L'estrany cas d'Oliveira

Fa un mes, vaig veure El extraño caso de angélica, de Manoel de Oliveira, i després d'acabar examens i treballs, ja estic en plenes facultats per comentar-la. Certament, és una pel·lícula que vaig anar a veure, després de les recomanacions del meu professor de Tendencies del cinema contemporani, dient que era el millor que havia vist des de feia temps i que era un dels millors films d'Oliveira, i també, per la insistència d'un altre amic meu que també tenia ganes de visionar-la. Així doncs, un dimecres, vem anar al Verdi Park disposats a veure-la... i quina sorpresa (o no) ens vem endur...
 

Bé, suposo que El extraño caso de Angélica es prou "coneguda" perquè expliqui l'argument, però bàsicament és aquest: un fotogràf jove que va a fotografiar a una jove que acaba de morir i just quan la va a enfocar, veu com aquesta obre els ulls i li somriu. Transvalsat, el jove empendrà un viatge cap a la bogeria, i cap a la obsessió cap a la noia que està més que morta, però ell no ho accepta.

El més sorprenent d'aquesta pel·lícula és que el fet està inspirat en la vida d'Oliveira, que quan era jove, també va anar a fotografiar a una morta i al veure.la a través de la càmera, va semblar-li que la noia es movia. Bé, com que aquesta anècdota li va passar quan tenia uns 20 anys, no és d'extranyar que aquesta pel·lícula acabi, avegades,sent naif fins a l'extrem: rodada, avegades, amb mètodes que recorden al cinema mut: l'angelica, fantasma que vola, és clarament una referència al cinema mut.

Tot i aquests moments naif, i d'altres més espirituals, com el moment final, Angélica acaba sent massa massa lenta i pesada. De sempre s'ha dit que el cinema portugués és especial. I com a tal, esperava una pel·lícula lenta, antiquada a vegades, però poètica. Però ens vem trobar amb una pel·lícula massa massa lenta. La lentitud de la pel·licula estava a sobre, amanida per una repetició gairebé d'escenes ( si no va 4 cops al cementiri a cridar Angélica, el fotògraf no hi va cap), A més, durant tot el film es respira un aire massa inflat de tristesa. de societat decandent, sense esperança, rural però abandonada, la llum és fosca, la roba és fosca, no hi ha alegria,etc.
 

És a dir, Angélica és per cinèfils més que contemplatius, que sapiguen valorar la suposada gran càrrega simbòlica de la pel·lícula i valorin la poètica del director,que, això si, per tenir 102 anys, segueix en molt bona forma i demostra, que amb aquest film fa una espècie de mirada nostàlgica, al passat, recordant als seus inicis a la vegada, que vol posar tocs de modernitat, però des de la calma que deu provindre del païs portuguès, perquè per exemple, El último verano de Rivette, també és lenta però té color, grans diàlegs, potser no tanta metafísica, però és més viva, mentre que amb aquesta, com el fotogràf, ens anem acostant més cap a la mort.

 PD.La banda sonora és a més música clàssica, tocada amb piano, molt molt fineta

Aquí deixo el trailer