L'enigma rere la màquina d'Alan Turing

La primera pel·lícula que he vist aquest any 2015 ha sigut "The imitation game (descifrando enigma)" de Morten Tyldum. A primera vista ho té tot per convertir-se en el film british de l'any. Potser ja us en heu adonat; per aquestes dates sempre s'estrena una pel·lícula de producció anglesa, ambiciosa, que compta amb un repartiment de luxe i que sempre està nominada a algun que altre Oscar. I a algun Bafta, esclar. Als darrers anys hem pogut veure immensos heritage drama, que han rebut el suport tant de la crítica com del públic i han omplert d'orgull el poble britànic i la seva indústria cinematogràfica. Aquests intocables són, per ordre d'estrena: la multipremiada El discurso del rey (Tom Hooper), la reconeguda El topo (Thomas Alfredson) i el macro-musical Los miserables (Tom Hooper, de nou). Encara que al 2014 cap de les estrenes british es va poder encabir dins de la famosa categoria, la veritat és que en aquest 2015 n'hi ha hagut dos que s'han disputat el podi: The imitation game i The theory of everything. Considerant, però, que The imitation game se situa en l'època de la segona guerra mundial, té a l'icone britànic del moment Benedict Cumberbatch de protagonista i va estar nominada a un munt de categories als MBIFA, crec que podem considerar-la guanyadora i mereixedora d'aquest honor. I a més, es va estrenar el dia 1 de gener. (Que sembla ser un requisit gairebé obligatori per coronar-se com a tal).

Així doncs, si considerem The imitation game (descifrando enigma) l'heritage drama de l'any,  ja ho he dit tot. Els que entrin a la sala ja saben quin tipus de pel·lícula es trobaran. Una història grandilocuent, dramatitzada en extrem per crear conflicte, controvèrsia i interès. Un plantell d'actors entregats als seus personatges i posseidors d'un accent britànic envenjable. Una ambientació minuciosa, detallista i realista. I finalment, una lectura actual de l'època que s'estigui retratant, sempre des del prisma de, no se perquè, una estricta societat i moral britànica. 

The imitation game (descifrando engima) té tot això anomenat anteriorment. Compta, primer de tot, amb una història impressionant i que al estar escrita per un guionista debutant, segueix fil per randa totes les normes de com ha de ser un bon guió (a l'estil més Hollywood): frases repetides (la de la gent de la que ningú espera res i ens sorprèn a tots), plantar objectes (mots encreuats) i noms (Christopher), personatges que han de fer un arc marcat, punts de gir, escenes dramàtiques, que tot estigui escrit per a una finalitat, etc. No hi ha escenes banals al film, totes han de contribuir a la historia que el guionista vol explicar amb tan d'afany. Penseu en la simpàtica escena en que Matthew Goode està lligant amb una amiga de la Keira Knightley en un bar. És un simple recurs per tal que Benedict Cumberbatch, és a dir, Alan Turing, pugui descobrir una informació imprescindible per desxifrar Enigma!

El que li he de reconèixer, especialment, al senyor guionista, és la traça que té per entrellaçar tres línies temporals, tres trames separades pel temps però unides per un mateix personatge, sense que ens resulti anti-natural. La pel·lícula salta de l'Alan nen a l'Alan "vell" i del "vell" al jove. Però mai es queda massa temps en una línea temporal. El guionista les intercala de manera intel·ligent i eficaç per elaborar una metàfora final sobre l'origen del nom de la màquina que explica perquè en Turing li té tan apreci. Això és el que anomenem poètica en el terreny del guió. I hem de dir que aquí està molt ben feta.

L'increïble història de la màquina que va aconseguir salvar milions de vides durant la guerra i del seu creador és impactant i està plena de controversia i secretisme. Potser fins i tot, podem pensar que el film ha suavitzat l'història real que s'amaga rere el personatge del matemàtic Alan Turing. El guionista, però, ha aconseguit crear un background força creïble pel personatge que encaxa amb l'obssessió d'aquest per construir una màquina que derroti a Enigma, la màquina que els alemanys nazis utilitzaven per enviar-se missatges encriptats durant la 2a guerra mundial. Aquesta pel·lícula ens parla realment de quin és l'enigma rere la màquina. Què és el que porta Turing a contruir-la.

El plantell d'actors no podía ser millor. De secundaris hi trobem en Mark Strong (abonat a les grans pel·lícules britàniques), Matthew Goode (que fa extraordinariament bé el seu paper de faldiller i té uns ulls tan blaus que et deixen sense paraules) i Keira Knightley (que com sempre, resulta creïble i interpreta totes les seves escenes amb la intensitat i la força que cada d'una d'elles requereix). El capità del "vaixell", millor dit, el cap de l'equip, és Benedict Cumberbatch. El consagrat Sherlock de la BBC, veu d'Smaug a El hobbit i repel·lent senyor Tietjens a Parade's end. En Cumberbatch s'ha guanyat la crítica, el públic i Hollywood i fins i tot té un grup de fans que ell mateix ha fet re-batejar amb el nom de Cumbercollective (ja que no li agradava gens el nom original). A la primera escena és impossible no pensar en el Sherlock creat per Steven Moffat i Mark Gatiss. És inevitable dir: val, han triat en Benedict perquè faci d'una espècie de Sherlock que es diu Alan Turing i viu als anys 40. Tot i així, i de manera gairebé sorprenent, en Cumberbatch es va desmarcant cada cop més i abandona el terreny segur (fer de persona antisocial, irritant i brillant) per anar a un terreny que ha demostrat que també pot trepitjar amb pas ferm. El tram final del film, amb un Turing dèbil i plora-miques és un dels seus moments estelars com actor. Segurament l'Oscar no li caurà, però per fi es posicionarà com un actor de futur. A partir d'ara haurà d'esquivar moltes bludgers que només faran que tacar el seu, bastant respectable, expedient interpretatiu. Sigues llest com els teus personatges, Cumberbatch, però tampoc t'encasellis ara! Sabem que ens pots donar moltes alegries!

Com a tot heritage drama, sigui cinema, sigui una serie televisiva, l'ambientació és impecable, realista fins a l'últim detall i la clara fotografía ens ensenya el passat de la Gran Bretanya com un lloc lluminós, que no hem de témer. Tot i que la guerra està als carrers, la pel·lícula ens tanca a la sala i als voltants d'on es va crear la màquina de Turing. Un lloc ple de gespa, on sempre fa sol i els seus personatges porten la roba planxada i impecable. La brutícia no té cabuda en aquest tipus de films. Potser la tingui més endavant, quan l'indústria britànica no tingui por d'embrutar-se les mans i no miri amb ulls de gosset l'acadèmia i els premis grossos com els Oscar.

Finalment vull dir que The Imitation Game (títol que no m'acaba de convencer ja que, poc es parla, d'aquest joc de la imitació que Turing va idear i vaig estudiar a la carrera)  és un film que parla del passat però alhora parla del present. La injusta condemna que va patir Turing per ser homosexual resulta esfereidora avui en dia, però no podem pensar que és un problema del passat i de l'estricta moral britànica, teòricament abolida. No fa falta tirar gaire enrere per trobar-se de ple amb la "infame" section 28 que prohibia parlar de l'homosexualitat a les escoles o fer-ne algún tipus de comentari a favor. El film fa bé en no mullar-se del tot en aquest tema, perquè la veritat és que l'estricta moral britànica segueix, en alguns racons, molt vigent.

Aquí teniu el tràiler del film i una imatge d'aquest. No fa falta que ho repeteixi, però mireu-la en vose. La veu de Cumberbatch és inimitable i a més, potser se us enganxa una mica l'accent british que tenen absolutament tots els actors. Bona entrada d'any, cinèfils!

        

Les millors del 2014 (de la 1 a la 5)

Molt bon dia cinèfils! Aquí arriba el meu top five, les 5 millors pel·lícules del 2014 segons la meva opinió. 5 obres mestres, 5 films que es configuren com el millor que han fet els seus directors. 5 pel·lícules que mereixen quedar-se en el record de molts espectadors. Les 5 magnifiques, els 5 exèrcits, el club de les 5! I aquí les teniu! (Recordeu que després faré un anàlisi detallat de cada una d'elles).

 

1- Mommy de Xavier Dolan

2- Locke de Steven Knight

3- A propósito de Llewyn Davis (Inside Llewyn Davis) dels germans Coen

4- El gran hotel Budapest (The Grand Budapest Hotel) de Wes Anderson

5- Boyhood (Momentos de una vida) de Richard Linklater

 

 

1 - MOMMY

 

Més que ser la pel·lícula de l'any, per mi aquest és l'any de Xavier Dolan. Mommy no és pas la seva primera pel·lícula. Ja va sorprendre a la quinzena de realitzadors de Cannes al 2009, quan ell només en tenia 20 i va presentar la seva opera prima: J'ai tué ma mère. Amb una carta de presentació que tallava la respiració, Xavier Dolan va aconseguir que les seves següents pel·lícules també passessin abans que res, pel prestigiós festival. Va presentar Les amous imaginaires i Laurence Anyways,per la que va guanyar la queer palm. Però el petit Dolan mai en tenia prou. Les seves pel·lícules sempre passaven per Cannes, però mai formaven part de la secció oficial. Anaven a categories més petites, però molt reconegudes (com Certain Regard, per la qual han passat grans films de grans i reconeguts directors). Així doncs, va decidir que el seu 4rt film Tom à la ferme es passaria per Venècia. Allà Tom va formar part de la secció oficial a competició, i encara que no va guanyar, Dolan va aconseguir que el jurat de Cannes obrís els ulls. És potser per això que, quan va decidir presentar Mommy a Cannes, aquesta vegada, els organitzadors no van dubtar en posar-la dintre la secció oficial. I veient que el noi es va alçar amb el premi del jurat ex-aequo amb monsieur Godard, crec que els de Cannes no el voldran perdre de vista una altra vegada. Davant tot això només puc dir, bien joué, monsieur Dolan.

 

Bé, perquè dic que és l'any Dolan? Perquè aquest ha sigut l'any en que l'he descobert. I va ser gairebé de casualitat. Corrien els temps del festival de l'Atlántida, i tenia un vale per una pel·lícula gratuita. No sabia quina triar i un amic meu em va dir, perquè no mires Tom à la ferme, de Xavier Dolan? Jo no sabia qui era (ja ho sé, heretgia), encara que em sonava el seu anterior film, Laurence Anyways, perquè havia passat pel DA l'any anterior. Seguint el consell del meu amic, vaig triar Tom à la ferme. I nois i noies, em va fascinar de tal manera... En els pocs dies que et deixen a Filmin per visualitzar un film me la vaig mirar 5 o 6 cops. I sempre em quedava hipnotitzada davant les seves imatges. De la primera a l'última. Estava clar que Dolan era un esteta, no diré que no, però em va semblar terriblement enginyós en la seva posada en escena. L'escena del tango parla per si sola. I també em va fascinar la manera en la que ell s'exposava a si mateix, fent de protagonista de la seva propia pel·lícula. Dolan era un maniàtic del control, però el resultat era impresionant. I només tenia 24 anys. Vaig endrapar les seves pel·lícules en un mes (deixant reposar una de l'altra, perquè així ho requeria el meu cervell analític) i de sobte, ja era Cannes, ell havia presentat Mommy i havia guanyat. I l'speech que va fer em va tocar el cor. Dolan serà insoportable però sap com parlar. I encara que tothom digui que porta una màscara, a mi no m'ho sembla. Jo crec que s'exposa més que qualsevol altre creador a entrevistes i actes públics i això tira enrere a la majoria de mortals. Però, és que davant un speech dedicat al jovent, i que acaba amb "En bref, je pense que tout est possible à qui rêve, ose, travaille et n'abandonne jamais. Et puisse ce prix en être la preuve la plus rayonnante", un només pot plorar d'emoció.

 

I després, mesos i mesos d'espera, eterns, per veure Mommy. Però almenys Avalon l'havia comprada i sabiem que arribaría a les pantalles espanyoles. (No com Tom à la ferme). Va sortir un fragment, després va sortir el tràiler, després els de Avalon van decidir passar les dues primeres pel·lícules d'en Dolan a la gran pantalla (cosa que vaig agrair moltíssim) i per fi, Mommy va arribar. I amb ella, la consagració definitiva de Xavier Dolan.

 

Havia estat una pesada amb el tema Dolan tot l'any. Els meus amics estaven farts de sentir a parlar d'ell, i encara que no havien vist cap dels seus films, la majoria no estaven interessats. M'havia barallat fins la sacietat amb un "anti-dolan" que el criticava a tort i dret només perquè havia guanyat el premi del jurat juntament amb Godard. Bé, que portava en Dolan a la sang i a l'ànima i tothom ho sabia. I quan Mommy es va estrenar, de sobte, un munt de gent de la meva edat que l'havia ignorat fins aleshores va començar a anar a les sales de cinema per veure-la. I tothom dient: un film impressionant d'un noi de 25 anys! Pocs havien vist en directe - streaming el discurs que Dolan va fer a Cannes (cosa que jo vaig fer) però ara tothom sabia qui era. I amb el seu poder havia portat de nou el jovent a les sales. No crec que acabi de ser conscient d'això, en Dolan, però realment és un gran què!

 

Parlem, ara si, de Mommy. Per què Mommy està al número 1? Bé, per mi el número 1 és per Xavier Dolan i la seva extraordinaria filmografía, no pas per Mommy. Perquè per mi el millor de Dolan és la seva sobre-exposició en les seves pel·lícules. La seva manca de por en assenyarlar-se, posar-se davant la càmera i dir, aquest sóc jo. I amb aquest jo, encara que sigui narcisista, perfeccionista i un nen mimat, m'identifico moltíssim. A J'ai tué ma mère, a les amours imaginaires... aquest Dolan que apel·la al jove que hi ha en tu. I és tan real, i tan proper que et fa plantejar-te temes vitals: com és la meva relació amb la meva mare? Com em comporto davant les persones que m'atrauen?

 

A part, en Dolan vaig trobar un reflex de mi. El jo que voldria ser. El super-jo. En Dolan era tot el que jo volia ser. No entrem en la sort i les coincidències, però, tots els temes que jo havia volgut tractar a les meves pel·lícules imaginaries, ell els havia tractat als seus films. Ara puc dormir més tranquil·la perquè sé que algú, i a sobre, de la meva edat, ha fet una pel·lícula sobre les baralles mares-fills, sobre la transexualitat, sobre l'amor no correspost... Hi ha masses coincidències entre els meus esborranys i els seus films. I per això, i altres coses, considero a Dolan, la persona que m'agradaria ser. No com un exemple, però com una inspiració.

 

I tot aquest rollo per parlar de Mommy. Perquè Mommy ha suposat, per mi, un trencament amb tot el que havia fet Dolan fins aleshores. Per primera vegada crec que Xavier Dolan ha sigut conscient de la seva figura i ha volgut allunyar-se tot el possible del seu propi film. El primer pas és no sortir a la pel·lícula. El següent, confiar en els seus actors (les dues amigues, Suzanne Clement i Anne Dorval, clar, i l'Antoine Olivier Pilon, que el pobre té un paper dificilissim del que se'n surt prou bé). El tercer, deixar de parlar del jo per centrar-se en explicar una historia aliena a ell. Està clar que sempre hi ha un excés de Dolan en els seus films, a través de l'imatge, la selecció musical, la concepció dels personatges, la roba, el vocabulari... però he d'admetre que aquí ha fet un esforç, inhumà en el seu cas, per allunyar-se el més possible i fer una pel·lícula que no sigui un simple psicoanàlisi, sinó que sigui una pel·lícula pel gran públic. (Que consti que les de psicoanàlisi de Dolan són una meravella per mi).

 

Resum ràpid de Mommy: una mare vidua, de classe baixa, hortera i excèntrica decideix fer-se càrrec del seu film adolescent violent, lladregot i al qual se li ha diagnosticat TDH. Desemparada, la dona demana ajuda a una nova veïna, amable i comprensiva, però molt tímida, que ràpidament es converteix en una peça clau del nucli familiar.

El film té una envoltura hipster. No ho negarem pas. Però, i què? El format 1:1, tret de l'instagram que tant utilitza, és una benedicció. Dolan tanca els seus actors en un pla tan curt que no els deixa respirar, ni a ells ni a nosaltres. Que exposa a fons les seves cares, sentiments, pors i rialles (sort que ell no surt, no?) i que, a més, produeix l'efecte desitjat quan, en certs moments puntuals, es desfà d'aquest format per passar al cinemascope. I què passa aleshores? Sensació de llibertat, l'estrés desapareix, la felicitat envaeix les nostres ments...  i de sobte, 1:1 torna, els problemes també i la sensació d'angoixa. I com pot ser això?

 

Dolan es configura aquí, com no ha fet en cap altre film, com un manipulador, un intel·ligent encara que irritant, manipulador d'emocions. Només a través d'allò més tècnic, i allunyat del guió, Dolan aconsegueix que a les escenes sentis por, pena, felicitat, estrés, llibertat, una emoció desenfrenada (el moment amb la música de Ludovico Einaudi és gairebé de pressó) i no hi puguis escapar. Perquè ho manipula de tal manera, de tal manera que no t'hi pots allunyar. Per això dic que l'escena on sona Experience és de delicte. Tots al meu voltant estaven plorant i jo em vaig resistir perquè sabia que tot era una "estratagema" de Dolan per fer-nos plorar a tots. La música, els plans, la idea... però per mi no hi havia sentiment real, almenys en aquest cas (en els altres em vaig deixar manipular inconscientment i a gust). En canvi, no m'estic de plorar a l'escena de J'ai tué ma mère en la que Hubert Minel arriba a casa tot drogat i li diu a se mare que l'estima i que mai li diu res i que li ha de dir ara perquè un dia es morirà i no li haurà dit. I la mare està mig adormida i no s'entera de la missa a la meitat però en Dolan l'abraça, tot col·locat. Allà ningú plora, però jo si, perquè allò si que em toca, allò si que és veritat i està zero manipulat. Dolan ha dit el que tots els adolescents hauriem de dir, no?

 

Mommy és un nou paradigma dins de Xavier Dolan, però ara ve l'autèntic terror pels fans. Ara que es passa a Hollywood i ha agafat a John Snow de protagonista, i a Jessica Chastain i a un munt d'actors de Hollywood. És el seu somni, si. Però que farà amb aquesta nova indústria que li ha obert les portes? De moment, Mommy és seu, Mommy és Dolan, però un nou Dolan, que enlloc de mirar-se el melic, intenta mirar més enllà. I per fer-ho utilitza les seves millors armes. Si guanya l'Spirit Award aquest any per Mommy, trobaré que són els únics premis justos. Perquè Ida... què voleu que us digui... En Xavieret ha arribat amb força al gran públic. I a mi, m'ha arribat al cor.

 

PD: I aquest mòbil? Així no es poden fer una selfie en condicions, Dolan!

 

 

2- LOCKE

 

I ara canvio totalment de registre i a més parlo d'una pel·lícula més que ignorada a totes les llistes, premis i ments arreu del món, però que s'ha incrustat a la meva de per vida: Locke d'Steven Knight.

 

Només els MBIFA, els premis del cinema britànic independent, i els EFA, els premis del cinema europeus, s'han enrecordat d'aquesta meravella. I la cosa va anar així, els britànics li van donar el millor guió a Steven Knight (gràcies a déu) i els europeus el millor muntatge a la responsable, Justine Wright (també gràcies a déu).

 

Per què Locke és la segona millor pel·lícula del 2014? Perquè només passa en un cotxe? La resposta és no. Locke és la segona millor pel·lícula perquè el guionista i director, Steven Knight, és capaç de fer-nos pensar en tot tipus de problemes personals sense que al film hi passi res rellevant. Siguem francs, a Locke no hi passa res d'espectacular, però et manté atent de principi a final. I només hi surt en Tom Hardy en un cotxe. I el van trucant diferents persones. Però ja està eh! I Tom Hardy és un espia? Un agent secret? Doncs no! És només un simple constructor de Birmingham que ha de viatjar a Londres per resoldre uns problemes personals que podrien afectar a la seva vida familiar. Molt corrent tot no?

 

Ivan Locke és un home normal a qui el persegueixen uns quants fantasmes i uns quants problemes, que tot i semblar quotidians i fàcils de resoldre, el poden posar en un bon embolic. Una nit ha decidit agafar el cotxe i anar de Birmingham, la seva ciutat natal, fins a Londres. Per endavant té una hora i mitja de viatge. Però en cap cas serà un viatge tranquil. Locke rebrà trucades dels seus fills (un d'ells amb veu del nen de lo imposible, Tom Holland), la seva dona, una ex amant amb qui va cometre un error que vol solucionar, el seu cap de la feina i un treballador irlandès molt incompetent que té la veu del Jim Moriarty de la sèrie Sherlock. Si senyors, Andrew Scott, que ara surt a tot arreu! A part, el fantasma del seu pare mort l'atormenta en el seu viatge, i els dubtes no fan més que rondar-li pel cap. Ivan Locke és un home que sap que vol fer el correcte, i que, encara que cada cop vegi el camí més negre, seguirà el seu trajecte amb les millors intencions, per arreglar tots els problemes de la manera més elegant i neta. És un home corrent, com molts de nosaltres, que decideix triar el bé per sobre el mal. Però aquella hora i mitja en cotxe, li pot passar factura. La seva vida familiar i la seva carrera es troben, de sobte i inesperadament, en joc.

 

Locke només se sustenta en aquesta hora i mitja en cotxe, en les veus a través del mans lliures i en el rostre de Tom Hardy. No hi ha res més enllà, l'espectador ha d'imaginar-s'ho tot en el seu cap perquè al davant només hi trobem Hardy conduint. El muntatge bé es mereixia algún reconeixement, perquè és una hora i mitja del mateix, i s'ha de ser terriblement bo i imaginatiu per no caure en la monotonía. Encara que si al final la imatge es fa repetitiva ens és igual. Si ens hem endinsat en el film, només pensem en el que pensa en Tom Hardy. En com solucionarà cada un dels problemes. A part del muntatge, també es podría fer repetitiu el guió. Steven Knight, creador de la sèrie Peaky Blinders (on ara també hi surt en Tom Hardy, que està espectacular) i de thrillers terriblement foscos, elabora intel·ligentment aquesta història. Les trucades són gairebé succesives, però cada cop que hi ha alguna, l'acció ha avançat fora de càmera. Totalment fora de pla. Només veiem el cotxe, però hi ha uns altres escenaris, com la casa de Ivan Locke o el despatx d'Ivan Locke que també estan en moviment, i on també se succeeixen uns fets que només sentim relatats a través de l'interfon (la trama de l'ajudant irlandès està perfectament explicada i a través d'Andrew Scott la imaginem amb tot detall).

 

I finalment, ens queda Tom Hardy. I quina bèstia parda! Mimetitzat en un home de Birmingham, un home normal i corrent, amb un accent Brummie del tot creïble (i increíble, veient els resultats penosos dels actors de Peaky Blinders), pel seu rostre passen totes les emocions que se li demanen des del guió. Hardy, fort com un toro, es torna fràgil en certs moments i conseqüent en els altres. Reconeixem en el seu rostre, un home bo i compassiu molt allunyat del Bane de Batman o l'Alfie Solommons de Peaky Blinders. Tom Hardy és un dels millors actors del cinema britànic actual, i és capaç de sustentar una pel·lícula com aquesta sense caure en cap dels seus vicis. (Per vicis em refereixo a actors com Cumberbatch que tendeix a fer sempre de Sherlock o a Christophe Waltz, que només sap fer de Christophe Waltz). Hardy es mimetitza i passa de ser una bèstia a un simple constructor amb una hora i mitja per decidir el seu destí. 

 

La música és monótona, però quadra perfectament amb el to i l'estil de la pel·lícula, així que també bravo per Dickon Hinchliffe.

 

Finalment només puc dir que Locke és un film extraordinari i que partint d'una trama i una situació tan ordinaria, encara és més espectacular el resultat. Hem conviscut una hora i mitja amb Ivan Locke, però ja el coneixem millor que ningú. Un segon lloc més que merescut.

 

PD. Recordo un pase de premsa en que es van trigar uns segons de més en projectar el film. Els crítics van queixar-se i després van decidir parlar. I van criticar una pel·lícula (no recordo quina) molt durament. I un va dir, "Locke, eso si que es una película". El poble ha parlat.  

 

3- A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

 

I pel tercer lloc he triat la primera pel·lícula que vaig veure al 2014. Justament la vaig anar a veure el dia 1 de gener, just quan es va estrenar, i portava a sobre tot un cansament que com no, havia sorgit de no dormir, gairebé, el dia 31. Però a mi m'era igual, volia anar a veure A propósito de Llewyn Davis des de que va passar per Cannes, va guanyar el premi del jurat i tothom va patir perquè no trobava distribuidora a Espanya. I què si s'estrenava el dia 1? Doncs jo hi anava el dia 1, eren igual les condicions. I la pel·lícula, mireu si em va agradar, que ha quedat la tercera en el meu rànquing i la recordo com si l'hagués vista ahir.

 

Inside Llewyn Davis és el més nou dels germans Coen, uns germans sempre especials que a vegades l'encerten de ple i a vegades no, però que aquí van configurar un film interessantíssim i que a més, és ideal pels temps que corren, en que tothom vol ser hipster, i folk, i escoltar Bob Dylan. Els intel·ligents germans van ser els primers en plasmar-ho i a més, d'una forma simpàtica i alhora, propera i poc espectacular. (Uns altres que es van pujar al carro, els de Begin Again, per exemple, no van tenir la mateixa sort i van fer un producte sense ànima, allargassat i bé, totalment obviable).

 

A propósito de Llewyn Davis ens presenta, amb tots els ets i uts a aquest Llewyn Davis. Aquest home que no té ni casa pròpia, que dorm als sofàs dels seus amics, menja gràcies al poc que guanya tocant a diversos baretos cutres i viu, com pot, a la ciutat de NY durant els anys 60. És un home peculiar, trapella, caradura, però té un talent incommesurable. Llàstima, però, que ningú el valora. Només ho fa un gatet anomenat Ulysses que l'acompanya a tot arreu i es converteix en una de les atraccions estelars del film. 

 

El film comença tan fort que és imposible no quedar hipnotitzat, no submergir-se de ple en la història. A la pantalla Llewyn Davis (interpretat pel massa infravalorat Oscar Isaac, que segueixo des d'Àgora i té pinta de ser molt bon xaval) cantant una versió de Hang Me, Oh Hang Me de Dave Van Ronk i que no té un sol tall. És un simple pla seqüència, que està molt aprop de la cara del cantant, que no fa playback. Almenys no ho sembla. Sembla que Oscar toqui i canti al moment. Si es així, el nano té talent. Amb una lletra tan desgarradora, un protagonista tan entregat i ni un sol tall perquè no ens poguem despistar, qui no es pot quedar enganxat?

 

La pel·lícula que juga amb els salts temporals, potser no té una trama terriblement original, però si que ens endinsa perfectament en l'ambient de la Nova York dels 60, a través de la fotografía, el vestuari i les cançons, que són, no ens enganyem, el millor de la pel·lícula. Encara canto 500 miles (i no, la dels Proclaimers no, la que canten la Carey Mulligan i en Justin Timberlake) o Fare thee Well (Dink's song), el tema principal de la pel·lícula, per casa.

 

Es nota per tot arreu que els Coen saben de què parlen. Cada dos minuts hi ha un homenatge explícit a Dylan, a Van Ronk o a qualsevol artista de l'època. És una pel·lícula que no va de hipster per agradar, és una pel·lícula que explora un terreny que segurament, ells estimen molt. Com també sembla que l'estimi Oscar Isaacs, un Llewyn Davis entregat que canta i canta i ens meravella amb el seu posat de tio que encara que és un desgraciat, lluita per fer-se lloc en l'escena. Siusplau, més papers per Oscar Isaacs. I em refereixo a papers de qualitat.

 

No la he tornada a veure des del dia 1, però mireu si em va agradar que encara la recordo. I com la recordo! En canvi, els senyors acadèmics, no se'n van enrecordar. Fins i tot vaig fer un tweet després de les veure les nominacions dels Oscars escrivint: "Ep! Boicot a Inside Llewyn Davis!" (I així va ser!). Així que aquest tercer lloc que li reservo és la meva cançó particular d'amor a aquest film que ja forma part de la banda sonora de la meva vida.

 

  

 4- EL GRAN HOTEL BUDAPEST

 



I de l'ambient depressiu de Nova York dels anys 60 (bé, depressiu, podriem dir gris, monòton i desesperançador, fem un salt al buit per trobar-nos, en la quarta posició, amb la colorida, boja, somiadora, El gran hotel Budapest, que és, la gran pel·lícula de Wes Anderson.

 

Encara recordo la meva crítica de "Moonrise Kingdom", la seva anterior pel·lícula. Allà desxifrava totalment l'enigma Wes Anderson, explicava les constants del seu cinema i treia a la palestra el meu amor pel seu cinema, un amor que porto arrossegant des que en tenia 16. També deia, però, que el film no m'havia agradat tant com les seves dues últimes pel·lícules i que tenia por que la seva nova incursió cinematogràfica es fes esperar moltíssim. Per sort, no ha sigut així. El gran hotel Budapest arriba només dos anys més tard i a més, es configura, sense dubte, com la millor pel·lícula del seu director.

 

Wes Anderson em va robar el cor amb Viaje a Darjeeling i li vaig deixar gustosament des que vaig veure Fantastic Mr. Fox. Més tard va arribar Moonrise Kingdom, un film bandera ideal per l'onada hipster creixent, que em va agradar en certa mida. Quan va arribar El Gran Hotel Budapest, de la qual tinc un poster gegant a l'habitació, vaig veure que vaig fer bé donant-li el meu cor per les bones. El gran hotel Budapest està totalment allunyat d'aquesta pose que feia perillar la seva figura: la del modernet. El gran hotel Budapest és un entreteniment per tothom, que no renuncia a cap de les constants de Anderson però que ha aconseguit captivar a tot tipus de públic, modernet i no.

 

Recordo que quan es va estrenar Moonrise Kingdom, pocs companys universitaris sabien qui era Wes Anderson (i vaig estudiar comunicació audiovisual) i ahir, em va sorprendre que un d'ells em digués que gràcies a El gran hotel Budapest havia començat a mirar tots els films d'Anderson. Crec que quan una pel·lícula fa que el públic, desitjós de més, vulgui mirar la resta de la filmografía del seu director, és que aquesta és la gran obra d'aquest. I El Gran Hotel Budapest és, sense dubte, la gran obra de Wes Anderson.

 

De moment ja ha aconseguit el globus d'or a la millor comèdia, cosa que m'ha alegrat moltíssim! I segurament, tindrà algunes nominacions als Oscars. Si som justos, jo nominaría a Ralph Fiennes, que per mi, és el descobriment del film. Si... direu... el descobriment... però qui havia vist a Ralph Fiennes passar-ho tan bé en una comèdia? No ens enganyem, a Harry Potter ell feia comèdia fent de Voldemort, però no m'estic referint a això. Ralph Fiennes és Mr. Gustave de cap a peus. Un home molt refinat, molt molt bona persona, molt amable i simpàtic, que només vol ajudar. És, però, terriblement particular, el que el fa insuportable, en certs moments, i adorable en altres. Ralph Fiennes es mou com un peix en l'aigua amb aquest paper que no li escauria a qualsevol actor, i ha deixat a tota la crítica amb un pam de nas: En Fiennes és capaç de fer comèdia!

 

Però a part d'en Fiennes, tothom està fantàstic. Bé, és Wes Anderson, és a dir, tots els seus amics hi són presents. Des de Bill Murray passant per Owen Wilson i Jason Swartchman fins a Edward Norton. El nen que fa de zero és molt simpàtic i bé, fins i tot Abraham Murray m'agrada. Però si m'he de quedar amb algú que no sigui Fiennes, em quedo amb Adrien Brody i Willem Dafoe. En Dafoe és una caricatura divertida i sàdica mentre que Adrien Brody és un histriònic ric, que odia en Monsieur Gustave. Les seves cares de boig torturat i totalment psicòtic són d'allò més gracioses, i és que Adrien Brody ja ens va demostrar a Midnight in Paris que fer de gent que està "pa allá" li va com anell al dit.

 

La pel·lícula retrata les aventures i desventures de monsieur Gustave, l'amo del Gran Hotel Budapest, i el seu jove lobby Boy, en Zero. A arrel de la mort de la seva vella (vellíssima) amant, Gustave es possarà en un problema amb la familia d'aquesta quan la vella li doni, com a la seva part de l'herencia, un quadre anomenat "Boy with apple".

 

El film és un no parar. Gustave i Zero van d'escenari en escenari, de problema amb problema i així successivament. Intentant resoldre el misteri rere el quadre, els dos aniran sense pla a la vista d'un lloc a un altre per arreglar tots els embolics que això del boy with apple els han provocat.

 

Wes Anderson crea un munt d'escenaris simpàtics, molt coloristes i plens d'elements, pels quals passejen (o més ben dit, corren) els seus personatges. De l'hotel a la mansió de Desgoffe und Taxis, del tren a la pressó, d'un convent a l'hotel... Gustave se'n surt de totes gràcies al seu tacte i elegància, encara que la resta de l'univers no és tan educat com ell.

 

No surts només extasiat de El gran hotel Budapest. Surts amb un somriure a la cara. Els múltiples travellings, tot aquest món que Anderson ha muntat habitat per aquests personatges extranys i irreals, però que ens creiem, aquesta aventura que no para mai... L'únic que necessitava el film per ser insuperable eren unes gotes d'humor. I més que unes gotes, en Wes Anderson ens en dóna unes galledes. Les rialles que vaig fer a la sala el dia de la preestrena, i que vaig tornar a fer quan la vaig repetir als cinemes o a casa, van ser tan sonores que em van cridar l'atenció i tot. Però qui no riuria en el moment en que, en el monestir, els dos aventurers volen tenir una conversa amb el criat, i aquest, interpretat per un magnífic, Matthieu Amalric, només va dient monosílabs fent perdre la paciència del, més que pacient, monsieur Gustave H?!

 

Li dono la quarta posició, però en el rànquing de Wes Anderson està la primera. Amb aquesta he aconseguit submergir-me completament al seu món imaginatiu i desbordant, sense haver de pagar el peatge de modernor. Ell mai ha sigut moderno, només peculiar, i no crec que ningú li torni a penjar l'etiqueta mai més després d'aquest film. Si als Oscars surt representat d'alguna mena, consideraré que s'ha fet justicia! 

 

 

5- BOYHOOD

 

La última del meu top 5 és la guanyadora dels globus d'or. En aquesta edició s'ha emportat el de millor pel·lícula, millor director per Richard Linklater i millor actriu secundària per (una inflada) Patricia Arquette. Estic parlant de Boyhood.

 

Richard Linklater ja va demostrar amb la saga de "Antes de..." que lo seu és retratar la vida tal com és, amb diàlegs tan reals que semblen improvitzats i amb una predominància del pla seqüència que ens indueix més a aquesta sensació de realitat immediata. Una sensació que adoro sentir quan veig pel·lícules d'aquest calibre. Tot i així, el millor del Linklater per mi era Tape, una obra de teatre filmada que no recordo si és un sol pla seqüència però ho sembla. Tres actors, entre ells el seu protegit, estimat i amic, Ethan Hawke i una habitació d'un motel. Veient que això no és gaire reclam, la gent només es pot enganxar a la història pel diàleg, i quina conversa! (Tot i així es notava que era teatre, i no era made in Linklater). Ojo, que de Linklater també m'agrada School of Rock. Esteu flipant? No ho sabieu que aquesta meravella de Jack Black era d'en Linklater? Doncs ja ho sabeu!

 

Boyhood és la gran pel·lícula de Linklater. Almenys, és a la que ha aconseguit que aquesta sensació de pas del temps natural sigui més real. En una sola pel·lícula es condensen 12 anys de la vida d'una persona, i de tal manera que sembla que Linklater s'hi hagi passat la vida, ho hagi gravat tot amb una càmera domèstica i després n'hagi editat els millors moments, els "hits" del nen. Però no és així, en Linklater anava una setmana a l'any (una setmana només!), cada any durant 12 a veure el nen actor protagonista de la pel·lícula, aquest boy, i amb un guió que sembla entre improvitzat i no, gravava les escenes corresponents. La pel·lícula dura tres hores, però ja en podría durar més. No li sobra ni un minut. Boyhood segueix la vida d'un nen de poble dels 6 als 18. I res més. La resta és circumstancial.

 

Linklater no només grava el pas del temps. Sinó que és suficientment llest per enregistrar allò que sap que deixarà petjada. I més si parlem de persones que compartim generació amb el nen. El noi va néixer el 1994, jo el 92. És impressionant com, la majoria de coses per les que passa el nen, més que la trama principal, jo també hi he passat. No parlo d'enamorar-se, anar a l'escola, fer el rebel (coses que tothom ha passat, és de temàtica universal i ho hem vist a mil pel·lícules). Parlo del nen jugant amb la game boy SP, la nena cantant Oops! I did it again!, els dos anant a comprar el llibre de Harry Potter el dia que va sortir a les 12 de la nit, la nena mirant el videoclip de Telefone de Lady Gaga i Beyoncé, el nen flipant amb The Dark Knight...

 

En Linklater ha captat a la perfecció una generació, i a més, ha quadrat cada una de les referències. Les coses d'aquella época que causarien un impacte posterior. O que quedarien a la memoria dels espectadors, i sobretot dels espectadors que hem sigut nens amb el nen. El més flipat, però, és en Linklater i la seva faceta d'endeví. Impressionant el moment en que el fill i el pare, interpretat per Ethan Hawke, teoritzen sobre si es faran noves pel·lícules d'Star Wars i sobre què aniran. Linklater, vostè pot endevinar el futur!!! (La conversa es va enregistrar per allà 2007!).

 

Per suposat que això d'enregistrar un film i un mateix nen i uns mateixos actors durant 12 anys és una proesa. En Hawke es fa vell, l'Arquette  es torna grassa i el nen va agafant una retirada a en Hayden Christensen... (Tot i així hem de dir que és en els últims anys del nen on hi ha la teca de veritat, on el senyor Linklater ha aprofitat de veritat la setmana). Els anys en que el nen somia amb anar a l'universitat, deixar-ho tot enrere i viure d'una nova forma, més lliure i salvatge, allunyat de les càmeres.

 

Fins i tot el final és una mica Show de Truman. El nen no és pas conscient que està sent gravat, clar. Però, quan al final del film Linklater el deixa anar, allà a les muntanyes, amb joves de la seva edat, i ell sembla estar tan còmode, ens envaeix aquest sentiment. Un sentiment que apareix mirant realitys shows. Li diem: ¡Vuela libre, palomita! I és impossible escapar d'això. Fins i tot el noi ho deuria pensar mentre gravaven aquella escena.  

 

Si s'emporta l'Oscar per ser un film gravat durant 12 anys serà un bon motiu, però no un motiu suficient. Sembla que ningú s'hagués atrevit abans a fer un experiment com aquest. Sembla. Perquè jo recordo que l'anglès Michael Winterbottom, el crack d'en Winterbottom, ens va presentar al 2012, Everyday, un film amb una estructura semblant però no tan arriscada. Durant 5 anys va gravar a uns actors i uns nens que constituien una familia que vivía en unes condicions bastant terribles: el pare anava i venia de la pressó i la mare no tenia gaires recursos. Val, Everyday era un drama que ni va arribar-se a estrenar aquí i que tothom va passar de llarg. De llarg! I jo em vaig quedar amb els ulls com taronges quan el vaig veure al DA.

 

Tot i així Boyhood juga en una altra lliga. No són només 12 anys (que es diu ràpid). És una manera de fer, és una visió optimista de la vida i alhora realista. Perquè en la realitat, tots som optimistes. El temps va passant i ens anem adequant i anem fent, xino-xano. No és una visió catastofrista, ni assenyaladora ni penosa, és una visió de tu a tu. En Linklater ens ensenya la vida com la volem veure, però també com és en realitat.

 

M'agradaria saber com és el guió original. Quanta cosa ha sortit al moment i quanta estava preparada. Crec que un Oscar li caurà segur i que tanqui el meu Top Five està totalment justificat. Boyhood és l'enregistrament, en part, de la meva Girlhood. 

 

 

PD. La següent entrada serà sobre "The imitation Game", el film protagonitzat per Benedict Cumberbatch i que gira al voltant del matemàtic Alan Turing.



Les 10 millors del 2014 (de la 6 a la 10)

Molt bon dia cinèfils! Avui us penjo la primera part del meu rànquing del 2014. Aquest ha sigut un any molt bo de cinema, hem vist de tot i de molta qualitat. Per això, triar-ne només cinc se'm feia impossible, i alhora, trobava injust deixar sense comentar autèntiques joies que han aconseguit entrar en el meu top ten.

 

En aquesta primera entrada doncs, faré un anàlisi profund de cada una de les pel·lícules que ha aconseguit posicionar-se en el meu top ten particular. (Del 6 al 10). En el següent, parlaré de les 5 magnifiques, els cinc exèrcits que han constituit el meu meravellós top five. Però primer de tot, quines són aquestes guanyadores? Aquestes que tot i no pertànyer al top five mereixen unes paraules? Doncs aquí ho teniu! A continuació, destacaré els punts forts de cada una d'elles.

 

6- Crónicas Diplomáticas (Quai D'Orsay) de Bertrand Tavernier

7- El amor es extraño (Love is Strange) d'Ira Sachs

8- La entrega (The Drop) de Michael R. Roskam

9- Adiós al lenguaje (Adieu au langage) de Jean-Luc Godard

10- Interstellar de Christopher Nolan

 

6- CRÓNICAS DIPLOMÁTICAS (Quai d'Orsay)

 

Ja us vaig avançar fa uns dies que la francesa Crónicas Diplomáticas vista al festival de San Sebastià al 2013 me la reservaria pel top ten del 2014. Per què? Perquè és el film, juntament amb Dallas Buyers Club i La Jaula de Oro que més em va agradar del festival i que, gràcies a déu, va alçar-se amb el premi al millor guió. I després, als César, Niels Arestrup va aconseguir el premi al millor actor secundari. (Faltaria més! Amb el Guillaume "comprant" la resta de premis!).

 

Quai D'Orsay és la pel·lícula més nova de l'octogenari Bertrand Tavernier, si, octogenari. Està basada en un còmic que alhora, està basat en fets reals. L'autor d'aquest va viure en carn propia la majoria de peripècies per les que passa el protagonista interpretat per un extraordinariament fotogènic Raphael Personnaz. Personnaz és Arthur, un jove que comença a treballar com a diplomàtic a la conselleria d'afers exteriors. La seva feina primordial és encarregar-se del llenguatge, és a dir, d'esciure els discursos del senyor conceller (ministre), aquí anomenat Aleixandre Taillard de Vroms. El que passa és que en Taillard serà més irritant que la Meryl Streep a El diablo viste de Prada i farà anar de cap al pobre Arthur, que sempre que pugui, demanarà consell al vell, amable i eficient Maupas, que sent el director del Gavinet, és qui coneix millor com funciona tot en aquella casa de bojos.

 

Personnaz serà atractiu, però els pesos pesats del film són els que s'encarreguen de fer del ministre i el director. El ministre és Thierry Lermitte, en el paper més encertat que li he vist fer mai. Si ja em va agradar a Le Placard, per fer tan bé d'un cràpula que només vol putejar als companys de feina, a Quai d'Orsay ens demostra que fer de ministre histriònic, que s'irrita quan se li acaben els subratlladors i se les dóna d'intel·lectual recitant Heraclit dia si i dia també, és el paper de la seva vida. Tot i ser totalment ridícul i caricaturesc, ens creiem que algú com Alexandre pugui està al capdavant d'un ministeri. Un home que és mitjanament atractiu, actua amb decisió i està disposat sempre a dialogar, però que en realitat, és molt difícil de tractar de tu a tu. En Maupas està interpretat per Niels Arestrup, aquest actor que ara està tan en voga a França i que pot passar de la fúria a la calma en qüestió de segons. Per aquest film, Arestrup es queda amb la seva vessant més tranquil·la i amb els seus gestos i la seva veu, calma amb facilitat la tempesta que representa l'hiperactiu Taillard de Vroms.

 

Crónicas Diplomáticas és un film amb un guió trepidant, que com un còmic, salta d'un problema a l'altre, sense deixar temps per respirar. Els personatges surten d'un embolic per posar-se en un altre de més gros, i així, ja han passat dues hores i el film ha acabat. La simpàtica música de Philippe Sarde encara fa més amè el seu visionat, i la fotografia, clara i molt diurna ens fa estar desperts durant tot el metratge. Lhermitte és com un llamp, a cada escena hi posa cullerada per fer saltar al protagonista, per donar-li un bon ensurt i per endinsar-lo en un altre problema. I nosaltres, com ell, patim i ens ofusquem. I txac, txac, txac! Anem xino-xano, escoltant totes les frases de diàleg (deu ser un dels guions més llargs i amb més diàlegs dels últims anys, normal que s'hagi endut el premi a millor guió a San Sebastià) cap al final de la història. Des del principi se'ns diu que el ministre ha de donar un discurs a la ONU. Així doncs, sabem quan acabarà el film, però nano... de sobte la trama s'embolica més i més, i els problemes sorgeixen de forma natural i desordenada i de cop i volta, ens trobem que el ministre ja dóna el discurs a la ONU i no sabem ni com hi hem arribat!

 

Crónicas Diplomáticas se'm va presentar com la versió política de El Diablo Viste de Prada, una pel·lícula que vaig venerar quan era adolescent i que té una trama semblant (no em pegueu, sabeu que és veritat). Potser és per això que Crónicas Diplomáticas Quai D'Orsay em va agradar tant, però segur que també comptarà el fet que per mi el més admirable del film és que amb un guió tan tècnic, llarg i complex, se'm va fer amè, divertit, proper i simpàtic. No fa falta amagar-ho, a la sala, vaig ser la que més va riure! Un film més que mereixedor del seu sisè lloc!    

 

 

7- EL AMOR ES EXTRAÑO 

 

I aquí arriba una altra comèdia, americana en aquest cas, i, va posem-li l'etiqueta que tant us agrada, indie rollo Sundance. El amor es extraño, un film que ha passat també per la secció de perles de Sant Sebastià, pel festival Most i que està nominat a un munt de categories tant als Gotham Awards com als Spirit Awards, que per mi, tenen més criteri que els Globus d'Or. (Si més no, s'arrisquen més amb les pel·lícules que decideixen nominar).

 

El amor es extraño és el nou film d'Ira Sachs, del qual vaig descobrir, arran de veure aquesta, la seva pel·lícula anterior, la duríssima Keep the lights on, un film que retrata una conflictiva parella homosexual durant 10 anys. Un dels dos és drogaadicte, així que el drama està assegurat. I les escenes de sexe explícit també. Tot i així, és una pel·lícula fascinant que també va rebre unes quantes nominacions als Spirit Awards.

 

Amb El amor es extraño Ira Sachs ha canviat de registre totalment. Si a Keep the lights on semblava que la parella estava condemnada des del moment en que es coneixia, la parella protagonista de El amor es extraño està tan unida i tan enamorada que res els podrà separar, ni tan sols la distància. L'humor i la comèdia delicada d'aquesta substitueix el drama punyent i naturalista de l'anterior i la parella formada per Alfred Molina i John Lithgow és tan adorable que és impossible odiar-la.

 

És una parella palpable, que es complementa i que porta junta més de 30 anys. Molina i Lithgow, amics des de fa 20 anys, són capaços de crear una química creïble i ens deixen moments tendres i molt simpàtics pel record. Love is Strange ens situa en el moment que la parella, estabilitzada, decideix casar-se. Tot i així, aquest pas, natural per ells, fa que un dels dos perdi la feina de la seva vida. De sobte, el matrimoni no té diners per seguir vivint en el seu pis i per tant, es veuen obligats a vendre'l. Els amics i familiars voldran ajudar-los, però ningú es pot permetre tenir la parella a casa. Així doncs, aquests dos homes que mai a la vida s'havien separat es veuen obligats a dir-se adéu per una temporada i mentre Lithgow va a viure amb la familia del seu nebot, Molina se'n va amb uns veins policies molt simpàtics però terriblement sorollosos.

 

La pel·lícula retrata de manera simpàtica, però real, els problemes derivats de la convivencia "forçada" amb membres de la familia i veins, que, encara que només tenen bones intencions, pertorben la tranquil·litat dels dos vells. I a l'inversa! Si bé la trama principal se sustenta en aquests frecs amb diferents familiars i generacions, les poques escenes en que la parella es torna a reunir per anar a un recital de música clàssica, a un bar o a prendre copes, són d'allò més refrescants. Són tendres, són idíl·liques, són massa boniques per ser reals. Bé, realment, en aquest film tot és massa bonic per ser real. Però, no ens mereixem veure la vida així, de tant en quan?

 

L'enamorat i estabilitzat Ira Sachs ha deixat de veure el món gris i ara el veu de color de rosa, i així ho demostra en el seu film. Ningún personatge té un indici de malícia. Ningún. I tots s'estimen. I es perdonen i totes les discussions són lleugeres i passatgeres. Però no és ni un film ni pastelós ni previsible ni res d'això. És una forma de veure la vida positiva, i alhora, despreocupada. Ira Sachs ara ja ho sap. No hi ha problemes que no es puguin solucionar, no hi ha enganys que no es puguin perdonar, l'ajuda d'amics i familiars sempre és benvinguda i l'amor que profeses a la teva parella és més gran que qualsevol altra cosa. Love is Strange, un merescut 7è lloc al meu cor.

 

 

8- LA ENTREGA

 

I per la 8a posició he triat el film que es va emportar el premi al millor guió al festival de Sant Sebastià al 2014. Si l'any anterior Quai d'Orsay havia tingut l'honor, aquest any, l'honor va anar a petar a La entrega (the drop), un film, per mi, massa oblidat als Estats Units.

 

Vaig anar a veure La entrega gairebé a cegues. M'havien dit que estava bé. M'havien posat el tràiler per activa i per passiva i el que havia deduit de tot això és que era un film de gàngsters, pistoles, morts, molt dur i que els protagonistes eren en Tom Hardy, la Noomi Rapace i en James Gandolfini, és a dir, cares poc prodigades en films de gèneres lleugers. Vaig entrar a la sala doncs, preparada a veure un thriller, reposat, però violent psicològicament.

 

I el que em vaig trobar em va descol·locar durant uns segons i em va enamorar al segon minut. La entrega no anava pas de gàngsters, ni de tios xungos. La entrega anava sobre en Tom Hardy i un gosset increïblement mono anomenat Rocco!

 

A la primera escena se t'explica com funciona això de "la entrega". En Tom Hardy treballa en un bar de cambrer i James Gandolfini és l'ex- propietari però encara hi posa cullerada. Intuim que en Hardy va tenir un passat molt fosc i que el bar aquell no és el lloc més segur del planeta. Però què passa? A la tercera escena en Tom Hardy es troba un gosset abandonat a unes escombraries. Amb tota la seva bona voluntat, el rescata i pica a la porta del davant per demanar auxili. La Noomi Rapace, una noia que tampoc té pinta de persona gaire fiable, és qui l'obra. Però, ai... entre els dos què sorgeix? Amistat! Si nois, amistat, perquè l'amor de veritat sorgeix entre en Tom Hardy i el gosset Rocco.

 

Recordeu que en el tràiler sortia un ros amb una pinta de tio xungo que tirava enrere? I que semblava que anés a matar a la Rapace i a tot déu? Doncs en realitat és l'antic amo del gos

 

Potser em direu, quina cosa més nyonya, però la veritat és que la trama em va sorprendre, tots ho fan extraordinariament bé, en Tom Hardy, que si, és sant de la meva devoció, està més que adorable amb en Rocco i si aquest va ser l'últim film de Gandolfini va anar amb el cap ben alt a la tomba. La entrega és un film, que envoltat d'una aura de thriller, gangsters i psicòpates, ens explica la historieta d'amor entre un gosset i un home. I clar, l'home és Tom Hardy. Otorgar-li el 8è lloc és tot un honor.

 

 

9- ADIEU AU LANGAGE

 

Ara és quan m'ataqueu i em dieu, si, la moderna, només posa la de Godard perquè és de Godard. Doncs no senyors, si jo poso Adieu Au Langage al número 9 és perquè em va agradar de veritat.

 

Jean-Luc Godard és un home fascinant. Quan vaig descubrir À bout de soufflé a primer de carrera vaig quedar meravellada. Acte seguit vaig començar a mirar tots els films de la primera època de Godard, i fins i tot em vaig atrevir a endinsar-me en alguns de la segona, com La Chinoise, cosa que recomano només als ja iniciats. Els seus films m'hipnotizaven. Quedava embobada davant la pantalla, veia i pensava i tornava a mirar i tornava a pensar. Eren films que despertaven el meu cervell i que trobava brutalment imaginatius. Em van agradar, en la seva majoria. (Reconec que Lémy contra Alphaville em va semblar massa críptica i avorrida). Vaig comprar Jean-Luc Godard pensar entre imágenes i me'l vaig llegir senser. Treball que feia, treball en que el citava, i les seves frases, les seves afirmacions, es van convertir en la meva bíblia. Encara que als següents anys el vaig abandonar una mica, la veritat és que els meus amics ja em consideraven la nena Godard del grup, i sempre que el treien a conversa era per veure què en pensava jo.

 

Va arribar Cannes 2014 i es va donar el premi del jurat ex-aequo a Adieu au langage de Jean-Luc Godard i a Mommy de Xavier Dolan. Dolan era el meu nou descobriment, el meu Godard de primer, i Godard era el meu primer mestre i aquí havia resorgit. Està clar que ell no va anar a agafar el premi, mai ho fa, però me'l va tornar a situar en el mapa. Adieu au langage era la confirmació de que seguía viu (cinematogràficament parlant).

 

Només havia pogut veure Godard a la filmoteca, ja que quan va sortir Film Socialisme ningú em va voler acompanyar i no vaig trobar el valor per anar-hi sola (craso error). Un dia algú increïblement perspicaç em va recomanar Prénom Carmen. La vaig mirar i vaig redescobrir Godard. Je vous salue Marie em va semblar menys interessant. Però Carmen, em va tornar a "hechizar" totalment. 

 

I aleshores, el festival de Sitges va oferir una sessió especial de Adieu Au Langage en 3D. Era una oportunitat d'or. Mai havia vist un Godard com déu mana i fer-ho en una pantalla tan majestuosa com l'auditori de Sitges era un somni. Em vaig posar les ulleres 3D i amb molta predisposició, vaig començar a veure el film. I tu... com em va sorprendre.

 

Adieu Au Langage no és només impressionant pel seu ús revolucionari i únic del 3D (sense el qual la pel·lícula no té gairebé sentit) sinó que a més, és un cúmul de sentiments, reflexions i altres que només es poden capir al tercer o quart visionat. És un film anàrquic d'imatges, muntatges, música. És una alternació de formats, de tipologies de 3D, de diferents enregistraments... és un mosaic amb peces que semblen aleatories a primera vista, però que están molt bén muntades. És com la pedrera, com la casa batlló, un trencadís, un trencadís d'imatges ajuntat per un seguit d'idees que flueixen i innunden de sentit cada una d'elles.

 

Em va resultar extraordinariament emotiva l'escena en que mentre sonava la setena sinfonía de Bethoveen (de manera entre-tallada), vèiem imatges del gos de Godard, rodades amb un 3D rudimentari i gairebé domèstic, passejant pel camp. Era un gos sol, i arribava a l'andana d'un tren de rodalies. Un tren que no parava i seguía el seu recorregut. El gos estava inmòbil davant aquest, impassible, sense oportunitat de fer res. En veu en off se sentía la conversa de la parella "protagonista", que, entre les seves reflexions, comentava que al final de tot, a la mort, només quedava la soledat, la soledat irremediable, que era el pitjor dels mals. El gos veía com era totalment prescindible en aquell univers. No sé com, vaig començar a reflexionar i a reflexionar, i això em va portar a sentir una buidor momentània que es va extendre per tot el meu cos i que em va fer empatitzar amb el gos com no havia fet amb la resta de metratge.

 

Adieu Au Langage no és fácil, costa, costa entrar-hi, sobretot perquè resulta un repte constant. Godard no deixa descansar, salta d'un concepte a un altre, i t'obliga a crear per tu mateix aquella massa que ajunta el seu trencadís d'imatges. És un film que requereix més d'un visionat, però em nego a veure'l de nou si no és en 3D. Perquè Jean-Luc Godard ha utilitzat el 3D per alguna cosa més que per crear imatges innoblidables que a cap altre director se li havien ocorregut abans. Mira que Scorsese, Cameron, Jackson i molts altres han utilitzat el 3D i ningú ha aconseguit arrancar un aplaudiment tan fort com el que va aconseguir Godard a Sitges. Amb l'ull dret tapat veies una cosa, però amb l'esquerre tapat... la imatge era completament diferent. Al mateix temps!

 

És insultant dir que Adieu Au Langage és només una fita del 3D i un calaix d'idees de sastre de Godard. Això ho és segur, però també és molt més. És un calaix de sastre ordenat i que t'apel·la per a que l'ordenis per tu mateix. És una obra diferent, imposible de trobar una germana bessona en l'actualitat i que demostra que aquest home va masses pases per endavant per a que el poguem acabar de comprendre del tot. Tot i així, hem d'admetre que si Adieu Au Langage està als cinemes és per l'estatus de Godard. Si un don nadie en fes una semblant, acabaria en una pseudo-sala d'exposicions com a una simple mostra de video-art experiemental. Així anem, senyors. No és un novè lloc per fer-me la moderna. És un novè lloc perquè és un film que necessita i apel·la al debat, tant interior com exterior.

 

 

 

10- INTERSTELLAR

 

I per acabar el meu rànquing hi havia de posar l'última de Christopher Nolan, Interstellar, un espectacle, una òpera, una simfonia, que no li arriba ni a la sola de la sabata ni a Inception, ni a The Dark Knight, ni a The Prestige, i si m'apures, ni a The Dark Knight Rises. Però tu, és un Nolan. I Nolan és sinònim d'entreteniment de qualitat. De grans dosis d'acció, escenes espectaculars, mons imaginatius, actors amb pinta d'haver viscut atrocitats, de música èpica de Hans Zimmer... i Interstellar equival a tot això, sense lloc a dubtes.

 

Interstellar té la mala sort d'estrenar-se un any després de Gravity i la bona de fer-ho sense 3D. El film, sense fer molts spoilers, va de que en McConaughey és un ex treballador de la N.A.S.A que és enviat a l'espai amb un equip d'investigació per trobar un planeta segur per la població humana que estigui lluny, molt lluny de la terra. No diré res més al respecte, per a no atacar-vos amb spoilers.

 

A Interstellar en Nolan fa un pas endavant, un pas massa gros que gairebé desmunta la pel·lícula. Amb un guió de ferro, en Christopher i el seu germà van aconseguir que a Origen cap peça del seu complicat trencaclosques trontollés. Ens ho vam empassar tot perquè la lògica aplastant que havia imposat el guionista i director a la primera escena era inqüestionable al llarg del metratge. Tot era un cub amb moltes peces però molt ben tancat. Mr. Nolan no es contenta amb fer un cub tancat aquesta vegada, vol anar més enllà i deixar obert el cub per fer-hi entrar conceptes que se'ns escapen de les mans i de la comprensió de la majoria de mortals. La 4a dimensió? Els forats de cuc? Que la 4a dimensió és temporal? El cub de les quatre dimensions se'ns presenta, per moments, incomprensible i és aquí, on servidora va patir molt. La pel·lícula m'estava semblant lògica (lògica dins de l'univers Nolan), però de sobte en Mc.Conaughey arriba per un forat de cuc a un lloc que jo vaig dir: Apa va. I la pel·lícula em va respondre: És que la quarta dimensió és el temps. I jo vaig dir: Doncs ho sento Nolan, però aquí ja no et crec ni et segueixo. I aquest, aquest va ser el moment que va ensorrar la pel·lícula i la va condemnar a ser la més fluixa, per mi, de la filmografía de Christopher Nolan.

 

No és la més fluixa visualment. Això mai. Ni tècnicament. Nolan sembla el monstre de les galetes, que mai en té prou, i que a cada pel·lícula ha de fer paisatges més espectaculars que a l'anterior. Els mons imaginats per Nolan són d'allò més extasiants i la seva ment creativa se'ns presenta com una de les més brillants del cinema blockbuster actual. Per altra banda el canvi de repartiment ens ha portat poques alegries i moltes mancances: Si Anne Hatthaway ja justejava a Batman (vegeu la meva crítica), aquí demostra que s'hauria de limitar a ser la Princesa per Sorpresa i que posin a la Renesmee de Crepúsculo com la filla del McConaughey és la pitjor elecció de càsting de la historia. Tothom, absolutament tothom, sap que és la filla de la Bella i l'Edward. I clar. Com que no. La resta... doncs la Chastain, el Casey Affleck (que gairebé no surt), en Topher Grace (Si, segueix viu) i bé... que només se salva l'omnipresent Michael Caine (que estimem molt des que va fer d'Alfred a la saga del ratpenat), en John Lithgow (que gairebé no surt, però sempre agrada) i Matthew McConaughey, yes, el de la McConaissance, que després de True Detective només l'hem vist aquí. El tio està com un esquel·let des que va fer Dallas Buyers Club i es nota que li falta salut per tot arreu, però, amb la seva veu de camionero de Texas (flipeu, he encertat que és de Texas, perquè no ho sabia), i la seva cara de xuletilla, doncs porta bé el pes del film. Ah i hi ha un senyor cameo que surt a mitja pel·lícula però que no us aixafaré, i que també ho fa prou bé.

 

En termes de guió, Nolan sempre cuida molt bé dels personatges i tan bons com dolents tenen una psicología creïble i que podem entendre. Nolan sempre ens exposa les raons de cada un dels seus personatges i ens explica perquè fan el que fan (amb excepció del terrorífic Joker, una brillant creació de Nolan, la resta de personatges que ha creat sempre han tingut un passat, un propòsit i una actitud amb la que hem pogut empatitzar, penseu en Bane o en el doctor Crane). Tot i així, totes les energies que gasta en que ens creiem els personatges i tot el que els passa (l'escena en que en Matthew veu com els seus fills han crescut sense ell, a través d'una simple pantalla és trencadora), les perd alhora de posar lògica i ordre al seu univers espaial. Ho sento, sé que ha fet una proesa però no ho puc salvar tot. És impossible. Hi ha masses esquerdes. Per això, que al final, el director prioritzi la relació de personatges sobre la lògica de les lleis físiques és el millor que podría haver fet.

 

Interstellar és una gran opera, un gran espectacle de tres hores que es gaudeix, i que impacta. Però que no arriba a causar els dubtes que ens van portar de cap fa uns anys, quan tota la població vam anar a veure en massa, Origen, la veritable obra mestra del director juntament amb la trilogía del ratpenat.

 

 

La meva segona part del rànquing, el meu top 5 arribarà en uns dies. No us ho perdeu!



Jo sóc Keane, tu ets Keane

Per acabar el 2014 em proposo escriure la crítica de Big Eyes, l'últim film de Tim Burton que, sorprenentment, m'ha agradat moltíssim. Malhauradament, no és un film inclòs en el meu top ten, així que li dedico una entrada separada.

Big Eyes. Primer punt del dia: la pel·lícula té molta pinta d'encàrrec. Però i què? Si així fos, no passa res. Un encàrrec significa que uns guionistes han escrit una història, més o menys apassionant i han començat a buscar un director que es vulgui posar al capdavant del projecte. Si els dos guionistes de Big Eyes van picar a la porta de Monsieur Burton, que aquest acceptés portar l'encàrrec endavant és el millor que podía haver fet.

Recordem les últimes pel·lícules de Tim Burton: Alicia en el país de las maravillas, Sombras Tenebrosas i Frankenweenie. Feia temps que l'home ens oferia cintes més que mediocres, molt irregulars i que si, exploraven com sempre el seu univers particular, però estava començant a desencantar a la gent. Sombras Tenebrosas per mi, va ser tot un "fiasco". Per això Big Eyes em va sorprendre molt i molt gratament. Val, Tim Burton ha deixat de banda gairebé totes les seves manies estètiques, idees, i no hi surten ni en Johnny Depp ni l'Helena Bonham Carter (Gràcies a déu). I què? Alguns diuen que no és Tim Burton, que és un film sense personalitat. Doncs jo us dic que per mi, aquest home ha tornat a resussitar!

La història no és seva però està basada en fets reals que són d'allò més esfereidors. Una pintora es fa famosa de la nit al dia amb els seus quadres de nens tristos amb els ulls grossos. Però ningú la reconeix pel carrer. En realitat ningú sap que és ella qui ha pintat els quadres, sinó que és el seu marit qui s'ha atorgat el mèrit. Signant els quadres amb Keane, el cognom dels dos conjugues, és normal que la gent no sospiti de bones a primeres sobre qui és l'autèntic autor.

La història, plana i unidimensional segons alguns, va derivant cap a la paranoia, cap a la bogeria i cap al teatret absurd. Els personatges són plans però així ho demana l'univers burtonià. En aquesta amèrica dels anys 50-60, en aquesta época de MadMens i dones que no surten de casa, un retrat simplista de la parella Keane és d'allò més adequat, i juntament amb l'estil quitsch dels quadres i de les cares d'Amy Adams i Christophe Waltz, que sigui simple és una virtut.

És un film al servei d'aquests dos actors, que, en interpretar personatges tan maniqueus no ens poden oferir interpretacions plenes de matissos. En Waltz es dedica a fer el cràpula, el pallasso i a ser "suposadament" amable o encantador, i alhora, terrorífic. Amy Adams fa la mateixa cara de sofridora durant tot el metratge. No canvia d'expressió, però és que tampoc ho fa el seu personatge, la senyora Keane. No fa falta recalcar les interpretacions dels secundaris, que adornen la història però no precipiten cap dels esdeveniments principals del film.

La pel·lícula, amb tema de Lana del Rey en una escena central anomenat Big Eyes i que està nominat al Globus d'Or, em va agradar, sobretot en comparació amb l'últim de Burton, irregular, absurd i amb un Johnny Depp massa esbojarrat. Aquí hem canviat Depp per Waltz (que, encara que m'agrada molt, cada cop veig més clar que com el seu personatge, ell també és unidimensional i només té un registre) i el món de la fantasia per la fantasia de la realitat. El film és simple, si, i l'escena del judici és un simple acudit que podría durar eternament perquè en Waltz es presta i com es presta! Però per mi no és un film menor, i encara que sigui, que repeteixo, no ho se, un encàrrec, Tim Burton l'ha portat amb molta més dignitat que molts altres.

En definitiva, Big Eyes és un film amb una trama poc burtoniana però que encaixa perfectament amb el seu univers personal.  Està rebaixat, això si, però segueix sent igual d'únic. I amb la música del omnipresent Dany Elfman.

Aquí teniu el tràiler del film.

PD. I la pròxima entrada serà el meu top ten 2014 que es dividirà en dues: la primera on es parlarà de la número 6 a la 10 i la segona, on analitzarem profundament el top five. Bon inici d'any!

El Hobbit III: Peter Jackson ens ofereix una traca final espectacular

Molt bon dia a tots, estimats lectors. He decidit, definitivament re-viure el meu blog de cinema. Com ja sabeu al meu blog mai ha sigut un lloc per la crítica sèria. Parlo de les pel·lícules que he vist, de manera dinàmica i gens robòtica. Sense pèls a la llengua dic el que penso i escric autèntiques barbaritats que uns mesos més tard em semblen un grapat de disbarats. Tot i així, sé que quan ho he escrit m'he proposat posar en paraules el que sento i per tant, he dit la veritat i res més que la veritat. Això és lo bo del blog personal, pots escriure el que vulguis i com vulguis, perquè no sortirà d'aquí.

 

Bé, dit això i a l'espera de fer una entrada dedicada al millor del 2014 (que, des d'aquí us aviso vindrà en dos blocs de 5), avui em proposo fer una crítica divertida, graciosa i tot i així "professional" sobre la darrera entrega del Hobbit: El hobbit: La batalla de los cinco ejércitos. Sent la primera del hòbbit la última entrada que vaig fer abans d'abandonar el blog (Vegeu-la aquí), em sembla la més adient per tornar-lo a la vida.

 

Què ha passat entre el hòbbit 1 i el hòbbit 3? Que ens hem perdut en aquesta segona part? Doncs francament poca cosa. La considero la més fluixa de les tres, per la durada i perquè la conversa entre Bilbo i el drac Smaug és inacabable. Se'ns van presentar en Bardo el Barquero, la Tauriel, una elfa que comença una espècie de romanç amb el nan Kili (ja us deia jo que aquest portaría una trama important) i el rei dels elfs del bosc negre Thranduil però a part d'això i algunes escenes d'acció d'allò més boges: com la dels nans escapant pel riu dins de botes de vi i Legolas matant a tot orc vivent, no hi ha més a comentar.

 

Ara per fi arriba la part final, i noi, quina part final! El primer que sobta és que la pel·lícula no arriba ni a les dues hores i mitja. Tot un rècord venint de qui ve. I a més, és la primera vegada que diría que en un film de Jackson no hi sobra ni un segon. El film és dinàmic i passa ràpidíssim. Realment, no he tingut temps d'avorrir-me en aquest film, ni de fer un sol badall. En Jackson t'atrapa des del primer minut i no et deixa anar fins al final!

 

S'ha de dir que el film comença més potent que mai i fins i tot ens deixa a tots una mica "atordits" per un inici tan sobtat. La "Ciudad Lago" està sent destruïda sense pietat pel drac Smaug, que ha sortit de Erebor i vola lliure. Els habitants estan espantats, tothom vol refugiar-se, però el valent Bardo no trigarà en fer-se l'heroi i encarregar-se del drac. I on és en Thorin? Doncs heu d'esperar uns quants minuts de metratge per saber-ne la resposta. I a partir d'aquí vindran alguns spoilers... (però no d'aquests grossos, sinó de coses que passen al minut 20). 

 

Apunt important: No he llegit el Hobbit i per aquesta tercera entrega no havia vist ni un tràiler. Ni una imatge. Aleshores clar, al minut 10 el "gran dolent", aquest Smaug desapareix del mapa. El primer que vaig pensar va ser: vale, ara si que no tinc ni idea de cap a on tirarà aquesta pel·lícula. I la resta del metratge va ser sorpresa rere sorpresa per mi. Apa, que apareix en Thranduil. Apa, que els humans se'n tornen a Valle. Apa, que en Thorin s'ha tornat "loco" i hi ha guerra! Una de les millors decisions que he près ha sigut anar "verge" a veure aquesta tercera del Hobbit perquè la sorpresa ha sigut tal que vaig sortir molt més contenta de la sala que quan vaig entrar.

 

La trama de Thorin posseit per l'or, boig per la cobdícia és gratificant però no m'acaba de convèncer. Aquella cara de mala baba que fa... Si en Richard Armitage està lleig i tot. Però, quan torna el Thorin bo, el que tots coneixem... se li il·lumina la cara i anem amb ell a mort! Som fans del Thorin, encara que en els seus moments baixos som fans de Bardo i Thranduil, que conformen una estranya aliança en contra de Thorin. Si bé en Bardo és l'heroi el primer quart d'hora després passa a un segon pla i tot i que en Luke Evans està de molt bon veure, a la batalla sembla un soldat més. El cas de Thranduil és totalment diferent. A la segona part vaig odiar-lo i me'n vaig burlar. En Lee Pace no era capaç de fer més que una simple caricatura d'aquest rei. Tot i així en aquesta tercera, El Hobbit: la batalla de los 5 ejércitos se m'ha guanyat. El personatge també lluita, es mou i té poder. I a més es converteix en una espècie de doctor amor. Veient el triangle amorós en el que està submergit el seu fill Legolas (Amb Tauriel i Kili), el tio va donant lliços de vida i se les dóna de "padrazo". Però allà en Lee Pace em va fer gràcia, i no en un sentit caricaturesc, sinó gràcia de això no m'ho esperava del elfie aquest. Vull parlar del moment en que parla de "sus gemas" i surt en Thorin amb un collaret de plata a les mans. Mireu, al segon vaig fer una rialla molt sonora però és que señor Jackson, ho ha fet a propòsit, pillín!

 

Clar que hi ha moments que no acaben de rutllar, però la tercera del Hobbit és un espectacle grandiós que a més acaba d'una manera molt més brusca i més divertida, on anem a parar que El señor de los anillos. Recordem el final de El retorno del rey! Allò no acabava mai no? Vinga llagrimeta barata! Doncs aquí en Jackson és conté i fa un final graciós molt acorde amb la personalitat i versatilitat de Martin Freeman.

 

Perquè de la saga del Hobbit el que m'emporto és Martin Freeman. Que per mi està a anys llum de Elijah Wood i el seu Frodo quejica. Martin Freeman és solvent, és versàtil, és divertit, etc. En una sola escena l'actor es capaç de mostrar des de la por a la bondat només fent ús de les seves expressions facials. Si he de ser d'un equip seria Team Bilbo. No és un sacrificat com Frodo Bolsón ni un tita bullida, és una persona que intenta ser just i fer el bé, però que és "humà", més ben dit "Hobbit" i per tant, te els seus dubtes morals. No és un ésser celestial, és com tu i com jo. Amb defectes i virtuts. És un protagonista palpable, cosa que és més que necessària en una saga plena de belleses intangibles com Legolas i Bardo. Per altra banda, trobo que la relació entre Thorin i Bilbo és una altra de les coses més logrades de la saga. Les relacions en general. Potser no estan molt tractades, però intenten ser profundes, conflicitives i emocionants (encara que això últim és més discutible). Ui si, Frodo i Sam, quina amistat més "triky". Sam era com el seu jardiner i els dos són Hobbits. En canvi, Bilbo i Thorin són de races diferents, no es queien bé al principi i Bilbo es guanya la seva amistat a base d'actes de bondat. I Thorin correspon com el qui més. Aquest film, El hobbit: la batalla de los 5 ejércitos, ens deixa amb algunes escenes Thilbo, que encara que no són emotives al punt de fer plorar tenen una base sòlida i "creïble".

 

No diré gaire cosa més de la pel·lícula. Podria parlar del romanç Kili- Tauriel, però no fa falta, com tampoc fa falta gastar més del vostre temps desprestigiant l'escena dels rebatejats los 3 samuráis a Dolguldur. Si voleu un simple i rápid consell aquí va: Si aquest és el punt i final de Peter Jackson i la terra mitjana, la traca final no podía ser més espectacular. Ara, Oscars no en guanyarà pas.

 

Aquí el tràiler i algunes imatges: