Jo també vull viure en aquells temps, Woody

El diumenge passat, just dos dies després de la seva estrena vaig anar a veure Midnight in Paris, la nova de Woody Allen que havia inaugurat el festival de Cannes i segons les crítiques de la gent, era de les millors que havia fet en els últims anys. Ja, sense saber realment res sobre el film, aquest em cridava desesperadament l'atenció: el protagonista era Owen Wilson, hi sortia Michael Sheen, un dels que considero, els millors actors anglesos del moment, sortia París, tòpics francesos, era una del Woody Allen que portava molt temps esperat i a més, no és que hagi sigut mai una gran debota d'aquest home, així que, perquè no, m'havia de llençar a veure, d'un cop per totes, una del Allen al cinema, i no una qualsevol, sinó una que havia recollit bones crítiques. El que més em va sorprendre de Midnight in Paris va ser el fet de que als dos minuts de pel·lícula em vaig adonar que en realitat no sabia res sobre ella. No en tenia cap tipus d'informació, ni l'argument, ni el tema...

Però això no em va tirar enrere, em van venir encara més ganes de veure-la! Va ser un... anem a l'aventura i aveure que passa. No voldria fer gaires Spoilers però és que la bellesa de la pel·lícula resideix en el gran misteri que es desvetlla a la mitja hora i que per mi, fan de la pel·lícula una cosa meravellosa alhora que potser, vista?

La història aparentment explica el fet d'una parella, que, a visperas del seu casament, van a Paris per preparar-ho més o menys tot. Ella és Rachel Mc.Adams, actriu que no sabem com, però ha acabat caient en gràcia, i ell, Owen Wilson, aquí alter ego de Woody Allen, un guionista de Hollywood que fart de treballar per aquella indústria ha decidit escriure un llibre però no troba inspiració. Una advertencia: Owen Wilson surt molt en pantalla i si no els hi agrada, l'hauran d'aguantar. Personalment trobo que és un bon actor, sempre amb aquest rollo seu de tranquis, que clar, faci que no ens acabi de convencer del tot quan es fa l'estressat encara que les seves cares de flipació són impagables! Ben aviat, Wilson es trobarà en una espiral de la que necessita urgentment sortir: els pares de la noia no el comprenen, una altre parella l'home de la qual és tot un erudit no deixa de pavonejar-se i no té temps de relaxar-se. Un dia, millor dit, una nit, es produeix la revelació! (SPOILERS) Un carruatge es troba enmig del carrer a Wilson i se l'emporten a un local parisenc que té una estètica total d'anys 20. I no és casualitat! Ha viatjat en el temps i es troba als anys 20. A partir d'aquí la pel·lícula torna a arrancar, i és divertida encara que els viatges en el temps són més usats com a anècdota: comença una desfilada de personatges reals i pintorescos com Heminway, Buñuel, Scott Fitzerald i fins i tot Dalí (esplèndit Adrien Brody totalment memorable) que com a via per renovar la història. Si, hi ha una Marion Cotillard seductora, un Wilson divertit i sobretot un missatge que, un senyor ja gran com Woody Allen transmet a tots els espectadors i que segurament és el que creu. Crec que és ell mateix el que s'imposa la conclusió de la seva fantasia. Viure als anys 20 és com un somni, per ell és la millor època del món (perquè negar-ho, jo també crec que seria de les que escolliria per viure) però que realment la nostra no està tan malament mostrant que fins i tot, la noia que viu als anys 20 voldria viure a principis de segle. Així doncs, Allen, a part d'entretindre també ens vol ensenyar amb la pel·lícula una lliçó: hem de viure en la vida que ens ha tocat de la millor manera possible, i somiar en vides passades ha de ser una inspiració no un turment.

Potser, l'altra dia que vaig començar a veure Annie Hall em vaig adonar que aquest no és un dels millors Allen de la història i que potser ja està lluny de les seves primeres obres, però jo, Midnight in Paris, l'he trobat una pel·lícula més que digna i que, com Owen Wilson, m'ha fet somiar per una estoneta com si jo també em trobés en aquell París amb tots aquells genis, un París que brilla i que del seu estereotipanisme potser espantarà als francesos, però ves, són americans, què vols que hi facin?

La Bruni, per cert, està si menys no acceptable intentant fer callar a un Michael Sheen que tot i ser insuportable com a personatge, denota una certa elegancia, però el film també ens fa veure que, malgrat la intel·ligència enciclopèdica de Paul (Sheen), resulta molt més atractiu i simpàtic l'insegur de Gil (Wilson).

Aquí teniu el tràiler i algunes fotografies:

PD. Bravo, bravo pel trailer. Un trailer que en realitat no desvela res del film, que no et dóna ni la mínima informació sobre del que va realment. Un tràiler com els que calen, si senyor.

Quan encara queden les restes de la Nouvelle Vague...

La setmana passada vaig anar a veure l'últim film de Rivette, el último verano, després d'haber-ho de posposar molt de temps per culpa d'examens, etc. Així doncs, vaig acabar anant-la a veure un matí a l'Alexandra, a les 10.30 i la sala era gairebé buida. Era d'esperar, per això. Bé, crec que el último verano és una petita pel·lícula, curta però molt interessant i a sobre que l'ha fet el ja octogenari mestre Jacques Rivette, el que va ser director de Paris nous appartient. Bé, per suposat no em considero per res a l'altura d'un mestre com aquest així que només puc deixar aquí la meva opinió sobre aquest film que alguns consideren avorrit i insustancial mentre jo el considero obra mestra. Rivette ens presenta una història que aparentment ja mostra que tampoc té gaire a dir: Una dona, ja gran, interpretada per una gran Jane Birkin que tot i que ja s'ha fet gran encara conserva aquell tret que la fa especial, torna a enrolar-se en el circ del seu pare un cop mort aquest. En el camí es troba un italià basntant extrany però molt xerraire: un altre gran Sergio Castellito, més que promesa consolidada del cinema italià i gran director alhora que actor. A partir d'aquesta trobada sorgirà una especie d'amistat, i Castellito quedarà absolutament hipnotitzat per Jane Birkin.
 

La història és més o menys senzilla, no esperin grans accions ni molta aventura però jo trobo que és una història típica del que és la nouvelle vague i fins i tot, del que és el Jacques Rivette. Si, potser la nouvelle vague va deixar d'existir fa molt i en aquest últim any hem perdut dos dels grans exponents d'aquesta. D'aquella època ara només ens queda el Godard, un Godard que, considerant que el cinema és un art mort no fa més que reinventar-se un cop i un altre per encara treure-li una mica de suc a aquest ,i  Jacques Rivette, un semi desconegut però amb un passat fortament nouvelle vague. Rivette conserva trets característics del seu cine que cada cop resulta més avorrit per les noves generacions: el diàleg predomina sobre les accions, plans llargs, filmar de manera documental. I també en el ultimo verano es veu l'altre gran tret de Rivette: el seu amor al teatre i al circ. Rivette filma les actuacions de circ de manera gairebé minusiosa, deixant respirar a l'espectador, amb una càmara estàtica, com a un observador més. Rivette, mestre doncs per mi, apadrina el pla secquencia, fa que el diàleg transcorri fluidament,encara que tampoc és d'esprar grans converses sinó que els silencis també hi tenen un pes important, hi ha una filmació del paisatge francès bonic i espectacular. En fi, l'avi Rivette encara té coses que mostrar i explicar i vol ensenyar al món que encara hi ha aquesta manera de fer cinema. Tristament, però, podriem pensar que potser només un geni com Rivette pot permetre's avui en dia fer una pel·lícula com aquesta, plena de pauses però plena de bellesa i saviesa.

PD. Rivette, tot i així no renuncia a la posada en escena clarament teatral i a la cerca de noves expressions del cinema que no estan explotades. Memorable el moment final on una conversa es desenvolupa amb cada actor, un a un sortint de la carpa del circ i recitant la seva frase directament a càmera. Aquest moment, el trobo, sublim i d'una delicadesa i bellesa absoluta alhora que sobta a l'espectador, li provoca un xoc i el fa veure que en el cinema hi ha coses a la que no estem acostumats encara.

Bravo Rivette, bravo!

Aquí deixo el tràiler d'aquesta petita delicisia que espero que encara duri als cinemes per que la aneu a veure!

I la pròxima crítica: la esperada "MIDNIGHT IN PARIS" de Woody Allen

Ai Thor, Thorito bravo

La setmana passada, guiada per veure masses anuncis, publireportages i entrevistes de Thor i els seus protagonistes, vaig anar a veure-la. El que més me sorprenia ja d'entrada era el fet que el film estigués dirigit per Kenneth Branagh (senyor Gilderoy Lockhart, vostè que està especialitzat en dirigir pel·lícules d'època i shakesperianes, com s'ha ficat en això?). Total, després d'un malentès amb la senyoreta de la taquilla: demanant entrades per THOR la dona me'n va donar per HOP, indignant, vaig acomodar-me per veure una peli més de superherois, per passar l'estona.
 

Bé, Thor és una pel·lícula d'herois total, no d'aquestes grans epopeies com Batman, ni tan sols com Spiderman, és més d'aquest superherois que van mig sueltos, però té el seu aquel. El protagonista, Chris Hemsworth és el marit de l'Elsa Pataki i està catxes catxes a la pelicula per crear un super thor! els secundaris tampoc tenen desperdici: Natalie Portman en una època post-cisne negro, Stellan Skargard o algu així i sobretot, el senyor Anthony Hopkins, aquí Odin, pare de Thor. Un elenco espectacular, com el reuneixen la majoria de pelis de super herois. Thor presenta una història senzilla però que per sort ens mostra un personatge que evoluciona, una cosa que és molt d'agrair. L'heroi no roman pla, igual durant tot el film, comença sent un nen consentit, i madura al llarg del film: el Thor del final no és el mateix del principi, un punt a favor de la pel·lícula en la meva opinió. Thor narra la història d'aquest superheroi, que, per fer-se massa el xulangas i el prepotent, és desterrat a la terra pel seu pare i només podrà tornar-hi si troba la força que el façi tornar a empunyar el seu super martell, que té, val a dir, moltissims poders: fins i tot pot volar amb ell!!!

Thor és totalment una pelicula doncs, entretenida, però de palomites. On encaixa Kenneth en el projecte? que és el que aporta del seu estil? Crec que dos peces claus:

1. La primera, l'ús de la càmara amb un angle inclinat, que incomoda, fa una sensació estranya en l'espectador. Aquest tipus d'enquadrament és molt present en el film pel que intento creure que Brannagh vol intentar mostrar a partir d'aquest simple fet, que no és una pelicula al uso, té algu d'especial.
2. L'altra, més argumental. Brannagh crec que fa un paper espectacular quan es centra sobretot en les relacions del poder, de pare i fill i l'altra fill que enveja el poder. Les relacions familiars que esdevenen tenses per l'atracció i el poder del tro, estan realment ben treballades a Thor. Això fa que personatges com Loki, el germà envejós i Odín, agafin una nova aura de dignitat i fa entendre millor tot el que passa pel cap a aquests.

Thor és així una pelicula de palomites, d'entreteniment, que té unes pinzellades força personals però que serà plat de bon gust per tot el públic. Una bona Thortilla no farà mal a ningú.

Aquí tràiler:

Un sopar entre amics, l'estiu, el vi...

Aquest divendres va començar el festival internacional de cinema d'autor de Barcelona, el DA i vaig decidir anar a la inauguració d'aquest. La pel·lícula inaugural era Pequeñas mentiras sin importancia (Les petits mouchoirs), de Guillaume Canet. La veritat, és que el festival inclou tot de bones propostes per anar a veure de directors tan reconeguts com Manoel de Oliveira, però aquesta em va atrapar de seguida: el títol, el cartell, la plantilla d'actors, amb Marion Cotillard inclosa, i sobretot el director, Guillaume Canet, un jove francès que va esdevenir una estrella del cinema a principis d'aquest segle i que ara s'ha passat a la direcció i presenta la que és gairebé la seva òpera prima. Bé, parlem de Pequeñas mentiras sin importancia.

Primer de tot, no us espanteu per la durada del film: més de 2 hores i mitja, no es fa per res llarga, ni pesada, ni tens ganes que s'acabi en cap moment, és una pel·lícula fresca, que va passant, no hi ha cap escena massa dilatada, sinó que té un tempo just, precís i agradable. La història que explica el film és senzilla: uns amics de trenta anys amb problemes personals van tots a l'estiu a l'apartament d'un per allà passar-hi les vacances. Les seves vides però, no són gens senzilles, un munt de problemes que cadascú arrossega farà que a mesura que passen els dies es vagin descobrint. Pel·lícula amb troços d'humor, troços de drama (potser massa forçat cap al final) i tot amb un diàleg de Guillaume Canet absolutament natural, fresc, totalment desartificialitzat. La pel·licula ens regala tot de moments d'estiu que crec que són preciosos, qualsevol persona podria viure. Destaco moment en el qual un dels rollos de la Cotillard toca la guitarra pels amics d'aquesta, o els moments on els amics es recolzen entre si, uns es necessiten els altres. A més, el film és un retrat perfecte d'un grup d'amics. Allunyats dels personatges per exemple, de Happythankyoumoreplease, que realment no són del tot identificables, els de Pequeñas mentiras sin importancia són reals, reals de veritat: qui no té l'amic o amiga pesat que es trenca el cap i no para de preguntar sempre sobre que seria el millor que podria contestar al SMS d'una possible conquesta o parella? I qui no té l'amic obsesionat perquè tot sigui perfecte, o el que és un donjuan que en realitat és tot un sensible? Us sonen veritat? I no, no estic parlant de personatges ficticis, sinó de personatges reals, verosímils, com el to que vol semblar donar la pel·lícula. Vol mostrar un estiu entre amics, tots els moments que passen: bons, dolents, divertits, violents...

Potser, i com a únic punt negatiu podriem dir que els personatges femenins, tret de Marion Cotillard, no estan tan ben dibuixats com els masculins, bé, potser Canet agafi pràctica. Aquest és només un inici, molt prometedor que ja ha aconseguit un gran èxit a França, el premi del públic a Venecia i un gran aplaudiment al finalitzar la inauguració del DA. Només falta esperar que quan s'estreni aquí a Espanya la gent no la passi de llarg, la vagi a veure perquè encara que sigui llarga val realment la pena, i molt. I per la gent jove com jo, crec que mostra com ens agradaria passar l'estiu amb els amics de veritat quan en tinguem 30-35.

Aquí el tràiler i el cartell de pequeñas mentiras sin importancia, petita joia. L'estrena està prevista per principis de juny, realment una bona data perquè és totalment una pel·lícula fresca d'estiu

Com sembrar la paranoia entre la població

El dissabte passat vaig anar a veure Soy el número 4, el dimecres Caperucita roja. D'entre aquestes dues pel·lícules clarament em decantaré per fer la crítica sobre la última ja que trobo que té més coses sobre les quals parlar. Soy el número 4 no és més que una pel·lícula d'adolescents adaptada d'un "best-seller" juvenil que segueix una trama com qualsevol altre de pelis palomiteres per noies cridaneres, amb guapo afegit (Alex Petyfer). Caperucita roja en canvi, va més enllà, almenys des del meu punt de vista. Comensant per la direcció: Catherine Hardwick. Una dona que abans de dirigir la gran Crepúsculo (la millor de la saga) tenia un passat força reconegut alhora que independent: Thirteen i The lords of Dogtown (boníssima aquesta última per cert, sobre els origens del skate). Així doncs sabia ja que, amb la directora que hi havia, Caperucita roja no seria un producte del tot banal, i posaria alguna cosa original. I així ha sigut. Amb la producció també d'un altre dels grans (Leonardo DiCaprio), Caperucita Roja pot seguir molt dels estereotips de les pel·lícules palomiteres per adolescents: nois guapos, trama amb criatures màgines, un romanç, gent jove, la protagonista rosa i guapa...
 

Però no ens decepcionem: el film aporta molt més que els altres d'aquest tipus. La història: una "vuelta de tuerca" a la caperucita orginal: la caperucita és una noia jove i guapa que viu en un poble amenaçat per un llop, mése ben dit, un home llop, que sembla que vagi matant gent i està disposat a emportar-se la caputxeta ben lluny, Juntament amb la història els personatges típics: com l'àvia (gran Julie Christie), el caçador, i altres de nous com un Gary Oldman de padre Solomon potser una mica sobreactuat?

La història no va per la banda que sembla al veure el trailer: al trailer, potser per distreure a l'espectador, despistar-lo o atraure públic presenta una pel·lícula que sembli que vagi més sobre un triangle amorós, una relació a tres bandes, que no pas sobre el que realment va la història. I el gran punt central i el més encertat de tota la pel·lícula és el fet de crear un dubte a l'espectador que es va estenent i estenent fins confondrel i crear la incomoditat en aquest: qui és el llop en el poble? Chapeau per Catherine Hardwicke i la seva manera de composar els plans i gravar que fa que tota l'estona es pugui anar malpensant de tots els personatges que van parlant amb la caputxeta i que al final fa que canviem d¡opinió cada cinc minuts fins a caure en la confusió absoluta: que si ara el llop és el Henry (Max Irons), que si ara l'àvia, que no que no, que és la mare, que si és el Peter (Shiloh Fernández)...

Potser aquest és el fet més destacat de la pel·lícula, aquestes ganes que et fan de descobrir qui és el culpable i fan que estiguis atent a aquesta. Així doncs, de caputxeta potser no recordem qui era el més guapo de tot el poble, o les frases que anava cridant el Gary Oldman (el HOMMMMBREEE LOOOOBO), o si el Peter jugava amb la caputzeta i ella amb el Henry, però segurament recordem com la pel·lícula va fer possible que durant més d'una hora ens emparanoiessim amb aquesta senzilla pregunta oblidant-nos de tot i mostrant-nos, posant-nos més filosòfics, que al igual que en la societat actual la desconfiança és un problema greu que ens porta a la paranoia, i a la destrucció.

Si senyors, Caperucita roja no és una altra pel·lícula d'adolescents palomitera, és una pel·lícula de la Hardwicke que crea la paranoia de forma espectacular i a la seva manera. Però això si, els nois i noies guapos no hi deixen d'apareixer, és més, molta gent m'ha confessat que realment han anat a veure la pel·lícula per la protagonista, una Amanda Seinfield acostumada a grans produccions de hollywood per joves.

Aquí teniu el tràiler de la Caperucita Roja però que ensenya una mica la pel·lícula com allò que no és: 

Happythankyoumoreplease

Divendres vaig anar a veure una petita joia: Happythankyoumoreplease. Si, amb aquest títol interminable però ple de personalitat es presenta una pel·lícula, petita però alhora que brillant dirigida ni més ni menys per Josh Radnor, alias Ted Mosby (arquitecte), protagonista de la famosissima i divertidissima sperie: How I met your mother. I Josh no només es possa darrere les càmeres: ha escrit el guió i també interpreta al protagonista de la pel·lícula. La meva principal motivació per anar-la a veure va ser el veure que el film havia guanyat el premi del públic al festival de Sundance, festival independent per exelència dels Estats Units i on s'han presentat moltes joies com little miss sunshine o Runaways.
 

Happythankyoumoreplease és doncs una pel·lícula independent americana, petita pel·lícula que sempre ens depara una sorpresa: i amb raó cada any n'hi ha una: fa uns anys va ser little miss sunshine, fa dos anys va ser la magnífica (500) days of summer o 500 dias juntos que realment trobo fascinant i aquest any crec que la torxa la sosté de moment aquesta òpera prima d'un actor que ja ha demostrat uns grans dots en tant que director, però sobretot, en tant que guionista.

Happythankyoumoreplease explica tres històries paral·leles sobre persones que estan "rossant" la trentena, que viuen a New York i que sembla que no acaben de trobar el rumb correcte per les seves vides. D'una banda hi ha la història del protagonista, Sam, que troba un nen al vagó de metro i l'ajuda i mentrestant coneix a una camarera molt mona, Mississipi, amb la qual vol començar una relació. No és que la història central no estigui bé i no tinguin diàlegs amb força (el moment del bar amb les birres el trobo amb diàlegs realment brillants alhora que reals) però de tant enrevessat, a vegades, al final el públic acaba connectant més amb les dues històries paral·leles, sobretot la que hi ha entre la millor amiga del protagonista, i el Sam#2, un pretendent que li va al darrere i del qual la dona primer se'n vol desenpallegar. És igual de punyent la de la parella indecisa del seu futur però molt enamorada. Crec que happythankyoumoreplease no és una pel·lícula que pretengui fer un retrat generacional d'aquests joves de 30 anys, és una pel·lícula que preten mostrar tres situacions, que podrien donar-se a la realitat, i es fa de forma molt realista en tant que el diàleg, que el trobo fresc, juvenil, real. Una pel·lícula que bé podria encaixar en el esquema de pel·lícula indie americana, que tant agraden, però que, en el que es refereix al llenguatge, potser per por, tampoc innova de manera xocant. Radnor doncs, demostra que és bon director, un director correcte, però sobretot, un gran guionista i creador de diàlegs perquè crec que bona part del film es recolza en ells, i en les interpretacions que per mi també són bones. Ni menys ni massa.
 

En conclusió, m'alegro que hagués guanyat el premi del public a Sundance i més m'ha alegrat saber que Radnor ja té un nou projecte al cap! Senyors, aquí s'alça una nova estrella del cine independent, no me'l destrossi industria de Hollywood que Happythankyoumoreplease és només el començament.

Aquí el tràiler, ja una joia:

Una recomanació: veieu-la quan abans millor, i si és en V.O.S.E millor

i aquí el poster del film:

Limitless i l'excés de pastilles

El diumenge vaig anar a veure Sin límites (limitless) després de tornar a passar una bona temporada sense anar al cinema (això dels examens de la universitat fa molt de mal XD). La raó principal que em va empènyer a anar a veure el film,era, i perdonin la frivolitat, veure una pel·lícula protagonitzada per Bradley Cooper, sí, al nova estrella americana, el nou galant, el nou guaperes. Si, la història, principalment tampoc matreia gaire, el director no era cèlebre ni gaire conegut i l'únic que podria atraure també una mica d'interès era el fet que en el film també hi sortia Robert deNiro, gran estrella dels inicis de Scorsese que a acabat relegat a papers secundaris de "poca monta", pel meu gust.

Bé, quin és l'argument de Sin límites? Senzill, o potser no tant: Un escriptor troba una pastilla, una droga, que actua de  forma gairebé inversa a la de com ho fan les altres: et dóna la capacitat d'actuar i pensar amb el 100% del cervell, ja que en realitat els humans només utilitzem un 20%. A partir d'aquí l'home clar, és farà molt llest, entrarà al món de les finances (tot això resumit quasi de manera "de delicte", amb 2 minuts ja ha passat de tot" i de sobte, el noi començarà a veure els molts desventatges que té aquesta pastilla que desenvocaran en VIOLENCIA, en majúscules, baralles, mals rollos, mals de panxa i cap, etc.

Bé, no és un argument tampoc molt especial (cada any es realitza una d'aquestes pel·lícules americanes d'acció, de poders, d'adrenalina...) però potser l'important, sigui l'estil del film, la forma de portar el guió a la pantalla. La història té un ritme frenètic, les actuacions són prou correctes (que no brillants), el Bradley demostra que pot ser un pes pesat i pot portar tot el pes d'una peli ell sol, etc.

Però l'important del film són les múltiples flipadetes del director, que en la meva opinió, sort que cap al final del film comencen a disminuir perquè són realment excessives. Per exemple, amb els títols de crèdit ja veiem per on aniran els trets: imatges de la ciutat no sabem si en 3D, gran angular, amb retoc digital segur, que van passant " a tota pastilla" marejant al final de l'espectador però també introduint-lo en aquest viatge "alucinogen que et deixa atontat". La flipada màxima però arriba quan el Bradley es pren les pastilles... perdoneu, però, és que a cas el director també es creu que se n'ha pres i que és capaç de fer tot tipus de cosa amb el producte, alias el film? Que si "salts temporals" rodats a l'estil de Jumper, que si grans angulars impossibles del carrer que el distorsionen fins a lu ridicul, que si el sostre de l'habitació es converteix en unas taula on hi ha diferents nombres per invertir en borsa, que si l'hiptonic efecte dels crèdits torna a apareixer...

Bé, ja se que la intenció del director deuria ser introduir-nos a tots en aquest món de la pastilla, però no tots els espectadors estaran tan acostumats a tots aquest efectes que a més van a un ritme ultrafrenètic. Jo sóc més partidaria de no retocar tan ni utilitzar tanta tècnica, sino fer alguna cosa més subtil i que l'espectador imagini la resta, per això si que em resulta meravellós el fet de desaturar i obrir molt el diafragma per iluminar les escenes quan el protagonista està sota els efectes de la droga, veient així que el món que veu en aquells instants no és el que veu tothom. Per últim voldria comentar que, tot i que la història està força bé potser al final li faltaria una trama moralista contra l'ús de les drogues, sí, se que està vist i tot, però sóc de les que creu que el fet de matxacar una persona amb unes idees determinades farà que al final a l'espectador se li quedi al cap, i encar aque potser els drogadictes no siguin els destinataris de la pelicula, almenys, esperava que els que veiessin sin Limites veiessin que qualsevol droga té unes horribles consequencies per molt bona que sembli al principi.

Aquí deixo el tràiler amb una bona dosi de Bradley Cooper, com ha de ser :)