. Tot i així, en un punt X, l'estructura canvia radicalment. Les trames secundaries desapareixen (bé, totes les trames desapareixen menys la de Keaton, que semblava per moments, la secundaria) i ens passem l'hora restant amb ell. Quan s'ensenya un diari amb Keaton en portada ja ho tenim aquí de nou! Ell s'ha convertit en el protagonista absolut del film. I la història és això: com Birdman s'ha de fer un lloc lluitant contra tot per tornar a ocupar la portada.
Hi ha gent que no ho va entendre. I van sortir dient que com era possible que Iñárritu posés en pausa totes les trames secundaries, que eren boníssimes, a meitat del film i les deixés penjades a consciencia. Per mi, és simplement, una jugada mestra i perillosa, per acostar la història a l'estructura, i al format, fins i tot. El director mexicà vol diluir barreres. I per construir-les ja té aquesta batería infernal.
Finalment, deixeu-me parlar de Michael Keaton. Jo sóc fan del seu Batman (no les vaig veure a l'època, clar, jo era petita, però les vaig veure un munt de vegades quan vaig ser més gran). El seu Batman em semblava entranyable, molt divertit i molt gòtic (recordem que és el Batman de Burton). Deia frases com: ¡Te vas a comer el suelo!, no se li donava bé lligar amb les noies, portava un traje de goma... La cara de Keaton no convencia, perquè no tenia les faccions dures que l'home ratpenat requeria. Tenia una cara d'empanat graciós i divertit que no es podía ocultar ni rere la màscara. Va ser el primer Batman per la gran pantalla i això tothom ho recorda. Però... si em feu pensar en un altre paper de Michael Keaton, a part de Bitelchús no em ve cap al cap. És trist, però després de Batman (pel film, el director el rebateja amb el nom de Birdman) va caure en l'oblit més destructiu. En Keaton diu que ho portava bé. Si clar. Potser és per això que fer de protagonista d'aquest film l'ha consagrat. Perquè la gent és incapaç de separar personatge d'actor i tothom es creu que Birdman és l'atac a la desesperada de Keaton per tornar a l'esfera pública. Segurament l'home va acceptar el film de bona fe i ara tots els periodistes estan projectant en ell els dubtes del seu personatge, en Riggan.
Keaton! Aguanta! que l'Oscar aquest any és per tu. La teva interpretació és bona, i a Hollywood els encanten les històries de salvar velles glòries i tornar-los el prestigi, El Oscar el tens més que guanyat (i a més, no competeixes amb Ralph Fiennes, que per mi, hauria de ser un dels favorits)!
Edward Norton, a part, està espectacular. Però algunes veus amigues m'han dit que ell si que és com el seu personatge. És a dir, un cràpula! Aquest ho tindrà més complicat per aconseguir l'estatueta. Una cosa és ser un actor de Hollywood fracassat que intenta trobar el prestigi perdut amb una obra de teatre, ambiciosa i intel·lectual, i l'altre és ser un capullo. I si ho ets a la vida real, no et recompensaran pas per demostrar-ho i reconeixer-ho!
Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia) ens regala moments d'èxtasi (com quan Keaton, flipat, s'imagina que és Birdman enmig de la ciuta; un segment que sembla extret de la pel·lícula "Los Vengadores"), i escenes amb monòlegs potentíssims (com la de la filla fotent-li la bronca al pare. Una bronca que ens podrien fotre a tots). Encara que crec que Iñárritu podría haver explotat més el tema del superheroi que ha obert camí a la resta, i que ara està més que antiquat, i que hauria d'haver acabat abans el film (el final és d'allò més WTF), Birdman també té moltes possibilitats d'alçar-se amb el millor guió. Al costat del cameraman en un viatge inoblidable i amb els ulls enganxats a la pantalla del primer a l'últim crèdit, som testimonis d'aquesta crisi existencial del protagonista expressada a través de diàlegs imaginaris amb el personatge de "Birdman" i de monòlegs (i quins monòlegs!) absurds, sobre compartir avió amb George Clooney o ser atacat per un centenar de meduses. No fa falta dir: estic en crisi. La seva actitud i la dels demés envers Riggan ens ho explica millor.
Birdman, si hi connectes des que surt la primera lletra a la pantalla, és una experiència hipnótica de dues hores. Té els seus pros i cons. Però, tu, quins pros!
Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. (Com sempre dic, la recomano en versió original, encara que aquí tampoc em sembla tan imprescindible com altres vegades),
La primera pel·lícula que he vist aquest any 2015 ha sigut "The imitation game (descifrando enigma)" de Morten Tyldum. A primera vista ho té tot per convertir-se en el film british de l'any. Potser ja us en heu adonat; per aquestes dates sempre s'estrena una pel·lícula de producció anglesa, ambiciosa, que compta amb un repartiment de luxe i que sempre està nominada a algun que altre Oscar. I a algun Bafta, esclar. Als darrers anys hem pogut veure immensos heritage drama, que han rebut el suport tant de la crítica com del públic i han omplert d'orgull el poble britànic i la seva indústria cinematogràfica. Aquests intocables són, per ordre d'estrena: la multipremiada El discurso del rey (Tom Hooper), la reconeguda El topo (Thomas Alfredson) i el macro-musical Los miserables (Tom Hooper, de nou). Encara que al 2014 cap de les estrenes british es va poder encabir dins de la famosa categoria, la veritat és que en aquest 2015 n'hi ha hagut dos que s'han disputat el podi: The imitation game i The theory of everything. Considerant, però, que The imitation game se situa en l'època de la segona guerra mundial, té a l'icone britànic del moment Benedict Cumberbatch de protagonista i va estar nominada a un munt de categories als MBIFA, crec que podem considerar-la guanyadora i mereixedora d'aquest honor. I a més, es va estrenar el dia 1 de gener. (Que sembla ser un requisit gairebé obligatori per coronar-se com a tal).
Així doncs, si considerem The imitation game (descifrando enigma) l'heritage drama de l'any, ja ho he dit tot. Els que entrin a la sala ja saben quin tipus de pel·lícula es trobaran. Una història grandilocuent, dramatitzada en extrem per crear conflicte, controvèrsia i interès. Un plantell d'actors entregats als seus personatges i posseidors d'un accent britànic envenjable. Una ambientació minuciosa, detallista i realista. I finalment, una lectura actual de l'època que s'estigui retratant, sempre des del prisma de, no se perquè, una estricta societat i moral britànica.
The imitation game (descifrando engima) té tot això anomenat anteriorment. Compta, primer de tot, amb una història impressionant i que al estar escrita per un guionista debutant, segueix fil per randa totes les normes de com ha de ser un bon guió (a l'estil més Hollywood): frases repetides (la de la gent de la que ningú espera res i ens sorprèn a tots), plantar objectes (mots encreuats) i noms (Christopher), personatges que han de fer un arc marcat, punts de gir, escenes dramàtiques, que tot estigui escrit per a una finalitat, etc. No hi ha escenes banals al film, totes han de contribuir a la historia que el guionista vol explicar amb tan d'afany. Penseu en la simpàtica escena en que Matthew Goode està lligant amb una amiga de la Keira Knightley en un bar. És un simple recurs per tal que Benedict Cumberbatch, és a dir, Alan Turing, pugui descobrir una informació imprescindible per desxifrar Enigma!
El que li he de reconèixer, especialment, al senyor guionista, és la traça que té per entrellaçar tres línies temporals, tres trames separades pel temps però unides per un mateix personatge, sense que ens resulti anti-natural. La pel·lícula salta de l'Alan nen a l'Alan "vell" i del "vell" al jove. Però mai es queda massa temps en una línea temporal. El guionista les intercala de manera intel·ligent i eficaç per elaborar una metàfora final sobre l'origen del nom de la màquina que explica perquè en Turing li té tan apreci. Això és el que anomenem poètica en el terreny del guió. I hem de dir que aquí està molt ben feta.
L'increïble història de la màquina que va aconseguir salvar milions de vides durant la guerra i del seu creador és impactant i està plena de controversia i secretisme. Potser fins i tot, podem pensar que el film ha suavitzat l'història real que s'amaga rere el personatge del matemàtic Alan Turing. El guionista, però, ha aconseguit crear un background força creïble pel personatge que encaxa amb l'obssessió d'aquest per construir una màquina que derroti a Enigma, la màquina que els alemanys nazis utilitzaven per enviar-se missatges encriptats durant la 2a guerra mundial. Aquesta pel·lícula ens parla realment de quin és l'enigma rere la màquina. Què és el que porta Turing a contruir-la.
El plantell d'actors no podía ser millor. De secundaris hi trobem en Mark Strong (abonat a les grans pel·lícules britàniques), Matthew Goode (que fa extraordinariament bé el seu paper de faldiller i té uns ulls tan blaus que et deixen sense paraules) i Keira Knightley (que com sempre, resulta creïble i interpreta totes les seves escenes amb la intensitat i la força que cada d'una d'elles requereix). El capità del "vaixell", millor dit, el cap de l'equip, és Benedict Cumberbatch. El consagrat Sherlock de la BBC, veu d'Smaug a El hobbit i repel·lent senyor Tietjens a Parade's end. En Cumberbatch s'ha guanyat la crítica, el públic i Hollywood i fins i tot té un grup de fans que ell mateix ha fet re-batejar amb el nom de Cumbercollective (ja que no li agradava gens el nom original). A la primera escena és impossible no pensar en el Sherlock creat per Steven Moffat i Mark Gatiss. És inevitable dir: val, han triat en Benedict perquè faci d'una espècie de Sherlock que es diu Alan Turing i viu als anys 40. Tot i així, i de manera gairebé sorprenent, en Cumberbatch es va desmarcant cada cop més i abandona el terreny segur (fer de persona antisocial, irritant i brillant) per anar a un terreny que ha demostrat que també pot trepitjar amb pas ferm. El tram final del film, amb un Turing dèbil i plora-miques és un dels seus moments estelars com actor. Segurament l'Oscar no li caurà, però per fi es posicionarà com un actor de futur. A partir d'ara haurà d'esquivar moltes bludgers que només faran que tacar el seu, bastant respectable, expedient interpretatiu. Sigues llest com els teus personatges, Cumberbatch, però tampoc t'encasellis ara! Sabem que ens pots donar moltes alegries!
Com a tot heritage drama, sigui cinema, sigui una serie televisiva, l'ambientació és impecable, realista fins a l'últim detall i la clara fotografía ens ensenya el passat de la Gran Bretanya com un lloc lluminós, que no hem de témer. Tot i que la guerra està als carrers, la pel·lícula ens tanca a la sala i als voltants d'on es va crear la màquina de Turing. Un lloc ple de gespa, on sempre fa sol i els seus personatges porten la roba planxada i impecable. La brutícia no té cabuda en aquest tipus de films. Potser la tingui més endavant, quan l'indústria britànica no tingui por d'embrutar-se les mans i no miri amb ulls de gosset l'acadèmia i els premis grossos com els Oscar.
Finalment vull dir que The Imitation Game (títol que no m'acaba de convencer ja que, poc es parla, d'aquest joc de la imitació que Turing va idear i vaig estudiar a la carrera) és un film que parla del passat però alhora parla del present. La injusta condemna que va patir Turing per ser homosexual resulta esfereidora avui en dia, però no podem pensar que és un problema del passat i de l'estricta moral britànica, teòricament abolida. No fa falta tirar gaire enrere per trobar-se de ple amb la "infame" section 28 que prohibia parlar de l'homosexualitat a les escoles o fer-ne algún tipus de comentari a favor. El film fa bé en no mullar-se del tot en aquest tema, perquè la veritat és que l'estricta moral britànica segueix, en alguns racons, molt vigent.
Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. No fa falta que ho repeteixi, però mireu-la en vose. La veu de Cumberbatch és inimitable i a més, potser se us enganxa una mica l'accent british que tenen absolutament tots els actors. Bona entrada d'any, cinèfils!
