Les millors del 2013

Molt bon dia cinèfils. Fa dies que estan sortint les típiques llistes del millor del 2014. Com que encara queden uns dies per acabar l'any i en aquestes últimes setmanes s'estrenaran pel·lícules potents com Pride o The imitation game, no em sembla just fer encara la meva llista particular. Així doncs, he decidit escriure la del 2013. Si, fa temps. Però mira, més temps per reflexionar i triar bé.

 

La veritat és que si el 2014 s'està caracteritzant per alguna cosa és per ser un any de cinema insuperable. Els "peliculons" que estem veient aquest any fan que la llista del 2014 sigui gairebé imposible de realitzar sense fer alguns sacrificis. Malhauradament no es pot dir el mateix del 2013. Si al 2012 vaig elaborar un seguit de llistes posant la crême de la crême, crec que el 2013 no es mereixia gairebé cap entrada. Puc assegurar sense vergonya que el millor que he vist és DALLAS BUYERS CLUB. No és tampoc cap meravella, però crec que és el millor que vaig veure al 2013 i perquè la vaig veure al festival de San Sebastián, que sinó seria del 2014. Quai d'Orsay, la meva altra preferida, me la guardo pel top 2014, però tot i així, per mi és del 2013.

 

Per la resta m'he hagut de trencar el cap, però finalment he pogut elaborar un top bastant decent, encapçalat, com no, per Dallas Buyers Club. (Tingueu en compte que en aquest llistat només incloc les pel·lícules vistes al cinema durant 2014, i per això els Laurence Anyways, Tomboys i Grandes Bellezas no compten, tot i que són extraordinàries). Veureu que falten Amor, Django, el Gatsby... però què voleu que es us digui? Amb el temps he anat prioritzant. Comentaré extensament només les 3 primeres (les altres les anomeno i en dic alguna cosa destacable, però res més). Aquí va doncs:

 

1- DALLAS BUYERS CLUB de Jean Marc Vallé

2- ANNA KARENINA de Joe Wright

3- THE WORLD'S END d'Edgar Wright

----
4- RUSH (Peter Morgan signa un altre brillant guió sobre la contraposició de caràcters).

5- ANTES DEL ANOCHECER (Són tan reals que fan mal. Un guió extraordinari).

6- LAS VENTAJAS DE SER UN MARGINADO (No és per res una típica comèdia teen).

7- UNA CUESTIÓN DE TIEMPO (Perquè el Richard Curtis sempre agrada).

8- 12 AÑOS DE ESCLAVITUD (Un McQueen és un McQueen).

9- BLUE JASMINE (Blanchet està espectacular i Allen es recupera després del roma-horror).

10- LA JAULA DE ORO (Perquè aquesta si que fa reflexionar de veritat - molt punyent).

---

1- DALLAS BUYERS CLUB

 

Què va passar durant el 2013? Doncs que jo anava pels llocs dient que la millor pel·lícula que havia vist era Dallas Buyers Club. I ningú l'havia vist. Va ser una de les perles de San Sebastián, però va trigar la vida a arribar a les pantalles del nostre país. I jo la vaig anar proclamant als quatre vents fins que es va estrenar i es va emportar tots els premis. I la vaig repetir al cinema. 3 vegades.

 

Dallas Buyers Club és el film que segueix la vida d'en Ron Woodroof, un vividor, un home de molt mala vida, males costums i mals vicis que un dia se li diagnostica SIDA i se li donen 30 dies de vida. L'home, espavilat com ell sol, decideix buscar ajuda fora de l'hospital de torn, i gràcies a medicines alternatives, monta un dallas buyers club i ven medicines a altres malalts de SIDA. Medicines que els ajuden a viure millor i que no estan regulades per les regles dels hospitals nortamericans. Ell igualment fa negoci ajuntant-se amb la Rayon, una transexual interpretada per Jared Leto i que dóna un contrapunt munt interessant a la historia, ja que, de bones a primeres, Woodroof se'ns presenta com un personatge odiós, interessat i amb el que ens és difícil empatitzar, mentre que la Rayon ens encomana el seu optimisme (tot i amagar uns forts complexes en el seu interior).

 

Jean Marc Vallé, el seu director, és un senyor canadenc que va fer Café de Floré al 2011, un film que definiría com un experiment, on ell és muntador, director, guionista i actor. Com sempre passa, els americans el van seduir, i per sort, va ser prou llest com per triar Dallas Buyers Club per debutar a l'indústria. Rodada en menys d'un mes (flipem tots), Dallas Buyers Club és indie i és Hollywood. Els dos actors principals es van aprimar tant que la seva salut va trontollar. I perquè negar-ho, en Jared Leto que és un master crack s'ha recuperat però a en Matthew McConaughey, que amb aquesta peli va començar la seva mcconaisance, ha quedat tocat. Mireu The Wolf of Wall Street. Mireu True Detective. Mireu Intestellar. Aquest home no està bé. Li falten vitamines. O alguna cosa. El do de l'interpretació el conserva, però la salut... ho poso en dubte.

 

Bé, perquè em va agradar tant Dallas Buyers Club? Crec que la història no és tan espectacular i la planificació i la imatge tampoc és d'allò més innovador (encara que m'encanta el rollo trash de pocs recursos). El realment potent del film són les dues interpretacions principals, que ja s'han vist recompensades amb tots els premis possibles. I un altre Oscar pel maquillatge, també molt merescut. L'entrega de Jared i Matthew és tal que la història i la pel·lícula és fan grandilocuents gràcies a ells dos. Si, el film té una moralina bonica i fácil. David contra Golliat. Però la relació d'amistat que s'estableix entre l'homòfob Woodroof i el transexual obsessionat amb la bellesa (i una mica estereotipat) Rayon és d'allò més emotiva. Encara recordo, amb molt de mal al cor, l'escena en que Rayon està al llit cantant T-REX (gran element musical del film) amb la seva parella al costat i de sobte vomita sang. El seu xicot la vol portar a l'hospital però ella no hi vol anar. Asseguda al llit, amb la boca ensangonada, somica: I don't wanna die! (Encara em fa mal tot el que transmet aquesta escena). Potser és la que recordo més ara mateix, però la veritat és que Dallas Buyers Club està plena de grans moments, més per part dels actors que del guió. La millor del 2013,sense dubte. O si més no, la que més passió transmet, per part de tot l'equip. Dallas Buyers Club s'ha fet amb el cor i es nota.

2 - ANNA KARENINA

 

La segona posició la he tingut clara bastant ràpid: Anna Karenina de Joe Wright, que aquí també va trigar a arribar i per això la compto com del 2013.

 

Joe Wright és potser un dels meus director preferits. Mai m'ha fallat. Fins i tot ara, que ha tret el tràiler de Pan, ja m'ha comprat. Joe Wright té un imaginari clar, i una estètica preciosista, i la música de Dario Marianelli, i sé que tot el que m'agrada d'ell estarà en aquesta nova entrega. Però ara parlem d'Anna Karenina, que, a més té uns altres elements Wright que m'agraden: adaptació d'una novel·la i l'actriu Keira Knightley. I a més, aquí hi surt un increïblement guapo Aaron Taylor Johnson com a Vromsky.

 

Tothom sap de què va més o menys Anna Karenina. Una dona casada amb el senyor Karenin, que coneix al jove Conde Vromsky i s'enamora d'ell. Els dos comencen una aventura que la tormenta i la porta a la bogeria més extrema. Aquí el triangle està format per Keira Knightley, sempre extraordinariament bella, que morena no perd el seu encant i a més porta uns vestits de luxe, que li van atorgar l'Oscar a la dissenyadora, el ja esmentat Aaron Taylor-Johnson, que ha crescut molt bé i que s'ha transformat en un noi de molt molt bon veure, però que desgraciadament està casat i amb fills amb la directora de Nowhere Boy i 50 sombras de grey, de 40 molts anys (Ell en té 24) i Jude Law, que amb el maquillatge que li posen, perd tot el seu atractiu. Potser ja s'ha fet gran o potser volien comprovar que Jude Law pot no tenir sex-appeal si així ho vol. Com a Karenin ho fa molt bé, fent d'un senyor molt empanat que és l'anti Vrosmky.

 

Joe Wright és un esteta. Ho ha demostrat en tota la seva filmografía. Creia que el punt culminant havia arribat amb Atonement, per mi el millor film de Wright que té escenes tan delicioses com el muntatge en el qual James McAvoy intenta escriure una carta a Celicia mentre ella s'arregla pel sopar. De la qualitat d'un anunci de perfum, Wright juga amb els miralls, els colors i les sensacions. Anna Karenina no podía ser menys. En aquest film tornem a trobar, i de forma més exagerada, aquest joc de miralls. Anna es mira constantment en ells, posant a la palestra la figura del doble. Wright tampoc descuida els colors, la roba i ens regala imatges i muntatges com la de les escenes de sexe entre Anna i Vromsky, una autèntica delicia. Escenes delicades que ens presenten l'acte sexual com una dansa, que, amb la música de Dario Marianelli encara semblen més armoniques. L'escena del ball, la dels amants al camp, bé, potser el guió de Tom Stoppard, un home ja gran que ha escrit el guió de la sèrie d'època Parade's end és llarg, però les imatges són tan belles, que en cap moment se'ns fa pesat. Stoppard, amb sobrada experiencia en els guions sobre amor tràgics ens regala frases tan intenses com la següent.

VROMSKY

There can be no peace for us, only misery, or the greatest happiness. 

Wright introdueix en aquest film el dispositiu teatral de manera sublim. Escenes senceres són representades en teatres reals, i actors com en Matthew McFayden, el señor D'Arcy d'orgullo i prejuicio, estan més sobreactuats que altra cosa. Però el director ja ho busca i per tant no desentona.

 

En definitiva, Anna Karenina és una pel·lícula estèticament hermosa, que tracta d'un tema tan potent com el d'una passió incommesurable que porta a la bogeria, i té uns actors tan macos al capdavant que un només pot quedar captivat per la seva bellessa.

 

 3 - THE WORLD'S END (Bienvenidos al fin del mundo).

 

Sóc una freak però per mi aquesta meravella sorgida de les ments esbojarrades i malaltísses d'Edgar Wright i Simon Pegg és la tercera millor pel·lícula del 2013.

The world's end (Bienvenidos al fin del mundo) és la millor culminació que podría tenir la famosa "Cornetto Trilogy". Després de Shaun of the Dead, sobre zombies, i Hot Fuzz, sobre polis, The World's end és una frikada sobre extraterrestres però alhora, és un film sobre els col·legues, l'amistat i la nostàlgia. Simon Pegg i Edgar Wright escriuen el film mirant al seu passat i al seu present. Amanida amb la millor música anglesa dels anys 90, The World's end segueix d'aprop un grup d'amics, ja de 40 anys, que es reuneixen després de molt de temps per tornar al seu poble natal i pasar una nit de tot. El responsable d'aquesta reunió és Gary King, un estrafolari personatge interpretat per Simon Pegg. Un Peter Pan que viu permanentment com si fos un teenager i és un tarambana.

 

El film comença com un d'aquests films de reencontre on sembla que tots han madurat i King és l'únic que s'ha quedat enrere. Mentre sonen Blur, Happy Mondays i Suede, en Gary vol tornar als vells temps i mostrar a tothom que encara són els reis de Newton Haven, el poble natal. Ràpidament la trama dels robots i els extraterrestres apareixerà de forma sorprenent girant la trama 180 graus i deixant-nos amb la boca oberta.

 

The World's end és una comèdia plena de gags molt reeixits que gira al voltant d'un personatge molt sucós. El detestable i alhora adorable Gary King que Pegg interpreta amb una solvencia extraordinaria. Els amics no es queden pas lluny. Considerant que estan interpretats per Martin Freeman, Eddie Marsan, Paddy Constidine i sobretot Nick Frost, company inseparable de Pegg, no podem pas dir que això és una obra menor. És la comèdia anglesa de l'any i el premi de la revista Empire ho va demostrar. És la més ambiciosa de les tres pel·lícules de la trilogía i alhora la més esbojarrada de totes. 

 

He vist The World's end tantes vegades que he perdut el compte. La primera va ser a un petit cinema de Notting Hill. No sabia què anava a veure i em va sorprendre molt gratament. La segona va ser al festival de Sitges, una experiencia increíble perquè tota la platea, l'enorme platea de l'audiori, explotava en rialles cada cop que en Pegg feia de les seves. La tercera va ser a una cutre sala de Les arenes, gairebé l'única sala que es va atrevir a projectar The World's end. Va ser una vergonya com es va distribuir. El DVD me'l vaig comprar a Londres i de tant en quan me la poso per riure una estona.

 

Però amb The World's end no només rius. La veritat és que és una pel·lícula que parla sobretot de la nostàlgia, del pas del temps. De com hem d'acceptar que ja no som joves i que hem de madurar. Considerar que no tinc l'edat dels personatges potser aquest missatge no m'arriba tant com als que eren joves als 90 i ara en tenen 40. Tot i així, a mi m'hagués agradat ser jove als 90 i no un bebé. Anar a un concert de Suede quan en Brett Anderson era "so young", viure el tancament de La Factory... 

 

No serem Gary King però segur que tothom en coneix algún i en això resideix la força de The World's end. Que tot i ser una pel·lícula amb robots, extraterrestes i acció absurda, en el fons tots tenim una colla d'amics que responen als estereotips que Wright i Pegg planten al film. Tots hem volgut fer la Golden Mille. Arribar a The World's end!

Podria comentar les altres pel·lícules, però realment estic bastant desencantada amb el 2013. Per sort, amb el 2014 he recuperat la fe i és que de moment s'han pogut veure autèntiques obres d'art que segurament estaran al meu rànquing, que faré els primers dies de gener. Bé, una americana d'un director del Canadà francès i dos films anglesos. Seguim amb la tònica. Però quines sorpreses ens endurem aquest 2014?

PD: Si parlem de cinema espanyol, el més destacable que vaig veure el 2013 van ser els dos films dels Trueba: "Los ilusos" d'en Jonás i "Vivir es fácil con los ojos cerrados" d'en David. Ja ho veieu, tot queda en família.