Harry Potter, un final èpic per una saga inoblidable

El mateix divendres que es va estrenar Harry Potter, el dia 15 de Juliol, vaig anar-la a veure, i tota boja, vaig convencer a dos amigues i hi vaig anar aquella mateix nit, al cinema lauren, que estava tan petat que vaig haver-la de veure a la quarta fila i al lateral, però no m'importava, anava a veure el final de la saga que m'havia acompanyat durant deu anys, des que en tenia 9 i estava molt molt emocionada. Com ja us vaig anunciar quan vaig fer la crítica de la primera part de Harry Potter y las reliquias de la muerte, sóc una gran fan de la saga, m'he llegit i rellegit els llibres mil cops però tampoc sóc d'aquestes que... si hi ha alguna cosa diferent salto, crido al cine i m'aixeco de la butaca. No, mai m'he queixat de les adaptacions de Harry Potter al cinema a excepció de la 5a pel·lícula i desgraciadament, d'aquesta última. Realment tota la pel·lícula la trobo espectacular, amb un ritme frenètic impressionant, emocionant, punyent, perfecte, però, els pocs canvis de la pel·lícula respecte el llibre són molt imporants per mi, encara que en realitat no ho són gens per fer avançar la història.

Els que hagin llegit el llibre com jo sabran que hi ha certa escena on el Harry Potter ha de sortir despullat, en la qual es va crear molta expectació per saber com seria, i que de sobte,  aquesta desapareix, o pitjor, hi és però el Harry va tot vestit!, el petó del Ron i la Hermione no és per res com es mostra a la pel·lícula i per suposat, al Neville Lombottong mai li ha agradat la Luna Lovegood! A part, d'aquests petits detalls i d'algunes licències cinematogràfiques que trobo encertades, com el moment en el pati del col·legi on Voldemort demana aliats i Draco Malfoy es veu obligat a creuar el pati a contravoluntat, o la batalla voladora entre Harry i Voldemort, la pel·lícula és absolutament fidel al llibre i gairebé podriem dir que el supera en temes de èpica, d'intensitat, de potencia i d'emoció.

Potser les morts siguin més fredes, el que ja va demostrar Yates a la 5a confirmant que no és un director que es guii per aquest tipus de sentiments,  alhora que tambeé s'alça com a gran "menospreciador de personatges secundaris" com Lupin i Tonks. Ell se centra més en els sentiments d'amor, com les històries Harry-Ginny, Ron-Hermione i explica de manera gairebé completa i excel·lent tots els buits que ha anat deixant la sèrie i que els fans esperaven, frisant, la resposta, i que  a més, millora amb la tècnica del flaixbac que al llibre no es pot utilitzar i per tant, ajuda a la comprensió.
 

El film, dirigit per Yates, que s'ha aferrat com una lapa a la saga i no ha volgut deixar-la ana fins que s'ha acabat, compta com sempre amb la participació del trio protagonista que cada cop actua millor i millor: Daniel Radcliffe podriem dir que es supera i es veu que ha guanyat molta soltura a l'hora d'actuar gracies a la seva experiència en musicals i obres de teatre, Emma Watson, que també sempre ho fa bé i Rupert Grint que després de mostrar a la part anterior que sap actuar, en aquesta, el seu personatge torna a estar, de nou, més aillat. Cal destacar les interpretacions secundaries de Michael Gambon, l'altra lapa de Hogwarts, Tom Felton (un Draco Malfoy en plena crisis existencial i de valors), Matthew Lewis (un Neville crescut, convertit en un pseudoHarryPotter), i sobretot, Ralph Fiennes, que encara que vol donar una mica de dignitat a aquest Voldemort, més humà a causa de la destrucció dels seus horrocrux, tema que al final per sort van polint ràpid ja que això dels Horrocrux es porta passa temps arrossegant, i per tant,  i no sabem com, més compassiu, a vegades, ratlla la parodia bufa com el seu riure al creure a Potter mort o el seu moment al pati parlant amb els alumnes de Hogwarts o el seu moment: crocopulpo-octopus, i sobretot, Alan Rickman, com a Severus Snape que ha anat guanyant-se el públic durant la saga i a acabat convertint-se en el personatge preferit per un munt de fans que veuran com en aquest film, es desvelen tots els secrets de l'enigmatic professor, fent que encara els hi agradi més i fent que Alan Rickman es consolidi com a gran actor de la saga, sempre present, sempre solvent, sempre creïble, dins del que cap en una història sobre mags.

Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 no s'assembla de res a Harry Potter i las reliquias de la muerte parte 1. Si la primera va ser titllada d’Antonioniana, pel seu buit d’acció i pel seu afany per aprofundir en la psicologia dels personatges, aquesta té un ritme totalment frenètic i ple d’acció. 

Després de dos episodis aïllats fora de Hogwarts, un que ocorre en el banc de Gringotts i que és bastant avorridot i desagradable, segons una servidora, i el que ocorre amb el germà del dumbledore, des que Harry entra de nou a l’escola, l’espectador ja no té moment per relaxar-se: la pel·lícula comença a ser tota acció, amb tot d’escenes memorables que posen el cor a 100, i sobretot, amb molta èpica, i per tant, en aquests moments es veurà amor, dolor, esperança i mort. Harry, Ron i Hermione entren a Hogwarts doncs, que està sent portada per Severus Snape i els cavallers de la mort (com ja s'ha vist en l'inici del film, veient un Hogwarts- camp de concentració- escola correccional) i de cop i volta, Voldemort també decideix anar-hi. A partir d'aquí comença l'enfrontament entre els dos bàndols que inclouran algunes morts sonades, molts encanteris, la destrucció dels decorats, i l'acceleració dels pols de la gent de la sala, perque el ritme no para de pujar i pujar i pujar durant les dues horetes que dura el film, que estan molt molt ben aprofitades, ja que no hi ha cap moment per avorrir-se, cap moment per dir això és molt pesat. Els enfrontaments Harry- Voldemort seran molt molt èpics i mentrestant, veurem també escenes trepidants com la de Ron i Hermione a la cambra secreta (escena que acaba amb petó inclòs) o la de la sala de la necessitat, on es troben els tres protagonistes i Draco Malfoy atrapats pel foc i no se sap en cap moment, si se'n podran ensortir.
 

En aquesta crítica estic possant-hi el cor, els sentiments, perquè sé que és la última crítica que podré escriure sobre Harry Potter, la saga que més m'ha marcat a mi i a una generació de nens, al contrari de Crepuscle, que bé si està prou bé, no toca ni la meitat del que marca aquesta. Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 és un espectacle pel públic, per la gent, una gran pel·lícula perquè la gent es despedeixi de la saga amb alegria, amb dignitat, amb emoció, amb estupefacció, amb llàgrimes als ulls, amb il·lusió i sobretot, amb molta molta mecancolia i records ja que els últims 5 minuts de la pel·lícula presenten un salt temporal cap endavant, un flashforward on es veuen alguns dels personatges que han sobreviscut a la batalla, ja grans, ja madurs i ja adults, amb fills i ben assentats, i que veuren com el tren que els portava a Hogwarts portarà per primer cop als seus fills i com veuren que se'n va part de la seva infància, com els fans veuen que també marxa la seva, marxa una part molt important de la seva vida que van portar al cor durant més de 10 anys.
 

Deixant de banda tots aquests sentiments que innunden els caps del fans i no els fan pensar en la valoració objectiva de la pel·lícula omplint els foros de 10s i dient la millor perl·lícula de la meva vida, Harry Potter y las reliquias de la muerte parte 2 és una pe·lícula d'acció, i de tanta emoció que no deixa ni temps per endrapar crispetes per por a prerdre algun dels pocs diàlegs reveladors que hi ha en aquest film, ja que, si la primera part era massa diàleg, massa pausat, i passava massa poca cosa, en aquest, avegades, en passa massa i no deixa temps a la reflexió i al diàleg (tret de la història del Severus, un dels fragments més lograts d'aquest últim film) i per tant, potser no hi ha massa frases que recordar tret de les típiques del Voldemort: Harry Potter, el niño que sobrevivió, viene a morir.... o solo yo puedo vivir.... para siempre...
 

Nose si Voldemort viurà per sempre, però està clar que el Harry Potter i la saga si que ho farà i és més, es farà immortal, però immortal i permanentment jove, ja que, si oblidem com podem els maquillatges horrorosos de l'epíleg, les imatges del nostre trio protagonista i el nen Potter de les ulleres grosses, quedaran per sempre gravades al nostre cor, de per vida.
 

Llarga vida a Harry Potter i gràcies per haver-nos deixat somiar durant 10 anys en Hogwarts i la màgia. I gràcies Yates per fer un film final que deixi la saga en un llistó bastant alt en temes d'èpica, acció, emoció i màgia.

 

Aquí el tràiler, per si algú encara no l'ha vist, i algunes impressionants imatges, però és la pel·lícula, ja no de l'estiu, sinó la pel·lícula de la dècada, l'esdeveniment de l'any, del segle XXI, el senyal del final d'una etapa.