La setmana passada vaig anar a veure l'últim film de Rivette, el último verano, després d'haber-ho de posposar molt de temps per culpa d'examens, etc. Així doncs, vaig acabar anant-la a veure un matí a l'Alexandra, a les 10.30 i la sala era gairebé buida. Era d'esperar, per això. Bé, crec que el último verano és una petita pel·lícula, curta però molt interessant i a sobre que l'ha fet el ja octogenari mestre Jacques Rivette, el que va ser director de Paris nous appartient. Bé, per suposat no em considero per res a l'altura d'un mestre com aquest així que només puc deixar aquí la meva opinió sobre aquest film que alguns consideren avorrit i insustancial mentre jo el considero obra mestra. Rivette ens presenta una història que aparentment ja mostra que tampoc té gaire a dir: Una dona, ja gran, interpretada per una gran Jane Birkin que tot i que ja s'ha fet gran encara conserva aquell tret que la fa especial, torna a enrolar-se en el circ del seu pare un cop mort aquest. En el camí es troba un italià basntant extrany però molt xerraire: un altre gran Sergio Castellito, més que promesa consolidada del cinema italià i gran director alhora que actor. A partir d'aquesta trobada sorgirà una especie d'amistat, i Castellito quedarà absolutament hipnotitzat per Jane Birkin.
La història és més o menys senzilla, no esperin grans accions ni molta aventura però jo trobo que és una història típica del que és la nouvelle vague i fins i tot, del que és el Jacques Rivette. Si, potser la nouvelle vague va deixar d'existir fa molt i en aquest últim any hem perdut dos dels grans exponents d'aquesta. D'aquella època ara només ens queda el Godard, un Godard que, considerant que el cinema és un art mort no fa més que reinventar-se un cop i un altre per encara treure-li una mica de suc a aquest ,i Jacques Rivette, un semi desconegut però amb un passat fortament nouvelle vague. Rivette conserva trets característics del seu cine que cada cop resulta més avorrit per les noves generacions: el diàleg predomina sobre les accions, plans llargs, filmar de manera documental. I també en el ultimo verano es veu l'altre gran tret de Rivette: el seu amor al teatre i al circ. Rivette filma les actuacions de circ de manera gairebé minusiosa, deixant respirar a l'espectador, amb una càmara estàtica, com a un observador més. Rivette, mestre doncs per mi, apadrina el pla secquencia, fa que el diàleg transcorri fluidament,encara que tampoc és d'esprar grans converses sinó que els silencis també hi tenen un pes important, hi ha una filmació del paisatge francès bonic i espectacular. En fi, l'avi Rivette encara té coses que mostrar i explicar i vol ensenyar al món que encara hi ha aquesta manera de fer cinema. Tristament, però, podriem pensar que potser només un geni com Rivette pot permetre's avui en dia fer una pel·lícula com aquesta, plena de pauses però plena de bellesa i saviesa.
PD. Rivette, tot i així no renuncia a la posada en escena clarament teatral i a la cerca de noves expressions del cinema que no estan explotades. Memorable el moment final on una conversa es desenvolupa amb cada actor, un a un sortint de la carpa del circ i recitant la seva frase directament a càmera. Aquest moment, el trobo, sublim i d'una delicadesa i bellesa absoluta alhora que sobta a l'espectador, li provoca un xoc i el fa veure que en el cinema hi ha coses a la que no estem acostumats encara.
Bravo Rivette, bravo!
Aquí deixo el tràiler d'aquesta petita delicisia que espero que encara duri als cinemes per que la aneu a veure!
I la pròxima crítica: la esperada "MIDNIGHT IN PARIS" de Woody Allen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada