La primera pel·lícula que he vist aquest any 2015 ha sigut "The imitation game (descifrando enigma)" de Morten Tyldum. A primera vista ho té tot per convertir-se en el film british de l'any. Potser ja us en heu adonat; per aquestes dates sempre s'estrena una pel·lícula de producció anglesa, ambiciosa, que compta amb un repartiment de luxe i que sempre està nominada a algun que altre Oscar. I a algun Bafta, esclar. Als darrers anys hem pogut veure immensos heritage drama, que han rebut el suport tant de la crítica com del públic i han omplert d'orgull el poble britànic i la seva indústria cinematogràfica. Aquests intocables són, per ordre d'estrena: la multipremiada El discurso del rey (Tom Hooper), la reconeguda El topo (Thomas Alfredson) i el macro-musical Los miserables (Tom Hooper, de nou). Encara que al 2014 cap de les estrenes british es va poder encabir dins de la famosa categoria, la veritat és que en aquest 2015 n'hi ha hagut dos que s'han disputat el podi: The imitation game i The theory of everything. Considerant, però, que The imitation game se situa en l'època de la segona guerra mundial, té a l'icone britànic del moment Benedict Cumberbatch de protagonista i va estar nominada a un munt de categories als MBIFA, crec que podem considerar-la guanyadora i mereixedora d'aquest honor. I a més, es va estrenar el dia 1 de gener. (Que sembla ser un requisit gairebé obligatori per coronar-se com a tal).
Així doncs, si considerem The imitation game (descifrando enigma) l'heritage drama de l'any, ja ho he dit tot. Els que entrin a la sala ja saben quin tipus de pel·lícula es trobaran. Una història grandilocuent, dramatitzada en extrem per crear conflicte, controvèrsia i interès. Un plantell d'actors entregats als seus personatges i posseidors d'un accent britànic envenjable. Una ambientació minuciosa, detallista i realista. I finalment, una lectura actual de l'època que s'estigui retratant, sempre des del prisma de, no se perquè, una estricta societat i moral britànica.
The imitation game (descifrando engima) té tot això anomenat anteriorment. Compta, primer de tot, amb una història impressionant i que al estar escrita per un guionista debutant, segueix fil per randa totes les normes de com ha de ser un bon guió (a l'estil més Hollywood): frases repetides (la de la gent de la que ningú espera res i ens sorprèn a tots), plantar objectes (mots encreuats) i noms (Christopher), personatges que han de fer un arc marcat, punts de gir, escenes dramàtiques, que tot estigui escrit per a una finalitat, etc. No hi ha escenes banals al film, totes han de contribuir a la historia que el guionista vol explicar amb tan d'afany. Penseu en la simpàtica escena en que Matthew Goode està lligant amb una amiga de la Keira Knightley en un bar. És un simple recurs per tal que Benedict Cumberbatch, és a dir, Alan Turing, pugui descobrir una informació imprescindible per desxifrar Enigma!
El que li he de reconèixer, especialment, al senyor guionista, és la traça que té per entrellaçar tres línies temporals, tres trames separades pel temps però unides per un mateix personatge, sense que ens resulti anti-natural. La pel·lícula salta de l'Alan nen a l'Alan "vell" i del "vell" al jove. Però mai es queda massa temps en una línea temporal. El guionista les intercala de manera intel·ligent i eficaç per elaborar una metàfora final sobre l'origen del nom de la màquina que explica perquè en Turing li té tan apreci. Això és el que anomenem poètica en el terreny del guió. I hem de dir que aquí està molt ben feta.
L'increïble història de la màquina que va aconseguir salvar milions de vides durant la guerra i del seu creador és impactant i està plena de controversia i secretisme. Potser fins i tot, podem pensar que el film ha suavitzat l'història real que s'amaga rere el personatge del matemàtic Alan Turing. El guionista, però, ha aconseguit crear un background força creïble pel personatge que encaxa amb l'obssessió d'aquest per construir una màquina que derroti a Enigma, la màquina que els alemanys nazis utilitzaven per enviar-se missatges encriptats durant la 2a guerra mundial. Aquesta pel·lícula ens parla realment de quin és l'enigma rere la màquina. Què és el que porta Turing a contruir-la.
El plantell d'actors no podía ser millor. De secundaris hi trobem en Mark Strong (abonat a les grans pel·lícules britàniques), Matthew Goode (que fa extraordinariament bé el seu paper de faldiller i té uns ulls tan blaus que et deixen sense paraules) i Keira Knightley (que com sempre, resulta creïble i interpreta totes les seves escenes amb la intensitat i la força que cada d'una d'elles requereix). El capità del "vaixell", millor dit, el cap de l'equip, és Benedict Cumberbatch. El consagrat Sherlock de la BBC, veu d'Smaug a El hobbit i repel·lent senyor Tietjens a Parade's end. En Cumberbatch s'ha guanyat la crítica, el públic i Hollywood i fins i tot té un grup de fans que ell mateix ha fet re-batejar amb el nom de Cumbercollective (ja que no li agradava gens el nom original). A la primera escena és impossible no pensar en el Sherlock creat per Steven Moffat i Mark Gatiss. És inevitable dir: val, han triat en Benedict perquè faci d'una espècie de Sherlock que es diu Alan Turing i viu als anys 40. Tot i així, i de manera gairebé sorprenent, en Cumberbatch es va desmarcant cada cop més i abandona el terreny segur (fer de persona antisocial, irritant i brillant) per anar a un terreny que ha demostrat que també pot trepitjar amb pas ferm. El tram final del film, amb un Turing dèbil i plora-miques és un dels seus moments estelars com actor. Segurament l'Oscar no li caurà, però per fi es posicionarà com un actor de futur. A partir d'ara haurà d'esquivar moltes bludgers que només faran que tacar el seu, bastant respectable, expedient interpretatiu. Sigues llest com els teus personatges, Cumberbatch, però tampoc t'encasellis ara! Sabem que ens pots donar moltes alegries!
Com a tot heritage drama, sigui cinema, sigui una serie televisiva, l'ambientació és impecable, realista fins a l'últim detall i la clara fotografía ens ensenya el passat de la Gran Bretanya com un lloc lluminós, que no hem de témer. Tot i que la guerra està als carrers, la pel·lícula ens tanca a la sala i als voltants d'on es va crear la màquina de Turing. Un lloc ple de gespa, on sempre fa sol i els seus personatges porten la roba planxada i impecable. La brutícia no té cabuda en aquest tipus de films. Potser la tingui més endavant, quan l'indústria britànica no tingui por d'embrutar-se les mans i no miri amb ulls de gosset l'acadèmia i els premis grossos com els Oscar.
Finalment vull dir que The Imitation Game (títol que no m'acaba de convencer ja que, poc es parla, d'aquest joc de la imitació que Turing va idear i vaig estudiar a la carrera) és un film que parla del passat però alhora parla del present. La injusta condemna que va patir Turing per ser homosexual resulta esfereidora avui en dia, però no podem pensar que és un problema del passat i de l'estricta moral britànica, teòricament abolida. No fa falta tirar gaire enrere per trobar-se de ple amb la "infame" section 28 que prohibia parlar de l'homosexualitat a les escoles o fer-ne algún tipus de comentari a favor. El film fa bé en no mullar-se del tot en aquest tema, perquè la veritat és que l'estricta moral britànica segueix, en alguns racons, molt vigent.
Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. No fa falta que ho repeteixi, però mireu-la en vose. La veu de Cumberbatch és inimitable i a més, potser se us enganxa una mica l'accent british que tenen absolutament tots els actors. Bona entrada d'any, cinèfils!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada