(No) Tengo (tantas) Ganas de Tí

Si el llibre ja no té un bon material, la pel·lícula, pocs miracles pot fer.

Efectivament, això és el que ha passat amb Tengo ganas de ti, la segona part de 3 metros del cielo, una pel·lícula que, no tinc por de dir, que em va agradar molt quan la vaig veure, ja que podeu llegir una crítica bastant favorable en el meu mateix bloc.

Ja quan vaig llegir Tengo ganas de ti vaig haver de fer un esforç titànic. 3 metros sobre el cielo el vaig llegir en un mes. Tengo ganas de ti gairebé no l'acabo. El vaig acabar per pena. És un llibre bastant pèssim, desequilibrat i amb uns personatges avorrits. Situacions increibles. I sobretot, una narració massa forçada unipersonal de l'Step. En definitiva, el llibre va ser carregós i el material no era bo. Feia falta un miracle perquè el nostre rei midas espanyol, Fernando González Molina, fes d'aquesta segona part una obra superior a la primera.

El resultat: A milles de la primera. Tot i així, i per ser justos, la pel·lícula en aquest cas, s'allunya una mica del material del llibre, sobretot en el final, i es fa una mica superior a aquest, encara que el segueix tant que clar, es veu molt dolenta al costat de la seva predecesora.

Però no odiis a la pel·lícula. Prou de crítiques, perquè les crítiques han d'anar a un llibre pèssim i una pel·lícula, que amb un material d'entrada poc atractiu, han volgut donar alguna cosa més.

Com a fan de Moccia i tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti la vaig anar a veure ja no esperant gran cosa, però amb ilusió.

La pel·lícula explica la història de Hache, que, després de dos anys d'estar a Londres, torna a Barcelona pensant que per fi ha oblidat a Babi. Però el fantasma del passat el traeix, i la imatge de la riallera Babi es posa entremig dels seus records. Ni el seu amic mort, Pollo, ni Katina, ni tan sols la seva nova xurri, una noia molt tira' pa lante, i amb mola iniciativa, Gin, fan que aquest fantasma desapareixi. La única opció: matar-lo. Com? Parlant amb Babi d'un cop per tots.

Mario Casas torna a donar el pego amb el paper d'Hache, un paper que li va que ni pintat. Peses, cara de tipo duro, és el que fa millor aquest actoret idol de nenes. Les dues noies també donen el millor de si: Maria Valverde, que ja estava molt bé en la primera entrega, torna de manera més adulta en aquesta segona, fent d'una Babi molt més cabrona. Per altra banda, Clara Lago ens demostra una Gin que bé si no val per cantar: Ho sento, però no, que no canti més, siusplau. Ni té un cos d'infart: On són els seus pits? Sí que mostra la duresa del personatge i aquest marimachismo que li fa falta. La resta d'actors més secundaris, ho fan prou bé, amb el chino i la seva veu, etc. Però el que si que no em trago és el roc del super3. Ho sento però tu no, Roc, tu no.

La pel·lícula ensenya més cuixa que la primera, però torno a destacar que González Molina no abusa de cos, i Mario Casas, encara que a vegades surt sense samarreta, no es passa la pel·lícula lluint, o al menys, no em va donar aquesta sensació. Un altre cop, Molina demostra que no tot és ensenyar, i ens dosifica aquestes imatges pujades de to.

La música torna a ser un bon punt, encara que aquesta vegada passa més desaparcebuda. Altra cop, l'escena de la discoteca, que a part, té uns colors molt vistosos i una bona posada en escena, i la d'amor, són les que tenen una música més destacable. Les cançons de Clara Lago, per altra banda, són insofribles.

I per acabar amb aquesta crítica torno a dir que el director també demostra que altra cop, cap al final de la pel·lícula, el muntatge és destacable i resultón, però ja està vist. I és que desgraciadament, com Hache, en aquesta pel·lícula s'hi compten uns quants dejavus.

Així doncs, i per acabar amb Tengo Ganas de Ti, aquesta és una pel·lícula que busca la taquilla i encara que té bones intencions queda lluny de la primera sent repetitiva, amb masses altibaixos dramàtics, i sobretot, dolenta per culpa de seguir un llibre que va avorrir soberanament a més d'un centenar de fans de Moccia.

El moment del clauer, per això, no deixa de ser maco i romàntic.

Tràilers i fotos a baix!

 

La imaginació de Wes Anderson no té límits: Moonrise Kingdom

La setmana passada per fi vaig veure Moonrise Kingdom després d'una dura llarga setmana d'espera. Mentre tots els mitjans feien crítiques de Moonrise Kingdom dient que era gairebé el millor que havia fet Wes Anderson jo estava a casa, estudiant, preparant examens, fent treballs de la universitat... en definitiva, un treball que feia que ansiés cada cop més veure aquesta suposada meravella i per fi, el dia de la revetlla de Sant Joan, amb gairebé tot acabat, vaig treure temps per anar a veure MOONRISE KINGDOM, la terra promesa.
 

Des d'aquí us parla una fan empedernida de Wes Anderson que des de que als 16 anys va anar al cinema a veure Viaje a Darjeeling només empesa pel seu instint i que va obligar, amb 17 anys a la seva família a acompanyar-la a veure Fantastic Mister Fox, una de les millors pel·lícules que he vist amb música de la nuit americaine, i un stop motion impressionant, va estar esperant la nova incursió d'aquest director de personalitat arrolladora al cinema.
 

El resultat ha trigat a arribar però per fi el tenim entre nosaltres: Moonrise Kingdom. La nova raresa de Wes Anderson on es concetra tot el millor d'ell i tot el seu món que tan agrada als seus fans i tan fascina a tothom.
 

Una fotografia que es basa en colors molt saturats i molt càlids, i en aquest cas molt estiuencs. Colors molt terrosos amb taronges, grocs i marrons clars, molt potents que il·luminen la pantalla, i en aquest cas, l'omplen amb uns crèdits inicials impactants que a més, porta amanida la música de Purcell que ja va demostrar la seva solvencia al ser utilitzada també per una pel·lícula mítica com La Naranja Mecánica.

Però no ens desviessim.
 

Moonrise Kingdom és una pel·lícula protagonitzada per a dos nens debutants que realment ofereixen una interpretació extraordinaria, i que a més, compta amb un plantell d'actors que està ple d'amics del director i habituals del seu cinema: Des de Bill Murray, sempre present, fins a Jason Swatchman, i a més, amb incorporacions que són molt d'agrair com Edward Norton. Mai he sigut fan del seu treball però aquí ofereix un paper molt divertit i simpàtic, típic típic Anderson gairebé.

La història també és una reivindicació de la personalitat d'Anderson. Una història de cerca, superació i creixement. De deixar la infància. L'únic que la diferencia és que aquí els protagonistes són nens, però al contrari que altres personatges més adults, no tenen dubtes. Saben clarament el que volen i són molt segurs. és per això que aquesta història de dos nens que s'enamoren, un d'ells boy scout, i amb un gran aire vintage, resulta tan atractiva, sobretot pels adults. Els nens saben que volen mentre els adults estan fets un embolic, com els tres germans de Viaje a Darjeling o tota la fila d'adults que desfilen per aquesta nova aventura Andersoniana.
 

Com hem dit, des dels crèdits ens endinsem a un món on l'imaginació és la reina. On hi ha plans extraordinaris, idees increibles, alucinants. Des de la casa a dalt de l'abre fins els plans de la noia amb els prismàtics. Tot és un exercici estètic preciosista però amb marca d'una casa molt ben afincada. Cada pla respira Wes Anderson ja sigui pels colors, l'enquadrament o la música que aquesta vegada, torna a ser perfecte de la mà de Desplat i clàssics com Le temps de l'amour de Françoise Hardy.

Moonrise Kingdom, és una gran pel·lícula que potser no m'ha tocat tan al cor com ho van fer les dues primeres que vaig veure d'Anderson però que encara perdura en la memòria i que considero una de les millors pel·lícules que he vist en el que portem d'any, i m'alegro que el film sigués seleccionat per obrir el festival de Cannes.
 

La imaginació de Wes bé mereix ja un reconeixement. I el mereix aviat. Ja que ves a saber quan ens tocarà esperar per a poder provar la seva nova joia, si és que n'aconsegueix un altre.

Moonrise Kingdom, en definitiva, és el millor que podem trobar ara mateix a la cartellera i una molt bona manera de començar un estiu cinèfil.
 

Que el vintage, els anys 60 i Hardy es tornin molt populars aquest estiu i que la pel·lícula no s'apagui i segueixi molt de temps viva entre nosaltres.

A continuació una fotografia del film més el tràiler, que ja és de per si, amb la música i els plans que tria, una obra d'art.

Les 5 pel·lícules del 2012

Estan amb treballs de la universitat, cada cop més durs, i gairebé sense temps d'escriure entrades en aquest blog, aquí va una entrada llarga i treballada, en la qual parlaré de les 5 pel·lícules, que, en un temps comprès de 1 de gener del 2012 fins a l'abril del 2012, m'han agradat més i he trobat explèndides. He de dir, que, un cop acabat examens i amb l'apropament de l'estiu, podré fer moltes més entrades en aquest blog parlant de pel·lícules com Tengo ganas de Ti o Moonrise Kingdom, per exemple. Tot i així, parlant un altre cop d'aquestes 5 grans pel·lícules que vaig veure als inicis del 2012, la llista queda així:

- 1. SHAME

- 2. HUGO

- 3. DRIVE

- 4. EL TOPO

- 5. LOS IDUS DE MARZO

SHAME.

Shame és, i segurament dificilment serà superada, la millor pel·lícula que he vist en el que portem d'any. Dirigida per l'anglès Steve McQueen i protagonitzada per un dels millors actors actuals que aquí fa, clarament, el que podria ser el paper de la seva vida, Michael Fassbender, Shame és una pel·lícula que tot i que vaig veure al febrer, encara la tinc recent com si l'hagués vista ahir. Punyent, dura... quan la veia al cinema recordo que deia: no és per tant, no és per tant, i després, nits sense poder conciliar bé la son, rememorant i reconstruint tota la pel·lícula de principi a final intentant entendre, intentant comprendre. No, la pel·lícula no té moltes escenes sexuals molt pujades de tot, i s'ha acabat, això és el de menys, gairebé. La duresa recau en el que no es veu, en l'angoixa invisible que constantment tormenta a Brandon, el personatge de Michael Fassbender.

La pel·lícula tracta del dia a dia d'un Adicte Sexual, com podria tractar el dia a dia d'un adicte al treball. Un home que porta una vida clarament desequilibrada, des de fora, i problemàtica, però de la que ell no sembla adonar-se. No obstant, la seva germana irromp un dia a la seva vida, i és aleshores, quan Brandon s'adona del seu veritable problema i amb totes les seves forces l'intenta solucionar, però, és una roda que cada cop es fa més gran, i cada cop el portarà a situacions més extremes. Brandon és com aquest cargol, que avança una passa i n'endarrereix quatre, i el destí final és l'infern, un infern que és una pressó, que ell mateix s'ha construit.

Dura, freda, distant... una pel·lícula crua, si més no, necessària. Lenta, no passa gaire cosa, però realment, en passa molta. Violencia visual? Potser al moment en que Fassbender mira directament a càmera, aquells ulls, aquella compasió per l'home atrapat... quina sensació més intensa en una mirada, una mirada absolutament realista... Un film que encara recordo amb un calfred.

La música és estupenda, sobretot, amb la música clàssica de Bach i està molt ben dirigida, amb plans molt bons, escenes punyets, gens de relleno (encara que la conversa al restaurant en pla fixe acaba sent monotona) i sobretot, un munt d'escenes que quedaran en el record. L'altra dia em van preguntar quina era la sequencia de cine d'aquest any que més recordava. La meva resposta: Michael Fassbender, corrent, escoltant Bach amb l'Ipod, pels solitaris carrers de Nova York escapant-se del seu pis i de la seva adicció.

IMPRESCINDIBLE

Per cert, al no ser nominada ni als Oscars i només ser vista a festivals com Venecia o premis com els BAFTA es fa evident per mi quines són les convocatories on es té en conte la vàlua del contingut abans que tot.

HUGO.

Si hagués de triar, la segona seria HUGO. La invención de Hugo, que de l'emoció em va fer plorar durant la meitat de la pel·lícula. Meliès, Scorsese, l'inici del cinema... massa idílic, massa bonic, massa nostalgia... vaig caure... però m'alegra haver-ho fet. Va ser un símbol de... si.... és el que necessito fer... és realment el que vull fer... pel·lícules, com Meliès, pel·lícules com Scorsese, pel·lícules... i Hugo m'ho va fer veure i per això considero que és una gran pel·lícula. Primer, perquè el director és Martin Scorses i amb això ja és té molt de guanyat: Martin, geni entre genis, amb la seva impecable Goodfellas i Casino, i ara, amb aquesta que encara que és de crios, és perfecta. Martin, un americà que fa grans pel·lícules i del qual en sóc molt fan. A més, la gent que sortia a la pel·lícula bé també es mereix el meu reconeixment: Assa Buterfield, que des que el vaig veure a El niño del pijamas a rayas vaig augurar que tindria un futur prometedor. Ulls blaus, penetrats i grans, dots molt evidents per a la interpretació, i una fasomia de nen que fa el que vol, però que és tendre i encantador...independent i dependent... m'alegro que el triessin, realment. La Chloe Grace Moretz, també és molt bona elecció al igual que tot el repartiment adults des de Sacha Baron Coen, innoblidable AliG, a Ben Kingley!

Hugo explica la història d'un noi que al París dels anys 30 viu en el rellotge d'una estació, des d'on veu tot el que passa. Un dia parla amb un vell cascarrabies d'una botiga de joguines. No sap que és el gran cineasta Meliès! Alhora coneix a una noia que l'ajudarà a descobrir un misteri sobre el seu pare, i sense saber-ho, sobre el cinema.

Hugo és meravellosa, banda sonora impecable, una primera escena impactant, un final de llagrimeta... tot perfecte però destaco clarament el 3D.

Des de sempre, m0he posicionat molt en contra del 3D en el cinema: escurabutxaques sense pietat, que et fa pagar dos euros de més, per veure, encara que pitjor que en 2d una pel·lícula de tres al quarto. Hugo és la excepció. És un 3D conscient i molt ben utilitzat que recomano a tothom. Per fi ens ha arribat un director amb el prou cervell per veure el real potencial del 3D i elebar la pel·lícula a un nou nivell al veure-la així. Per això, també Hugo entra en el podi de les millors que he vist aquest any, una pel·lícula que realment, em va emocionar molt.

DRIVE.

Com no, Drive havia de ser la tercera en aquest podi. Una pel·lícula extraordinaria, que vaig veure pensant moltes coses. Primer la volia veure a Sitges, en tenia moltes ganes, després van dir que era violenta i em vaig retirar, i després vaig decidir arriscar-me i vaig sortir guanyant. Les escenes violentes, però, són molt violentes. La resta de la pel·lícula, pel meu gust, una meravella. La primera escena, ja presagia com anirà la resta de la pel·lícula: La nit, la solitud, un conductor molt silenciós, una xaqueta daurada, una ràdio en marxa, el silenci i la pausa... i un record a Godard i a les pelis més rares dels 80 que ja deixa entreveure que Drive no és A todo gas 4 per exemple.

Dirigida per un director suec del qual ara no en recordo el nom perquè és molt estrany, i protagonitzada per un hermètic Ryan Gosling, però alhora, molt convincent en el seu paper de paio dur (Ell i Fassbender són les promeses del cinema de qualitat), i amb el suport de Carrey Mulligan, també present a Shame, amb la qual cosa es converteix en una gran actriu i la noia amb més sort del planeta compartint pantalla amb els dos homes de l'any, Drive és una joia de només una hora i mitja, molt ben feta, amb una música molt dels 80, un color molt lúgubre, molts espais tancats, com l'escena de l'assencor, i una aura estranya però que la fa molt interessant.

Drive, proposta del més cinèfils, és realment, un bon film, que, com Shame, ha passat desaparcebut pels Oscars, però no pels festivals ni els BAFTA  que es van atrevir a nominar-la a millor pel·lícula. Es torna a confirmar la tesi: Aquests són els que saben. Drive ho val. Tothom la recorda avui en dia (surt molt a conversa amb els meus amics cinèfils) i per justícia havia de ser la tercera en el podi.

EL TOPO.

La quarta... el topo, de Thomas Alfredson i més anglesa que qualsevol pel·lícula. El topo, freda, calculada, horrorosament lenta... però impecable. Tan en el terreny formal: aquells espais tancats, aquell joc amb els vidres, aquella música d'espies... Com en el de la història: economia, amb dos imatges ja saps el que et vol explicar, encara que dubtosa en alguns temes espinosos com les suposades sexualitats d'alguns personatges. Busquem el topo, i el trobem. Pel camí, escenes trencadores, com la de la conversa de l'Smiley, o la del jove Peter, Benedict Cumberbatch, intentant pujar a un nivell superior a buscar un paper pel seu jefe... El topo és una pel·lícula amb molta precisió, i molt british.

Una plantilla d'actors gairebé insuperable: Un Gary Oldman exelent, un sempre correcte Colin Firth, un sorprenent Benedict Cumberbatch, que amb Sherlock fa tota una obra d'art, Mark Strong... un repartiment completisim i molt anglès per una pel·lícula que ens manté en tensió, encara que és lenta, pesada a vegades de seguir... és sacrificada, i es necessita atenció total en tota escena per a no perdre's res de res de la història. Un segon desconectat i ja estàs fora. Tot i així, una pel·lícula molt interessant que va emportar-se el Bafta a millor pel·lícula anglesa. I adventencia: potser veurem una nova incursió cinematogràfica de l'Smiley si aquesta acaba de cuallar. Temps al temps.





LOS IDUS DE MARZO.

Per fi arriben a Los idus de Marzo, la última de les pel·lícules que s'ha colat a la llista. George Clooney no va acabar de convèncer amb Los descendientes, però los Idus de marzo és realment impecable, i amb això demostro que Clooney aconsegueix treure el millor de si mateix en la direcció i no en la interpretació. No és que el seu paper a los Idus de Marzo sigui dolent... al contrari, és un paper digne de admirar i molt molt ben portat, però, pel que he pogut observar, quan a Clooney el captiva un guió, prefereix portar-lo en la direcció, mentre que en el camp de la interpretació n'agafa d'altres que no el concernin tan. Los idus de Marzo, sobre els entrellats d'una campanya política, és una pel·lícula plena de tensions, que ens fa obrir els ulls, i ens ensenya moltes coses, encara que de segur, que moltes no són certes, sobre aquest món que tenim tan vetat. Té unes interpretacions extraordinaries, per part de Clooney, i sobretot, de Ryan Gosling, que en un paper bastant contrari al de Drive, també aconsegueix la molt bona nota. i és una pel·lícula que juga amb els clàssics: hauria colat al Hollywood dels anys 40, però que és molt bona. Queda a la memòria, la música d'Alexandre Desplat és molt interesant, com tota la que fa, molt de campanya, i la pel·lícula ens preten acostar al món interior polític, això si, sense posicionar-nos a cap bandol. Tot i així, aquest acostament ja s'agraeix, i la direcció d'actors i decorats és tan impecable, alhora que la història té punts molt àlgids: moments conversacionals Gosling-Clooney que gelen la sang, i el moment final, amb Gosling que clarament, ha canviat, a madurat, que es mereixia estar en aquest ranquing.

Los idus de Marzo explica la típica història de maduració: al bo que el prenen per tonto i acaba aprenent a base de cops a ser tan cabrón com els altres cabrons. Però està molt ben explicat, i que també aconseguis poca nominacions als Oscars ens acaba confirmant: Els Oscars no són el que valora la qualitat, sinó, la que fa una campanya més forta.

Sense voler tirar pedres a les teulades agenes, diré una dada alarmant: en tres dies, Jean Dujardin va asistir a més de 20 festes de Hollywood per fer notar la seva presència. Veredicte: Oscar al canto i The Artist per tot arreu, però no ens possesim en Dujardin, que realment, se'l mereixia. (Si no hi ha Fassbender ni Gosling, que hi farem....)

I amb el podi fet, en el blog començaré a fer entrades particulars de diverses pel·lícules, com Moonrise Kingdom, segurament, la primera seleccionada per parlar-ne.

Les 5 pel·lícules del 2011

Després de tant sense poder comentar pel·lícules detingudament, he volgut fer un rànquing, explicant quines han sigut les 5 pel·lícules que vaig veure entre Octubre i finals de Desembre del 2011 i que em van agradar i interressar més. El rànquing, fet de forma en que, les primeres pel·lícules que recordo són les que més m'han marcat, consta doncs, de les 5 que he trobat més interessant aquest 2011. Un altra dia, faré una segona part en la que parlaré de les 5 pel·lícules del 2012 que de moment m'han marcat més, comprenent des del gener fins a l'abril. Aquesta revisió és més, molt més important que altres, ja que després de tants mesos després de veure-les, es percep què és el que queda d'aquestes pel·licules i el que les ha fet importants per arrelar-se a la memoria.

El rànquing, doncs, d'aquesta primera part ha quedat així

1- UN MÉTODO PELIGROSO

2- THE ARTIST

3- MELANCHOLIA

4- ANOTHER YEAR

5- JANE EYRE

1.Un método peligroso. Un método peligroso és la nova pel·lícula de David Cronenberg protagonitzada per Viggo Mortensen, Michael Fassbender i Keira Knightley. La pel·lícula explica les peripècies del doctor Jung, com coneix a Sabina Spielrein, com prova els seus mètodes amb ella, com els dos experimenten amb el sexe, el masoquisme, i com més tard, Jung coneix al seu ídol, el doctor Freud, com els dos parlen, comparteixen idees, cartes, com després Freud i Spielrein segueixen en contacte, i finalment, com els tres acaben separant els seus camins establint-se en tres branques diferents de la psicoanalsis. En definitva, Un método peligroso explica una història apassionant, amb un llenguatge senzill i entenedor que et fa que al sortir del cinema et vulguis possar a llegir tot el que puguis sobre aquests dos psicòlegs. Només he de dir, que vaig veure una entrevista de Jung després de la pel·lícula. És un film que crea interes, que enganxa a l'espectador i que conté unes interpretacions brillants, que bé si han estat passades per alt a l'acadèmia aquí reivindicarem: Gran Michael Fassbender, o gran actor entre els que hi hagi, gran Keira Knightley, creible en un paper dificilissim i sobreto, gran Viggo Mortensen, sempre solvent en els seus papers. És una pel·lícula que és un gran Cronenberg, diferent, no tan violent com a les seves predecesores com Una historia de violencia, però, és que aquí se'ns presenta una altra violencia, molt més latent; com si Cronenberg hagués volgut passar a descobrir el perquè d'aquesta violencia humana, psicoanalitzanta.

Un método peligroso és una pel·lícula d'època que impacta, que ha estat ignorada a festivals i premis, i que es mereix el primer lloc del Rànquing, ja que, un dia a lasse se'ns va preguntar quina era la pel·lícula que ens havia agradat més l'any 2011, vaig dir, la primera que se'm v passar pel cap, i aquesta va ser Un método peligroso, amb la qual cosa, és una pel·lícula que ronda i ronda pel cap, i que està molt ben lograda.

2. The Artist. The Artist és aquella pel·lícula muda, francesa, i en blanc i negre que aquest any s'ha omplert les butxaques d'òscars. És una pel·lícula francesa dirigida pel desconegut Michel Hazanavicius i protagonitzada per Jean Dujardin i Berénice Béjo i que explica les peripècies d'aquest gran actor del cinema mut, George Valentin, que veu com el seu món s'esborra amb l'arribada del cinema sonor i que incapaç d'adaptar-se en aquest, s'enfonsa cada cop més, i només podrà ser ajudat pel seu xòfer o la Peppy Miller, una fanàtica d'ell convertida en diva del cinema sonor. Jo vaig anar a veure the artist just el dia de la seva estrena, bé o recordo, perquè des de que en vaig saber d'ella al festival de Cannes m'havien agafat ganes de veure-la i ja havia perdut moltes oportunitats. Primer, al festival de sitges, després a unes sesions especials dels renoir... així que quan perfi es va estrenar en sales no m'ho vaig pensar ni un moment i vaig anar a veure-la. The artist la vaig trobar entretinguda, interessant, convincent com a pel·lícula muda de finals dels 20 i sobretot, perfectament equipada perque un espectador del segle XXI que mai hagi vist una pel·lícula muda la trobi amena. La pel·lícula contempla totes les emocions, té un Jean Dujardin explèndid, i una planificació magnífica, per passar com a film d'època. L'aparició esporàdica de Malcolm McDowell la vaig trobar brillant, ja que sóc una gran fan de La naranja mecánica, però tot i així no us vull enganyar, no la vaig trobar una pel·lícula perfecta: primer, per la música, que l'esperava diferent, i a sobre, crec que aquest Hermann de Vértigo no pinta gairebé res allà, i l'altra, el final. Estava més que satisfeta amb The Artist quan, al arribar al final tot es va descolocar... No vull fer Spoliers, però calia un final taaaaaaaan feliç i tan poc verosímil... en definitiva, un final taaaaaaan hollywood??? La resposta deu ser que si, doncs, i que si vols fer una pel·lícula com si fos antiga, ho has de fer fins al final. Tot i així, que la pel·lícula hagi guanyat els seus oscars no em sembla gens malament.

3. Melancholia. Anem al pol oposat. Melancholia. Macropel·lícula de Lars Von Trier, director suec, pare del dogma, cineasta experimental. Melancholia, també l'esperava fervenment des de Cannes i Sitges, i quan es va estrenar, no vaig dubtar en anar-la a veure. Comencem pel començament. De què va Melancholia? és un díptic amb una primera part depressiva sobre un casament d'una noia que esta molt malalta psicologicament i feta un embolic, i una segona part, més espiritual però alhora, pacificadora i trista, on les dues noies protagonistes, que no són altres que Charlotte Gainsbourg i Kristen Dunts, veuen aproximar el planeta Melancholia sobre el nostre, el que farà acabar amb el món tal com el coneixem. Melancholia comença amb un pròleg molt oníric que em va fer esgarrifar... Estava davant d'un nou árbol de la vida?????? Era possible això en el misteriós Lars??????? Per sort, després de la fi d'aquest pròleg i l'inici de la pel·lícula ja es veu clara la diferència. Melancholia és una cosa, el árbol de la vida, un altre. I aquí, sentint-ho molt, m'he de declarar molt més fanàtica de Melancholia i de la pel·lícula de Von Trier que no pas de l'estracanada de Malick, que fins i tot va aconseguir nominacions als Oscar, mentre melancholia es podria en l'oblit juntament amb Shame i Drive. Melancholia té un aire documentalista amb el Dogma característic de Von Trier i que mareja als poc acostumats, però fascina als seus múltiples seguidors: és gairebe una realitat tangible, que es pot tocar. Les interpretacions de Kristen i Charlotte són també molt bones, les dues parts separades pel fons negre i la diferència de tonalitats, la primera groga, malaltissa i la segona blava, crepuscular... Melancholia és una obra mestra de Von Trier que ha estat amagada per culpa de l'escàndol de Cannes. La música de Wagner i el final apoteòsic no fan més que demostrar que Melancholia és una pel·lícula que val molt, i potser, una de les més poètiques alhora que de les més brutes (en el bon sentit) que Lars ha fet en tota la seva carrera.

4. Another Year. La nova pel·lícula del director anglès Mike Leigh. Un director que sempre intenta acostar-se a la realitat, que és un fanàtic declarat de la nouvelle vague, especialment de Truffaut i Godard, i que fa un cinema molt molt anglès que pot tenir influències fins i tot, i és molt dir, del Free Cinema.

Another Year és una pel·lícula que explica, a través d'un any, estació per estació la vida d'una familia anglesa de classe mitja, un matrimoni ja gran molt positiu que va veient com per la seva vida transcorren totes les patètiques vides dels seus amics mentre ells i el seu fill sempre veuen el costat positiu de la vida. La pel·lícula, amb actuacions molt bones on destaca l'actor Jim Broadbent, un dels talents britànics, i que ha sortit des de Harry Potter fins al diario de Brigit Jones, és una pel·lícula una mica irregular però agradable. Comença amb una primavera una mica insulsa, però quan la pel·lícula s'endinsa en l'estiu i la tardor, es torna càlida i molt agradable. Els personatges tenen una vitalitat increible i Mike Leigh fa passar-nos una bona estona mostrant escenes totalment reals, amb personatges molt optimistes junt a personatges, ja grans, que han tingut una vida desgraciada i que finalment, els toca bregar amb el que poden. El final amb l'hivern, però, ja torna a ser més engelat, amb la mort com a element principal, i això és el que deixa al espectador un mal gust a la boca, però analitzant-la en la seva totalitat, la pel·lícula té molta vitalitat, molta alegria, i és sobretot, molt anglesa, però també molt humana. Mike Leigh es demostra amb plena forma, i la pel·lícula, passada també d'estrangis per diversos festivals com el de Cannes té molt que oferir als espectadors. Definitivament una petita gran pel·lícula.

5. Jane Eyre. Finalment, Jane Eyre també ha entrat en el ranquing de les millors pel·lícules del final del 2011. Una pel·lícula del director multicultural Fukunaga que adapta per enèsima vegada la novel·la victoriana de Jane Eyre i que es fa de forma molt poluta i delicada, totalment, com un heritage drama anglès molt cuidat i protagonitzat per la creme de la creme anglesa. Començant per l'esplèndida Jane Eyre que està interpretada per Mia Wasikowska, una gran actriu de gran talent, i que sent tan jove ja ha demostrat un gran potencial començant amb Alícia i acabant amb aquesta Jane Eyre o actuant a les ordres de Gus Van Sant. Wasikowska ens mostra una Jane Eyre delicada com una flor, com una nina de porcellana, una dona que pot estimar, encara que primer li costa entregar-se, i és tota una heroina. El segon paper més important, però, i el que també destaca és Michael Fassbender, fent de Senyor Rochester i que aquí també ens ofereix una interpretació plena de matissos. Michael Fassbender és un dels actors del moment, un alemany irlandès i que resulta creible tan fent de Magneto com a torturat adicte sexual i que aquí fa un senyor Rochester, profundament enamorat, fosc a vegades, i torturat per un passat que el persegueix. Com ja sabem, Jane Eyre explica la història d'una noia que arriba a una mansió per a fer de mestressa d'una noia jove, i allà es troba amb l'enigmàtic senyor Rochester que s'enamorarà per complet d'ella. Jane Eyre és una pel·lícula delicada, que té les seves coses, estilisticament parlant, com aquesta càmera en mà del inici de Fukunaga, perseguint a Eyre a través de les muntanyes, aquest "remembering" a mitja pel·lícula, i que té un diàleg, extret de la novel·la, exquisit: com la part de: "You think that because I'm cold, but I'm not a machine without feelings" quan la Jane discuteix amb un Rochester enamorat però confús. La pel·lícula té molta poesia i és ideal per tota aquella gent que no ha vist mai una adaptació de la novel·la. És clarament, un exercici estilistic brillant, amb interpretacions absolutament impolutes, i sobretot, un paisatge impressionant i una banda sonora exelent. Punyent, amb violins, de Dario Marianelli, que extreu el sentiment de la història, ofega la música, i és totalment hermosa. En definitiva, una de les pel·lícules que es mereixia estar en el rànquing.

L'Oscar del gran artista francès

Gent! Després de segles sense aparèixer, torno a ser aquí, ja que una data tan senyalada com els Oscars no es podia deixar de ser comentada, així que aquí tornem, al peu del canó després de molt temps ausent per comentar la jugada.

Com un fet sense precedents, aquest any, abans de que es fes la gala dels Oscars havia vist gairebé totes les pel·lícules que optaven als premis més grans: Havia vist The artist, per suposat, Midnight in Paris i The tree of life, comentades per aquí mateix, havia vist Hugo i un llarg etc, així que, aquest any, sabia ben bé a que s'enftrontava cada una d'aquestes pel·lícules.

Per suposat, també havia vist Drive i Shame que són dos grans pel·lícules que no van rebre cap nominació i que per mi, és un fet inaudit i sobretot, intolerable ja que crec que és del millor que s'ha fet aquest any i que els acadèmics les han deixat passar potser perquè les trobaven massa "trangressores" quan Drive té la estructura de conte de fades, i Shame segurament, ha estat "oblidada" perquè en Fassbender i surt despullat... espera, que¿? des de quan això és una raó de pes? El mateix ha passat amb Von Trier, que tot i fer la rara Melancholia, res de res, mentre a Malick i el macro Arbol de la Vida, inferior a la del danés, si que ha sigut considerada...

Bé, però, anem al que interessa, als premiats.

Comencem amb millor pel·lícula: The artist... perdoneu, però em sembla a mi que aquest estava més que cantat... li donava una ínfima possibilitat a los descendientes, però, gairebé, res. Només després de veure la invención de Hugo vaig ser capaç de veure un possible rival que pogués treure-li el premi a The artist, una pel·lícula que emocionava, que era com la revolució del cinema mirant-lo des de l'antiguitat, agafar el pasat i veure que hi ha un futur, un renéixer del cinema, a partir del 3D. The artist, era bastant el contrari, es veia que el cinema actual no tenia gaire i que recorre al passat el faria resorgir, aixì doncs, són dos pel·lícules contradictories, futur i passat en una mateixa època. La vencedora, la que ha agradat és The artist, i realment, és una pel·lícula que s'arrisca, que és diferent a tot, i que em va agradar molt quan la vaig veure i que, perquè no, encara que ho ha guanyat tot i ja estem una mica cansats d'ella, és una gran pel·lícula que aixpo si, pot anar de francesa tot el que vulgui, que està més americaneitzada que una altra cosa.

Director: Michel Hazanavicius. A veure, que The Artist guanyi a la millor pel·lícula és una cosa, i no em sembla gens malament, perquè, juntament amb Hugo, era la que més ho mereixia, però això del director si que me huele un poco a la xamusquina... segur que a Malick i a Allen no els hi donaven perquè no es dignen a presentar-se, i Alexander Payne, com que encara no està gaire reputat en "el cercle dels Oscars com a direcor" però en Hazanavicius? Si l'any passat ja va pasar amb Tom Hooper passant-li la mà per la cara a David Fincher, per mi un gran director, que aquest any Hazanavicius, conegut gairebé a casa seva, li pasi a Scoresese que ha fet el treball més espectacular que he vist amb 3D i que ha fet la pel·lícula amb més amor i amor al cinema que he vist mai, deixant-se a ell mateix en ella, no trobo gaire acertat donar-li el premi al novell i deixar al gran director sense premi. Scorsese se'l mereixia més.

Actor principal: Jean Dujardin. En una categoria on no estaven nominats Ryan Gosling ni Michael Fassbender, grans artistes d'aquest any, Jean Dujardin ho tenia més fàcil. Ni George Clooney, que ja rebrà noves nominacions, tots tranquils, ni Gary Oldman, que tot i estar bé al Topo, tampoc li farem la ola, ni Brad Pitt, en Jean Dujardin, realment, feia una interpretació exelent d'aquell actor inventat de cinema mut George Valentin, que colaba com una reencarnació de Douglas Fairbanks i que a la pel·lícula ho feia totalment creible. Que en Jean guanyés era cantat també, però molt merescut, i sempre amb aquell somriure tan sincer.

Actriu principal. Meryl Streep. No he vist la dama de hierro però tothom diu que està estupenda així que amen. Segur que Michelle Williams també ho feia molt bé. Rooney Mara la clava fent de Lisbeth però al ser tan jove i nomñes amb un paper important a les esquenes era impossible i l'Albert Nobbs de Gleen Close a pocs havia convensut, així que Meryl, si diuen que ho fas bé, doncs endavant, tu que sempre ho fas bé, i com diria el Cam de modern Family: Meryl Streep podria hacer de Batman i seguiría estando fabulosa, es la perfección en persona.

Actor i actriu secundaris: Christopher Plummer i Octavia Spencer. Plummer de 82 anys s'ho tenia més que merescut, per carrera, ja que no para d'estrenar pel·lícules, i per pel·lícula, realment està molt entranyable a Beginners petita pel·lícula oblidada en totes les altres categories, i Octavia Spencer, curtida de secundaria a sèries com Los magos de Waverly Place es veu que aquí fa una gran actuació, com no la he vist, no puc jutjar, però segur que ho mereixia més que cap altre, inclosa Berenice Béjo.

De les altres categories ja poc a dir: guió per Woody Allen de Midnight in Paris el trobo molt acertat, l'altra tipus de guió por los descendientes també, i la música, per The artist també em grinyola, preferiria que hagués guanyat o Howard Shore amb Hugo o el nostre senyor Iglesias amb el Topo o moltes altres que no han estat nominades com la bso de un método peligroso, també de Shore i explèndida.

Per la resta poc més, poc Hugo i molt The artist, i tot i així un the artist massa poc afransessat i massa americaneitzat! Que comenci la veritable revolució europea!

 

PD. En Jean Dujardin sleeping és molt gran

La vida segons Terrence Malick

Fa un mes que vaig veure El árbol de la vida i puc dir en tota certesa que encara no m'he repòs del tot! Vaig anar a veure la pel·lícula després de veure que havia guanyat la Palma d'Or a Cannes superant propostes tan suculents per mi com Melancholia de Lars Von Trier o La piel que habito de Pedro Almodóvar i després de veure com la pel·lícula havia desconcertat a tots els crítics de Cannes, inclòs el meu professor d'Universitat que no sabia ben bé si suspendre o aprovar la pel·lícula. 

Amb aquesta curiositat innata vaig anar a veure el árbol de la vida, després de llegir notícies sobre gent que abandonava la sala a la mitja hora, moltes i moltes queixes dient que era la pel·lícula més insuportable que havien vist i demers....

Però jo valenta em vaig asseure a la sala i em vaig enfrontar a aquesta pel·lícula. Encara actualment incapaç d'escriure una crítica ordenada sobre la pel·lícula escriure punt per punt elements de el árbol de la vida i el que m'ha semblat cada un d'ells, perquè no em veig capacitada encara de fer un discurs raonable sobre aquesta pel·lícula.

1. El director: tots sabem que Terrence Malick és un home estrany i sobretot molt ambiciós que en 37 anys de carrera ha realitzat 6 pel·lícules, però sense dubte, aquesta és la que ell podria considerar com a gran opera, gran obra ja que ha tardat més de 20 anys en gestar-la i més de 2 en trobar un muntatge final adequat que parlés de tots els grans temes que el preocupen: la vida, la mort, la filosofia, l'art, la naturalesa, la infinitut, la finitut. Massa complex per explicar en una sola pel·lícula? Potser. Tot i així, Malick, sent el geni que aspira a ser, s'ha trobat aquí, fent-se massa l'autor demiurg i ambiciós que l'ha portat a aquest projecte que tanta disparitat d'opinions ha causat.

2. Els actors: si, Brad Pitt està correcte, Jessica Chastain també, el nen protagonista transmet molts matissos diferents en l'actuació que l'espectador ha de captar a través dels seus lleugers canvis en el rostre i la manera de moure's ja que la pel·lícula peca de poc diàleg i l'actuació de Sean Penn és més que breu, però deixa petjada a la memoria ja que Penn és un fiera de l'actuació, un camaleó que tot ho fa bé. No obstant, està més que clar que el árbol de la vida no és una pel·lícula d'actors, sino de naturalesa, i fins i tot, de més enllà, de sensacions, així que hi són allà, transmeten alguna cosa, però no són imprescindibles, al igual que tampoc ho és el diàleg.

3. L'argument de El árbol de la vida: no hi ha cosa més ambiciosa que l'argument en aquest film. Dins d'un argument que podria ser del tot convencional: familia dels anys 50 amb un pare molt autoritari i una mare molt amorosa i sobreprotectora, i un fill que s'ha de fer adult deixant enrere la infantesa, Terrence Malick hi transcriu tot un transfons ideològic i filosòfic que fa plantejar-nos el film com un film que va, des de la creació de l'univers fins a l'arribada a una mena de Paraís. Així doncs, el àrbol de la vida, després de començar amb unes imatges bellísimes de la naturalesa que encanten a l'espectador, comença un proleg de 45 minuts en que es relata la creació de l'univers, amanit amb un Lacrimosa que deixa l'espectador meravellat i en estat de cuelgue absolut, per després parlar de l'aparició de la vida, amb uns dinosaures molt rudimentaris, arribar a la història de la familia, i després de centrar-se massa temps en retratar aquesta situació de la familia, que es podria presentar ràpid i que s'allarga tant que acaba tocant temes compromesos com un possible complex d'èdip del fill, acaba amb una visita de Penn, el fill de gran, a una espècie d'espai despoblat on troba una porta que el porta a una espècie de paraís on tothom és feliç i tothom és jove. Un argument molt molt ambiciós, com es veu, que no va amanit per una gran dosis de diàleg ni frases rebeladores, però que abarca tanta cosa que s'acaba confonent i sense entendre res. Així doncs, el árbol de la vida té un argument que és com un arbre, té un troc, que és la història de la família i de l’evolució del nen, i unes branques que s’estenen fins a tocar els dubtes més existencials dels homes.

4. Planificació: Si hi ha una cosa de la que ningú té dubtes és que Malick té un sisè sentit per trobar i filmar le simatges més belles que pot trobar. I el arbol de la vida està plena de imatges bellísimes, sobretot, imatges de la naturalesa, els arbresm els rius i les cascades que ens deixen encandilats per la seva bellesa. A mes, Malcik utilitza molt bé el pla seqüpencia i deixa durar els plans  fins que aquests envaeixen de sensacions als espectador, ja que, això és una cosa que té el árbol de la vida, al no tenir diàlegs gaire reveladors ni una història central molt original, el públic, per connectar amb la pel·lícula, ha de connectar amb els plans o deixar-se hipnotitzar per la bellesa d'aquests. Així doncs, tan agradi com no el film, ningú no pot negar que la planificació és absolutament perfecte.

5. Una de les coses bones de el árbol de la vida, o una de les que més em va agradar, va ser la música del film, i és que Malick té un sentit per barrejar música clàssica amb una música, que ho sento, però és gairebé inaudible i irreconeixible de Alexandre Desplat. Tot i així, les barricades misterieuses de Couperin o el Lacrimosa que sona durant la creació del univers emocionen a l'espectador. Almenys, a mi em va emocionar el lacrimosa que es combinava a la perfecció amb les imatges del suposat Big Bang, i que composaven un esplèndit poema visual, que és com podriem definir aquesta pel·lícula: un poema visual, així doncs, no segueix una història ben definida, com faria una prossa,  i Malick posa especial èmfasis en que cada pla sigui com una estrofa bellísima, extraordinaria que plasmi una idea però no una situació, però reparada cada una de l'altra, sense connexió aparent.

Així doncs, per finalitzar aquest analisis sobre el árbol de la vida, dir que és una pel·lícula gens convencional, que per part d'història i transfons filosòfic flaqueja una mica bastant, però, que pel contrari, té una planificació i un aspecte tècnic extraordinari, immillorable, que pot ser o no, raó de pes per arriscar-se a veure aquest film que es fa bastant llarg en la part central que és més convencional i no en canvi, en aquest pròleg sense diàleg tan espectacular, i que potser agradarà a uns i desesperarà a altres.
Aquí deixo el tràiler pels valents (està en anglès, però el potent del tràiler està en la imatge), i encara està en cartell, així doncs, animeu-vos, o no, tot seguint els meus pobres i descolocats consells.

La piel que habito: l'enigma Vicente

La piel que habito es va estrenar farà poc de dues setmanes, i jo, com a espectadora encuriosida vaig anar a veure-la gairebé el dia de l'estrena. He de dir, que, la Piel que habito és un dels film els quals m'he rumiat més cops de si anar a veure o no des que sé de la seva existència. Primer em va semblar que podria ser una proposta interessant, després van posar aquell treaser de la Anaya cridant: si sigues bajando me corto el cuello y  se te acabó el juguete, i vaig pensar, altanto altanto, que això pot ser escabrós, després al festival de Cannes va agradar més del que es pensaven, així que vaig pensar que podria ser una obra mestra, després vaig veure el tràiler llarg i em vaig pensar que seria una pel·lícula molt escabrosa i que es basaria molt en Antonio Banderas tractant amb la pell i finalment, vaig dir, què punyetes, és Almodóvar i es veu que no és tan Almódovar i diuen que és bona: arrisquem-nos!

Una de les millors decisions que he pres a la meva vida: superar aquesta por irracional a la possible escabrositat de La Piel que Habito i anar a la sala com si res, esperant a que em sorprengués.

La piel que habito és la nova i esperada pel·lícula de Pedro Almodóvar protagonitzada per Antonio Banderas i Elena Anaya, dos actors desprestigiats a Hollywood i que aquí poden treure el seu potencial, amb un Banderas avegades amb massa cara de Pal, de no siento nada, però que el fa mostrar terrorífic i una Anaya estupenda, i també en el repartiment hi ha Blanca Suárez, per mi, una actriu insuficient que ja va demostrar que només és valida per internados i barcos, i Jan Cornet, que tot i ser novell, s'esforça, fins a uns límits, en fer verídic els sentiments del seu controvertit personatge. 

La piel que habito és la pel·lícula, a part de Midnight in Paris, que m'ha desconcertat més en tant que argument. Vaig entrar a la sala esperant una pel·lícula de cirrujants, amb sang  i fetge, veient operacions extranyes, i sent una pel·lícula de sustos i por (coses gens almodovarianes) i vaig descobrir que no anava per res d'això. Als cinc minuts em vaig adonar que la pel·lícula faria un altre camí, un camí que opta per mostrar els personatges al límit, una situació insostenible i tot un misteri que per mi va ser impossible de resoldre fins que no me'l van posar al davant del nassos ( d'ulls a ulls, podriem dir). Al davant dels nassos mateix! Després de l'escena del Tigre, escena totalment desagradable que a mi no em parava de desconcertar... d'on ha tret Almodóvar aquell home disfressat de tigre que rapta a la seva mare i viola a la Vera? la pel·lícula es sumeix en un profund i llarg Flaixac que va acabar descolocant-me. Allà ja no hi sortia la Vera, només el Legard, i la seva filla, i el Vicente, un noi que no havia sortit fins aleshores. Què ens volia dir Almodóvar amb aquest llarg Flaixbac si aparentment no tenia res a veure? I després, un cop deixada anar i dir, bé, que vagi passant la pel·lícula, els esdevenemients i ja tornarem en algun moment, al moment actual, Almodóvar lliga aquella subtrama del flaixbac amb la de l'actualitat de manera tan espectacular i imprevisible per mi que quedes desconcertat la resta de la pel·lícula, et plantejes tot el que havies vist fins aleshores (tota la primera part) i comences a pensar en tots els elements que havien passat inadvertits aleshores i ara cobren molt més sentit i es descobreix un Legard que en realitat és molt més psicòpata i tarat del que sembla i una Vera molt més forta i lluitadora i esperes la continuació del film amb molta més emoció i desesperació que abans. 

La piel que habito, potser sembla que parli doncs, d'un Cirujà que busca una pell perfecta i li posa a la Vera, una pell que podria haver salvat a la seva dona morta d'un accident, però no és més que un gran Macguffin, una gran mentida. La piel que habito no tracta d'aquesta obsessió, sinó que tracta de temes molt més obscurs com el desig irrefrenable o la venjança desmesurada, que deixa els espectadors amb la boca oberta. Vicente, vicente, el pobre noi innocent que acaba pagant uns plats molt cars que ell no va trencar, i que per sempre més quedarà en la nostra memòria, ja que aseguro que un cop sortit de la sala del cinema, almenys t'estàs el que queda de dia pensant en el Vicente, en tot el que li passa, i en com, una venjança portada a terme per Banderas, un "justicier a lo batman" que està totalment descontrolat pot ser molt més perillós que qualsevol altre perill.

La piel que habito, és poc Almodovariana pels aficionats al seu cinema com la pel·lícula Volver, encara que avegades conté una mica d'un humor absurd i cínic que només pot venir de marca seva, però si tracta dels seus temes fetix com el desig desorbitat, la venjança i la bogeria interna que hi ha en persones aparentment normals. La piel que habito pot recordar a moltes pel·lícules diferents. Alguns diuen que recorda al cinema de Haneke, que no se sap per on agafar-lo però a mi, em recorda, en primera instància, a Vértigo, de Hitchcock, en el tema de voler reconstruir allò perdut, aquella obessió de la qual persones innocents n'acaben sent les víctimes. L'altra, a part de Los ojos sin rostro, de Franju, és Kubrick, per la seva maestria impoluta a l'hora de fer els plans, i la posada en escena. La piel que habito, rodada alà a Castilla la Mancha, té una posada en escena molt austera on predominen els objectes geometrics i rodons, de color negre, blanc i vermell (un color que també serveix per pujar la tensió) i Almodóvar desenvolupa un sisè sentit per trobar la forma de fer plans perfectament equilibrats i meravellosos, com els del principi, quan Anaya està fent les seves posicions de Yoga o quan Banderas veu a Vera a través de la pantalla, o quan Vicente, pinta tota la paret del lloc on està recluit deixant-la tota escrita per frases que desconcerten ja que no se sap el seu veritable significat. En els altres apartats tècnics, La piel que habito és impecable: una música de l'Alberto Iglesias impressionant amb uns violins que et posen dels nervis i els pèls de punta i una il·luminació i fotografia també increibles.
Se sap que la piel que Habito podria ser l'escollida per representar espanya als Oscars aquest any, una proposta que si bé m'agradaria és prou arriscada. Comprenc que hi hagi gent, sobretot homes, que els hagi horroritzat la piel que habito, no sabem si per empatía amb el Vicente, o perquè la història massa recargolada és massa forta per ser aguantada, però el que si que des d'aquí aviso és que aquesta pel·lícula és tant per Almodovarians com per qui no. Aquí no val la excusa de no la vaig a veure perquè és de l'Almodóvar ja que el director ha entrat en un terreny nou que potser agradi o no, però segur no deixa indiferent a ningú i sorpren a tothom  ja que la Piel que habito és una pel·lícula que queda en la memòria i que amb el temps, potser acaba convertida en un clàssic, o almenys, qui l'hagi vist per sempre més podrà fer bromes sobre el Vicente, alhora que espantar-se del horror del que ha sigut testimoni, encara que sigui a través d'una pantalla. Perquè el cinema és això, o almenys el bon cinema, transmetre sensacions al públic encara que estigui separat per una pantalla, i la piel que habito ho aconsegueix, a excepció de l'escena final  que és més d'acudit que no pas de pel·lícula seria que ens ha engoixat durant més de 2 hores. Jo des d'aquí espero fervenment que a la gala dels goya d'aquest any, tots mudem de pell i ens posem en la pell que habita Almodóvar, o almenys, la que habita el Vicente, el gran enigma, el gran ensurt de la pel·lícula, el que la transforma d'un film mediocre ben planificar a Thriller esplendorós, obra mestra del cinema més inquietant i del millor que s'ha fet en aquest pais als últims anys.
I que consti, que qui parla, servidora, només ha vist 3 pel·lícules de l'almodóvar i per tant no és fan incondicional, encara que si que ho sóc d'aquesta Piel de Banderas i Anaya, un film que ens permet seguir amb el cap ben alt quan pensem en el cinema espanyol actual.

Aqui deixo algunes imatges i el trailer del film, per alguns interessats, però des d'aquí us dic: arrisqueu-vos, val la pena.