El diumenge passat, just dos dies després de la seva estrena vaig anar a veure Midnight in Paris, la nova de Woody Allen que havia inaugurat el festival de Cannes i segons les crítiques de la gent, era de les millors que havia fet en els últims anys. Ja, sense saber realment res sobre el film, aquest em cridava desesperadament l'atenció: el protagonista era Owen Wilson, hi sortia Michael Sheen, un dels que considero, els millors actors anglesos del moment, sortia París, tòpics francesos, era una del Woody Allen que portava molt temps esperat i a més, no és que hagi sigut mai una gran debota d'aquest home, així que, perquè no, m'havia de llençar a veure, d'un cop per totes, una del Allen al cinema, i no una qualsevol, sinó una que havia recollit bones crítiques. El que més em va sorprendre de Midnight in Paris va ser el fet de que als dos minuts de pel·lícula em vaig adonar que en realitat no sabia res sobre ella. No en tenia cap tipus d'informació, ni l'argument, ni el tema...
Però això no em va tirar enrere, em van venir encara més ganes de veure-la! Va ser un... anem a l'aventura i aveure que passa. No voldria fer gaires Spoilers però és que la bellesa de la pel·lícula resideix en el gran misteri que es desvetlla a la mitja hora i que per mi, fan de la pel·lícula una cosa meravellosa alhora que potser, vista?
La història aparentment explica el fet d'una parella, que, a visperas del seu casament, van a Paris per preparar-ho més o menys tot. Ella és Rachel Mc.Adams, actriu que no sabem com, però ha acabat caient en gràcia, i ell, Owen Wilson, aquí alter ego de Woody Allen, un guionista de Hollywood que fart de treballar per aquella indústria ha decidit escriure un llibre però no troba inspiració. Una advertencia: Owen Wilson surt molt en pantalla i si no els hi agrada, l'hauran d'aguantar. Personalment trobo que és un bon actor, sempre amb aquest rollo seu de tranquis, que clar, faci que no ens acabi de convencer del tot quan es fa l'estressat encara que les seves cares de flipació són impagables! Ben aviat, Wilson es trobarà en una espiral de la que necessita urgentment sortir: els pares de la noia no el comprenen, una altre parella l'home de la qual és tot un erudit no deixa de pavonejar-se i no té temps de relaxar-se. Un dia, millor dit, una nit, es produeix la revelació! (SPOILERS) Un carruatge es troba enmig del carrer a Wilson i se l'emporten a un local parisenc que té una estètica total d'anys 20. I no és casualitat! Ha viatjat en el temps i es troba als anys 20. A partir d'aquí la pel·lícula torna a arrancar, i és divertida encara que els viatges en el temps són més usats com a anècdota: comença una desfilada de personatges reals i pintorescos com Heminway, Buñuel, Scott Fitzerald i fins i tot Dalí (esplèndit Adrien Brody totalment memorable) que com a via per renovar la història. Si, hi ha una Marion Cotillard seductora, un Wilson divertit i sobretot un missatge que, un senyor ja gran com Woody Allen transmet a tots els espectadors i que segurament és el que creu. Crec que és ell mateix el que s'imposa la conclusió de la seva fantasia. Viure als anys 20 és com un somni, per ell és la millor època del món (perquè negar-ho, jo també crec que seria de les que escolliria per viure) però que realment la nostra no està tan malament mostrant que fins i tot, la noia que viu als anys 20 voldria viure a principis de segle. Així doncs, Allen, a part d'entretindre també ens vol ensenyar amb la pel·lícula una lliçó: hem de viure en la vida que ens ha tocat de la millor manera possible, i somiar en vides passades ha de ser una inspiració no un turment.
Potser, l'altra dia que vaig començar a veure Annie Hall em vaig adonar que aquest no és un dels millors Allen de la història i que potser ja està lluny de les seves primeres obres, però jo, Midnight in Paris, l'he trobat una pel·lícula més que digna i que, com Owen Wilson, m'ha fet somiar per una estoneta com si jo també em trobés en aquell París amb tots aquells genis, un París que brilla i que del seu estereotipanisme potser espantarà als francesos, però ves, són americans, què vols que hi facin?
La Bruni, per cert, està si menys no acceptable intentant fer callar a un Michael Sheen que tot i ser insuportable com a personatge, denota una certa elegancia, però el film també ens fa veure que, malgrat la intel·ligència enciclopèdica de Paul (Sheen), resulta molt més atractiu i simpàtic l'insegur de Gil (Wilson).
Aquí teniu el tràiler i algunes fotografies:
PD. Bravo, bravo pel trailer. Un trailer que en realitat no desvela res del film, que no et dóna ni la mínima informació sobre del que va realment. Un tràiler com els que calen, si senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada