Per acabar el 2014 em proposo escriure la crítica de Big Eyes, l'últim film de Tim Burton que, sorprenentment, m'ha agradat moltíssim. Malhauradament, no és un film inclòs en el meu top ten, així que li dedico una entrada separada.
Big Eyes. Primer punt del dia: la pel·lícula té molta pinta d'encàrrec. Però i què? Si així fos, no passa res. Un encàrrec significa que uns guionistes han escrit una història, més o menys apassionant i han començat a buscar un director que es vulgui posar al capdavant del projecte. Si els dos guionistes de Big Eyes van picar a la porta de Monsieur Burton, que aquest acceptés portar l'encàrrec endavant és el millor que podía haver fet.
Recordem les últimes pel·lícules de Tim Burton: Alicia en el país de las maravillas, Sombras Tenebrosas i Frankenweenie. Feia temps que l'home ens oferia cintes més que mediocres, molt irregulars i que si, exploraven com sempre el seu univers particular, però estava començant a desencantar a la gent. Sombras Tenebrosas per mi, va ser tot un "fiasco". Per això Big Eyes em va sorprendre molt i molt gratament. Val, Tim Burton ha deixat de banda gairebé totes les seves manies estètiques, idees, i no hi surten ni en Johnny Depp ni l'Helena Bonham Carter (Gràcies a déu). I què? Alguns diuen que no és Tim Burton, que és un film sense personalitat. Doncs jo us dic que per mi, aquest home ha tornat a resussitar!
La història no és seva però està basada en fets reals que són d'allò més esfereidors. Una pintora es fa famosa de la nit al dia amb els seus quadres de nens tristos amb els ulls grossos. Però ningú la reconeix pel carrer. En realitat ningú sap que és ella qui ha pintat els quadres, sinó que és el seu marit qui s'ha atorgat el mèrit. Signant els quadres amb Keane, el cognom dels dos conjugues, és normal que la gent no sospiti de bones a primeres sobre qui és l'autèntic autor.
La història, plana i unidimensional segons alguns, va derivant cap a la paranoia, cap a la bogeria i cap al teatret absurd. Els personatges són plans però així ho demana l'univers burtonià. En aquesta amèrica dels anys 50-60, en aquesta época de MadMens i dones que no surten de casa, un retrat simplista de la parella Keane és d'allò més adequat, i juntament amb l'estil quitsch dels quadres i de les cares d'Amy Adams i Christophe Waltz, que sigui simple és una virtut.
És un film al servei d'aquests dos actors, que, en interpretar personatges tan maniqueus no ens poden oferir interpretacions plenes de matissos. En Waltz es dedica a fer el cràpula, el pallasso i a ser "suposadament" amable o encantador, i alhora, terrorífic. Amy Adams fa la mateixa cara de sofridora durant tot el metratge. No canvia d'expressió, però és que tampoc ho fa el seu personatge, la senyora Keane. No fa falta recalcar les interpretacions dels secundaris, que adornen la història però no precipiten cap dels esdeveniments principals del film.
La pel·lícula, amb tema de Lana del Rey en una escena central anomenat Big Eyes i que està nominat al Globus d'Or, em va agradar, sobretot en comparació amb l'últim de Burton, irregular, absurd i amb un Johnny Depp massa esbojarrat. Aquí hem canviat Depp per Waltz (que, encara que m'agrada molt, cada cop veig més clar que com el seu personatge, ell també és unidimensional i només té un registre) i el món de la fantasia per la fantasia de la realitat. El film és simple, si, i l'escena del judici és un simple acudit que podría durar eternament perquè en Waltz es presta i com es presta! Però per mi no és un film menor, i encara que sigui, que repeteixo, no ho se, un encàrrec, Tim Burton l'ha portat amb molta més dignitat que molts altres.
En definitiva, Big Eyes és un film amb una trama poc burtoniana però que encaixa perfectament amb el seu univers personal. Està rebaixat, això si, però segueix sent igual d'únic. I amb la música del omnipresent Dany Elfman.
Aquí teniu el tràiler del film.
PD. I la pròxima entrada serà el meu top ten 2014 que es dividirà en dues: la primera on es parlarà de la número 6 a la 10 i la segona, on analitzarem profundament el top five. Bon inici d'any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada