Beastly:J'ai vu pire

L'altra dia vaig anar a frança i vaig veure una pel·lícula que encara no s'ha estrenat a espanya però que segur que totes les adolescents estan esperant amb moltes ànsies: Beastly, o el mateix en francès: Sortilège.

I quina és la raó per a tanta expectació? Doncs que la pel·lícula es presenta com una història de la bella i la bestia revisitada per l'actualitat que compta amb les estrelles adolescents Vanessa Hudgens (eterna Gabriella Montez de High School Musical) i Alex Pettyfer (que després de soy el numero 4 ha entrat en raxa i en una espiral per convertir-se en un successor del Robert Pattinson). A més caldria afergir-li l'alicient de veure la ex-drogadicta, ex-anorexica, i lianta per exelència Mary Kate Olsen amb un look totalment Lady Gaga i al sempre genial Barney de Como conocí a vuestra madre! Sí, Neil Patrick Harris té més que un registre i a aquí el demostra fent un personatge tan entranyable com punyetero...bé, un autèntic Barney però cec i no tan ligón.
 

Bé, el que explica Beastly és senzill: la història d'un noi, que és molt guapo i és un pretenciós i no para d'humiliar als altres, i un dia, la Mary Kate Olsen, a lo Gaga, li llança una maledicció  que el converteix en un mostre: però clar, la gran qüestió. Com fer creible el monstre del segle XXI? Doncs, el noi, el que passa, és que va rapat, està ple de tatoos a la cara i ferides bastant lletges. Però clar, per trencar la maledicció necessitarà una noia que l'estimi de veritat. A partir d'aquí comença ja, la coneguda Bella i Bestia: la bella és una  noia guapa i intel·ligent que ha d'anar a viure al castell de la bestia, i la bestia se n'enamora de seguida i consegueix agradar-li a ella amb ajudes dels seus senyora Potts, Lumière i Din-Don (aquests dos últims, interpretats pel gran Patrick Harris).
 

La pel·lícula és la típica pel.lícula d'adolescents, és a dir, el màxim objectiu de Beastly és acabar sent un èxit entre els joves, i no aportar gaire cosa nova, ni a la història, que francament, està ben portada a la actualitat però no té res que la faci envejable ja que, al ser tan actual, molta fantasia provinent del conte queda sotarrada, ni com a estètica.
 

Tot i així, de Beastly (o Sortilège) vaig trobar interessant com el director va saber captar la importancia de les xarxes socials actualment entre la joventut, fent d'ella un important recurs per fer avançar l'acció del film, i l'ús del mòbil i totes aquestes noves tecnologies contraposades, al paper i boligraf, i als poemes de puny i lletra que escriu Kyle, la bestia, a la Lindy, la bella. A part, l'actuació no és brillant, però prou convincent, amb un divertit Neil Patrick Harris, que, per molt que no vulgui, fa masses cares i tics de Barney, i amb un Pettyfer, que tot i voler ser un pseudo pattinson i es veu que és a la realitat, un divo dels platos, un enfant terrible de l'actuació, s'enfronta aquí a actuar maquillat com un mostre durant gairebé tot el metratge de la pel·lícula en contrapartida amb el poc temps que surt afavorit.

Tot i així, les històries de la bella i la bestia atrauran a una riuada de noies joves, esperem, perquè davant tot i pel mal versionades que estiguin, mai deixaran de banda el seu missatge més important que és: respecte a l'altre, al diferent, guiat per l'interior, no l'exterior, no deixis de banda per por a la seva diferència, potser és més semblant del que et penses.

Aquí el tràiler i a l'espera que a espanya s'estreni aviat! 

PD. J'ai vu pire és un doble joc entre, una frase que diu la noieta, i una frase que vaig pensar al veure la pel·lícula, si, no serà gran cosa, però... j'ai vu pire, creieu-me.

L'estrany cas d'Oliveira

Fa un mes, vaig veure El extraño caso de angélica, de Manoel de Oliveira, i després d'acabar examens i treballs, ja estic en plenes facultats per comentar-la. Certament, és una pel·lícula que vaig anar a veure, després de les recomanacions del meu professor de Tendencies del cinema contemporani, dient que era el millor que havia vist des de feia temps i que era un dels millors films d'Oliveira, i també, per la insistència d'un altre amic meu que també tenia ganes de visionar-la. Així doncs, un dimecres, vem anar al Verdi Park disposats a veure-la... i quina sorpresa (o no) ens vem endur...
 

Bé, suposo que El extraño caso de Angélica es prou "coneguda" perquè expliqui l'argument, però bàsicament és aquest: un fotogràf jove que va a fotografiar a una jove que acaba de morir i just quan la va a enfocar, veu com aquesta obre els ulls i li somriu. Transvalsat, el jove empendrà un viatge cap a la bogeria, i cap a la obsessió cap a la noia que està més que morta, però ell no ho accepta.

El més sorprenent d'aquesta pel·lícula és que el fet està inspirat en la vida d'Oliveira, que quan era jove, també va anar a fotografiar a una morta i al veure.la a través de la càmera, va semblar-li que la noia es movia. Bé, com que aquesta anècdota li va passar quan tenia uns 20 anys, no és d'extranyar que aquesta pel·lícula acabi, avegades,sent naif fins a l'extrem: rodada, avegades, amb mètodes que recorden al cinema mut: l'angelica, fantasma que vola, és clarament una referència al cinema mut.

Tot i aquests moments naif, i d'altres més espirituals, com el moment final, Angélica acaba sent massa massa lenta i pesada. De sempre s'ha dit que el cinema portugués és especial. I com a tal, esperava una pel·lícula lenta, antiquada a vegades, però poètica. Però ens vem trobar amb una pel·lícula massa massa lenta. La lentitud de la pel·licula estava a sobre, amanida per una repetició gairebé d'escenes ( si no va 4 cops al cementiri a cridar Angélica, el fotògraf no hi va cap), A més, durant tot el film es respira un aire massa inflat de tristesa. de societat decandent, sense esperança, rural però abandonada, la llum és fosca, la roba és fosca, no hi ha alegria,etc.
 

És a dir, Angélica és per cinèfils més que contemplatius, que sapiguen valorar la suposada gran càrrega simbòlica de la pel·lícula i valorin la poètica del director,que, això si, per tenir 102 anys, segueix en molt bona forma i demostra, que amb aquest film fa una espècie de mirada nostàlgica, al passat, recordant als seus inicis a la vegada, que vol posar tocs de modernitat, però des de la calma que deu provindre del païs portuguès, perquè per exemple, El último verano de Rivette, també és lenta però té color, grans diàlegs, potser no tanta metafísica, però és més viva, mentre que amb aquesta, com el fotogràf, ens anem acostant més cap a la mort.

 PD.La banda sonora és a més música clàssica, tocada amb piano, molt molt fineta

Aquí deixo el trailer 

Christoph Waltz, l'autèntica atracció estelar

Época d'examens, i treballs, mala època per escriure les meves crítiques. Tot i així volia deixar per escrit algun petit comentari de Agua para elefantes, que ja vaig veure farà prop d'un mes, però que trobo interessant comentar-la. Com no, la majoria de públic anirà a veure-la perque hi surt el Robert Pattinson,i perquè negar-ho, és un gran alicient, però per mi, el principal era veure Christoph Waltz de nou en acció. Sempre he cregut que els americans agafen lu millor d'europa i ho porten al seu terreny, americanitzant-ho. Això ja ha passat amb varies pel·lícules, directors i algun actor. I per això volia veure com havia anat aquesta transformació. I la resposta és que Waltz és un tauró que s'ho menja tot, un dels grans de la interpretació, un d'aquests pels quals ens hauriem de treure el barret.
 

Agua para elefantes, explica la història d'un vellet que va a un circ a explicar la seva història de quan era jove. Es veu que va ser el veterinari d'un dels circs més reputats de l'amèrica dels anys 30, el circ de los hermanos Benzini, on hi coneixerà al seu tirà propietari i la seva guapissima dona, Marlena (a lo dietrich?). Ràpidament el Rob es guanyarà la confiança de Waltz i passarà a ser l'encarregat de cuidar de la nova "atracció estelar" l'elefanteta, que és tractada de manera molt severa per l'amo del circ. A part hi haurà la típica història d'amor entre la Marlena i el Pattinson, que serà descoberta per Waltz oh oh oh.:espectacle servit.
 

No espereu veure en l'elefant aquesta gran atracció estelar, ni tan sols en Robert Pattinson, pseudo Edward Cullen que ha demostrat que es queda petit en una producció montada també al servei d'altres estrelles (dos d'elles amb Oscars de l'acadèmia). L'autència atracció estelar d'aquest film i el que el farà minimament suportable és la interpretació esplèndida i plena de matissos de Christoph Waltz.
 

La pel·lícula és molt, paraules d'una amiga meva, monyes, d'aquestes fetes expressament per explicar la historieta d'amor. Clar, aquestes pel·lícules no sussiten un gran interès entre el públic però, heus aquí el gran Waltz que remunta el film. Si aquesta pel·lícula és capaç de fer sentir alguna cosa a l'espectador és Waltz. M'enrecordo perfectament de quan estava aseguda a la butaca del cinema. Només m'entrava una allau de sentiments: ràbia, por, misteri i el cor i l'estòmag em feien un bot quan hi sortia el gran Waltz a escena. Com el malestar que em va produir la primera escena de malditos bastardos que és gairebé com una tortura per l'espectador, l'amo d'aquest circ també és maquiavèlic, manipulador i té aquesta aura de malestar al seu voltant. Mai se sap com reaccionarà, si bé o malament i sempre està pensant en la venjança com al plat fred, cosa que el fa més esfereidor encara.

Així doncs, Agua para elefantes que preten ser una pel·lícula de grans emocions i grans romansos, només m'ha valgut la pena per sentir por i terror davant el personatge de Waltz, que demostra que es menja tot el que té al davant, és un monstre de la interpretació que sense dubte, ens regalà uns quans dels dolents més retorçats i cínics de la història del cinema. Aquesta, és només la seva primera parada americana (amb the green hornet, que no he vist)... on el portarà això?

Aquí el tràiler (quedeu-vos amb Waltz, no amb el Robert Pattinson)




PD. Aquesta setmana s'ha estrenat pequeñas mentiras sin importancia, la crítica que vaig escriure ja fa temps i podreu llegir aquí: Pequeñas mentiras sin importancia

Jo també vull viure en aquells temps, Woody

El diumenge passat, just dos dies després de la seva estrena vaig anar a veure Midnight in Paris, la nova de Woody Allen que havia inaugurat el festival de Cannes i segons les crítiques de la gent, era de les millors que havia fet en els últims anys. Ja, sense saber realment res sobre el film, aquest em cridava desesperadament l'atenció: el protagonista era Owen Wilson, hi sortia Michael Sheen, un dels que considero, els millors actors anglesos del moment, sortia París, tòpics francesos, era una del Woody Allen que portava molt temps esperat i a més, no és que hagi sigut mai una gran debota d'aquest home, així que, perquè no, m'havia de llençar a veure, d'un cop per totes, una del Allen al cinema, i no una qualsevol, sinó una que havia recollit bones crítiques. El que més em va sorprendre de Midnight in Paris va ser el fet de que als dos minuts de pel·lícula em vaig adonar que en realitat no sabia res sobre ella. No en tenia cap tipus d'informació, ni l'argument, ni el tema...

Però això no em va tirar enrere, em van venir encara més ganes de veure-la! Va ser un... anem a l'aventura i aveure que passa. No voldria fer gaires Spoilers però és que la bellesa de la pel·lícula resideix en el gran misteri que es desvetlla a la mitja hora i que per mi, fan de la pel·lícula una cosa meravellosa alhora que potser, vista?

La història aparentment explica el fet d'una parella, que, a visperas del seu casament, van a Paris per preparar-ho més o menys tot. Ella és Rachel Mc.Adams, actriu que no sabem com, però ha acabat caient en gràcia, i ell, Owen Wilson, aquí alter ego de Woody Allen, un guionista de Hollywood que fart de treballar per aquella indústria ha decidit escriure un llibre però no troba inspiració. Una advertencia: Owen Wilson surt molt en pantalla i si no els hi agrada, l'hauran d'aguantar. Personalment trobo que és un bon actor, sempre amb aquest rollo seu de tranquis, que clar, faci que no ens acabi de convencer del tot quan es fa l'estressat encara que les seves cares de flipació són impagables! Ben aviat, Wilson es trobarà en una espiral de la que necessita urgentment sortir: els pares de la noia no el comprenen, una altre parella l'home de la qual és tot un erudit no deixa de pavonejar-se i no té temps de relaxar-se. Un dia, millor dit, una nit, es produeix la revelació! (SPOILERS) Un carruatge es troba enmig del carrer a Wilson i se l'emporten a un local parisenc que té una estètica total d'anys 20. I no és casualitat! Ha viatjat en el temps i es troba als anys 20. A partir d'aquí la pel·lícula torna a arrancar, i és divertida encara que els viatges en el temps són més usats com a anècdota: comença una desfilada de personatges reals i pintorescos com Heminway, Buñuel, Scott Fitzerald i fins i tot Dalí (esplèndit Adrien Brody totalment memorable) que com a via per renovar la història. Si, hi ha una Marion Cotillard seductora, un Wilson divertit i sobretot un missatge que, un senyor ja gran com Woody Allen transmet a tots els espectadors i que segurament és el que creu. Crec que és ell mateix el que s'imposa la conclusió de la seva fantasia. Viure als anys 20 és com un somni, per ell és la millor època del món (perquè negar-ho, jo també crec que seria de les que escolliria per viure) però que realment la nostra no està tan malament mostrant que fins i tot, la noia que viu als anys 20 voldria viure a principis de segle. Així doncs, Allen, a part d'entretindre també ens vol ensenyar amb la pel·lícula una lliçó: hem de viure en la vida que ens ha tocat de la millor manera possible, i somiar en vides passades ha de ser una inspiració no un turment.

Potser, l'altra dia que vaig començar a veure Annie Hall em vaig adonar que aquest no és un dels millors Allen de la història i que potser ja està lluny de les seves primeres obres, però jo, Midnight in Paris, l'he trobat una pel·lícula més que digna i que, com Owen Wilson, m'ha fet somiar per una estoneta com si jo també em trobés en aquell París amb tots aquells genis, un París que brilla i que del seu estereotipanisme potser espantarà als francesos, però ves, són americans, què vols que hi facin?

La Bruni, per cert, està si menys no acceptable intentant fer callar a un Michael Sheen que tot i ser insuportable com a personatge, denota una certa elegancia, però el film també ens fa veure que, malgrat la intel·ligència enciclopèdica de Paul (Sheen), resulta molt més atractiu i simpàtic l'insegur de Gil (Wilson).

Aquí teniu el tràiler i algunes fotografies:

PD. Bravo, bravo pel trailer. Un trailer que en realitat no desvela res del film, que no et dóna ni la mínima informació sobre del que va realment. Un tràiler com els que calen, si senyor.

Quan encara queden les restes de la Nouvelle Vague...

La setmana passada vaig anar a veure l'últim film de Rivette, el último verano, després d'haber-ho de posposar molt de temps per culpa d'examens, etc. Així doncs, vaig acabar anant-la a veure un matí a l'Alexandra, a les 10.30 i la sala era gairebé buida. Era d'esperar, per això. Bé, crec que el último verano és una petita pel·lícula, curta però molt interessant i a sobre que l'ha fet el ja octogenari mestre Jacques Rivette, el que va ser director de Paris nous appartient. Bé, per suposat no em considero per res a l'altura d'un mestre com aquest així que només puc deixar aquí la meva opinió sobre aquest film que alguns consideren avorrit i insustancial mentre jo el considero obra mestra. Rivette ens presenta una història que aparentment ja mostra que tampoc té gaire a dir: Una dona, ja gran, interpretada per una gran Jane Birkin que tot i que ja s'ha fet gran encara conserva aquell tret que la fa especial, torna a enrolar-se en el circ del seu pare un cop mort aquest. En el camí es troba un italià basntant extrany però molt xerraire: un altre gran Sergio Castellito, més que promesa consolidada del cinema italià i gran director alhora que actor. A partir d'aquesta trobada sorgirà una especie d'amistat, i Castellito quedarà absolutament hipnotitzat per Jane Birkin.
 

La història és més o menys senzilla, no esperin grans accions ni molta aventura però jo trobo que és una història típica del que és la nouvelle vague i fins i tot, del que és el Jacques Rivette. Si, potser la nouvelle vague va deixar d'existir fa molt i en aquest últim any hem perdut dos dels grans exponents d'aquesta. D'aquella època ara només ens queda el Godard, un Godard que, considerant que el cinema és un art mort no fa més que reinventar-se un cop i un altre per encara treure-li una mica de suc a aquest ,i  Jacques Rivette, un semi desconegut però amb un passat fortament nouvelle vague. Rivette conserva trets característics del seu cine que cada cop resulta més avorrit per les noves generacions: el diàleg predomina sobre les accions, plans llargs, filmar de manera documental. I també en el ultimo verano es veu l'altre gran tret de Rivette: el seu amor al teatre i al circ. Rivette filma les actuacions de circ de manera gairebé minusiosa, deixant respirar a l'espectador, amb una càmara estàtica, com a un observador més. Rivette, mestre doncs per mi, apadrina el pla secquencia, fa que el diàleg transcorri fluidament,encara que tampoc és d'esprar grans converses sinó que els silencis també hi tenen un pes important, hi ha una filmació del paisatge francès bonic i espectacular. En fi, l'avi Rivette encara té coses que mostrar i explicar i vol ensenyar al món que encara hi ha aquesta manera de fer cinema. Tristament, però, podriem pensar que potser només un geni com Rivette pot permetre's avui en dia fer una pel·lícula com aquesta, plena de pauses però plena de bellesa i saviesa.

PD. Rivette, tot i així no renuncia a la posada en escena clarament teatral i a la cerca de noves expressions del cinema que no estan explotades. Memorable el moment final on una conversa es desenvolupa amb cada actor, un a un sortint de la carpa del circ i recitant la seva frase directament a càmera. Aquest moment, el trobo, sublim i d'una delicadesa i bellesa absoluta alhora que sobta a l'espectador, li provoca un xoc i el fa veure que en el cinema hi ha coses a la que no estem acostumats encara.

Bravo Rivette, bravo!

Aquí deixo el tràiler d'aquesta petita delicisia que espero que encara duri als cinemes per que la aneu a veure!

I la pròxima crítica: la esperada "MIDNIGHT IN PARIS" de Woody Allen

Ai Thor, Thorito bravo

La setmana passada, guiada per veure masses anuncis, publireportages i entrevistes de Thor i els seus protagonistes, vaig anar a veure-la. El que més me sorprenia ja d'entrada era el fet que el film estigués dirigit per Kenneth Branagh (senyor Gilderoy Lockhart, vostè que està especialitzat en dirigir pel·lícules d'època i shakesperianes, com s'ha ficat en això?). Total, després d'un malentès amb la senyoreta de la taquilla: demanant entrades per THOR la dona me'n va donar per HOP, indignant, vaig acomodar-me per veure una peli més de superherois, per passar l'estona.
 

Bé, Thor és una pel·lícula d'herois total, no d'aquestes grans epopeies com Batman, ni tan sols com Spiderman, és més d'aquest superherois que van mig sueltos, però té el seu aquel. El protagonista, Chris Hemsworth és el marit de l'Elsa Pataki i està catxes catxes a la pelicula per crear un super thor! els secundaris tampoc tenen desperdici: Natalie Portman en una època post-cisne negro, Stellan Skargard o algu així i sobretot, el senyor Anthony Hopkins, aquí Odin, pare de Thor. Un elenco espectacular, com el reuneixen la majoria de pelis de super herois. Thor presenta una història senzilla però que per sort ens mostra un personatge que evoluciona, una cosa que és molt d'agrair. L'heroi no roman pla, igual durant tot el film, comença sent un nen consentit, i madura al llarg del film: el Thor del final no és el mateix del principi, un punt a favor de la pel·lícula en la meva opinió. Thor narra la història d'aquest superheroi, que, per fer-se massa el xulangas i el prepotent, és desterrat a la terra pel seu pare i només podrà tornar-hi si troba la força que el façi tornar a empunyar el seu super martell, que té, val a dir, moltissims poders: fins i tot pot volar amb ell!!!

Thor és totalment una pelicula doncs, entretenida, però de palomites. On encaixa Kenneth en el projecte? que és el que aporta del seu estil? Crec que dos peces claus:

1. La primera, l'ús de la càmara amb un angle inclinat, que incomoda, fa una sensació estranya en l'espectador. Aquest tipus d'enquadrament és molt present en el film pel que intento creure que Brannagh vol intentar mostrar a partir d'aquest simple fet, que no és una pelicula al uso, té algu d'especial.
2. L'altra, més argumental. Brannagh crec que fa un paper espectacular quan es centra sobretot en les relacions del poder, de pare i fill i l'altra fill que enveja el poder. Les relacions familiars que esdevenen tenses per l'atracció i el poder del tro, estan realment ben treballades a Thor. Això fa que personatges com Loki, el germà envejós i Odín, agafin una nova aura de dignitat i fa entendre millor tot el que passa pel cap a aquests.

Thor és així una pelicula de palomites, d'entreteniment, que té unes pinzellades força personals però que serà plat de bon gust per tot el públic. Una bona Thortilla no farà mal a ningú.

Aquí tràiler:

Un sopar entre amics, l'estiu, el vi...

Aquest divendres va començar el festival internacional de cinema d'autor de Barcelona, el DA i vaig decidir anar a la inauguració d'aquest. La pel·lícula inaugural era Pequeñas mentiras sin importancia (Les petits mouchoirs), de Guillaume Canet. La veritat, és que el festival inclou tot de bones propostes per anar a veure de directors tan reconeguts com Manoel de Oliveira, però aquesta em va atrapar de seguida: el títol, el cartell, la plantilla d'actors, amb Marion Cotillard inclosa, i sobretot el director, Guillaume Canet, un jove francès que va esdevenir una estrella del cinema a principis d'aquest segle i que ara s'ha passat a la direcció i presenta la que és gairebé la seva òpera prima. Bé, parlem de Pequeñas mentiras sin importancia.

Primer de tot, no us espanteu per la durada del film: més de 2 hores i mitja, no es fa per res llarga, ni pesada, ni tens ganes que s'acabi en cap moment, és una pel·lícula fresca, que va passant, no hi ha cap escena massa dilatada, sinó que té un tempo just, precís i agradable. La història que explica el film és senzilla: uns amics de trenta anys amb problemes personals van tots a l'estiu a l'apartament d'un per allà passar-hi les vacances. Les seves vides però, no són gens senzilles, un munt de problemes que cadascú arrossega farà que a mesura que passen els dies es vagin descobrint. Pel·lícula amb troços d'humor, troços de drama (potser massa forçat cap al final) i tot amb un diàleg de Guillaume Canet absolutament natural, fresc, totalment desartificialitzat. La pel·licula ens regala tot de moments d'estiu que crec que són preciosos, qualsevol persona podria viure. Destaco moment en el qual un dels rollos de la Cotillard toca la guitarra pels amics d'aquesta, o els moments on els amics es recolzen entre si, uns es necessiten els altres. A més, el film és un retrat perfecte d'un grup d'amics. Allunyats dels personatges per exemple, de Happythankyoumoreplease, que realment no són del tot identificables, els de Pequeñas mentiras sin importancia són reals, reals de veritat: qui no té l'amic o amiga pesat que es trenca el cap i no para de preguntar sempre sobre que seria el millor que podria contestar al SMS d'una possible conquesta o parella? I qui no té l'amic obsesionat perquè tot sigui perfecte, o el que és un donjuan que en realitat és tot un sensible? Us sonen veritat? I no, no estic parlant de personatges ficticis, sinó de personatges reals, verosímils, com el to que vol semblar donar la pel·lícula. Vol mostrar un estiu entre amics, tots els moments que passen: bons, dolents, divertits, violents...

Potser, i com a únic punt negatiu podriem dir que els personatges femenins, tret de Marion Cotillard, no estan tan ben dibuixats com els masculins, bé, potser Canet agafi pràctica. Aquest és només un inici, molt prometedor que ja ha aconseguit un gran èxit a França, el premi del públic a Venecia i un gran aplaudiment al finalitzar la inauguració del DA. Només falta esperar que quan s'estreni aquí a Espanya la gent no la passi de llarg, la vagi a veure perquè encara que sigui llarga val realment la pena, i molt. I per la gent jove com jo, crec que mostra com ens agradaria passar l'estiu amb els amics de veritat quan en tinguem 30-35.

Aquí el tràiler i el cartell de pequeñas mentiras sin importancia, petita joia. L'estrena està prevista per principis de juny, realment una bona data perquè és totalment una pel·lícula fresca d'estiu