Les 5 millors del 2012

"Lo prometido es deuda". Ara que ja ha acabat el 2012, faré, com acostumo a fer en època de classes ja que tampoc tinc molt temps per a fer resenyes de cada una de les pel·lícules que veig, un rànquing dels millors 5 films que he vist des del 1 d'octubre fins al 31 de desembre del 2012. Després de molt reflexionar i fer un bon exercici de memòria, ha quedat un rànquing de bastanta qualitat, amb presència britànica destacada.

1- DANS LA MAISON, DE FRANÇOIS OZON

2- SUBMARINE, DE RICHARD AYOADE

3- ANIMALS, DE MARÇAL FORÉS

4- LOS MISERABLES, DE TOM HOOPER

5- SKYFALL DE SAM MENDES

Com veieu en el Ranking ha guanyat per majoria les pel·lícules europees que pel meu gust han guanyat per golejada pel·lícules americanes que se les donaven de intel·lectuals com Cosmopolis o americanades descarades que busquen la llagrimeta fàcil com Lo Imposible. Tot i així films com Looper, sí que han quedat més a la llista i sense lloc per entrar, però sí que tenen un noseque que les fan una mica més interessants. Tot i així, i amb aquest panorama tan sa de cinema europeu, anem a comentar una per una les pel·lícules que s'han merescut estan en aquest podi.

1- DANS LA MAISON

La primera del podi és indiscutiblement Dans la maison, el nou film del director francès i fins aleshores, bastant mediocre, François Ozon. Dans la maison és un film potentíssim, interessant és poc, que enganxa d'inici al final. El món et cau a terra però, quan et diuen que Dans la maison és l'adaptació d'una obra de teatre d'un espanyol que es veu que s'anomenava el chico de la última fila. Bé. Espanyol. Una obra mestra. I ha de venir un francès, fer el film, i demostrar-ho? és trist que el millor del nostre pais se'l emportin els gavatxos, però per altra banda em sento alibiada. Ells tenen un style que no tenen els espanyoluchos, que la podien haver destrossat, i que en mans d'Ozon es converteix en una meravella, subtil, i amb unes interpretacions extraordinaries.

El film d'Ozon és totalment memorable. No té una planificació excessivament impressionant, però si aconsegueix crear una atmosfera de thriller que deriva, i deriva cada cop més al terror psicologic. El film angoixa a qui no està preparat, però fascina al que enganxa bé amb la història, i crec que és un must-see a tot aquell creador d'imatges, i històries.

Ja només les escenes Claude / Germain es mereixen tot un aplaudiment. Els dos actors estan extraordinaris i es transmet de forma molt natural aquesta relació alumne /professor que deriva en la obsessió del segon pel primer.

En Claude, interpretat de forma meravellosa pel jove Ernst Umbhauer és manipular i més que això, té una mirada penetrant i que transforma a Claude en un monstre, que alhora, fascina per la seva capacitat de "raconter des histories" i que fa que una persona normal i corrent com jo es comenci a plantejar dubtes que ratllen la moralitat, només pel fet d'acoseguir una bona història, una història que sigui digna, com la que aconsegueix Claude per Germain.

En Germain, aquest professor fascinat, aquest senyor que tots som, perquè aviam, o som Claude o som Germain, i jo, desprovista de talents pel moment, em considero un Germain en potencia, aquells descobridors que "alienten" als artistes a ser-ho. Fustrats. Aquest Germain està interpretat per Fabrice Luchini en la seva millor cara des que va començar al cinema amb la mà de Rohmer. Siusplau, vull un César per aquell que va decidir posar ulleres a Luchini, el que ha fet reduir-li la seva mirada lividnosa, totalment lividinosa, i que aquí no està tan present, i a sobre, el fan semblar un professor d'institut.

A hores d'ara ja tots sabeu de què va dans la maison. Un professor es fascina amb les històries de un nen que escriu sobre un company de classe i la seva familia. El perill comença quan el noi s'infiltra cada cop més a la casa per treure-li suc a la història, i el professor acaba per no discernir veritat de mentida.

Ja la música és prou potent perquè el film s'aguanti per si sol, però són el conjunt d'escenes, la interpretació dels actors el que fa que el film sigui totalment clef-d'oeuvre. Només fa falta veure l'escena del "suicidi" per a veure la maestria de Claude, que a alguns dels espectadors, com a mi, em deixa la boca oberta.

Dans la maison és un film per reflexionar, un film que et fa qüestionar-t'ho tot i que et demostra moltes coses, però sobretot, és un film sobre com la millor ficció pot sorgir de la realitat, i com aquesta pot alterar-se a partir de la ficció.

Simplement, una obra mestra de 10,que puja directament el nivell de Ozon a mestre del cinema francès i que espero que s'emporti tots els premis que pugui aquest any a tots els certàmens perquè s'ho mereix, el millor film sense dubte, que he vist aquest any al costat de Shame de McQueen que vaig veure al Febrer i que encara em ronda pel cap.

2- SUBMARINE

La segona és, podriem dir, la pel·lícula que he portat més temps esperant. Des que es va estrenar al 2010 que vaig estar esperant que Submarine aterrés a les nostres pantalles. Mesos i mesos, i finalment, al novembre d'aquest any, es van dignar a estrenar-la, Com una boja vaig correr a veure-la i quina meravella.

Submarine, l'opera prima del anglès Richard Ayoade, famosíssim pel seu paper de Moss a la irreverent comèdia The IT crowd, es podria definir com una suma de molts factors que la fan un producte irresistible:

Les 400 coups + Godard+ Free Cinema + Wales + British Touch + Alex Turner + Nouvelle Vague + British Ironi + llarg etc. = SUBMARINE

Submarine és un caramel anglès d'una hora i mitja, que passa com la seda, amanit per la música de Alex Turner, les bones interpretacions dels actors, en especial els que fan dels joves Oliver Tate i Jordana, dos excèntrics personatges que es troben a les terres de Wales, i que comparteixen les seves manies i aficions. Oliver Tate és un personatge carismàtic del que Ayoade extreu el millor. Un humor absurd i alhora molt British potenciat, per una banda, pel que diu el jove Tate i altre i més important, per la manera amb com Ayoade juga amb els elements més visuals.

Des de separar l'acció a la manera Godard, a deixar la pantalla en color blau o vermell mentre sóna una música nouvelle-vaguesca, fins a col·locar a Tate en mig de pla i després a un altre lloc.

És un film amb tocs surrealistes que parla d'una cosa que coneixem: el primer amor, d'una manera tan innovadora, fresca, i amb uns personatges tan característics que Submarine se'ns presenta com tot un experiment nou, una rara avis i que ens alegra molt que existeixi. Tot i com no, ha de ser anglès, on últimament directors com Michael Winterbottom ja haviem fet la feina ensenyant una nova manera de mirar el cinema anglès més "verista" encara que Submarine, amb múltiples referències cinèfiles, s'allunya bastant de la realitat, encara que deixa amb un molt bon regust de boca. Una comèdia diferent, i que ens alegra que hagi arribat, encara que molt tard, al nostre pais.

3- ANIMALS

I en tercera posició trobem una pel·lícula catalana: Animals, el debut a la direcció de Marçal Forés, provinent de l'ESCAC, però amb un estil personal i inconfundible que l'acosta més a allò oníric i que a la tradició que més ens estila aquí a casa nostra. Animals s'acosta molt més a allò màgic i alhora sinistre, que no pas a les comèdies adolescents Mario Casas i companyia. Com un aire nou que prové de casa nostra, Animals es mostra com una peça, que si, pot ser té molts errors, però és arriscada, és hipnòtica i és diferent.

Terriblement oblidada pels Oscars i el Goya, Animals es reivindica, per molts crítics, com a gran òpera prima del 2012. Amb uns actors bastant solvents i una banda sonora que atrapa a l'espectador pel seu melange: Des de A frames, que apassionen al director, fins a música espanyola dels anys 80 com són los claveles o los platanos, Animals és un film que no s'oblida fàcilment i que toca temes de l'adolescencia de manera molt fosca, i molt sinistre, que fa que tothom pugui dir: sort que la meva no va ser com la del Pol. En definitiva, sort que la meva, s'assembla més a la de Oliver Tate (el protagonista de Submarine, que tot i així és un excèntric de cuidadet!)

Animals, protagonitzada per Oriol Pla, un noi que en absoluta juventut, està passant per les rodes de premsa recitant Hemingway i dient les seves teories sobre què és la interpretació, és a dir, està en pose total de pseudointel·lectual, ens mostra la vida d'aquest Pol, d'aquest personatge que està tan perdut i que no sap que fer amb la seva vida. Només confia en el seu os de peluix anomenat Deerhoof i que per si fos poc, parla en anglès i toca la bateria.

A part d'aquest Oriol Pla, dins d'Animals també trobem promeses com són els actors que fan d'amics d'en Pol, actors joves provinents del hollywood més zackefronià (mireu el passat del noi que fa de Ikari i us esgarrifareu), joves talents de casa nostra com Javier Beltran, que va interpretar de forma solvent a Lorca al costat de Robert Pattinson a Sense Limits i tot i així sembla que en aquest pais no s'arranca fins que no se surt a la riera, i més important que ningú, a Animals hi apareix MARTIN FREEMAN. Si senyors, el Watson de Sherlock, el Bilbo Bolsón de El Hobbit i que aquí interpreta de forma senzilla i honesta un dels professors d'en Pol. Marçal va estar de sort: va trucar a Martin només veure el primer capítol de Sherlock i aquest va acceptar. Uns dies més tard, es va anunciar que Martin seria el Hobbit, però ja havia donat la seva paraula a Forès. Tot un honor tenir en Watson entre nosaltres, a la UAB, sinó més lluny!

Tot i així sembla que ni la presència d'en Martin Freeman va salvar la pel·lícula de caure en una recaptació de taquilla, bastant tímida, i una promoció gairebé invisible. Acostumats a l'excés que vam patir l'any passat per Eva, és impressionant com aquest any l'Escac i tots els mitjans han girat l'esquena de forma rotunda a Animals i aquest ha hagut de fer una promoció totalment underground des de organitzar festes gairebé clandestines a l'Apolo fins a aparèixer, de forma pseudoamagada pel festival de Sitges.

Tot plegat, una situació ben penosa per una pel·lícula totalment original, que s'arrela a la ment de l'espectador, que té una banda sonora molt ben compensada, i que encara que veu extremadament de Elephant i l'indie americà, i segons el director, del mateix Antonioni, és un producte que deixa petxada. Només fa falta que recordi que la nit després de veure Animals vaig sommiar que jo era en Pol, un sentiment terrible i que em va engoixar fins a límits insospitats, perquè qui voldria patir tot el que viu Pol a Animals? Automutilacions, confussions, bogeria...

En definitiva, Animals se m'alça com una de les millor pel·lícules de finals del 2012 i encara que es torni una gran oblidada del cinema, jo crec que Forès ha començat amb prou bon peu perquè la seva segona obra torni a tenir, aquest onirisme, i aquesta presència del bosc, però a més, tingui una promoció, com la que es mereix.

 

 

4. LOS MISERABLES

 

I en quarta posició tornem a trobar un nou producte britànic, encara que, en aquest cas està una mica massa americanitzat. Com no pot ser un altre, Los miserables ha entrat en aquest rànquing, clarament, pel seu director, el meu estimadíssim Tom Hooper que ja es va guanyar un lloc al meu cor quan va debutar amb The damned united, un dels millors films que he vist mai, i aìxò que anava d'un entrenador de futbol molt pedant, que estava interpretat brillantment per Michael Sheen. Amb el Discurso del Rey, Hooper va seguir guanyan punys, i a part de meus, aquesta vegada la crítica també el va recolzar ja que va guanyar Oscar a millor director, film i altres premis. I clar, expectació. Què faria Hooper després de un Oscar? Els miserables va ser la seva elecció i tots ens vam esgarrifar (Tots els fans de directors que després de guanyar els Oscars se'ls emporta l'indústria americana i els destrosa). Va passar amb el de la vida de los otros, però m'ha alegrat veure que amb Hooper s'han quedat a mig camí. Los miserables és un producte a cavall. Superproducció indiscutible, pels actors, amb grans estrelles que canten de meravella com Hugh Jackman i la ja cansina Anne Hathaway, diners i decorats del Hollywood dels anys 50 i els musicals esplendorosos, i alhora, un producte Hooper amb plans desencaixats i que tranmeten sensacions, actors més novells com Eddie Redmayne, que obra la boca i et fa plorar, i tot plegat, una empremta del director que no han pogut esborrar.

 

Los miserables és aquell musical que coneix tothom que parla dels desgraciats que hi havia a la França de principis del 1800. La primera part de la pel·lícula és avorrida de lo depressiva que és, només se salven el duel interpretatiu entre Jean ValJean i Javert, ho sento, i la segona part és molt més dinàmica i esperançadora, amb veus joves i potents, però que al final acaba sent massa llarga i ho sento, però amb massa Jackman.

 

La peculiaritat de los miserables, és, però, que es passen el musical cantant i aquí Hooper no ho ha volgut canviar: es passen la peli cantant, i és més, en directe, res de playbacks i pre gravacions a l'estudi, i potser és això, el que fa dels miserables un musical pel cinema atípic, i més arriscat. A part, el vestuari, els colors, tot fa un univers que es vol allunyar de la impersonalitat del director i que ens demostra que en mister Hooper encara està entre nosaltres.

 

Els Oscars li han donat els seus premis, potser algun menys del que es mereixeria i nosaltres la posem en quart lloc perquè pels no amants de musicals, tampoc es fa extremadament llarg, les interpretacions són extraordinaries i algunes cançons s'enganxen tan que estem gairebé a l'abril i encara canto Confrontation, Look Down i One day more com si l'hagués vista ahir. En definitiva, és un privilegi per la vista, que emociona i que ha sigut tot un logro per Hooper, que encara li queda algu d'anglès en aquesta indústria americana de fer pelis i pelis. Bon Miserables. I bon Russel Crowe encara que el pobre no sàpiga cantar excelentment jo crec que acaba fent una feina decent. (Ho sento, però tothom se'l carrega i crec que també se l'ha de defensar, pobre home.)

 

 

5- SKYFALL

 

I per últim, el top five el completa Skyfall de Sam Mendes, la nova aventura de James Bond i que ha encantat tan a premsa com a espectadors. Ha aconseguit el BAFTA al millor film britànic de l'any i el més important, ha encantat a una servidora. Una servidora que va veure Casino Royal quan era petita i no li va agradar moltíssim, va passar de veure Quantium of Solance, i que James Bond mai ha sigut algú que l'hagi atret especialment. Sam Mendes ha lograt, amb Skyfall doncs, l'impossible: Que un Bond moli.

 

Molts comparen aquest Skyfall amb el Batman de Nolan. Si hi ha certs aspectes amb comú, al final juguen més a favor que en contra ja que han fet que s'elabori una pel·lícula bastant extraordinaria, i encara que sigui d'acció i entreteniment, que sigui un producte que també tingui cap, i sigui introspectiu.

 

Amb un guió de ferro escrit a tres mans, entre elles les del prodigios John Logan que jo adoro perquè ha escrit també Hugo i crec que és un gran guionista, Skyfall es proclama una pel·lícula amb frases lapidàries, escenes trepidants i un guió per recordar: Resucitar, como sabes que es mi primera vez, bienvenidos a escocia... frases lapidaries que surten de les boques dels personatges que aquesta vegada han madurat, s'han fet grans i vells, com la llegenda de Bond al cinema que ja ha traspassat la barrera dels 50 anys.

 

Daniel Craig esà sublim aquesta vegada en un James encara més encriptat que de costum, i també brillen els secundaris com Dench o Fiennes. El Ben Wishau, per altra banda, fa un gir graciós, innovador i jove al personatge de Q, al que alguns han volgut definir com a Hipster nerd, i que ´ha sentat les bases per a ser un personatge simpàtic i recurrent. Tot i així qui s'emporta la palma d'or a Skyfall és..... JAVIER BARDEM.

 

Si senyors. Ja ens havia demostrat a No es pais para viejos que fer de dolent és el seu rollo, el que li mola, i ara, amb Skyfall ho ha acabat de demostrat del tot, i fins i tot ha estat nominat als premis BAFTA. El seu personatge, aquest Silva estrambòtic i estravagant fan que la peli faci un gir quan apareix en escena, i fa que les seves escenes, sobretot amb Bond es magnifiquin. Un bon dolent i un actor que ha estat a l'altura. Ara ja no fa tanta vergonya dir que el Bardem és dels nostres. Realment, a Skyfall ha fet bona feina.

 

Juntament amb Silva, la música d'Adele que és boníssima, i un guió trepidant que ens porta pel Bond més vell i més savi, que està vell per a l'acció però que no es vol rendir, i per un conflicte a l'interior del MI6 amb una M que no és tan angelical com sembla i un Bardem rancuniós Skyfall, l'aventura número 23 de Bond es perfila com una de les millors peces del super agent. Potser amb més acció, o més ben repartida que Casino Royal i sense trama amorosa pel nostre espia, crec que Skyfall ha sentat les bases perquè la saga agafi un nou rumb, que, si són llestos, es podrà mantindre i pujar encara més. Pensava que no ho diria, però ara espero amb emoció la nova entrega del agent 007 si torna, sobretot, a haver-hi en Q, en Fiennes i en super Daniel Craig. (La moneypenny espero que no hi sigui, per l'amor de déu, quin personatge més obviable i totalment odiós).

 

 

 

I així el rànquing queda clar. 0 pel·lícules americanes. 5 europees. 3 angleses. 1 francesa. 1 catalana. El cinema de qualité està a europa i america ens l'intentarà copiar, agafar, robar, però els artistes estan aquí, entre nosaltres.